Anatole France i la seva obra
CARLES RAHOLA
ANATOLE FRANCE
I LA SEVA OBRA
La infantesa. - Les primeres obres. - El crític. - L'home d'acció. - Anatole France i la guerra. - Anatole France i els nens. - Anatole France a Catalunya. - Les miseries del gran home
Conferencia donada en el Centre de Lectura de Reus el dia 2 de març de 1928
La infantesa
La infantesa d'Anatole France ha estat evocada en moltes pàgines autobiogràfiques de les seves novel·les. El mestre s'ha complagut en els records dels primers anys, i ha fet desfilar davant dels nostres ulls paisatges i éssers familiars al seu esperit. I damunt aquella edat adorable ha projectat la seva fina ironia de les coses. Des de Le Livre de mon ami fins al Petit Pierre o La Vie en fleur, quantes vegades el petit Anatole France ha estat evocat per ell mateix!
Nat a París l'any 1844, el seu nom no és pas el gloriós Anatole France que tots coneixem, sinó l'obscur Anatole Thibault. La influència de la seva mare es fa sentir de bona hora en ell: ella li ensenya que la felicitat radica en el sentiment i que els contes de les nodrisses valen tant com la història dels savis. "El seu fill l'hauria traïda, diu Lanson, si no hagués estat poeta". [1]
Els primers records de la seva vida estan íntimament lligats amb el Quai Malaquais: allí és on neix i on comença a formar-se l'esperit d'aquest mestre de les lletres franceses. El seu pare hi tenia una botiga de llibres vells, que havia d'esdevenir famosa en la literatura. Del 1850 al 1860 la llibreria paterna és assíduament freqüentada per clients nascuts sota l'Imperi o la Revolució. Eren els darrers representants del segle XVIII, que tan poderosa influència havia d'exercir en Anatole France. El Sena amb els seus ponts i el Louvre majestuós dels Valois són els indrets en la contemplació dels quals es complau el seu esguard infantívol. Dins la botiga, el minyonet sent el perfum, sempre més encisador, dels llibres. Ell creix entre ells, i ells són els seus companys, molt abans de tenir-ne d'altres. Com no els estimarà tota la seva vida?
De veure vendre llibres al seu pare, a ell deuen venir-li desitjos d'escriure'n, de llibres. Per què no serà ell com un d'aquells autors dels quals la gent parla amb tanta veneració i amb tant de respecte? Un dia, potser amb la profunda sorpresa del seu bon pare i dels seus contertulians, deu revelar-se ja el futur escriptor que hi ha en Anatole France. Aquest és un cas singular del poder invencible que tenen damunt del nostre esperit les coses que ens rodegen en la nostra infantesa. Aquestes coses tenen una ànima dispersa i ens parlen en un llenguatge misteriós. I el dia que ens en donem compte, el nostre esperit, com cera verge de bon treballar en porta ja l'empremta inesborrable.
Els llibres conquereixen Anatole France, potser fins i tot abans que ell sàpiga llegir-los. Assegut sobre els genolls del seu pare, bo i contemplant belles estampes, el noiet deu començar a copsar el sentit de les coses antigues i la significació del passat, que tindrà en ell, com tothom sap, un dels més subtils evocadors. En la humil botigueta del Quai Malaquais, que ell estimarà sempre més, començarà a descloure's lentament aquella flor suprema del geni llatí.
Ens agradaria de traduir una d'aquestes pàgines en què Anatole France parla dels infants. N'hi ha una, sobretot, a Le Livre de mon ami, que és plena d'observacions subtilíssimes, com aquella que tracta de la petita Susanna. Susanna només té dotze mesos. Durant aquest temps, ha fet moltes experiències. "Un home capaç de descobrir en dotze anys tantes coses i tan útils com Susanna n'ha descobert en dotze mesos, diu Anatole France, seria un mortal diví. Els nens petits són genis inconeguts; ells prenen possessió del món amb una energia sobrehumana".
