Vés al contingut

30 cançons populars catalanes/Oïu-la

De Viquitexts
Sou a «Oïu-la»
30 cançons populars catalanes
OÏU-LA


OÏU-LA la cançó vinguda de muntanya. Ella sola, felinament, ha anat baixant avall com l'aigua, fins al pla, portant-vos l'exquisit perfum de les coses santes, d'allò que conten els pastors dins les fumades i rialleres barraques de son estatge. Oïu-la i, abastament marrits, després canteu-la fortament, suaument, a ple pulmó, car en ella hi trobareu l'aroma dels pins, dels boscos encantats, de la mare-selva; és la cançó que floreix, la dels amors, dels desmais i dels ensomnis : és tota bella. Plena de llum i d'horitzons i fresca com riallades de pastors, ella us visita ; feu-li pas i oïu-la, que és bellíssima floració d'una primavera esclatada meravellosament en tot temps, al cor de l'hivernada.
     Per camins desconeguts i lluminosos, blancs com nit de neu al clar de la lluna i blonds com la boirina, ella ha feta via tota sola, calcigant arreu matolls florits de sana poesía, car els bells camins qui travessen els emboscats recons de les muntanyes tots vessen de claror i de poesía, i per ço les cançons us la porten la poesía dels camins; per ço són belles.
     En aquest ramell de flors boscanes no hi trobareu pas, amics, aquell suau i odorant perfum de la donzella brodadora de la cançó d'El Mariner, amb gronxament de dòna enamorada; ni aquell ploricó ritmat, cadenciós, del Plany escrit amb notes; ni aquell adormiment pausat, sublim, de la cançó eterna Muntanyes de Canigó... Què hi trobaràs, doncs, oh tu, amic, en aquesta garba? Ja ho sabs : un deix de melangía, un cant d'amor qui bé semblarà transportar-te enllà del temps, als temps heròics dels cavallers qui compartíen la seva amor entre una dama i un glavi; l'encís particular que mostren al vivent les nostres muntanyes amarades de sol, la nostra mar blava, el nostre cel immensament obert i ple de clarianes; en pocs mots, el sentiment suprem de patria que porten congriat les cançons de la nostra terra, de nostra dolça i hospitalaria Catalunya.
     Us sembla poc, encara? I bé : sigui com sigui, veus-aquí el garbelló que avui us oferim sens un bell i agençat pròleg que l'acompanyi, car qui havía la comanda — i era el mateix col·lector — va traspassar fa poc extingint sa vida dins les pures i temptadores aigües d'un riuet. Mes, bé caldrà apuntar-li aquí mateix unes ratlles que ens deixà escrites. Elles, encara que curtes, són palesa mostra de la fina percepció de nostre malhaurat company, qui tan intensament sabé estimar eixos meravellosos esplais del sentiment artístic de nostre poble. Fan així: «En l'actual esplendorós desvetllament de la nostra terra, té una importancia cabdal el recull de les cançons populars, i, en general, del Folk-lore; una importancia tal com la que teníen les troballes religioses, que els cristians primitius feien després d'una invasió d'infidels, les quals els servíen per a conèixer la fe dels seus pares, noresmenys que per enrobustir la llur propia.
     La cançó, l'agermanament de la parla i la tonada, és la més bella manifestació del pensar i del sentir dels nostres avantpassats; car si la parla tradueix especialment el pensar, les idees, la tonada expressa millor els sentiments, la manera de bategar del cor. Hi ha en les cançons nostrades un perfum misteriós, un no sé què de comú amb les nostres muntanyes, amb el nostre cel, amb els nostres rius, amb nosaltres mateixos, un no sé què que sentim, però que no sabem explicar i nomenem agre de la terra.
     Les nostres cançons són monòtones, d'una monotonía placèvola, com la del salmejar, com la del parrupeig dels coloms, i que és la vera expressió dels sentiments de la nostra raça, dels sentiments grans, perdurables i intensos perquè són reconcentrats. Mn. Verdaguer ho ha sintetitzat amb aquests dos versos:

«L'amor quan és gran
té sols una nota.»
     En elles no hi trobareu aquella amplada d'intervals que fa ésser desllorigades i buides certes altres cançons, filles

del poc seny i de la mandra; com el cant gregorià — el qual algunes ressemblen per la llibertat del ritme i àdhuc per la tonalitat[1] — sempre es mouen per grans conjunts i intervals no gaire amples; són plenes, granades com les espigues, vora de les quals varen náixer fecundades...»
     Aquí fineix la seva prosa, que no pogué acabar per haver-se-li estroncada la vida arràn mateix d'una forta i vigorosa joventut.
     Permeteu-me, doncs, vosaltres, amics meus, qui també ho fóreu del plorat amic i excel·lent artista, que en nom seu us faci present d'aquesta garba florida, collida en plena primavera; permeteu que us en faci ofrena tot recordant l'expressiva llegenda Plantem cantant, som la llevor, que ell havía triada per títol de son flairós recull, perquè féu d'ell una bella escampadissa; car aital com ell va copçar-lo virginalment dels llavis inspirats de la nostra gent muntanyana, arreli, aiximateix, fortament, i fructifiqui en el cor bategant d'esperança de la nostra joventut al ritme de la cançó

«Catalunya, triomfant,
tornarà a ser rica i plena!»
MN. VALENTÍ BRISA
  1. Els popularíssims Goig del Roser, tal com els havem sentit cantar alguna vegada.