ARMJR II - 1897 (1a ed.)/La flor romanial
Encara eran petits, y jugavan per dins es jardí.
Los havían agafada un águila grossa de tot, y los ho havian formada per una cama ab una corda á sa soca d'un taronjer, per que hi jugassen.
Es dos majors la ponyían ab canyes y garrots, y á vegades eran á temps á dursen qualque espipellada bona y qualque arpada que treya sanch. Ara es derrer, en Bernadet, era ben al revés: l'afalagava, sempre li anava ab moxonies, li duya coses bones, y no poria sofrir es seus germans com veya que l'atabuxavan tant.
—¡Axò no va pus! digué un dia; y es vespre, com veu que tothom ja dormía, se'n va dins es jardí, y diu á s'aguila:
—Vench à desfermarte, y axí's meus germans no't farán passar pus martiri.
La desferma, y s'águila, tota agraida, li diu:
—¡Que Deu t'ho pach lo qu'has fet per mi! però jo també t'ho vuy pagar. Mira, arrabasem sa ploma més llarga de s'ala endreta: des canó fen un ciulet, y no'l perdes. Si may te veus estret y apurat, sonel, y jo vendre á donarte adjutori.
En Bernadet ho va fer axi; y s'águila pega tres bots per pendre sa fua, axampla ses ales, y, per amunt s'ha dit, no la veren pus.
Lo endemà els altres dos fiys del rey ploraren tot lo día, feyen potadetes y se tiravan en terra, perque s'águila los era fuyta y no sabían com.
Dins poch temps se mou una guerra, el rey se'n hi hagué d'anar; y ho va haver de fer de tot, però de tot, per guanyarla.
Com era tan acorat, que no tenía por de res, y sempre volia anar devant, torná ab una partida de ferides.
Es metjes feren tot quant varen sebre per curarles hi.
Anava be de totes fora d'una ben grossa que'n tenía á una cama, que, com més cosas li posavan, més s'enmaleía.
Es metjes arribaren á dir:
—Si no li posen la flor romanial, no s'adobará may.
—¿Y ahon se fa aquesta flor? demana'l rey.
—Axò es lo que noltros no sabem, digueren ells. No més sabem que és una flor que tot ho cura, si ses nostres lletres no menten.
El rey crida's seus fiys, y los diu:
—Fiys meus, ja'u veys: es metjes diuen que si no'm posen en aquesta ferida la flor romanial, no hi ha cura per mi. Aquesta flor pareix que ningú la sab: á voltros vos toca anarla á cercar fins que l'hájau trobada. Es qui la'm duga, aquell tendrá sa corona, en morirme jo.
Es tres germans prenen un bossot de dobles de vint y un cavall, y ja son partits.
Troban un entreforch de tres camins, y diuen:
—Prenguemne un per hom, y dins un any y un día aquí mos hem d'esperar.
Axí quedaren; y cadascú per son vent, camina caminarás, y de d'allá, cerca qui cerca la flor romanial, y demanantne noves a tothom que veyen; peró ningú los ne sabia donar.
Y trescavan terres y més terres, y passavan setmanes y mesos, y tant tenían avuy com demá: en lloch trobavan ni indicis d'aquella bona de flor.
Ja corría es més qui feya dotze, y en Bernadet á la fi se recordá de lo que li havia comanat s'águila: que en veure se apurat, sonás es ciulet qu'havía fet des canó de sa ploma de s'ala endreta.
Ell sona, y al acte li compareix s'águila.
—¿Que vols de mi, Bernadet?
—¡Qu'he de voler! Que mon pare té una feri da á una cama, que no s'adobará mentres no li posen la flor romanial; y mos ha enviats á cercarla á mí y á n'els altres dos germans; y es qui la hi duga, aquell ha de tenir sa corona. Fa onze mesos que la cerch per tot, y no l'he poguda trobar en lloch: á veure tu si la sabs y si me dius ahont es.
Eran á sa vorera de mar, y endins, á s'entrellum, veyen un grandiós penyal, de s'alsada de quatre ó cinch campanars, en forma de bech, tot esvorellat, boyrós, blavench. Parexia s'abre mestre d'una nau disforja afonada.
—¿Veus aquell penyal? diu s'águila.
—Si, diu en Bernadet.
—Ydò allá dalt se congría una casta de romaní, no se'n congría en lloch pus; y aquest romaní fa la flor romanial que tu cercas.