Aquesta Susanna una nit deixà els seus juguets i s'acostà a la finestra. La seva mare va agafar-la en els seus braços. La nit era tranquil·la i tèbia. "Aleshores, en el silenci, en el silenci august de la nit, Susanna va alçar el braç tan alt com li fou possible i, amb la punta del dit, que ella no pot obrir jamai completament, mostrà una estrella. Aquest dit, que és miraculosament petit, se plegava a intervals com per a cridar.—I Susanna va parlar a l'estrella!—El que ella deia no es composava pas de paraules. Era un parlar obscur i encisador, un cant estrany, quelcom de suau i de profundament misteriós, el que cal, en fi, per a expressar l'ànima d'un bebè quan s'hi reflecteix un astre."
Voleu res de més exquisit? Cal, no sols haver observat els infants, sinó estimar-los, i potser també esdevenir com ells, sentir-se un poc infant, per a escriure una pàgina tan bella.
Les primeres obres
Anatole France passà de la botiga, sempre més enyorada, del Quai Malaquais, al col·legi Stanislas, on estudià el batxillerat. Allí entrà en contacte amb la tradició greco-llatina, que, junt amb la seva devoció al segle XVIII, havia de segellar la seva ànima i la seva obra. Obstinadament distret, s'ha dit, però, que fou molt aplicat en els estudis clàssics. Va merèixer distincions pels seus exercicis de llatí; en canvi, els seus mestres deien que, en la llengua francesa, "mancava de gust". I no obstant, llur deixeble havia d'ésser el més exquisit conreador d'aquesta llengua, aquell al qual devem algunes de les pàgines més belles i més harmonioses, aquell del qui Maurice Barrès, tan allunyat d'ell per la seva ideologia, feia aquest suprem elogi: "Anatole France ha salvat la llengua francesa". Ell fou un d'aquells deixebles, dels quals parla Lanson, "que fan honor més tard als mestres que ells no han escoltat".
Dels temps d'estudiant d'Anatole France hi ha una curiosa anècdota que ell mateix, sorneguer, es complavia a contar. El pare Hase, un alemany que havia estat nomenat professor al Col·legi de França, va examinar-lo de geografia en el batxillerat.
"Mon amic, va dir-li un dia amb certa bonhomia, vós m'haveu estat molt recomanat. A veure, vaig a fer-vos preguntes fàcils: El Sena va a parar a la Manxa, no és veritat?—Sí, senyor, contestà l'alumne amb un somriure encisador.—Bé, molt bé! I el Loire va a parar a l'Oceà Atlàntic, no és així?—Certament.—Enhorabona, contesteu admirablement... El Roine va a parar al llac Mixigan, no és això?"
El petit Anatole, distret, ni tan sols va fixar-se en aquesta pregunta capciosa. "Sí, senyor, va tornar a dir, somrient sempre".—"Bé, bé, va grunyir el pare Hase. Mon petit amic, sóu un ase. Tindreu un zero com una casa".—I l'estudiant fou sospès. Aquesta admirable anècdota va ésser molt recordada quan es deia que hom anava a refusar el premi Nobel a Anatole France.[2]
Als quinze anys Anatole France publica la seva primera obra: La Légende de Sainte Radegonde, inspirada en una d'aqueixes vides de sants que havien d'ésser per a ell una deu abundosa de poesia. Passen alguns anys, i el 1868 dóna al públic un assaig dramàtic escrit en col·laboració amb L. Xavier de Ricard, qui fou, per cert, el traductor de Las Nacionalidades, del mostre Pí i Margall, en francès. (El mateix Xavier de Ricard fou, ara fa alguns anys, sigui dit de passada, una recomanació decisiva per a Anatole France, en unes gestions que va fer Jaume Brossa, a precs nostres, per a autoritzar la publicació d'algunes de les seves obres en català). Segueix a aquell treball un assaig sobre el poeta Alfred de Vigny: "un estudi erudit i entusiasta de l'home i l'obra", com el qualifica el citat Lanson. Després venen les seves dues obres poètiques: Les poèmes dorés (1878) i Les Noces corinthiennes, en els quals hi ha poesies tan exquisides com l'Oda a la Llum, "nodrissa de les flors i dels fruits", "blanca mare de les visions", "filla de les estrelles"...
