30 cançons populars catalanes/Oïu-la
OÏU-LA la cançó vinguda de muntanya. Ella sola, felinament, ha anat baixant avall com l'aigua, fins al pla, portant-vos l'exquisit perfum de les coses
santes, d'allò que conten els pastors dins
les fumades i rialleres barraques de son
estatge. Oïu-la i, abastament marrits,
després canteu-la fortament, suaument, a
ple pulmó, car en ella hi trobareu l'aroma
dels pins, dels boscos encantats, de la
mare-selva; és la cançó que floreix, la dels
amors, dels desmais i dels ensomnis : és
tota bella. Plena de llum i d'horitzons i
fresca com riallades de pastors, ella us
visita ; feu-li pas i oïu-la, que és bellíssima
floració d'una primavera esclatada meravellosament en tot temps, al cor de l'hivernada.
Per camins desconeguts i lluminosos,
blancs com nit de neu al clar de la lluna
i blonds com la boirina, ella ha feta via
tota sola, calcigant arreu matolls florits
de sana poesía, car els bells camins qui
travessen els emboscats recons de les
muntanyes tots vessen de claror i de
poesía, i per ço les cançons us la porten la
poesía dels camins; per ço són belles.
En aquest ramell de flors boscanes no
hi trobareu pas, amics, aquell suau i
odorant perfum de la donzella brodadora
de la cançó d'El Mariner, amb gronxament de dòna enamorada; ni aquell ploricó
ritmat, cadenciós, del Plany escrit amb
notes; ni aquell adormiment pausat, sublim, de la cançó eterna Muntanyes de Canigó... Què hi trobaràs, doncs, oh tu,
amic, en aquesta garba? Ja ho sabs : un
deix de melangía, un cant d'amor qui bé
semblarà transportar-te enllà del temps,
als temps heròics dels cavallers qui compartíen la seva amor entre una dama i
un glavi; l'encís particular que mostren
al vivent les nostres muntanyes amarades
de sol, la nostra mar blava, el nostre cel immensament obert i ple de clarianes; en
pocs mots, el sentiment suprem de patria
que porten congriat les cançons de la
nostra terra, de nostra dolça i hospitalaria
Catalunya.
Us sembla poc, encara? I bé : sigui
com sigui, veus-aquí el garbelló que avui
us oferim sens un bell i agençat pròleg
que l'acompanyi, car qui havía la comanda — i era el mateix col·lector — va
traspassar fa poc extingint sa vida dins
les pures i temptadores aigües d'un riuet.
Mes, bé caldrà apuntar-li aquí mateix unes
ratlles que ens deixà escrites. Elles,
encara que curtes, són palesa mostra de
la fina percepció de nostre malhaurat
company, qui tan intensament sabé estimar eixos meravellosos esplais del sentiment artístic de nostre poble. Fan així:
«En l'actual esplendorós desvetllament de
la nostra terra, té una importancia cabdal
el recull de les cançons populars, i, en
general, del Folk-lore; una importancia
tal com la que teníen les troballes religioses, que els cristians primitius feien després
d'una invasió d'infidels, les quals els servíen per a conèixer la fe dels seus pares, noresmenys que per enrobustir la llur propia.
La cançó, l'agermanament de la parla
i la tonada, és la més bella manifestació
del pensar i del sentir dels nostres avantpassats; car si la parla tradueix especialment el pensar, les idees, la tonada expressa millor els sentiments, la manera de
bategar del cor. Hi ha en les cançons
nostrades un perfum misteriós, un no sé què de comú amb les nostres muntanyes,
amb el nostre cel, amb els nostres rius,
amb nosaltres mateixos, un no sé què que
sentim, però que no sabem explicar i
nomenem agre de la terra.
Les nostres cançons són monòtones,
d'una monotonía placèvola, com la del
salmejar, com la del parrupeig dels coloms, i que és la vera expressió dels sentiments de la nostra raça, dels sentiments
grans, perdurables i intensos perquè són
reconcentrats. Mn. Verdaguer ho ha sintetitzat amb aquests dos versos:
té sols una nota.»
del poc seny i de la mandra; com el cant
gregorià — el qual algunes ressemblen per
la llibertat del ritme i àdhuc per la tonalitat[1] — sempre es mouen per grans conjunts i intervals no gaire amples; són plenes, granades com les espigues, vora de les
quals varen náixer fecundades...»
Aquí fineix la seva prosa, que no pogué
acabar per haver-se-li estroncada la vida
arràn mateix d'una forta i vigorosa joventut.
Permeteu-me, doncs, vosaltres, amics
meus, qui també ho fóreu del plorat amic
i excel·lent artista, que en nom seu us
faci present d'aquesta garba florida, collida en plena primavera; permeteu que
us en faci ofrena tot recordant l'expressiva
llegenda Plantem cantant, som la llevor,
que ell havía triada per títol de son flairós
recull, perquè féu d'ell una bella escampadissa; car aital com ell va copçar-lo
virginalment dels llavis inspirats de la
nostra gent muntanyana, arreli, aiximateix, fortament, i fructifiqui en el cor
bategant d'esperança de la nostra joventut al ritme de la cançó
tornarà a ser rica i plena!»
- ↑ Els popularíssims Goig del Roser, tal com els havem sentit cantar alguna vegada.