ARMJR I - 1896 (1a ed.)/Es set ceros

ES SET CEROS^[1]

Axò era un rey que tenia set fiys, y anava tot morrotós perque volia una fia y no en tenía cap.
Se va témer de que sa comare duya intencions d’acostarse per ca-seua ab un present des que ses comares solen fer, y diu.
—Si no es una nina, fas matar es set fiys que tench.
La Reyna ho sentí, y, com prou hagué plorat, los diu á n’aquells malanats:
—Lo millor será que vos n’aneu tots, d’amagat de ton pare, per ses muntanyes d’aquí prop; y cada día mirau á sa torre més alta d’aquest palau. En néxer s’infant, si es una nina, hi faré posar una filoeta ben enserregada; si es un nin, una espasa ben lluenta. Si veys sa filoeta, veniu tot d’una; si veys s’espasa, anauvosne tan lluny com sabreu.
Aquells set atlotets se’n anaren á trench d’auba, plorant plorant, y d’amagat de tothom, cap á ses muntanyes que sa mareta los havia dit.
Deu va compondre que la Reyna tengués una nina, y li posaren nom Ayneta.
El Rey ja estava tot content.
La Reyna diu á una criada.
—Puja á sa torre més alta: dins un enfony que fa sa paret, trobarás una filoeta enserregada y una espasa ben lluenta. Pren sa filoeta, y aficala allá demunt, ben dreta, que la pugan veure bé d’enfora.
Aquella criada, qu’havía nom Juanota, era una capbuyt, que’s cap li volava. Se’n puja correns á sa torre, y, esburbada com era, en lloch de prendre sa filoeta, tropell tropell, agafa s’espasa, y zas l’afica demunt sa punta més alta, y ja es partida per avall, botant els escalons de quatre en quatre.
Es set fiys del Rey, que d’aquelles muntanyes no feyen sino mirar devers ca-seua, per veure si afinarían senya de res, colombraren sa lluentor de s’espasa demunt aquella torre. Tots set esclataren en plors, y ploraren fins que tengueren alé. Llavó fogiren tan dins com varen sebre, perque son pare no los pogués trobar ni fer tenir vera sa paraula qu’havia gastada.
Com foren ben enfora, troban un bosch que los agradá ferm per cassarhi, y s’hi aturaren. De ses pedres que per allà hi havia, feren unes casetes; y allá va esser ca-seua. Vivían de sa cassa qu’agafavan y de sa mica de fruyta que se feya en tot aquell badíu.
Passaren dies y dies, y la Reyna esperava d’en hora en hora es seus fions que tornassen.
Veent que no venían, crida na Juanota.
—Escolta, li diu, ¿y tu feres lo que’t vaig comanar? ¿Aficares sa filoeta enserregada demunt sa torre que’t vaig dir?
—Si, senyora.
—¿A veure si hi aficares s’espasa?
—No, senyora.
La Reyna, mal á pler de tot, crida una altra criada, y l’envía á sa torre, á veure si demunt de tot hi ha aficada una filoeta.
Aquella criada hi va y al punt torna.
—¡Una filoeta! diu ella. ¡No hi ha cap filoeta no! ¡Una espasa ben lluenta hi ha ell!
—¡O gran polissona! diu la Reyna á na Juanota. ¿Y axí creus tu, com te manan una feyna? ¡Sortim al acte d’aquí dins, y no’t tornes presentar devant sa meua cara en tots es dies de sa teua vida!
Na Juanota se’n aná fent flamada y flastomant; y no s’aturava de dir:
—¡Ho ha de sebre perque m’ha engigada! ¡Com som Juanota, que m’he de venjar!
N'Ayneta, sa fia del Rey, crexia més ab una setmana que ses altres ab un any. Era com una santeta, y sa cosa més hermosa y aguda qu’uys nats haguessen vista.
Sa mare li contava plorant que tenía set germanets, y que s’eran fets mal bé per mal cap d’una criada esburbadota.
—¿Voleu que vaje á cercarlos? deya s’atlotona.
—No, fieta meua, li deya sa mare. Si jo sabés ahont son, ja hi sería anada mil vegades; però ¿qui es capás de sebreu?
N’Ayneta un día se pentinava ab una pinta d’or demunt sa torre més alta del palau. Passa un corp, li pren sa pinta, y ja es partit, vola qui vola, y de d’allá. N’Ayneta li pitja derrera, corre qui corre, sense perdrel may de vista. Es corp, es bo de veure, feya molta més vía; però com era á s’entrellum, se returava per que n’Ayneta li reprengués. Com la se veya devora, tornava pegar fúa, y n’Ayneta derrera derrera, y es corp vola qui vola.
Passaren terres y més terres, y dins un bosch topan unes casetes; es corp, com es á s’endret d’elles, amolla sa pinta, y se fa amunt y amunt, fins que’l perderen de vista. Sa pinta caygué dalt sa teulada. No hi havia escala ni estaques per hont pujarhi, y n’Ayneta quedá plantada allá devant. Entra dins la casa, cridá, ningú li va respondre; y repara set fogonets ab set olletes demunt, y una tauleta ab set platets y set cuyeretes y set bocins de pa, y un jerrer ab set jerretes d’aygo. Destapa ses olletes, y dins una hi havia una perdiueta, dins s’altre un coniet, y dins totes ó pel ó ploma.