En Bernadet va perdre's coratje de tot, y digué:
—¿Però quin possible es arribarhi? Aquí no hi ha cap barca; y maldement n'hi hagués, ¿qui es capás d'enfilarse per aquell penyal y arribar al cap demunt?
—¡Ca, homo, no t'apures! ¡Que d'aviat hey serem. Tu axinquet demunt mi y aferret fort, que si queyes, no't veurían pus; y no hajes por.
En Bernadet s'hi axanca, y s'aferra ben fort.
—¿Estás? diu ella.
—-Estich, respòn ell.
S'águila pega briuada, y per amunt s'ha dit, y per amunt, y de d'allá cap en es penyal.
¿Que me'n direu? Ell no s'aturá fins que hi va esser demunt.
Allá dalt casi no més hi havia lloch per ella y per en Bernadet, que la tenía ben estreta, tremolant com una fuya de poll, y no la volía amollar de por que's cap no li rodás ó no li llenegás un peu, perque hauria redolat cap avall, rebotint de ressingle en ressingle, fins á pegar tot bocins un capficó en tota l'orde dins la mar, que bramulava allá avall tota alsurada. Ses ones duyen tanta malicia, que ab cada sobatuda tot es penyal vimetjava.
—¡Maria Santissimeta! ¡Bon Jesuset meu! deya en Bernat, plorant. ¡A bona part m'has duyt! ¡ja no'n faré altra!... ¡está fet de mi!
—¡Ca, homo! deya s'águila, donantli coratje: ¡no tengues por de res! ¡no t'acoquines, que no hi ha tant per tant!
Just devora's seus peus s'obria una encletxa, y tirava ben endins.
—Mira dins aquesta encletxa, diu s'águila, veam que hi afinarás en es fons.
En Bernadet hi mira, y des cap d'un poch diu:
—¡O quina cosa més guapa! ¡quina cosa més de veure que hi destriy! ¡Una flor!... ¡sa flor més hermosa qu'haja vista may!... ¡O quina oloreta tan bona que dexa anar!... ¡de tan endins m'envest!
-Ydó vataqui la flor romanial, diu s'águila. A veure si t'aficas dins aquesta encletxa, y si li arribas.
En Bernadet s'hi afica ab so cap devant, fent nevegar ses mans de bona manera. Ja no'l ve yen de tant que s'era enfonyat; però s'encletxa, com més anava, més s'estrenyia, y arribá un punt que s'atlot no pogué passá pus envant. No més li faltava un paumet per bastar la flor romanial.
Be s'estirá, y enforinyá; sa bona de flor era un paumet més avall.
—No li puch bastar, digué á la fi: me falta un paum.
—Ydò puja, diu s'águila.
S'atlot pujá, y ella li allarga una cama, y li enfloca aquesta:
—Mira, tayem aquesta cama devora sa cuxa; ab ella te tornes aficar fins allá hont t'éts aficat ara, y ab aquesta cama arribarás á sa flor; s'arpa l'agafará per sa soca. En tenirla, tu estiras, y la te fas teua.
—Jo tayarte aquesta cama? ¡Axò sí que no'u faré per res del mon! deya en Bernat, ¿jo afollarte pera sempre?... ¡jamay!
—Creu, Bernat, que's creure es criansa. ¿No som jo que t'ho dich? Tu dexa estar s'ansia per mí, y no tengas por de sa cama. Sa cama, en
tenir la flor romanial, aviat tornará estar confegida com ara.
Tant arribá a dir s'águila, que'n Bernat á la fi se treu un trinxetó que duya, agafa aquella cama, la taya devora sa cuxa, s'afica ab ella dins s'encletxa, y per avall s'ha dit.
Com torna esser allá hon no havía pogut passar pus envant, allarga tant com pot sa má ab que tenía sa cama de s'águila: ja no li faltava un paumet per abastar la flor romanial, ja la tocava. S'arpa tot d'una l'estreny per sa soca, en Bernat pega tirada, y la se'n va dur per
amunt.
Aviat va esser defora ab sa flor dins ses mans.
¡O que la hi trobava de guapa y bufarella! ¡ab quin gust la se mirava y l'olorava! Com que la s'hagués de menjar ab la vista, y no'n sabía decantar es nas! ¡Vaja quina flor! Feya un remellet de tres floretes color de cel, sa cosa més senyorívola, ab tres sostres de fuyes ¡tan ben tayades, tan ben compostes, tan lluentes, tan fresques! totes brufades d'un polsim fi, ben fi, com á de grana.
