ARMJR I - 1896 (1a ed.)/Es quatre germans
Axò era un pare que tenia quatre fiys, qu’havían nom Bernat, Antoni, Miquel y Juan.
Quant se morí no mes los dexá un corp, un gall, un moix y una faus. Es major s’aferrá ab so corp, es segón ab so gall, es tercer ab so moix y es derrer ab sa faus.
En Bernat un dia alsa’s cap, y diu:
—M’en vaig á cercar el mon.
Pren es corp, y de d’allá.
Camina caminarás, des cap de set dies, devers mitján cap vespre, arriba á unes cases de possesió. Hi havía un lledoner devant, que parava mitx cortó, y sa soca era buyda y plena de retxilleres.
—Dins aquesta soca estaré be per reposar una estona, va dir; y s’hi aficá.
Des cap d’una estona, mirantse aquelles retxilleres que claretjavan, diu:
—¡Mal estar hi deu fer aquí dins, ab tant de forats, un día d’ivern! Per lo qu’ha d’esser bo, es per vetlar. Ell deuen poder veure per tot.
¿Y que fa ell? Se posa mira qui mira per ses retxilleres. Es portal de ses cases era just allá devant, y l’homo veya casi tant be dins la casa, com si hi fos estat. Y repara que sa senyora y sa criada duyen un tráfech lo mes alt de punt. Assetsuaxí sa criada surt de sa cuyna ab un plat de bunyols de vent, y los tanca dins un rebost; y surt sa senyora ab un plat d’oreyanes, y les tanca dins un altra rebost. Les veu que arreconan els ormetjos, que agranan, y adesan, y prenen altra feyna, com si res fos estat.
Se fa vespre. Arriba’s senyor; entra.
Com ja feya fosca negre, en Bernat surt de s’amagatay. S’en va á ses portes, y toch toch.
—¿Qui es? diuen de dedins,
—Un pobret que demana posada per aquesta santa nit.
Li obrin, li diuen que sí. Com reparen es corp, li demanen:
—¿Y axò que duys, qu’es?
—Un endevinador.
—¿Un endevinador? Y endevina tan meteix?
—No’m mencaría mes que no endevinás.
No l’acabavan de creure. Es senyor se’n entressent, se presenta, y diu:
—¿Y axò endevina?
—Sí, senyor.
—Veam, feyslí endevinar qualque cosa.
—Ell costará poch, diu en Bernat.
—Vaja ydó, diu es senyor, no sabent com aquell aucellot negre pogués fer res de bo.
Se senyora y sa criada sí que s’ho creyen poch qu’endevinás.
—¿Y que voleu qu’endevin? diu en Bernat.
—Qualsevol cosa, diu es senyor.
—¿Voleu qu’endevín que hi ha dins aquest rebost? y apuntá á un des dos qu’havia vists de dins sa soca des lledoner.
—Si fa, diu es senyor.
En Bernat tot d’una diu á n’es corp:
—Escolta, revetler, ¿que hi ha dins aquest rebost?
Y li pega ab so puny estret demunt es cap, y es corp fa ¡¡¡op!!!
—¿Qu’ha dit? diu es senyor.
—Que hi ha bunyols de vent, diu en Bernat.
Sa senyora y sa criada tornaren mes blanques que la paret.
—¡Bunyols de vent! diu es senyor. ¡Si que l’ha bollada! ¡Bon endevinador mos dus! ¡Bunyols de vent! ¡Ell jo no tench recort de quant no se’n han fets en aquesta casa!
—Bunyols de vent ha dit, diu en Bernat, y bunyols de vent hi ha. Que hi vaje á mirarho.
—Per un desengan teu hi aniré, diu es senyor.
Se’n hi va, y ja’u crech que le hi trobá á n’es plat de bunyols de vent que sa senyora y sa criada havían fets d’amagat d’ell.
Es senyor quedá ab sos cabeys drets.
—¡El dimoni es aquest animal! digué l’homo à la fi.
—¡No, y encara endevinaria una altra cosa! diu en Bernat.
—¿Quina? diu es senyor.
—Me pareix qu’endevinaría lo que hi ha dins aquest’altra rebost; y apuntá á s’altre que també havia vist obrir, de dins sa soca.
—¡O quina pudor que fa aquest brut! diu sa senyora, com sent en Bernat. ¡Treyslo defora, que m’acub!
—¡Una pudor qu’amarina! diu sa criada, ¡Ay que m’atura s’alé.
