ARMJR I - 1896 (1a ed.)/Es tres germans y es nou gigants

ES TRES GERMANS Y ES NOU GIGANTS^[1]

Axò era un pare y una mare que tenían tres fiys, en Pere, en Bernat y en Juanet.
Sempre acabavan primer es pa que sa talent, de pobres qu'eran.
Un día en Pere, cansat de patir fam, alsa’s cap, y diu.
—M’en vaig á descubrir mon.
Pren un tros de pa y formatje, y li estreny.
Camina caminarás, troba una doneta ab un atlotó, y ja l’ha escomesa.
—¿No’m diríau, germaneta, ahont trobaría lo que cerch?
—Y ¿que cercas?
—Ventura.
—Ydò mira, vestén per avall. Trobarás una garriga molt rasa y llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. Á un coster veurás una covota paredada, ab un portal y unes portes tancades y un pí devant. Allò es s’amagatay de nou gigants, y hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot d’una qu’arribas, t’enfilas per aquell pí, y fins á n’es cap d’amunt. Quant fassa fosca negra, sentirás una veu que dirá: Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch. Y ses portes s’obrirán. Será qu’es nou gigants, que no mes van de nit, prendrán campanya. Es derrer que surte, dirá: Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch, y ses portes se tancarán. Llavò abraonará es pí, y li pegará un parey d’engronsades per veure si hi ha ningú de dalt que los puga trair. Tu aferret fort, que si no t’hi aferres, botirás; y abans d’arribar en terra, ja t’haurán menjat. Si tu no caus, s’en anirán de d’allá. Tu llavò devalles, dius devant ses portes ses paraules que per obrirles y per tancarles haurán dites es gigants, ses portes s’obrirán y se tancarán, y podrás carregar de dobles de vint, tant com vuyes.
—¿Axò es tot lo qu’he de fer? digué en Pere, veent que sa doneta s’era aturada.
—Axò es tot, digué ella.
En Pere, sense dirli per amor de Deu sia, ni á reveure, parteix ab unes bones passes.
—Espera un poch, bon jove, diu sa dona. Mira aquest atlotó que men. Fa un día que no ha menjadet res. Donalí, per amor de Deu, una espipellada d’aquest pa y formatje que dus. —No lleu, digué en Pere. L’he mester per mi.
Y, dexantla ab sa paraula á sa boca, se’n va. Camina caminarás, arriba á sa garriga rasa, y l’atravessa; troba’s barranch, y de d’allá. Afina sa covota paredada, veu ses portes tancades y es pi devant. S’enfila p’es pí; y fins á's cap d’amunt. Aviat va esser fosca negra. Comensa á sentir trapitx y rall per dins sa cova; y escolta qui escolta, sent una veu que diu:
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
Y s’obrin ses portes y surten es nou gigants.
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch, digué es qui anava derrera; y ses portes se tancaren.
Se gira á n’es pi y diu:
—¿Hi ha ningú aquí dalt?
Y ja l’ha abraonat, y espolsada ve y espolsada va.
Si fort s’era aferrat en Pere, mes fort espolsá es gigant, y el feu botir cincuanta passes lluny. Tots nou s'hi abocaren, li clavaren ungles y dents; y estirada ve y estirada va, un s’en va dur una cuxa, s’altre una cama, s’altre es cap, s’altre una banda de costellam, s’altre un peu; y n'hi hagué que no mes arribaren á una oreya.
D’en Pere no s’en resá pus.

——————————

En Bernat, es germá segón, cansat també d’anar panxa pancida, des cap d’uns quants dies alsa’s cap, pren un tros de pa y formatje, y á cercar ventura s’ha dit.
Camina caminarás, troba aquella matexa dona ab s’atlotó, y ja l’ha escomesa.
—Germaneta, ¿no’m diríau ahont trobaría lo que cerch?
—Y ¿que cercas?
—Ventura.
