ARMJR I - 1896 (1a ed.)/S'Hermosura del mon
Axò era un rey cristiá y un senyor moro, amichs corals ferm.
Un día s’en anaren á cassar.
Quant tornavan, á’s vespre, veuen una doneta veya que filava, ab un llum penjat á n’es pas.
—¿Que li tir? digué el Rey.
—No li tireu, digué’s moro.
El Rey era d’un geni, que, en pensarla, l’havía de fer, y no pogué estar pus; apuntá á sa veya, li despara una fletxa, li toma mitx pam de nas, y es llum va caure, y tots es copinyats li soyá.
Aquella veya era fada, y mes malaida que foch, y tot d’una digué:
—Per fat y fat, que la mía mare m’ha comanat y un punt mes, que lo qu’ara diré, que sía veritat: que’s qui m’ha tirada aquesta fletxa, no tenga conhort fins qu’haja trobada s’Hermosura del mon.
El Rey tot d’una se posá trist, y funest, y engronyat. Res hi havía que li das pler.
—Si no anam á cercar s’Hermosura del mon, está fet de mi, digué lo en demá á n’es senyor moro.
—Ara mateix, s’esclama aquest, y partiren tot d’una
Camina caminarás, sa nit los agafá devora un pinar,
Veren un pi molt gros, y resolgueren ajocarshí devall.
Por no tenir un denou, varen compondre que mitja nit per hom un vetlaría y s’altre dormiría.
Es moro vetlá primer, y sentí, quant el Rey ja dormía com un tió, un’áliga que demunt es pi feya unes riayes sa cosa mes fresca, y els aligatons que deyen.
—Ma mare, ¿que teniu?
—No’u heu mester sebre,
—Digaumosho.
—Quí parlará ó motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem.
—Idò reya perque aquí baix hi ha un rey cristiá, y un senyor moro, amich seu, que cercan s’Hermosura del mon.
—¿Que la trobarán?
—Jo no’u sé.
—¿Y qui’u sab?
—Una germana meua qu’está dins un altre pinar.
Es senyor moro les se posá be dins es cap á n‘aquestes paraules. A mitja nit crida’l Rey, fa sa seua dormida, y lo en demá de matí partiren altra volta de d’allá.
Camina caminarás, sa nit los agafa baix d’unes muntanyes molt aspres, devora un pinar. Veren aprop un pí molt gros.
—¿Que mos hi ajocam? digué es senyor moro.
—Ajoquemmoshi, digué’l Rey.
Y axi’u varen fer.
Es moro s’oferí á vetlar fins á mitja nit, y el Rey s’en alegrá molt perque estava cansat y mort, y tenía una son que’l roegava. S’ajegué, y al punt dormí mes arreu qu’un seuló.
Dins una estona es senyor moro sentí unes riayes sa cosa mes fresca demunt aquell pí.
Era una áliga que les feya, y els aligatons que no s’turaven de dirli:
—Ma mare, ¿que teniu tan de riure?
—No’u heu mester sebre.
—Digaumosho.
—Qui parlará ó motará un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem y ni motarem.
—Idò reya tant perque aquí baix hi ha un rey cristiá y un senyor moro amich seu, que cercan s’Hermosura del mon. Per trobarla, han de passar aquestes muntanyes; y menan un cavall per hom; y per passarles, no hi valen cavalls, sino unes bones cames.
—Y en haverles passades que la trobarán?
—Jo no’u sé.
—Y ¿qui’u sab?
—Una germana meua qu’está dins un altre pinar.
També les se posá be dins es cap á n’aquestes paraules es senyor moro. A les dotse cridá’l Rey, y va fer sa seua dormida fins á sortida de sol.
Se desxondí, y digué:
A n’es meu entendre, s’Hermosura ha d’esser derrera aquestes muntanyes.
—Però ¡y hauríam de dexar es cavalls!
—Los fermaren á un pi.
Los hi fermaren, y tot d’una partiren costa amunt. Aquesta es teua, aquesta meua, enfilant se per penyals y timbes, aferrats per mates y carritxeres, arribaren á sa cucuya, y devallaren s’altre tombant.
Ja va esser fosch com foren abaix, y tot era pinar.
Es moro afina un pi gros. y díu á n’el Rey.
—¿Que hi feym sa nit devall?
—Si fa.
—Vetlaré jo primer, ¿no es ver?
—Ja’u has dit, s’esclamá’l Rey, y tutup s’ajeu, y al punt va fer uns roncos que’l sentían d’un quart lluny.