—¡Treyslo defora, depressa dich! torná cridar sa senyora, ab una cara mes vermeya, que haurían pogut encendre un lluquet.
—A poch á poch, diu es senyor. Ell no hi ha tant per tant, ¡Hi ha coses que puden mes! ¡Qu’endevín primer, y llavò ja’n parlarem!
Mentres sa senyora y sa criada feyen estabetjos, en Bernat diu á n’es corp:
—Escolta, revetler, ¿que hi ha dins aquell altre rebost?
Y li pega també ab so puny estret demunt es cap; y ja’u crech que s’animal va tornar fer ¡¡¡op!!!
—¿Qu’ha dit? diu es senyor.
—¡Que hi ha oreyanes! diu en Bernat.
—¡Oreyanes! digué’s senyor tot astorat. Y ja no pogué estar que no se’n anás á pegar rodada á sa clau. Obri sa porta; y ja’u crech que hi va esser es plat d’oreyanes que sa senyora hi havía tancat.
Sa senyora y sa criada, com veren allò, quedaren sense paraula, tremolant com una fuya de poll. No sabían ahont s’havían de posar.
Es senyor los donà un arrambatje, que les se cuydá á menjar; y no sé ab quin sant tengueren bo, que no los arrambá un venable d’uyastre que tenía á un recó per un cas de casos.
Ni elles ni ell tengueren talent de sopar; ara en Bernat pega una panxada faresta.
Es senyor lo endemá mati l’agafa y li diu:
—Mira, cost lo que cost, s’endevinador m’has de vendre.
—No pot esser, senyoret. No pot esser. No tench altra tros de pa.
—Te dich que’l m’has de vendre. ¡Sabs que’l necessit de molt! Jo som un homo rich y ple; però ses coses me falten, y no sé per hont me prenen. Ab aquest endevinador poría esser qu’alsás xella.
En Bernat deya que no poría esser, però á la fi es senyor diu:
—No res, el te pesaré d’or, y no’m parlem pus.
En Bernat hi consentí. Dugueren unes balanses; dins una hi posaren es corp y dins s’altra durets d’or, y dobletes de sis lliures y de dotze, y dobles de vint, fins que’s corp pega per amunt.
En Bernat aplega aquella doblerada, y toca’l dos cap á ca-seua.
Es senyor lo endemà agafa’s corp, y diu:
—Ja sé ahont el posaré; fermat demunt sa culassa de sa campana de sa capella. Li comanaré que’n veure fressa de res, la fassa remenar; jo sentiré ses batayades d’allá hont sia, y vendré ab quatre bots.
Ho va fer axí; y se’n aná á veure’s tays de feyna que tenia.
No era cent passes lluny, y sa senyora y sa criada ja tenían aquestes:
—¡Ah endevinador del dimoni! ¡El dimoni te’n ha de dur! ¡No n’has de fer altre!
—¡Vaja, si prens sa guinaveta, y t’hi enfiles, abans de mes remor!
—¿Que no sería millor un trinxet?
—No, una altra cosa. L’agafas ab una ma p’es cos y ab s’altra p’es cap, y li pegas torsuda de coll y altra, fins que’l tengas escapollat.
—¡Si, qu’ha pensat be! diu sa criada.
Tota rabenta, ja es demunt sa teulada, s’enfila p’es campanaret, agafá’s corp p’es cos ab una ma; però quant ab s’altre anava á pegarli grapada á n’es cap, es corp zas, li enteferra espipellada á n’es nas, li clava es bech ben endins y tanca.
¡O quin bel tan fort y quins crits tan esglayadors li escaparen á sa criada tot d’una que se va veure d’aquella manera!
Es senyor ja era enforet, però la va sentir de lo millor, y sentí també meteix ses batayades qu’es corp y sa criada feyen fer, estirant cada un p’es seu vent.
—Ja hi ha cosa! s’esclamá ell, y gira en cova.
Com mes s’acostava á ses cases, mes fortes eren ses batayades y mes esglayosos es remeulos de sa criada.
L’homo quedá ab sos cabeys drets, quant l’afiná encastellada demunt es campanaret de sa capella, y com d’aprop va veure qu’es corp la tenía ab so bech p’es nas.
Y sa senyora, que de baix feya espants, y crits,
y sabonereta per sa boca.
—Senyor! deya aquella. ¡Que venga per amor de Deu! ¡que venga, senyoret! que s’endevinador m’ha agafada pes nas, y no me vol amollar.
¡Pobre nas meu! ¡Ja no será pus lo qu’era! ¡Senyor, fassa vía, que’m matará aquest dimoni!