—Ydò mira, vestén per avall. Trobarás una garriga molt rasa, y llavò un comallar molt fondo. Ves sempre cap envant. Á un coster veurás una covota ab sa boca paredada y un portal ab unes portes tancades, y un pí devant molt alt. Allò es s’amagatay de nou gigants, y hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot d’una qu’arribes, t’enfilas p’es pí, y fins á’s cap demunt s’ha dit. En fer fosca negre, sentirás una veu que dirá: Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch; y ses portes s'obrirán. Será qu’es gigants, que no mes van de nit, prendrán campanya. Es derrer que surta, dirá: Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch; y ses portes se tancarán. Llavò abraonará sa soca des pí y li ferá pegar un parey d’engronsades fortes per veure si hi ha ningú demunt. Tu aferret fort, perque si caus ab aquelles engronsades, encara no serás en terra, quant ja t’haurán menjat. En esser lluny es gigants, tu devalles; dius devant ses portes ses paraules que per obrirles y tancarles hauran dites es gigants. Ses portes s’obrirán y se tancarán, y podrás carregar de dobles de vint, tant com vuyes.
—¿Axí’u he de fer? s’esclama en Bernat.
—Axi, respòn sa veya.
Y l’homo, sense dir per amor de Deu sia, ni á reveure, parteix de d’allà.
—Espera un poch, bon jove, crida aquella doneta.
—¿Que voleu?
—Compatit d’aquest atlotó que men: fa un díe que no ha menjadet res nat del mon. Donalí una espipellada de pa y formatje.
—¡Donar, m’heu dit! No vaig de res: l’he mester per mi.
Y ja li ha estret, y de d’allá.
Troba sa garriga, y la passa. Arriba á n’es barranch y s’hi afica. Afina sa covota paredada, ses portes tencades y es pí devant. S’enfila p’es pí com una taranta p’es seu fil, y fins qu’es á n’es cap d’amunt, no s’atura. Aviat va esser fosch: comensa á sentir trepitx y rall per dins sa cova, y una veu que diu:
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
Y s’obrin ses portes, y surten es nou gigants.
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch, digué es qui anava derrera, y ses portes se tancaren,
Se gira á n’es pi, y diu:
—¿Que hi ha ningú aquí dalt?
Y ja’l té abraonat, y espolsada ve y espolsada va; però en Bernat s’era aferrat ben fort, y no va caure.
—No hi ha ningú no, digueren es gigants, y feren sa seua via.
Quant foren ben enfora, en Bernat devalla, se planta devant ses portes, y diu:
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
Y ses portes s’obriren.
Entra y diu:
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch.
Y ses portes se tancaren.
Allá dins hi havia nou caramulls de dobles de vint y nou taules ab una bota de ví, un ribell d’arròs y un boch rostit demunt cada taula.
L’homo duya molta rusca, y pega un parey de cuyerades á cada ribell, un espipellada á cada boch y un glop á cada bota. Com estigué be de panxa, s’afica á ses dobles de vint; s’en umpl ses butxaques, es mocador, es faldar de sa camía. Res d’axò l’assacía. Se treu es calsons, los nua abaix y los umpl; se treu sa camía, y hi posa ses que pot. S’en afica una partida dins sa boca.
—Sobre tot, s'esclama. Estich rich y ple. Si encuantr ningú, m’en regal que’m vejen despuyat. Jo que vaja carregat de dobles de vint, y que riga la gent.
Se planta devant ses portes, obri sa boca per dir ses paraules que les feyan obrir, y ses paraules no li vengueren á sa llengo ni á sa memoria.
Be va fer, però no n’hi recorda mitja, ni’n pogué dir cap.
Y sempenta va y sempenta ve à ses portes, y ses portes ¡que s’havían d’obrir!
Passaren hores y hores; y devora s’auba sentí es trepitx des gigants que s’en venían.
Sense sebre que’s feya, tira es calsons y sa camía y tot quant duya, y se posa á cercar qualque enfony per amagarse.
Veu una garbera d’ossos. Els ossos eran dels homos qui eran entrats per lo mateix qu’ell, y es gigants los hi havian trobats, y n’havian feta una vega.
