Vés al contingut

30 cançons populars catalanes/Quatre mots de biografía

De Viquitexts
Sou a «Quatre mots de biografía»
30 cançons populars catalanes
QUATRE MOTS DE BIOGRAFIA

SEMPRE mes recordaré amb goig inefable aquella tarda daurada d'un diumenge d'octubre en el seminari de La Seu en què vaig entrar en relació i franca amistat amb el dolç company que tots plorem. Ens coneixíem del curs anterior, mes no havíem parlat cap vegada; en aquell any, o sigui en el curs de 1909 a 1910, ell havía passat del col·legi al seminari per haver entrat al primer any de teología. Feia pocs dies que Mn. Brisa (amb qui tinc l'honor de compartir la tasca plaent, si bé que dolorosa, d'homenatjar l'amic desaparegut) m'havía innovat de què havia feta coneixença amb l'Adolf Carrera, en ocasió de concórrer tots dos als assaigs de la funció teatral que s'estava preparant per a representar durant les properes festes de Tots Sants. Aprofitaven les estones que els deixava lliures la tasca de l'assaig (un i altre s'havíen encarregat d'un paper en la representació escènica) per a parlar d'afers literaris, en lo qual l'Adolf Carrera donava palesa mostra de la seva il·lustració gens comuna. Aiximateix un altre seminarista, als ulls del qual l'Adolf era quelcom misteriosament agradable, m'enterava de la seva afició en fer arreplega del nostre lèxic, ponderant-me entusiàsticament la seva intensa amor a tot lo català. Realment, la troballa que se m 'ofería era per a mi completament insospitada; es tractava d'un jovincel, qui, malgrat l'ambient, respirava a ple pulmó les aures sanitoses de la nostra renaixença.
     En la mig-diada d'aquell diumenge, passejant amb l'amic Brisa en l'ample i senyorial claustre que fa testera al pati del seminari, escometérem el novell company, qui, segons tenía per costum, s'encaminava a una de les aules a tocar el piano. No cal dir que la nostra primera sentada fou digne començament de les moltes que sense interrupció s'anaren succeint; sols tinc d'afegir que aquell mateix dia la meva biblioteca de llibres catalans entrava tota sencera dintre el calaix de la taula d'estudi de nostre amic. Des d'aquell instant la nostra coral amistat quedava afermada, rebent ell afectuosa acollida dintre la colla dels ribatans.
     L'Adolf, com a bon muntanyenc (amb tot i que la seva elegant i esvelta figura semblava delatar un anyívol ciutadà de terra baixa), no es prodigava massa en el parlar. Era, abans, un esperit observador, estudiós, reflexiu... Fruía d'estar sol, i era molt aficionat a la lectura, a la que dedicava moltes estones lliures destinades a l'esbargiment; aprofitant, aiximateix, les hores de recreació, i fins moltes vegades les del passeig, per a practicar-se més i més en l'execució musical. Se comportava sempre amb notable serietat, i, no obstant, en les estones de gatzara sabía fer admirablement el seu paper, aconseguint atraure's l'interès i simpatía dels circumstants amb els seus acudits sempre acertats i ses entremaliadures plenes d'ironía. El seu caràcter, una mica fret i indiferent, fruit més aviat de les circumstancies del moment que d'altra cosa, l'inclinava algún tant al pessimisme. Amb tot, les seves altes qualitats d'intel·ligencia i voluntat, enrobustides per la força latent d'arrelades conviccions, li permetíen eixir-se airosament dels contratemps que les miseries de la vida podíen acumular-li.
     En les nostres amicals conversades, sobretot en les hores del passeig, l'Adolf no podía faltar-hi. En aquell sagrat racer de les nostres il·lusions i entusiasmes eren comentades les migrades noves que ens ofería l'ensopida actualitat, i quasi sempre, per espolsar-nos aital regust de prosaïsme, les empreníem amatents sobre assumptes de caràcter literari científic, i canviàvem impressions sobre els treballs dels nostres caporals que havíem llegit o teníem en vies de lectura. La intervenció del nostre amic, sempre escaient i atractiva, captivava sovint la nostra atenció. La seva vasta il·lustració li permetía donar raó de moltes coses, i la seva constant afició a la música, per la qual reunía excel·lents condicions, li confería certa originalitat molt agradable per a nosaltres.