Anatole France confessà, però, que no es tenia per poeta, i no va escriure més poesies, malgrat de poder figurar amb aquells dos volums entre els primers poetes francesos de la seva època. "La prosa, ha dit Lanson, era l'única forma en la qual la seva poesia podia expressar-se completament". El poeta subsistí sobiranament en el conte, en la novel·la breu i en l'assaig crític, en el qual, com veurem, de vegades a penes es tracta de l'autor i de l'obra estudiada. Qui podria oblidar la poesia de Le Jongleur de Nôtre Dame, el joglar que fa ofrena de les seves habilitats més arriscades a la Santa Verge, o les descripcions del vell París en El crim de Sylvestre Bonnard, o les insuperables evocacions de Florència a Le Lys Rouge, o la inoblidable visió del Fòrum romà, amb la simpàtica figura de l'arqueòleg Giacomo Boni, en el volum titulat Sur la Pierre Blanche, on els records d'un passat il·lustre es relliguen amb les més ardides profecies de l'esdevenidor?
L'any 1876 Anatole France obtenia un càrrec a la Biblioteca del Senat, en la qual va poder completar la seva cultura literària, i cinc anys després, el 1881, l'Acadèmia Francesa consagrava el seu nom premiant-li la citada novel·la Le crime de Sylvestre Bonnard, que no fa pas molt de temps que ha estat acuradament traduïda en català per Carles Soldevila.
El crític
Després, Anatole France va excel·lir en la crítica literària. Era crítica pròpiament dita?... El llibre, l'assumpte, no són, en realitat, per a ell, altra cosa que un pretext per a exposar algunes de les seves idees, sobre les quals insisteix tan sovint. Aquest crític no sol parlar gaire del llibre sotmès al seu estudi, però sap dir, tot passant, belles coses, i sobretot sap captivar amb la seva gràcia. Aquest és l'encís dels volums de La Vie Littéraire, que són com el breviari espiritual d'un laic, d'un incrèdul que coneix admirablement les coses de la religió. A l'entorn d'un llibre, Anatole France ens parla d'ell mateix, de les seves idees sobre els grans problemes de la vida i de la mort, dels seus gustos literaris, etc. Ell justifica aquesta faisó tan personal, tan subjectiva, d'exercir la crítica, en dir, en El Jardí d'Epicur, que, quan ens proposem de parlar dels altres, parlem de nosaltres mateixos, i que, en realitat, hauríem de dir, p. e.: senyors: vaig a parlar de mi, a propòsit de Racine—o d'una altra personalitat. Giraud el compara amb el gran crític Sainte-Beuve: en un i altre, diu, hom troba el mateix amor per la mesura, l'equilibri, l'harmonia, l'elegància discreta, la senzillesa agençada. Així es comprèn que del segle XVIII ell ho accepti tot, fora Rousseau, considerat com a pare del Romanticisme. Anatole France és, per damunt de tot, un clàssic i un humanista, i, amb totes les seves pruïges d'universalisme, ens apar sempre un francès—francès de soca-arrel, francès pel pensament i per la gràcia—, que relliga el seu geni amb el dels més grans escriptors francesos del Renaixement.
Però aquest crític, qualificat de dilettante, que va de flor en flor de les idees i apar que s'aturi sobre la superfície de les coses, és també, en un moment donat, un esperit combatiu. Quan Brunetière llença el seu mot ressonant sobre la "fallida de la ciència", ell recull superbament el guant—abandona la seva actitud passiva, de contemplatiu, i afirma que "els drets del pensament són superiors a tot" i que "la major glòria de l'home és atrevir-se a pensar-ho tot". Arran d'aquest debat apassionant i del paper que hi representa Anatole France, Lemaître pot dir amb justesa que Brunetière ha obligat l'il·lustre escriptor a treure, per dir-ho així, "tot el segle XVIII que portava en la sang".