S’aficá devall aquells ossos tot lo endins que pogué.
Aviat l’axordá una veu que digué lo qu’ell no era estat capás de dir.
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
Y ses portes s’obriren, y es gigants entraren, ensuma qui ensuma.
—Sent olor de carn humana, deyan uns.
—En menjarem, si Deu ho mana, deyan els altres.
—¿Qui ha entrat aquí dins? deyan tots.
Se giran á ses taules, y se posan á cridar:
—Á mi’m falta vino.
—Y á mi arrosso.
—Y á mi boco.
—¿Qui hi ha per aquí? ¿quí hi ha per aquí?
Cerca qui cerca per tot, no trobavan ningú, fins qu’un díu.
—Sabeu que hauria d’esser devall sa garbera d’ossos!
La giraren tota, y ja’u crech que le hi trobaren á n’en Bernat.
—Ja tenim es lladre! Ja’l tenim! cridaren tots.
Y el ponxiren á un burjó, el farciren y el rostiren, y no hi hagué bocinada per hom.
Y no se’n resá pus des marxando.

——————————
Des tres germans ja no mes quedava en Juanet, que també se cansá de sentir córrer ses rates per dins sa panxa.

Un día alsá’s cap, pren un tros de pa y formatje, y li estreny.
Caminara caminarás, troba aquella matexa dona ab s’atlotó, y ja l’ha escomesa.
—No’m diríau, germaneta, ahont trobaría lo que cerch.
—Y que cercas?
—Ventura.
—Ydò mira, vestén per avall. Trobarás una garriga molt rasa y llavò un comallar molt fondo. Fet sempre cap envant. Veuràs una covota ab sa boca paredada, un portal ab unes portes tancades y un pí devant. Allò es s’amagatay de nou gigants, y hi tenen uns caramulls de dobles de vint de carassa que fan por. Tot d’una qu’arribes, t’enfiles p’es pí, y fins á n’es cap d’amunt s’ha dit. En fer fosca negra, sentirás una veu que dirá: Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch; y ses portes s’obrirán. Será qu’es nou gigants, que no mes van de nit, prendrán campanya. Es derrer que surta, dirá: Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch; y ses portes se tancarán. Llavò abraonará es pí, y li pegará unes quantes espolsades fortes, per si hi ha ningú demunt. Tu aferret fort; que, si no t'aferres, botirás; y abans d’esser en terra, ja t’hauran menjat. Si no caus, s’en anirán de d’allá. Tu llavò devallas; dius devant ses portes ses paraules que per obrirles y tancarles hauran dites es gigants, y ses portes s’obrirán y se tancarán; y podrás carregar de dobles de vint, tant com vuyes.
—¿Axò es lo que he de fer? diu en Juanet, veent qu’aquella dona s’era returada.
—Axò es tot, digué ella.
—Germaneta, diu en Juanet. Deu vos pach es favor que m’heu fet, y ell vos guard com á mi mateix, y manaume feynes que vos puga fer.
—Lo que’t demán, digué ella, que dones una espipellada de pa y formatje á n’aquest infantó, que fa un día que no ha tastadet res.
—Valtaquí tot, digué en Juanet, y li dona tot es pa y formatje que duya, y pica de talons ben aviat.
Arriba á sa garriga, y la passa. Troba’s barranch, y de d’allá. Afina sa covota paredada, ab so portal y ses portes tancades y es pí devant.
S’enfila p’es pí com un verderol que s’en puja á n’es niu. Se posa lo millor que sab per poderse aferrar fort. Quant es fosca negra, comensa á sentir trapitx y rall per dins sa cova, y una veu que diu:
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
S’obrin ses portes; surten es nou gigants.
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch, diu es derrer. Res portes se tancan, y s’en va cap á n’es pí, remugant.
—¿Que hi ha ningú aquí dalt?
Y ja’l té abraonat, y bones espolsades.
Sa rama des pi casi besava sa terra ab ses anades y vengudes; però en Juanet, mes aferrat qu’una pejellida, no caygué may.