Es moro no‘n tenía tanta de son.
Esperava cosa d’aquell pi.
Dins una estona comensá á sentir riayes y mes riayes, fresques de tot.
Era un áliga que les feya, y els aligatons que no s’aturavan de dirlí.
—Però, ma mare, ¿que teniu tant de riure?
—No es conte vostro.
—Digaumosho.
—Qui parlará ó motará, un tros de pedra mabre tornará.
—No parlarem ni motarem.
—Idò reya tant perque aquí baix hi ha un rey cristiá y un senyor moro, amich seu, que cercan s’Hermosura del mon, que es dins aquell castell de s’entrellum.
—Y qui es s’Hermosura del mon.
—¡Ah fiys meus! Es una fadrineta de setze anys, sa cosa mes hermosa, garrida y agraciada que s’haja vista may. Es senyor de aquest castell es son pare y n’está tan gelós, que, per que no la hi prengan, la té tancada dins sa torre mes alta y mes forta. A n’aquesta torre hi entren per un portalet que se tanca ab una porta de ferro ab set forrayats; y no té mes qu’un parey de finestres amunt de tot y llavò sa terrada voltada d’un empit ben alt.
—¿No hi pot guaytar per demunt aquest empit s’Hermosura del mon?
—Qu’ha de poder guaytar, en no esser el cel!
—Idò ¿com l’han de trobar aquest rey cristiá y aquest senyor moro?
—Per trobarla no hi ha mes qu’un camí: fer un canti d’or; que el rey s’hi pos dedins, y es senyor moro, que’l passetx per devora es castell, cridant:—¡Qui’m compra aquest canti d’or! ¡qui’m compra aquest canti d'or! Si ella el sent, voldrá’s canti. Demanará á son pare que le hi compr Son pare le hi comprará, per tenirla contenta, y le hi fará pujar. Ella, en esser tota sola, el destapará, y hi afinará’l Rey. Si vol fogir ab ell, se podrán amollar nuant llensols ab llensols, y fermant un cap á una de ses puntes que té sa torre demunt de tot.
—Y que faráʼl Rey, si s’Hermosura del mon vol fogir ab ell.
—Fogirán, y se casarán.
—¿Que tendrán infants?
—Si, una partida; però es primer.....
—¿Que fará’s primer?
—Tendrá una serpent dins es cap. Es cap comensará á inflarse, y si no le hi tayan, sortirá sa serpent, y se menjará’l Rey, la Reyna y tothom qui trobará.
Podeu fer contes quins uys devía badar es senyor moro com sentia tot allò. Lo que mes l’apurava era haver de tornar un tros de pedra mabre, si parlava ni motava á ningú de totes aquelles coses.
A mitja nit crida’l Rey, y ell va fer sa seua dormida.
Se desperta sol sortint, y diu:
—¿Voleu que trobem s’Hermosura del mon?
—Com mes prest, millor.
—Idò, juraume que no’m demanareu es per que de res que vos diga, y la trobarem.
—T’ho jur.
—Idò mirau, anem á ca un argenter á comenar un canti d’or.
Hi anaren. Es senyor moro doná ses mides, va dir axí com havia d’estar.
S’argenter los ho va fer.
Quant tengueren es canti, s’en van cap á n’es castell. No n’eran gayre enfora, y el senyor moro diu á n’el Rey.
—S’Hermosura del mon es dins una torre d’aquest castell. Per entrarhi y durlavosne, vos heu de posar dins aquest canti, y dexaume fer á mi. Ses vostres feynes serán no badar boca ni mourevos per res, fins que vos trobeu dins aquella torre tot sol ab s’Hermosura del mon.
El Rey se posa dins es canti, es senyor moro el tapa, ben tapat; el se carrega, s acosta á n’es castell, y ja es partit á voltarlo, crida qui crida:
—¡Qui’m compra aquest canti de or! ¡hala qui’l me compra!
S’Hermosura del mon sent aquesta veu una y altra vegada.
—¡Un canti de or! diu ella ¡O que deu esser de preciós! ¡O que m’agradaria!
Crida una criada y li diu:
—¡Ves á dir á mon pare que per amor de Deu me compr aquest canti d‘or que passetjan!
Sa criada hi va; son pare, per no fer fellona aquella fia seua tan volguda, el compra, y le hi fa pujar.
—¡Ó que’s de fexuch! deyen es criats quant le hi pujavan. ¡Quina alhaca mes bufarella!
Es canti estava tapat, ningu’s sospitá de res. L’entraren dins sa cambra ahont era s’Hermosura del mon, y le hi dexaren.