—Arrabassa una d'aquestes tres floretes, diu s'águila; fregalem per es tay, y fe hi tocar sa cama tayada.
En Bernadet ho fa axí, y, tot d'una que sa cama toca's tay, queda confegida ab sa cuxa, y ja no fonch conexedor que l'haguessen tayada may.
En Bernadet quedá ab sos cabeys drets.
—¿Ho veus, diu ella, com no hi havia que tenir ansia de sa cama? No hajes por: mentres tu me cregas, anirás be. Ara lo qu'has de fer, desseparar ses dues floretes que't quedan, y amagaleste ben amagades, y may en mostres ni en dones més qu'una; y mira: ¡veshi alerta á ferles servir! que, en haver servit una vegada, ja perden tota sa seua virtut.
—No més les he mester per curar sa cama de mon pare.
—No'u sabem si les haurás mester per altres coses també. No res, ara ja't pots tornar axancar demunt mí, y espedirem, que no fasses falta.
En Bernadet dessepara ses dues floretes, les s'amaga ben amagades, s'axanca demunt s'aucellás, que pegá bot, y axamplá ses alotes, y de d'allá cap á terra, fins que le hi hagué dexat.
S'águila se'n torná per amunt, y ell pren es cavall, qu'estava baix d'aquells pins ahont l'havía fermat, y cap á s'entreforch de tres camins
manca gent.
Hey arribà una hora antes de s'auba quant feya s'any y es día que s'hi havian d'esperar es tres germans. No n'hi trobá cap.
Devers mitx día arribá's major.
—Bernadet, li diu com el veu, ¡vol dir ja hi éts! Mos has guanyat: no y jo vench de buyt. Be he trescat y demanat, be he cuydat á caure mort cerca qui cerca y demana qui demana a tothom qu'he vist: no l'he trobada á n'aquesta pècora de flor, ni noves. ¿Y tu qu'has fet, Bernadet?
—Jo, diu s'atlot, l'he trobada, gracies á Deu, y la duch.
—¿Que me dius? ¿y tu la dus? Veamla.
—Valataquí, diu en Bernat, y se'n treu una de ses dues.
—¡O qu'es de guapa! ¡oh dich! deya's major, ab uns uys que li cuydavan á botir.
Y al acte s'enveja ja'l tengué agarrotat, y se posá á dirli couenta y verinosa:
—¡Ja està fet de tu!... ¡ja la't porás mirar be de lluny á sa corona! ¡La't porás mirar; però tocarla?... un llamp te tocará ell! ¡Feten un núu á sa coa, fiet, d'esser es major! ¡El mon á senrevés! ¡es petit comandará, y es major qu'el se'n duga'l dimoni si'l vol!
Tant s'ho posa dins es cap á n'axó, que per sortirne com més prest millor, pega grapada á n'en Bernadet, li pren sa flor, el mata, y l'enterra dins un arenal que hi havia allá devora.
Hora baxa arriba's germá segón.
—¿No la dus, eh? li diu es major d'un tros enfora.
—No, respòn aquell.
—Ja la duch jo, y me tocava á mi durla per que som es major.
—¿Y en Bernadet?
—Que's fassa trons. Anem, y ja mos agafará si vol, que tampoch no hem de caure morts aquí esperantlo... ¡Hagués feta vía com noltros!
Se'n van cap a ca-seua, hi arriban, es major presenta la flor romanial, y tot d'una que la posan demunt sa ferida de son pare, sa ferida s'asseca, se clogué, y no més va romandre sa costura.
El rey tot content va dir á n'es major:
—Teua será sa corona, en morirme jo.
—¿Y en Bernadet? los demanavan.
Es segón deya que no'n sabía noves, que no havia comparegut á s'entreforch des tres camins es dia que pertocava.
Ara es major, mestegant fesols, responia.
—No me'n parleu. No comparegué; s'afluxá de noltros, y bellament mos porem afluxar d'ell.
Y sobre tot, no'l me donaren á guardar tam poch.
Aquest polissó estava ben segur de qu'era mort, y que no sortiria de devall s'arena; però com en Bernadet tenia uns cabeys ben llarchs ben llarchs, quant l'enterrava, de desgracia, n'hi dexá un que guaytava una mica á flor d'arena.
Y ¿que me'n direu?