—No hi ha ningú, no, s’esclamaren es gigants; y li varen estrényer.
Quant foren lluny, en Juanet devalla; se planta devant ses portes, y diu:
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
Ses portes s’obrin, ell entra y diu:
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch. Y ses portes se tancan.
L’homo veu ses nou taules ab un boch rostit, un ribell d’arròs y una bota de vi demunt cada una, y es nou caramulls de dobles de vint.
Dexa aná ses taules; carrega de dobles de vint fins que trobá que li bastava; y diu devant ses portes:
—Mar-y-mon, obri; obri, bitzoch.
Y ses portes s’obrin.
Surt ben depressa, y diu:
—Mar-y-mon, tanca; tanca, bitzoch.
Y ses portes se tancan.
Y ell cap á ca-seua ben atacat.
Figurauvos son pare y sa mare, com veren tantes dobles de vint, si hi degueren estar contents.
Des cap d’una temporadeta en Juanet torná á fer un parey de viatjes de sa cova des gigants; y sempre li digué de lo millor.
Al punt ca-seua fonch sa casa mes adinerada de tot aquell contorn.
Y la gent no s’en podia avenir, y marmulavan per llarch.
Però encara anavan mes morrotosos es gigants; que se varen témer des petjells que los pegavan, pero may podían afinar qui era s’atrevit que los entrava d’aquella manera.
Enrabiats de tot, surten un día per veure si aclarirían res.
Troban un pastoret, y com los se va veure devant y que l’enrevoltaren, se posa á tremolar com una fuya de poll, y á plorar com un nin petit.
—No plores, li digueren; no tengas ansia de res. No hi som per tu. Es que mos entran dins sa cova y s’en duen ses dobles de vint tay seguit, y no sebem qui es. Sia es qui sia, per pobre que fos abans, a l’hora d’ara, ab lo que mos ha pres, per forsa ha de manetjar es doblers á palades. Lo que noltros volem de tu, que mos digues si saps que per aqui devora hi haja ningú que dins poch temps se sía fet rich.
Es pastoret, per por de sa pell y per llevarse aquells nou llocifers de devant, los anomenà ca’n Juanet, y los mostrá ahont era.
—Aquest Juanet, digueren es gigants, no pot esser cap galina banyada ni cap escaravat botetxo. Per forsa ha d’esser de s’uy des vent. Es precís jugar d’astucia ab ell, si’l volem haver.
Sobre tot, tiraren junta, y vataquí lo que resolgueren. Varen prendre nou bous d’una guarda que trobaren; en feren nou odres; llogaren nou parayers de cos ab sos carros y es pareys, y los varen dir.
—Noltros mos posam dins els odres, voltros mos duys á ca’n Juanet, figurant que sou oliers y els odres plens d’oli que anau á vendre, y que’l voleu vendre á qualsevol preu. En Juanet es segur que’l vos voldrá comprar, y sortirá. Tot d’una que’l vejeu, mos heu de pegar ponyida ab una clau que vos donarem perhom, y heu de dir: ja es hora. Si’u feys axí, no vos quixareu de noltros: vos omplirem á tots sa taleca de dobles de vint.
Ja’u creh qu’aquells pareyers en foren.
Es gigants los donaren es claus, los mostraren es camí per anar á ca’n Juanet; sa posaren dins els odres. Ab sos odres demunt es carros partiren es pareyers; y tengueren tan poca son, qu’arribaren á ca’n Juanet tres hores antes de s’auba, y trobaren tancat.
Digueren ou, desxingararen; y espera qui espera, los agarrotá un xubech tan maleyt, que los doblegá tots, vulgues no vulgues, y se dormiren com á tronchs.
En Juanet era un homo que tenia poca vessa ferm, y sempre solía esser mes dematiner que s’auba.
Antes que aquesta comensás á riure, ell guayta per sa finestra, y veu aquells nou carros devant.
—¿Que será tan de carratum? digué; y surt á veure’u d’aprop.
Mira dins es nou carros, y veu aquells odrots y es pareyers adormits.