Quan, alguns anys després, Anatole France intervindrà en l'afer Dreyfus, serà fidel a ell mateix. Qui ha escrit que "els drets del pensament són superiors a tot", sabrà complir magníficament els seus deures com a ciutadà.
L'home d'acció
Val la pena de parlar d'Anatole France com a ciutadà; val la pena d'evocar-lo quan, abandonant momentàniament el seu escepticisme—que després reprendrà—, es llença a l'àgora, en mig de les passions desfermades, a proclamar el que ell creu que és la veritat i la justícia. Si no admiréssim l'altre Anatole France—el de la sistemàtica ironia—, no podríem deixar d'admirar aquest, per la noblesa i la transcendència del seu gest. Un altre gran escriptor—Zola—assenyala la ruta, i ell el segueix. I el segueix, no a l'hora de la victòria, com sol esdevenir sempre, sinó en plena impopularitat, quan el volten perills de tota mena. Això és heroic.
Ja recordareu que Zola no era pas, certament, sant de la devoció d'Anatole France. Repasseu les pàgines de La Vie Littéraire. Què no diu l'autor contra Zola i les seves novel·les? Zola el revolta tant, que arriba a fer-li fàstic. El "mestre de Médan" és, per a ell, un esperit groller, incapaç de comprendre la bellesa, apte solament per a rabejar-se amb les lletjors i les misèries humanes.
En nom, no sols de l'art, sinó de la ciència, en la qual pretenia fonamentar Zola les seves teories estètiques—de les quals tan poca cosa resta avui—, condemnava severament Anatole France el Naturalisme i les seves produccions. "Reneguen del Naturalisme—deia—la ciència, que només coneix el què és vertader, i l'art, que només coneix la bellesa... El Naturalisme no és útil i és lleig; és una monstruositat de la qual aviat haurem d'astorar-nos".
"Zola, afegeix el crític implacable, ignora la bellesa dels mots, no té gust..." I arribant fins al menyspreu, diu que "Zola és digne d'una profunda pietat".
Aleshores hom no podia pas preveure que un d'aquells esdeveniments que commouen la consciència dels pobles ajuntaria els dos escriptors per a una intensa campanya en defensa de la justícia i en la qual s'anaven a debatre els destins de la democràcia francesa. Si una concepció fonamentalment distinta de l'art els separava, el "J' accuse!"—aquell crit de guerra que va fer vibrar tantes ànimes—els acostà, reconciliant-los per sempre, en un impuls cordial. Aquella famosa lletra al president de la República—sens dubte la millor obra de Zola, almenys per la seva valentia i per la seva transcendència, car ell va concentrar-hi tota la seva vida—, va fer el miracle d'una reconciliació que d'altra manera no hauria semblat humanament possible.
Des d'aquella data memorable—el 18 de gener del 1898—, Anatole France es posa decididament al costat de Zola, el defensa amb totes les seves forces i no s'amaga de proclamar la seva pregona admiració envers ell. Què hi fa que hi hagi una gran contradicció entre la conducta d'abans i la d'ara? Hi ha contradiccions que honoren al que hi incorre: aquesta en fou una.
En aquest cas veiem com la ciutadania està per damunt de la literatura i de l'art: l'estilista impecable, l'escèptic que "juga" amb les idees, el mestre de la ironia ho comprèn així, i no vacil·la en llançar-se al combat.
Admirem la noblesa del seu gest. Admirem aquests esperits representatius que, en una hora decisiva per a la col·lectivitat a la qual pertanyen, sacrifiquen, si convé, llur prestigi i llur benestar per una causa que ells creuen justa. Els pobles que produeixin esperits d'aquest tremp, se salvaran sempre, àdhuc en les hores més greus i més difícils.