—¿Com es que t’ha agafada? deya ell.
—Que jo som pujada á demanarli si volia berenar, y zas, ja m’ha tenguda. ¡Ay! ¡ay, dich! ¡Que fasse via, senyoret!
Es senyor hi puja, y á forsa de forses arribá á obrir es bech á n’es corp.
Es nas de sa criada, tot capolat, ratjava sanch á la vela. No tenía figura de nas. Feya por.
Sobre tot, no tornaren tenir ganes senyora ni criada de demanar pus de noves á s’endevinador. Ben cregudes qu’endevinava y deu mes, sa posaren á fer bonda, y le hi servaren ben dret á n’es llum.
Es senyor aviat va conéxer que ses coses ja no li faltavan, y beneía s’hora qu’havía comprat s’endevinador.
En Bernat arribá á ca-seua rich y ple.
Poreu fer contes quins uys devían badar es seus germans.
¿Que me’n direu? Ell en Toni un día agafa’s gall, y diu:
—Ja hi vuy jo anar á cercar el mon, á veure si me dirá tant be com á n’en Bernat.
Y ja es partit. Camina caminarás, des cap de set dies arriba á una terra, que com que no fos com ses altres.
Ja feya fosqueta, y afina un llumet. S’hi acosta, y foren unes cases de possessió.
A sa carrera hi havía un parey d’homos qu’envelavan un carro, dos tocadors de guiterra y guiterró que trampavan y dos cantadors que provavan tonades.
—¡Alabat sía Deu! digué.
—¡Pera sempre sía alabat!
—¿No’m donaríau posada per aquesta santa nit?
—Si fa.
A n’aquella terra no s’hi feyen galls, y com veren es qu’ell duya, los va venir molt de nou.
—¿Y que cercau ab aquest animaló? li demanaren.
—Ventura, diu ell.
—¡Ventura! s’esclamaren tots. Ja vos ne poreu tornar en voler, que no’n trobareu. No n’hi ha poca ni gens.
—Sempre n’hi haurà qualque mica, diu en Toni. Y si no es masa preguntar, ¿qu’heu de fer ab aquest carro y aquests sons?
—¿Que vol dir que hem de fer? Hem d’anar á sortir á camí á s’auba.
—¡A s’auba!
—¿Ydò? ¿Ell com que sieu nat d’avuy y batiat d’ahir? ¿Y com vendría, si no li sortíssem á camí, y si no hi anássem ab tot aquest carroportal?
En Toni, quant los senti, se’n pensá una de bona y los ho enflocá.
—¿Vol dir tot axò que duys mogut, es per sortir á camí á s’auba?
—¡De manera que sí!
—Ydò jo duch aquest animaló, que la crida, y ve ben aviada.
—¡Ca! Anireu de berbes. ¡S’auba venir perque aquesta mica d’animal la crit! Fa riayes.
—Voltros si que’n feyes, diu en Toni. Sobre tot, anit mos porem treure’s gat des sach.
—Y ¿que voleu perde, si no ve?
—Qualsevol cosa. Me fereu córrer ses vergades.
—Feta está sa barrina, digueren tots.
Y dexaren es carro en banda, y ni tremparen mes sa guiterra ni es guiterró, ni provaren pus tonades.
Passaren la corona, soparen y se’n anaren á jeure.
Passada mitja nit, es gallet fa quech-quere-quech.
Tothom se despert, surten á defora, á venre si era ver que s’auba se’n vengués perque’s gallet la cridás.
No destriaren senya de res, y ja volían partir ab so carro, es sonadors y es cantadors.
—No sieu tan guixes, diu en Toni. No tengueu ansia. S’auba vendrá. Vos ho assegur.
Des cap d’un parey d’hores es gall torna fer quech-quere-quech quech-quere-quech.
Surt tothom á defora, y ja veren á n’es llevant una micoya de clarura.
—¿Que tal? deya en Toni. ¿No us ho deya jo que aquest animaló la cridava? Ell ja l’ha sentit, s’es enllestida, y se’n ve ben resolta.
Aquells encara com que no’u acabassen de creure; però com es gall comensá á cantar de bon de veres, y se va fer auba clara clara, y sortí’s sol, ho varen haver de creure per forsa Ho tocaren ab ses mans.
—Aquest animaló, digueren á n’en Toni, el mos heu de vendre: valga lo que valga. Demanau; sa vostra boca será mesura.
—Axò sí que no’u faré, diu en Toni. Primer consentiría anar á captar de porta en porta.