—M’engana, s’esclama, que sian cosa bona aquests odres.
Com es pareyers estavan adormits cada un dins sa sarrieta des seu carro y duyen sa taleca p’es coll, y sortía de dins ella es clau que havia de servir de ponyidor, en Juanet tengué s’acudit d'agafar un clau d’aquells y ponyir un odre. Y tot d’una sortí de dins s’odre una veu que digué:
—¿Que ja es hora?
En Juanet, com sent allò, queda de pedra. Pensa una mica que hi havía que fer, y á la fi dių:
—No es hora.
—Ydò ¿per que t’en vas á ponyir? digueren dedins s’odre.
—No’u havia fet á posta, respon ell.
L’homo aquí se malpensá, y digué:
—Ja son es nou gigants que s’en venen á fermén una. M’engana que no s’en vajen ben tosos.
S’en va á ca’l Rey, troba tancat y tothom devall es llensol, y cuyda á esbucar ses portes toca qui toca; los fa axicar, conte lo que passa. El Rey li dona tota se tropa que tenía en peu, y ab ella ja es partit cap á ca-seua.
Es nou pareyers, un poch antes de sortir es sol, s’eran despertats; havian vist ca’n Juanet ubert, havían demanat l’amo de la casa, per veure si los voldría comprar se oli que duyen; y es dos veys los havían dit, quant veren qu’en Juanet no hi era.
—Noltros no mos cuydam de res; es un fiy nostro quí s’en cuyda, y ara justament no hi es. Esperaulo, que no’s pot estorbar gayre.
—Ja estam ben arreglats! digueren es pareyers. ¿Y ara que feym?
Varen resoldre esperar.
Espera quí espera, se feu gran día, y gran día, y en Juanet que no venía.
Però ja arribá à venir, y un poch massa.
Com es parayers s’en temeren ses tropes los tengueren en revoltats.
Se presenta en Juanet, ab una espasa ben afilada, y s’en va de carro en carro, y bones ponyides á cada odre.
—¡Ay! deya es de dedins. ¿Que ja es hora?
—Passa d’hora, deya en Juanet.
Y es gigants ja han pegat bot, sortint dels odres. Quant so veuen enrevoltats de tanta tropa, cuydaren á fer es tro de rabia, y s’hi abordaren com á lleons, ab uns brufols y uns bramuls que feyen arrissar es cabeys; y en arribar a un homo, ja era bocins. Pero es soldats eran de pel arrevexinat, y, si en queya un, ja n’hi havia un altre á n’es seu lloch; y feyen ploure demunt es gigants un ruxat de fletxes, y una calabruxada de pedres, y ab ses llanses y ses espases los devertían de casta forta, y los feyen ses pessigoyes ben endins.
Be varen fer es gigants; però un després s’altre acabaren per caure, massells de ferides, y axamplaren es potons.
Quant los s’en duyen á enterrar, á qualcún li trobaren un homo sencer dins es canyó de ses sopes.
En Juanet contá á n’el Rey tot lo qu’havia passat.
El Rey y tota la Cort anaren á sa cova des gi gants, y veren aquella partida de caramulls de dobles de vint. Tiraren junta sobre lo que s’havia de fer, y se va resoldre qu’en Juanet se quedás ab lo que s’en havia duyt, en recompensa d’haver destapats aquells lladres y esser estat causa de que los matassen, y que ses altres dobles de vint, com se judicava qu’eran robades y no se podía sebre á ne qui, que’l Rey se quedás ab elles, y fins y tant que les hagués gastades totes, no fes pagar á ningú taya ni contribució de cap classe.. Quant la gent eu va sebre, tots botavan d’alegría, y feren unes festes que duraren un parey de setmanes. Y en Juanet ab son pare y sa mare, richs y plens, y el Rey ab sos seus vasalls, franchs de tayes y contribucions, visqueren xalests y divertits. Y encara son vius si no son morts.

1. La'm contaren la noble senyora D. Isabel Rossinyol y Dezcallar de Dameto, mon pare y en Toni Garrit, de Sant Llorens des cardessar.