Clos ja aquell període que va remoure tantes passions a França, solucionat ja aquell afer amb el triomf de la justícia, a Anatole France li plau d'evocar sovint aquelles jornades de lluita: la Histoire Contemporaine n'és plena d'al·lusions, i a L'Ile des Pingouins, en mig de l'escepticisme que torna, hom veu amb quin amor és personificada la figura de Zola en Colomban.
Cal conèixer, però, per tal de veure fins a quin extrem arriba l'admiració d'Anatole France a Zola, les pàgines vibrants i harmonioses aplegades sota el títol significatiu de Vers les temps meilleurs, on es troben, entre altres peces oratòries, els discursos pronunciats per l'autor de Thaïs en els funerals de Zola i en la commemoració de l'aniversari del "Jo acuso!"
Els ultratges d'ahir s'han convertit en fervoroses lloances. Anatole France reconeix la grandesa de l'obra de Zola; i eloqüentment, amb mots que no moriran, diu: "Envegem-lo: ell ha honorat la seva pàtria i el món amb una obra immensa i amb un gran acte. Envegem-lo: el seu destí i el seu cor li varen fer la sort més gran: Ell fou un moment de la consciència humana".
Anatole France i la guerra
No ha faltat qui ha suposat que en aquella campanya i en les altres sobre el pacifisme i el socialisme, en les quals Anatole France va prendre una part tan activa, ell cercava la renomenada popular; però no ens sembla pas que això sigui cert, perquè, quina necessitat tenia de la renomenada, el qui ja comptava amb la glòria i amb l'adhesió dels selectes?
Potser, en realitat, Anatole France volia fugir del seu escepticisme, que tant se li ha retret, i aspirava a corregir la pròpia obra. Hem de tenir en compte que ell mateix, en algun lloc, confessa que no s'ha deixat dominar per un escepticisme absolut. La paraula "dubto", "d'una esterilitat formidable",—són mots seus—li ha fet por. "Si es dubta, diu, s'ha de callar, perquè, es parli com se vulgui, parlar és afirmar." I ja que no ha tingut el valor del silenci i de la renunciació, ell ha volgut creure, i ha cregut: ha cregut almenys en la relativitat de les coses i en la successió dels fenòmens.
La gran guerra esclata, malgrat aquelles campanyes pacifistes i internacionalistes en què sobresortia Anatole France, junt amb Jean Jaurès—la primera noble víctima—, amb Gabriel Séailles i amb altres ciutadans esclarits. El lema d'aquelles campanyes era: "l'unió dels treballadors serà la pau del món". Es una bella il·lusió, i els que l'han tinguda n'han d'estar profundament decebuts.
Anatole France, en els primers moments, se sent francès—és que no és ell un dels més alts representants de l'esperit de França?—, i no es posa pas, com un Romain Rolland, per "damunt de la baralla". Ell no podria pas renegar de França—o esguardar la seva gran tragèdia amb indiferència—, sense renegar del seu propi geni. Es aleshores quan escriu la seva memorable lletra al ministre de la Guerra; és llavors quan s'ofereix per a ésser un soldat més en la defensa de la pàtria envaïda. L'escepticisme absolut—ell mateix ho ha dit—no pot ésser. I fóra un crim de somriure amb ironia mentre els altres pateixen horriblement. Comprenent-ho així, Anatole France serveix lleialment la seva pàtria, si no amb les armes, amb la ploma a la mà.
Passada la tempesta, en mig de les desferres de tota mena que la guerra ha acumulat, Anatole France torna al seu escepticisme elegant, d'una banda, i al seu internacionalisme, que li fa defensar àdhuc el règim dels Soviets, contra la política dels mateixos governants francesos.
Anatole France a Catalunya
Hem de parlar també d'Anatole France i de la seva influència entre nosaltres.