—No res, li digueren, el vos pesarem d’or, y no’m parlem pus.
En Toni feu com que pensarhi un poch, y á la fi s’esclama:
—No res, perque sou voltros, hi consent.
Dugueren unes balanses, dins una hi posan es gall y dins s’altre durets d’or, dobletes de sis y de dotze lliures, y dobles de vint, fins qu’es gall s’en aná per amunt.
En Toni los dexa, y ab aquella doblerada s’en aná ben xalest á ca-seua; y no importá que fes feyna pus.
Camina caminarás, arriba un día á una terra ben enfora. Afina unes casetes blanques; era hora baxet, y, quant hi va esser, ja feya fosca negre.
S’acosta á ses portes, y toch toch.
—¿Qui es? digué una veu.
—Un criat vostro. ¿No’m donariau posada per aquesta santa nit?
Li obriren, y entrá.
—¿De qu’anau, germanet? li demanaren.
—Cerch ventura.
—¡Ventura! ¡Que’n trobareu de poca per aquí! ¡Ell no n’hi ha gens!
En Miquel repará una filera de carabassots penjats á sa paret.
—¿Que son tants de carabassots? demaná.
—¡Ah germanet! contestaren. Es que hi ha per aquí uns animalons que se diuen rates, y tot ho roegan. Per que no mos roeguen ses oreyes en sa nit, mos posam es cap dins aquests carabassots, quant mos n’anam à jeure.
—¡Que de pronte no n’hi haurà cap d’aquests roegadors! s’esclamá’n Miquel.
—¿Y que fareu, germanet? ¡Sabeu que hi anau de calsat per aygo, si vos creys haverlos á cames! ¡Ell no mes en vesten quant vos dormiu!
—¡Jo! Ell no fas contes tocarne cap. Es qui los fará s’ebré, será aquest animaló que duch.
Y los mostrá’s moix.
—¿Y sou tan criatura, li digueren, que vos creys qu’axó los ha de fer res?
—Ja’u veureu ydò. Com á tayades de llom torrat, les se menjará.
—¡A ell el se menjarán elles!
—No res, anit se veurá.
Passaren la Corona, soparen, s’en anaren á jeure, y tots se posaren es cap dius un carabassot. Fort y no’t mogues, volgueren qu’en Miquel també le hi s’hi posás.
Apagaren es llum, al punt tothom ronca. Es moxet estava ben uys espolsats. Se posan á comparéxer rates y rates; y ell fua á n’aquesta, fua á n’aquella altra. N’agafava tantes com en volía, y no li tocavan voreres. Se’n posá un ventre com unes xeremies. Per paga duya fam d’enrera.
Quant no n’hi volgueren passar pus p’es canyó, no mes les matava.
N’enllestí tantes, que lo en demá matí, n’hi va haver una solada que feya faredat.
Com es de la casa ho veren se feyen creus.
—Mirau, digueren á n’en Miquel; aquest animaló mos heu de vendre, cost lo que cost. Ab tantes rates aquí no se pot viure. Digau que voleu de s’animal.
—S’animal no es venal á cap preu, deya en Miquel. Primer consentiría haver d’anar á captar de porta en porta que vendrel.
—Demanau preu; sa vostra boca será mesura.
—¡No pot esser!
—No res, digueren a la fi; el vos pesarem d’or, y es mal será mort.
En Miquel feu com que pensarhi un poch, fins qu’arriba a dir.
—No res, perque sou voltros, hi consent.
Varen dur unes balanses; á una part posaren es moix y á s’altra durets d’or, dobletes de sis y de dotze lliures y dobles de vint, fins que’s moix prengué per amunt.
En Miquel dexá’s moix, y ab aquella doblerada ja li va haver estret cap á ca-seua, y no importá que fes feyna pus.
Quant es seu germá Juan va sebre’s pas, pren sa faus, y ja es partit á cercar ventura.
Camina caminarás, arriba a una terra ben enfora. Era mitján Juny, y trobá un tay d’escaraders dins un sementer de blat alt, granat y espés; y el tomavan, tirant fletxes á n’es brins.
Figurauvos si’n devian fer de bretxa.
En Juan digué á l’amo.
—¿Que voleu que’n tom de brins jo ab aquesta arma?
Y li mostrá sa faus.
—¿Y que se diu axo?
—Una segadora.
—¿Y toma brins?
—Esperau, y ho vereu, diu en Juan.
