ARMJR I - 1896 (1a ed.)/Un festejador
Axò era una mare que tenia un fiy, bajoca de tot, qu'havia nom Pere.
Ja havia doblegats es trenta, y no era estat capás may d'escometre cap atlota.
Sa mare li arribá á dir.
—¡Haurias de veure si vas á festetjar qualque poch!
—¡Si jo no sé que tench de dir! va respondre ell.
—Mira, digué sa mare des cap d'un parey de dies, ses rahons sien acabades; á festetjar has d'anar, surta d'allá hont surta
—¿Y ahont voleu que vaja?
—¡Bon re-cotri! Ves á na Maria-Ayna des fil.
Na Maria-Ayna des fil era fia d'una que per temps era estada veynada seua.
—¿Y que li he de dir? demaná en Pere.
—Foy, que li has de dir! Tot d'una convé que digas ¿com va? ¿que li pegau á seure?
En Pere se'n va á ca na Maria-Ayna un diumenge á's cap vespre, y la trobá á n'es portal ab sa mare, que s'en anavan á l’iglesia,
—¿Com va? digué s'aubercoch. ¿Que li pegau à seure?
—¿No'u veus tu, si seym ó si estam dretes? digué na Maria-Ayna, y li girá s'esquena, y partiren totes dues, rodaren clau, y s'en anaren cap á la iglesia. En Pere va quedar á's mitx des carrer com es gat d'en Parecanyes, fins que a la fi s'en torná á ca-seua.
—¿Com es anat? li demaná sa mare.
—Malament, digué ell; y li contá es pas.
—Ydò en tornarhi, digué ella, has de dir: festetjem, festetjem.
—Ja'u diré ydò, s'esclamá en Pere.
Des cap d'un parey de dies, s'en hi va; y justament na Maria-Ayna tengué son pare mort, y trobá sa casa plena de gent, plorant ó fent una cara ben trista.
Afina na Maria-Ayna asseguda á una cadira, que tenia es uys com á tomátigues de plorar.
S'hi costa y li diu:
—Festetjem, festetjem.
—Ah tros de bestia! se va esclamar tothom. ¡Ab so mort cos present, ab sa pena y trastorn d'aquesta casa, vens á cercar festetjaments! ¡Treyslo defora! ¡Treyslo defora!
Y le hi varen treure ab caxes destrempades.
L'homo s'en torna á ca-seua; y sa mare li demana:
—¿Com es anat?
—Malament, digué ell, y li contá es pas.
Sa mare, quant el sent, li diu:
—Ydò havias de dir: al cel lo vejem.
—Ja’u sabré per un altre pich, va respondre ell.
Des cap d'una mesada hi torna.
Justament los trobá que feyen matanses, y comensavan á desxuyar es porch.
—Ave Maria Purísima, diu en Pere de demunt es portal.
—Concebuda sens mácula, li varen respondre.
L'homo se mira una mica es porch, y diu:
—Al cel lo vejem.
—¡Es porch vols veure al cel, tros banch? s'esclama tota cremada sa mare de na María-Ayna. Si no’n dus mes de fresques, t'en pots tornar per allá hont éts vengut.
En Pere no tengué mes remey que ferho axí.
—¿Com es anat? li demnaná sa mare.
—Malament, va respondre ell; y contá es pas.
Sa mare li digué:
—¡Havías de dir: molts y grossos!
—Ja’u sabré per un altre pich, va dir ell.
Des cap d'una mesada hi torna.
Justament trobá na María-Ayna que li curavan un bony que li era sortit á n'es clotell.
—Ave María Puríssima, digué, y entrá.
—Concebuda sens mácula, li contestaren.
—Molts y grossos! digué ell, mirantse la feta.
—¡Un totsol casi m’ha morta, s'esclamá ella, y tu demanarás que m'en venguen molts y grossos! ¡Bestia mes que bestia, sortim d'aquí dins, abans de mes rahons!
En Pere s'en va haver d'anar com un ca atupat, ab sa coua á’s mitx de ses cames.
—¿Com es anat? li demana sa mare.
—Malament, digué ell; y contá es pas,
Sa mare, quant el sent, se va treure aquesta:
—Ydò havías de dir: que s'assech y no revesdesca.
—Ja’u sabré per un altre pich, s'esclamá ell.
Des cap d'una mesada hi torna.
Justament trobá na María-Ayna que sembrava un claveller.
—Que s'assech, y no revesdesca, digué en Pere, tot d'una que la veu.
—¿Que ja’l tornam tenir á s'alicorn, á dir bajanades y á fer nosa? digué ella tota plena de malicia. ¡Arruix! ¡passa fora, ca pelut!
Y en Pere no tengué mes remey que anarsen.
—¿Com es anat? li demana sa mare, quant el va veure.
—Malament, digué ell; y li contá es pas.
Sa mare se destirá d'aquesta:
—Ydò havías de dir: bruy per defora y rel per de dins.
—Ja’u sabré per un altre pich, s'esclamá ell.
Des cap d'una mesada hi torna.
Justament trobá na Maria-Ayna que li treyen una espina de garanyoner que s'havía aficada ben endins á un peu, y li feyan un mal que no era sufridor.
—Bruy per defora y rel per dedins, digué en Pere tot d'una que entrá, y va haver vista la feta.
Quant el sentiren, s'afuaren á ell; li varen dir ses mil llástimes, li feren ses galtes vermeyes de galtades, y l'acompanyaren fins devora ca-seua ab dues vergues de bou.
De s'atupada va haver de jeure vuyt dies, y li espassaren de tot ses ganes de tornar á festetjar; y en veure casa de atlotes, voltava.
Gat escaldat, d'aygo freda tem.
Manacor, Decembre de 1889.
- ↑ La'm contá ma mare.