Y ella se posá á mirarlose de prim conte.
¡O que le hi trobava de garrit y preciós!
No sabia que li passava. Y el se mirava, y el se tornava mirar, y se cuydava á treure’ls uys.
Li afiná sa tapadora, que clovia de lo millor, y destapa.
Mira de dins, y hi troba....... el Rey cristiá.
Poreu fer contes quin retgiró s’en degué dur.
La pobreta quedá sensa polsos, y se va haver de seure.
El Rey pega bot, y ja va esser fora des canti.
—No tengues ansia de res, li digué ell. No tengues por. Jo no’t vuy fer res que’t desagrat. Te dich que no tengues por de res.
La dona veentlo tant admetent, tan compost y tan remirat, se va tranquilisar, y aviat es retgiró li va haver espassat.
El Rey com la veya tan jove, tan etxerevida, tan gallarda, tota resplandent de gracia y d’hermosura, ¡sabeu que hi estava d’embabayat, contemplantla de cap a peus! Ell no pipelletjava ni alenava casi casi.
Tot dos llavò s’esplicaren, y resulta que, si content estava’l Rey de haverla trobada dins sa torre, mes contenta estava ella d’haverlo trobat dins es canti.
Pensaren á veure com s’ho ferían per fogir, y digueren:
—Lo millor será nuar llensols ab llensols fins que mos basten per arribar a baix de sa torre, y anit, quant tothom des castell dormirá, mos amollarem.
Arribá es vespre, se va fer mitja nit. Tothom ja dormia dins es castell.
El Rey y s’Hermosura del mon ja tenian es llensols nuats, miraren si arribavan en terra; n’hi varen haver d’afegir un parey mes; fermaren un cap á una des puntes mes gruxades que feya sa torre á lo mes amunt de tot; y peravall s’ha dit. A’s temps de dir tres parenostros ja foren á baix.
El senyor moro los hi esperava, y tots tres ho donaren á ses cames.
Lo en damá de matí, es sol alt, varen esser á s’altra banda d’aquelles muntanyes, trobaren es cavalls fermats, s’hi posaren demunt, y de d’allá cap à ca’l Rey.
El Rey ja tenía alegría; ja havía trobada s’Hermosura del mon.
Arribaren, se varen casar, se feren unes noces de pinyol vermey, y unes festes may vistes.
Des cap d’un any y un dia la Reyna tengué un nin.
A’s primer diumenge que vengué, es senyor moro, que encara no s’era mogut de la Cort de ses noces ensá, digué á n’el Rey y á tots es demés:
—Anau á missa, y jo ja guardaré s’infant y sa mare.
S’en hi anaren. S’infant estava dins es bres, y es senyor moro li notá que’s cap s’inflava, y que ja era partit á crivellarse.
Recordantse de ses peraules de s’áliga, so destira de s’espasa, y li taya es cap, que redolá p’en terra.
La Reyna el va veure de dins es llit, y podeu fer contes quin crit degué pegar, quin esglay degué prendre y quin plors degué fer.
Al punt el Rey torna de missa, y troba s’infant sense cap y coll, y la Reyna que no la podían retornar.
Es senyor moro confessa qu’era ell que havia tayat aquell cap, y el Rey digué:
—Qui mata, ha de morir.
Y condemná á mort es senyor moro.
El pujan á la forca, y d’allá dalt demana una gracia, sa gracia de poder contar es com y es perque havia tayat es cap de s’infant.
El Rey la hi concedí, y comensá aquest cap de fil:
—A cercar s’Hermosura del mon mos n’anárem el Rey y jo. Romanguérem es primer vespre devall un pi, y mentres el Rey dormía, y jo vetlava, vaig sentir riure una áliga dalt es pi y que contava á n’es seus aligatons lo que noltros dos anávam á cercar.
Quant va haver dit això, es peus y ses camés li tornaren de pedra mabre.
El Rey s’en va têmer, y diu.
—No contes pus.
Però ell no pogué aturarse, y continuá:
—Es segon vespre romanguérem devall un altre pi, y, quant el Rey dormía y jo vetlava, vaig sentir riure un’altra áliga, y que contava á n’es seus aligatons que noltros, per trobar s’Hermosura del mon, hauríam de passar unes muntanyes que hi havia allá devora.
Quant va haver dit axó, li tornaren de pedra mabre ses cuxes y sa cinta.
—No contes pus, deya’l Rey, veent allò.
—Que no cont pus, cridava tothom.