La pobreta casi no s’aguantava des cansament y de fam. Y que fa ella? D’una olla va prendre una aleta, de s’altre una cuxeta, de s’altre un capet; taya una mica de cada tros de pa, s’ho menja ab una gana major, pega un glopet á cada jerreta, y diu:
—Axi no será conexedor que haja tocat res; y, si se’n temen, no los sabrá gayre greu.
Mentres estava pensant axò, se presentan set joves, alts, sans, garrits y ben tayats, encara que colrats des sol.
N’Ayneta se posa á tremolar quant los veu, y ells quedaren també molt sorpresos. Li demanaren qui era, ella los diu lo que feya al cas; y se va aclarir qu’ella era sa seua germana, y ells es set germans seus, y s’engán que los havian fet de posarlos una espasa en lloch d’una filoa.
Tot d’una anaren á devallarli sa pinta d’or de demunt sa teulada.
—Mira, li digueren, noltros vivim de sa cassa qu’agafam. Queda ab noltros, per amor de Deu, y mos aguiarás de menjar, y mos farás sa roba neta y la mos sarzirás.
—¿Si vuy quedar, me deys? Ja es de raó que si, fins a la mort.
Be la necessitavan es malanats. Podeu fer contes com devía estar sa seua robeta. No tenían més que sa que duyen posada, sa que duyen com fogiren de ca-seua, y tot eren taques y pelleringos y forats.
Desde aquell dia sa casa lluía de ben adesada; y es set germans, encara que duguessen sa roba veya, la duyen neta y ben encitronada, y es migdies y es vespres sempre menjavan calent.
N’Ayneta estava lo més satisfeta ab tant bona companyia.
Na Juanota, per podersen anar des seu cap, en lloch de llogarse, pren un senayó, y hala á captar. Topa un día á ses casetes des bosch, y demana un poch d’almoyna per amor de Deu. N’Ayneta li dona un tros de pa, y se’n va á dur una jerra d’aygo. Na Juanota, que s’era asseguda á n'es portal per reposar una mica, entra, s’acosta à n’es set fogonets, y, ab una cossa á cada olleta, les trenca totes, y fuig com un llamp.
N’Ayneta torna, veu aquella trencadissa, romp en plors; y es seus germans, com vengueren es vespre, encara la trobaren que plorava. La hi feren contar tot, y li digueren:
—No plores pus; per olles no estarem. Lo qu’has de fer, si torna aquesta polissona, no donarli res.
¿Que me’n direu? Ell lo endemá torna. Troba n’Ayneta que sortía ab sa jerra per anar á dur aygo, y se posa á dirli:
—Qualque coseta per amor de Deu!
—¡Deu vos fasse bé, qui pot! díu s'atlotona. Es meus germanets eu súan, y me tenen privada de donar res.
—Qualque coseta! diu na Juanota. ¡Per poch que sía! ¡Not’t fasses dolenta! ¡No se’n temerán! ¡Fa tres dies que no he tastadet res!
S’atlotona, tota compatida, li dona un tros de pa. La dexa asseguda demunt es portal, y se en va a dur s’aygo. Sa polissona entra, s’acosta á n’es set fogonets, y zas zas una cossa á cada olla, fins que les té rompudes totes, y fuig com un llamp.
Torna n’Ayneta, veu aquella trancadissa, y romp en plors. Com vengueren es vespre’s seus germanets, encara plorava. La hi feren contar tot, y li digueren:
—No plores pus. Per olles no estarem. Dexala fer á n’aquesta polissona. Si demá torna, s’hi posará sa ma.
Ja’u crech que va tornar. Troba n'Ayneta que sortia ab sa jerra per anar a dur aygo, y se posa á dir:
—¡Qualque coseta per amor de Deu! ¡qualque coseta, per poch que sía!
—Anauvosne, diu n’Ayneta; que, si es meus germanets vos troban, vos matarán. No’u volen que vos don res.
—¡Tira, donem! ¡No’u conexerán! ¡Maldement no més sia una espipellada!
Aviat n’Ayneta, tota compatida, li dona un tros de pa. La dexa asseguda demunt es portal, y se’n va á dur s’aygo. Sa polissona entra, s’acosta á n’es fogons. Com acabava de pegar cossa á s’olla primera, entra un des set germans, que s’era amagat per un si acás. Li bestreu un bon esplet de cireres, ella li pogué fogir, però ell li pitja derrera, y l’acompanyá á cosses un bon tros, fins que la va retre de tot. Com la tengué estesa, l’enterra dins un claper.
Però, com sa polissona tenia set vides, just es moxos, reviscolá, y á forsa de forses pogué sortí, y li va estrenyer.
Des cap de set dies se presenta á n’es portal de ses casetes des bosch.
—Ayneta, digué tot d’una que la veu sortir, per sa bona amor que m’has demostrada, jas aquestes set nous. Qui les se menjará, pus roba es seu cos no espellará.
Li dexa ses set nous, y fuig.