Ell aquell cabeyet comensá á ferse gruxat y gruxat, y torná una canya ab uns canons ben llarchs, ab unes fuyes ben verdes, ben llustroses, ben afuades; y, com es vent hey feria, feyen una ciuladissa sa cosa més dolsa y suau. Com que parlás á n'es cor.
Passa un pastoret, y veu aquella canya.
—¡Ès! s'esclama, ¡y aquí es sortida una canya tota sola!... ¡o que'u es y que'u es de garrida! ¡No, y uns canons ben llarchs qu'ha trets! ¡Jo que vaig tan enderrer d'un fabiol, m'hi vendrá com l'anell al dit aquesta canya!
La taya, en fa un fabiol, prova si sona, y soná de lo més be; y hala, petit, bufa qui bufa, y es fabiolet sona qui te sona; y com que s'hagués
d'esquerdar de rabiu que sonava.
Y heu de creure y pensar qu'aquell fabiolet, sonant sonant, se posa á dir:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu'm tocas, y no'm fas mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
Es pastoret quedá tot astorat, sense polsos.
Prova de sonar una altra vegada; ho prova deu, vint, cent vegades més; y totes ses vegades que'u prová, es fabiolet torná dir:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu'm tocas, y no'm fas mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
Aquell pastoret un dia passava per devant ca'l rey, sona qui te sona.
El rey guaytava á sa finestra, y nota qu'es fabiolet d'aquell pastor, en es meteix temps que sonava, deya:
—¡O pastor, lo bon pastor!
tu'm tocas, y no'm fas mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
Alló li vengué molt denou. Crida es pastoret, y li diu:
—¿Qu'es axó? ¿Com es qu'aquest fabiol parla?
—Jo no le hi sé dir, respón s'atlot. Jo no fas més que bufar, y surt aquesta veu.
—Veam si hi buf jo, si fará lo meteix.
El rey el se du á sa boca, y comensa á sonar.
Sona qui te sona, es fabiolet se posa á dir:
—¡O mon pare, lo meu pare!
me tocau, y no'm feys mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
Aqui 'l rey crida la reyna, y li diu:
—Veam, sona tu aquest fabiol.
—¿Y ara?
—Sona to dich! ¡depressa!
La reyna'l pren, y encara no varen haver brollat es primers sons, com es fabiolet se posa à dir:
—¡O mare, la mía mare!
me tocau, y no'm feys mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
—Però que diantre pot esser axò? deya'l rey, tot astorat. ¿Qui ha vist may un fabiol parlar?
Li passa p'es cap una idea feresta, y crida es seus dos fiys.
—¡Sonau, los diu, aquest fabiol!
Es major no anava d'aglans.
Es segón no hi feu dos mots: l'agafa, el se du á sa boca, sona; y es fabiolet se posa á dir:
—¡O germá, lo bon germá!
tu'm tocas, y no'm fas mal:
m'enterraren dins l'arena
per la flor romanial.
—Ara has de sonar tu, diu el rey á n'es major.
—No tench sonera, respòn aquell ab males reclanques.
—Ydó fes de tenirne.
—No vos ho passeu per es cap: no sonaré.
Aquí el Rey, volat de tot, diu:
—No, ell sonarás ó'l dimoni te'n durá. ¡Sona més que depressa!
Es polissó no tengué altre remey que durse'n fabiol á sa boca.
Tot d'una quehi bufá, es fabiolet se posa á dir:
—¡O germá, lo mal germá!
tu'm tocas, y me fas mal:
m'enterrares dins l'arena
per la flor romanial.
Com no més havía mostrada una de ses dues floretes, y no més li havían presa aquella, li havía quedada s'altra, y mentres la dugués demunt, no hi havía mal que'l pogués matar; y si mil anys hagués estat devall aquella arena, mil anys seria estat viu.
Ell contá tot lo que li havia passat, y demaná á son pare que per amor de Deu y per amor de sa Mare no fes matar es germá major: son pare consentí á tancarlo no més dins un castell per tots es dies de sa vida, y al acte doná sa corona á en Bernadet, que fonch un rey des millors que hi haja haguts may.
Y sa rondaya ja está acabada; y si no mos tornam veure plegats aquí, que mos hi vegem á la Gloria. Amen.
- ↑ La'm contaren mos bons amichs D. Juan y D. Pere Orlandis y Despuig y n'Antonieta Socies y Morell.