Però ell no podia aturarse, y continuá:
—Es tercer vespre romanguérem devall un’altre pi, y jo vetlava; vaig sentir un’altra áliga riure y que contava á n’es seus aligatons que s’Hermosura del mon estava tancada dins un castell; que, per trobarla, s’havia de fer un canti d’or, y el Rey s’hi havia de posar de dins; y que, si es senyor des castell comprava es canti per s’Hermosura, aquesta hi trobaría’l Rey, y el Rey la s’en podria dur y casarse ab ella; y des cap d’un any tendrían un infant, y que es cap de s’infant s’inflaría, y si no le hi tayavan, sortiría una serpent, y se manjaría el Rey, la Reyna y tothom de le ciutat. Ab lo que aquella aliga va dir, trobárem s’Hermosura del mon; el Rey s’hi casá, tengueren un infant. Tothom era missa, y jo’l guardava, y vaig veure que’s seu capet s’inflava y anava á crivallarse. Per salvarvos sa vida á tots, vaig tayar aquest cap, y per axò m‘han condemnat á mort.
Quant va esser aquí, no pogué dir res pus, ja tenía de pedra mabie es ventre y es pits, es brassos, es coll y es cap.
No mes li quedava viva sa llengo, y de pedra torná també mateix tot d’una que va ver acabada sa darrera paraula.
Havia parlat y motat sobre lo que ses tres áligues havian dit demunt es pi á n’es seus aligatons, y per axò era tornat un tros de pedra mabre.
El Rey, la Reyna y tot es poble romperen en plors devant aquell cas tan aborronador, y no hi havia qui los pogués aconhortar.
Tot ab u se sent una veu que crida.
—¡Ah ydò! ¡Ja hi tornarán á tomar mitx pam de nas á una dona de be! ¡Mes s’en merexen!
Era una jaya ruada y mostatxuda y ab sa pinya escapsada; era aquella veya fada que’l Rey li havia feta s’endemesa de despararli á n’es nas.
La gent l’enrevoltá, sa posaren á preguntarla, li varen treure una partida de paraules que li hauria valgut mes no dir, van á contarho tot á n’el Rey, el Rey la fa comparexer, y li diu.
—Tu qu’has pres aqueix greix de veuremos plorar tots, fes qu’aquest malanat no sia pus un tros de pedra mabre. Si no’u fas, te fermarán á ses coues de cuatre cavalls y cadascú prendrá p’es seu vent, rossegant es tros que s’en duga de sa teua còrpora.
Quant sa jaya sentí allò, va perdre ses riayes de tot.
Se posa cabila qui cabila, y des cap d’una estona diu.
—Que fassen un caramull de llenya fins á ta par es tros de pedra mabre y que li pegan foch. Al punt som aquí.
—¡Uey! digué el Rey. Tu no’t mouràs d’aquí que’s meu amich no sia tornat de carn y os. Diguês que vols y t’ho durán.
—Ydò, digué sa jaya, que vajan á ca-meua, qu’obrien sa caxa; hi ha una redoma, y que la duguen.
Mentres hi anavan, es caramull de llenya ja era alt ferm, y li pegaren foch.
Al punt va fer una flamada com un campanar.
Dugueren sa redoma á sa jaya.
De dins hi havia es tros de nas que’l Rey li havia tomat, y se conservava fresch, com si fos tomat de l’hora.
Sa jaya damaná.
—¿Estan ablamats ja es tions?
Eu miraren y hi varen estar.
Y que fa ella? Tira sa redoma dins aquella foquetería, y va fer un tro que tirá tothom d’esquena, y va rompre tots es vidres de la ciutat.
De sa gran calivera no mes quedá un munt de cendra; y es senyor moro, sa y bo, com si res fos estat, en sortí, y s’en aná á donar un abras á n’el Rey.
No’s pot dir s’alegria que tengué tothom, y se va armar un sarau de los cent mil diantres per celebrar aquella feta.
Y el Rey y s’Hermosura del mon volgueren doná á n’es senyor moro un premi ben gros per tant y tant com havia fet per ells y per tots es seus vasalls. Conseguiren que se convertís, el feren sa segona persona de tot es reynat, y el casaren ab una de ses atlotes mes avengudes, mes guapes, nobles y riques que se porian trobar; y tots plegats varen viure contents y alegres fins que se moriren. Y al cel mos vegem tots plegats. Amen.
Torre Nova, Abril de 1895
- ↑ La’m contá una criada de ca-nostra, serverina, n’Antonina Cordera.