Jo recordo que l'entusiasme que alguns escriptors catalans vàrem sentir de bona hora per Anatole France, arribà a alarmar a un esperit com el de Joan Maragall—l'autoritat del qual per a aconsellar a la nostra joventut era, aleshores, incontestable. Es plantejava un problema d'ordre moral i de civisme. Aneu amb compte!—ens deia l'autor del "Cant Espiritual". Anatole France no és pas un bon guia—sobretot per a un poble que comença.
Era el Maragall "burgès", benestant, conservador, l'ex secretari de Manyer i Flaquer, com ha dit l'il·lustre "Andrenio", el qui així parlava? Era potser l'home d'una pura ortodòxia religiosa, que temia les sagetes d'una ironia, finament enderrocadora, que no respectava les coses humanes ni les divines? Jo crec que no. Maragall pensava en el nostre poble i en la joventut, a la qual volia veure espiritualment enfortida. I Maragall, d'altra banda, era un esperit obert, i no es podia pas deixar dominar per temences infantils—ell, que en els bons temps de "L'Avenç", havia traduït a Nietzsche, que s'havia amarat sempre en les pures deus goetianes i que era un constant desvetllador d'inquietuds.
Han passat força anys, des de llavors, i, en recordar les paraules de Maragall, hem pensat que, fins a cert punt, tenia raó. Una joventut que tingués per breviari el Jardí d' Epicur, no seria pas creadora i constructiva: no ens sembla pas que sigui necessari haver estat secretari de Manyer i Flaquer per a comprendre-ho.
Arran de la mort d'Anatole France, va fer-se el procés de les seves idees, i en alguns sectors de les lletres franceses hom va proclamar que ell no era pas un orientador dels esperits i que, com a home d'idees, no podia pas ésser seguit per les noves generacions, abrusades d'una set espiritual que l'obra d'aquest mestre eminent no podria pas sadollar.
La revisió s'ha fet potser massa depressa i amb excessiva violència; mes el cert és que, malgrat tot, l'obra d'Anatole France resta en peu, bella i eurítmica com una estàtua helènica. Fortament combatut en els sectors de dreta, discutit i àdhuc negat per certs elements extremistes, hom ha convingut, però, que, com a escriptor, ell era únic en els nostres dies.
Tanmateix, no és pas això el què ens interessa a nosaltres: ja està descomptat que Anatole France és un estilista perfecte, un creador de belles imatges que el temps no marcirà, un acuradíssim cisellador de la forma; ja és sabut que ell representa, en aquest sentit, la millor tradició literària del seu poble. El què caldria veure és fins a quin punt és recomanable un escriptor com ell a la joventut, i com podria satisfer els anhels espirituals dels nostres dies.
Diguem, d'antuvi, que si alguna conclusió es pot treure de la seva obra, és una conclusió negativa. Aquest humanista es burla de tot i no deixa mai el seu somriure, ni davant l'heroisme: els màrtirs mateixos li inspiren mots despectius, arribant a comparar-los amb llurs botxins, quan els herois i els màrtirs, tots els qui s'han sacrificat per una idea o per una causa santa, seran sempre l'honor de la humanitat. Passaran segles, i de la foguera eternal d'una Joana d'Arc encara en sortiran vives guspires de llum inexhaurible per a il·luminar el cor dels homes...
Algú, a propòsit d'Anatole France, ha dit el mot "diletant": també va aplicar-se un dia a Renan; però no escau pas a homes d'una tal alçària i d'una tal puixança mental. Sens dubte, Anatole France no és pas, pròpiament parlant, un pensador, un filòsof, un moralista: tampoc és un "diletant". El "diletant" passeja el seu esguard distret sobre la superfície de les coses: Anatole France hi endinsa també el seu pensament. Tampoc és un impassible: si ho fos, no hauria pas creat el pobre Crainquebille, ni hauria escrit El Joglar de la Mare de Déu, ni ens hauria contat les facècies de Llucià Bergeret, el qual no és pas solament un professor desencantat, sinó que és també un tros d'humanitat adolorida.