—Que caurán de bé, diu n’Ayneta, p’es meus set germanets!
Tot d’una qu’arribaren, los ho dona y los diu:
—Menjaulesvos; que qui les se menjará, pus roba es seu cos no espellará.
Aquells malanats les se menjan, y heu de creure y pensar que tornaren set ceros.
¡O quin esglay, quin anuig va prendre n’Ayneta, com va veure allò! Se’n cuydá morir, y va perdre tota quanta carn tenía. Llavò va veure com sería ver que no espellarían pus roba es qui se menjassen aquelles nous. ¿Com n’havían d’espellar, tornant lo que tornaren?
Y es set ceros, que l’enrevoltavan, y li feyan afalagadures y xicota, y no sabían allunyarse d’ella.
La pobreta se va haver d’adondar á n’allò, y los menava á pasturar, y no los dexava may. S’entenían ab sa vista. Ella los parlava, y ells la se miravan, y veyen lo que deya; però no li porían dir res, perque sa llengo que tenían no era bona ni per emberbollar.
Des cap de temps el Rey d’aquells paratjes, cassant cassant, troba un día sa guarda des set ceros y n’Ayneta que los guardava.
El Rey, com la va veure tan gallarda y hermosa, va badar uns uys com uns salers, y romangué abil-lat y embadalit devant ella.
—¡O donzella gentil! li digué, ¿que fas ab aquests animals per aquí?
—Los guart.
El Rey se posa a demanarli de noves. Ella acalá’s cap, tota empagaida, y no va sebre qu’havia de respondre.
Aviat el Rey li va haver dit que li havia robat es cor, qu’era fadrí, y no se casaría ab ningú més que ab ella.
A n’Ayneta no li varen esser males comandassions aquelles; però digué que no dexaría es ceros per res nat del mon.
Axò es bo d’arretglar, diu el Rey. Que vengan ab noltros; y t’assegur que no se campan tan bé per aquí, com se camparán per dins es meus jardins.
—Ydò porem partir en voler, diu n’Ayneta.
Se posá á ses anques des cavall, partexen, y es ceros derrera derrera; y cap a la Cort s’ha dit.
Hi arriban, se fa’s casament y ses noces, y vengan festes, y alimares, y sarau per llarch.
Na Juanota ho arriba á sebre, y ¿que fa ella? Se lloga per criada á ca’l Rey, y se posa á fer de bona atlota y de fenera y á demostrar un gran interés y afecte a la casa. Va sebre fer sa comedia tan á n’el viu, que promte va esser sa criada preferida y de més confiansa.
Des cap d’un any á ca’l Rey hi hagué gent novella. Tothom se’n va á n’es bateig de s’infant, manco na Juanota, que anava derrera á n’Ayneta. Encara no se va veure tota sola, com diu:
—Ara es s’hora de llevar aquesta gèl·lera des mitx, y de jo posarme à n’es seu lloch: ella acabará’ls alens y jo seré la Reyna.
Dít y fet, embolica n’Ayneta dins es llensols ahont jeya, la se posa á n’es coll, y se’n va, y la tira dins es pou que hi havia es mitx des jardí de ca’l Rey, y se colga á n’es llit de n’Ayneta.
El Rey y es demés tornan de batiar s’infant, y se’n entran, tropell tropell, dins sa cambra real per donar s’enhorabona a la Reyna.
Na Juanota, com los sent, se posa a dir, escarnint sa veu de n’Ayneta:
—¡Anau, anau; que m’enfadau! ¡Sortiu, sortiu; que m’atordiu! ¡No estich per rallar; no estich per escoltar! ¡No me vengueu ab aquestes! ¡Tancau balcons y finestres!
El Rey, com sent axó, fa sortir tothom y tancar totes ses finestres y balcons.
S’acosta á n’es llit, paupa qui paupa.
—¿Qu’es axó, Ayneta? deya ell. ¿Que hi ha hagut cap de nou?
—Anau, anau, que m’enfadau! deya sa jembla. ¡No estich per rallar, no estich per escoltar!
—¡Si som jo! deya el Rey. ¿Que no m’has conegut, Ayneta meua estimada? ¡Digués que vols! ¡Digueu tot d’una, y se fará!
Aquí ella se posa á dir:
-¡No menjaré ni beuré fins qu’es fetjes des set ceros veuré! ¡No menjaré ni beuré fins qu’es fetjes des set ceros veuré!
—Però ¡y tu los estimavas tant á n’es ceros! li deya’l Rey, prenintla per n’Ayneta. ¿Los estimavas tant, y ara los vols matar?
—¡No menjaré ni beuré, deya sa jembla, fins qu’es fetjes des set ceros veuré!
El Rey estava apurat de tot. No sabía per hont prendre. Y la Reyna que, com més anava, més fort cridava que ni menjaría ni beuría fins qu’es fetjes des set ceros veuría. L’homo à la fi envía á demanar set carnissers, per que fassen sa pell á n’es ceros, y los tregan es fetje.
N’Ayneta, com pegá dins es pou, se’n aná á fons, però llevò surá; y volgué la bona sort que hi hagués una llinda d’uyastre devés tres pams més amunt que s’aygo, y s’hi pogué aferrar. A les hores es brassos ja no la volían aguantar pus: com que s’haguessen d’esquexar. Veentse perduda de tot, se posa á dir tant fort com poria:

¡Mos germans set ceros,
veniume á ajudar!
qu’estich adins l’aygua
á punt d’aufegar.

En aquell entremitx eran arribats es set carnissers. Los havían mostrats es ceros, que pasturavan dins es jardí; y comensaren á esmolar ses guinavetes per ferlos sa pell, mentres un parey de criats los anavan á menar.
Aquells animalets sentiren que deyen que los havían de treure es fetje, y sentiren també meteix sa veu de n’Ayneta. Tots set enrevoltaren es coll des pou, y s’hi abocaren, cridant:

¡O germana Ayneta,
no’us podem aydar!
¡guinavets esmolan
per noltros matar!

Y n’Ayneta que reprenia:

¡Mos germans set ceros,
veniume á ajudar!
qu’estich adins l’aygua
á punt d’aufegar.

Y es ceros, abocats tot set á n’es pou, que responían:

¡O germana Ayneta,
no’us podem aydar!
¡guinavets esmolan
per noltros matar!

Es carnissers senten aquelles veus tan dolces, tan adolorides, que xapavan es cor; y se’n van á contarho á n’el Rey.
—Que venga, li digueren; que surt una veu de dins es pou, y es ceros parlan ab ella.
La Reyna, com los sent, llavò sí que cridava fort:
—No menjaré ni beuré fins qu’es fetjes des set ceros veuré! ¡Ay que som morta, si no los me dúen al acte! ¡Espòs meu, tu’m matas, si no los me fas dur! ¡Es pols me fuig de tot! ¡Ja no’n tench! ¿Y encara no son aquí es fetjes? ¡Feys vía, que no hi sereu á temps!
El Rey no sabía per hont prendre.
—Ara meteix vaig á durlos, diu à la fi.
Se’n va correns á n’es jardí, sent sa veu que sortía de dins es pou, sent es ceros que li responían, s’hi acosta, aguayta. Veu aquella atlota dins s’aygo ab sos brassos per sa llinda, la fa treure al acte, y veu qu’es n’Ayneta, sa seua esposa estimadíssima Quedá sensa polsos, se creya qu’el uys li feyen dos, estava com un beneyt.
N’Ayneta conta lo qu’havía succeit. Se’n van dins sa cambra real, y ja’u crech que’u va esser na Juanota sa que jeya dins es llit y demanava es fetjes des set ceros.
El Rey no’n va tayar més, va dir:
—¡Es carnissers qu’havian d’escorxar es set ceros, que l’escorxan á ella! ¿Ella volía es fetje des set ceros? ¡Que li tregan, ydò, es seu; que’n fassen brou, y que’l se began es set ceros!
Escorxaren na Juanota, li tregueren es fetje, en feren brou, el donaren á n’es set ceros. Y heu de creure y pensar que tot d’una que’l tengueren dins el cos, aquells set ceros no foren pus ceros: tornaren lo qu’eran primer, es set germans de n’Ayneta, uns fadrins acabats, lo més desxondits y amatents. El Rey los va casar ab ses set atlotes més guapes y més nobles des seu reynat, y tots plegats visqueren una mala fi d’anys, contents y devertits; y encara son vius, si no son morts.

1. La me contaren la noble senyora D.ª Magdalena Despuig y Troncosso, na Rafela Servera Calona, de Son Servera, y en Toni Garrit, de Sant Llorens des cardessar.