     Tenía indiscutiblement temperament d'artista; des de molt jove s'havía distingit en la composició musical, en la qual havía fet progressos admirables, revelant-se compositor de força i de caràcter que, a son degut temps, hauría pogut figurar dignament al costat dels millors entre els nostres clergues compositors. Sempre recordaré amb emoció els inicis de la seva carrera musical que ens havía referit alguna vegada. ¡Amb quin heroïsme hagué de lluitar per a combatre els inevitables contratemps de la vida que s'oposaven als impulsos de sa vocació irresistible!
     Ben aviat aconseguí posseir una envejable cultura musical. Coneixía a meravella les pesses principals dels nostres millors artistes, i estava aiximateix al corrent de les més importants publicacions dels nostres musicògrafs.
     Manifestà ben aviat la seva predilecció per les cançons populars. Aquests bells exemplars de nostra ingenua poesía el teníen verament encisat.
     ¡Amb quin fervor ell aimava les nostres cançons tan amarades de sentiment i rublertes de l'odorant perfum de l'amor a la patria!
     Amb alguns companys havíem anat aplegant, en època de vacances, al santuari de Nuria, un nombre ben regular de cançons populars catalanes, les quals esperaven una mà intel·ligent que les revisés per a oferir-les algun dia a la publicació. No cal dir amb quin entusiasme el nostre amic s'encarregà de semblant tasca; essent aquest petit recull com el germe de la col·lecció que féu créixer amb activitat incansable. Potser passaven d'un centenar les que tenía aplegades i anava preparant, quan el sorprengué la mort traidora. Avui sols hem pogut disposar, per a la publicació, de la petita part que formen el present volum dedicada a sa memoria.
     Ressenyaríem detingudament la seva tasca literaria si la manca d'espai no ens ho privés. En ella, no menys que en els estudis musicals, el nostre amic sabé distingir-se . Pel maig de 1913 obtingué un premi en els Jocs Florals de Lleida, amb un remarcable treball en prosa intitulat Aires Vells : lema Romancesca. Ja durant l'any anterior havía anat publicant en el setmanari ripollès El Pirineu Català algunes Odes d'Horaci magistralment traduïdes en vers català, com també els dos articles Pro Cultura i De la primera neu. Publicà, aiximateix, en el calendari per a 1913 de la revista infantil En Patufet, un graciós treball que firmà en pseudònim amb les inicials O-U. Per últim, cal fer esment de l'hermós article De Nadal, que aparegué en la fulla literaria d'El Correo Catalán, de 28 de gener de 1913, en el qual canta entusiàsticament la joia popular de la gran festa, copiant dues nadalenques que també figuren en la present col·lecció. Acaba amb un inspirat record al gran Maragall «el gran poeta — com ens diu l'Adolf — d'esperit senzill i pur, qui sentía tota la ingenua poesía de les cançons de Nadal, i de paraula lluminosa qui n'aclaría tota llur pregonesa». Acostumava signar els seus treballs amb el pseudònim Xavier Viana.
     En la part musical assolí també alguns triomfs importants. Compongué una Salve Regina que li meresqué un primer accèsit en el certamen de 1911 de l'Academia Mariana de Lleida, i havía compost igualment altres motets de tema religiós que li valgueren en distintes ocasions l'entusiasta felicitació de sos professors.
     S'havía sabut conquerir l'afecte i estimació de tot-hom... Molts érem els qui teníem posades en ell grans esperances. Precisament, quan semblava arribada l'hora en què l'esdevenidor començava a somriure-li li sobrevingué la mort sobtadament. S'estava preparant per a concórrer a oposicions d'organista, i al mateix temps havía de rebre, dintre poc, les primeres ordres. M'escrivía, amb data de 20 d'agost de l'any 1913, una carta tota plena d'optimisme, la qual acabava amb les següents ratlles: «A primers de setembre (s. D. p.) cap a La Seu; el dia 6, exàmens; el 10, exercicis; oposicions, no sé quin dia...».
     Pobre amic meu! Qui podía predir-li la tràgica fi que se li esperava!
     Estant de passeig, en la tarda del 27 del propi mes i any, en la seva població natal, La Pobla de Segur (Conca de Tremp), amb l'amic caríssim Mn. Daniel Cortès, vicari de la localitat, tingué la fatal pensada de pendre un bany en el Noguera, on, als pocs moments de trobar-se dintre l'aigua, li sobrevingué un fort atac al cor, efecte segurament del cansanci, que li llevà la vida.
     L'Adolf Carrera i Aleu comptava escassament vint-i-dos anys, ja que havía nascut el 14 de novembre de l'any 1891.

mn p. PUJOL