En definitiva, jo crec que no hem de demanar a Anatole France més del què ell ens pot donar, que no és pas poc: la beutat de la forma, la sensació de les èpoques passades, alguns moments de profunda emoció i delectança... Pensem que els mestres i els guies no ens falten pas a través dels segles, i que ells han estat formats d'aquesta terra nostra i han reflectit en les seves obres el nostre mateix cel: nosaltres ens retrobem en ells, i un Anatole France, per gran que sigui, no podria pas donar-nos el què ells ens donaran. Alguns esperits ja ho han comprès així, i treballen per a incorporar els clàssics grecs i llatins a la nostra llengua i perquè poguem tenir un tracte freqüent amb els nostres clàssics. I això no vol pas dir exclusivisme. Hi ha genis universals—Cervantes, Dante, Shakespeare...—sense la lectura i la influència dels quals la nostra ànima seria incompleta i les paraules sortirien potser dels nostres llavis sense una plena significació humana.
Anatole France i els nens
Per a completar aquesta visió, forçosament incompleta, d'Anatole France, jo voldria remarcar que ell, amb tota la seva grandesa i amb l'escepticisme que tant se li ha retret, va donar, a les darreries de la seva vida, una viva lliçó d'humilitat.
El vell gloriós, de renom universal, carregat d'honors i de llorers, que potser eren feixucs al seu esperit subtil, l'escriptor visitat per homes eminents de tot el món, presidia paternalment la distribució de premis a l'escola de nens del poble de Saint-Cyr-sur-Loire, al qual pertanyia la seva finca La Bechellerie, on havia d'extingir-se suaument, com una flor que ja havia donat tot el seu perfum.
L'autor de l'Histoire Contemporaine se sentia joiós de trobar-se en aquella escola, al costat de les autoritats del poble i en mig dels nens endiumenjats que anaven a recollir contents les ofrenes merescudes.
Aquest acte, presidit pel gran vellard, assolia, en la seva bella simplicitat, una veritable transcendència.—Quina lliçó per a aquells homenets que, per haver arribat a adquirir cert prestigi i a ocupar alts llocs—no sempre honestament—, es creuen que són massa "grans" per a prendre part en aquestes petites solemnitats de poble!...
Anatole France, en presidir cada any, amb un bon somriure, la testa venerable nimbada de glòria, la distribució de premis a Saint-Cyr-sur-Loire, donava una bella prova del seu amor a l'escola, que serva l'esperit del poble, a la infantesa, que ens promet dies millors per a la humanitat, i a l'educació, que pot perfeccionar els homes.
Si la bellesa que amara tota la seva obra no li fés perdonar de bon grat els errors que hagi pogut tenir, aquest gest purificador seria prou per a redimir-lo.
Quan Anatole France va morir, els nens d'aquella escola, acompanyats de llur mestre, varen anar a retre el darrer homenatge al gran vell que havia enriquit aquelles ànimes pures amb una estela lluminosa, i en els seus llavis erts i descolorits degueren veure com se descloïa encara aquell somriure suau del qui, havent proclamat la vanitat de tantes coses, afirmava així la seva creença en els infants i, per tant, en l'esdevenidor.
Altra lliçó d'humilitat i d'amor a la infantesa va donar Anatole France a La Bechellerie, en ofrenar els seus llibres i els seus retrats, amb dedicatòries autògrafes, a una nena petita, filla del seu barber. Davant l'esguard meravellat de la criatura, ell escrivia gentilment: "El seu vell amic. Homenatge i record. Anatole France".
En veure-la tan contenta, ell li havia promès altres llibres i retrats; però la mort va impedir-li de complir aquesta prometença.