L’homo s’arromanga, se posa’s cuxals, es manegots y es didals de canya; pren sa faus, y ja está acalat; y safalcada ve, safalcada va, ab una exhalació va haver feta una estesa de brins mes grossa que sa qu’havian feta tots aquells homos ab tots es dies que hi havia que s’hi pegavan.
Tothom va romandre de pedra.
L’amo digué:
—Germanet, m’heu de vendre sa segadora.
—Axò sí que no’u faré, digué en Juan.
—Digau que’n voleu.
—No teniu que cansarvos.
—En que’l diantre’n pas, la m’heu de vendre. Mirau, la vos pesarem d’or.
En Juan feu com que pansarhi un poch, y á la fi, diu.
—No res, perque sou vos, hi consent.
Duen unes balanses. Dins una hi posen sa faus; dins s’altra comensan á pasarhi durets d’or, dobletes de sis y de dotze lliures y dobles de vint.
N’hi posaren fins que sa faus va prendre per amunt.
En Juan la dexa; y ab aquella doblerada s’espitxá cap á ca-seua. Casi no tocava enterra de xalest que se’n anava.
Tant content com ell estava l’amo.
Després de contemplar sa faus una bona estona diu á n’els escaraders.
—¡Vaja! ¡A veure qui la pren!
Es mes agosarat l’agafa; se posa á segar.
Encara que no fos molt práctich, de brins en tomá una cosa major.
Quant estigué cansat, se posa sa faus demunt s’espatla.
Se perpensá, y diu.
—Millor es qu’estiga en terra.
Per posarle hi, estira en lloch d’alsar; y sa faus, ja’u crech, s’afica dins s’espatla.
Aquell homo pega un crit escarrufador.
—¡Ay! ¡ay dich! ¡Sa segadora..! ¡Sa segadora s'es afuada á mi! ¡ajuda que s’ha mester! deya aquell beneyt, cridant y plorant com un desesperat, de pena que passava.
Hi van, correns, dos homos; y en lloch d’alsar sa faus, li pegan tirada ab tota sa forsa; y s’espatla d’aquell malanat devallá per avall.
Com veren s’espatla tayada, tots quedaren aborronats.
Sa faus los caygué de ses mans; en fogiren com el dimoni de la creu; y no s’hi volgueren acostar puş.
—Anau á donar part à la Justicia, diu l’Amo.
Hi anaren; y vengué’s Batle ab dos homos armats de passetjes.
Los mostraren sa segadora d’un tros enfora. Aquells homos posan mach dins sa passetja; li donan volta y altra, y plam.
Feren sa segadora just á se punta y li fan pegar tal bot, que s’alsa mes de trenta pams.
—¡Ja se torna afuar! digué tothom ab nou esglay, fent amples tant com pegueren. Es qui varen tenir camp per córrer, ho donaren á ses cames, y se pegavan ab sos talons per ses anques.
Sa segadora, ja’u crech, torná caure en terra.
Després de tirar junta una bona estona sobre lo que convenía fer, es batle, ab una corda fermada á n’es cap d’una canya ben llarga, feu passar un núu corredor per sa faus malfactora.
Quant la tengueren ben fermada, la penjaren á una figuera.
—Ara farem venir es botxi y l’aufegará, diu es Batle.
Es botxí se presenta; se mira la cosa de prim conte. Pensa qui pensa, á la fi se pega un toch á’s mitx des front y una gratada á n’es clotell, y diu:
—Ja sé que faré. M’enfil per sa figuera; m’amoll per sa corda; m’axanch demunt sa malfactora, y l’aufech á’s temps de dir Jesús. No hi ha vel.
Es betzol des botxí s’enfila per sa figuera, s’amolla per sa corda, y ab tot es seu pes cau demunt sa faus; y, ja’u crech, sa faus li entrá p’es mitx de ses cames, y l’obrí de dalt á baix. D’un botxí en va fer dos.
Allá romangué penjada sa segadora, y ningú pus s’acostá á n’aquella figuera.
Y encara hi es, si no la se’n han duyta.
¡Bons doblers varen valer á n’aquests quatre germans es corp, es gall, es moix y sa faus que son pare los dexá, com se morí!
Y sa rondaya ja esta acabada.
Si vos agrada,
menjaulavos frita,
menjaulavos torrada.
Si no us ha agradat,
anau demunt es Puig pelat;
y agafau un gatovell,
y bones fregades per sa pell.
Torre Nova, Decembre de 1895.
- ↑ La’m contaren en Tomás Adrover y el sen Pere Gotze de Manacor y D. Juan Ferriol Pre. de Sineu.