Aquest amor d'Anatole France als nens no sorprendrà pas als qui ja coneguin les pàgines autobiogràfiques del Livre de mon ami o del Petit Pierre, on la psicologia dels infants és analitzada en els seus matisos més tènues, o els deliciosos contes infantils en els quals la imaginació—"que amb les seves ficcions sembra tota bellesa i tota virtut en el món"—obre graciosament les seves ales.
Les misèries del gran home
Totjust mort Anatole France, els qui l'havien conegut i tractat més de prop, si no més íntimament, varen posar-se a descabdellar implacablement les seves petites misèries, varen retratar-lo sense cap mirament, en "sabatilles", en mànegues de camisa, i l'anècdota va fer de les seves. La impressió que dóna Anatole France a través dels llibres d'aquests escoliastes, no és pas la d'un Goethe, p. e.: hi manca serenitat. Els sarcasmes de l'il·lustre escriptor desaparegut no respecten res; les seves paraules són dures i plenes d'amargor i de cendra; i els seus trets van sovint sobretot contra els homes d'acció—Napoleó, entre altres.
Tant al desnú posen a Anatole France els seus Eckermanns, que hi ha moments que l'ídol sembla que ha de caure per terra esbocinat,—quan les vides dels grans homes haurien d'ésser sempre alliçonadores, exemplars i estimulants. Anatole France és ingrat i es porta cruelment envers aquella intel·ligentíssima Mme Caillavet, flor rediviva del segle XVIII, que tant l'estimà i l'esperonà al treball amb els seus consells i amb la seva col·laboració; abandona la seva primera muller i la seva filleta; no és gens esplèndid amb els seus servidors ni amb el seu secretari; li agrada de contar grolleries i "potins", dels quals no sempre en surten ben parades les dames, i mostra, en fi, altres defectes que forçosament han de destacar-se en un home de la seva alçària intel·lectual.
Però, tot això, fet i fet, només demostra com ell, en mig de les seves grandeses, participava de les misèries de tots els homes. I tan allunyada de la veritat seria la imatge que ens féssim d'ell, pels seus llibres, com d'un home superior i perfecte, com la idea que ens en forméssim a través d'aquests enganyadors "bocins" de veritat.
Com ha dit Paul Valéry, en el seu discurs de recepció a l'Acadèmia Francesa, en fer l'elogi d'Anatole France, "no podent ésser intacta ni sencera en la ment dels homes, la veritat no és prou pura ni prou deslligada de les rancúnies o del divertiment d'aquells que es diuen posseir-la, perquè no resulti sempre d'una piadosa infidelitat o d'una fidelitat calumniadora. No falten exemples que un il·lustre difunt sigui lliurat a un núvol de perillosos amics i de dimonis anecdotistes que ens expliquin què ha fet de moridor. Es en això que als desventurats grans homes llur glòria els fa dues vegades mortals: una vegada ho són com tots els homes, i una altra vegada ho són com a grans. Diria's que el que importa a alguns és que un home hagi estat menys del que hom pensava".
Heus ací algunes de les coses que em proposava dir sobre Anatole France i la seva obra.
Si alguna conclusió hagués de treure de les meves paraules, és que, si hem d'admirar-lo com a escriptor, no hem pas de seguir-lo com a guia espiritual.
Per damunt del dubte constant, que ell mateix ha blasmat algun cop, i de la ironia sistemàtica, hem de tenir una fe, hem de creure, malgrat tot, en els destins de la humanitat—tan durament posada a prova sempre, i més encara avui, després d'una de les més grans tragèdies que l'han colpida—, i no hem d'actuar en la vida solament com a éssers individuals, amb els nostres egoismes, els nostres petits interessos, les nostres vanitats i les nostres passions d'homes, sinó tenint en compte que formem part d'una superior col·lectivitat i que estem enllaçats, amb una íntima i profunda solidaritat, amb les generacions que foren i amb les que vindran, a les quals tenim el deure de preparar un destí millor que el nostre.
| 5 |
| 6 |
| 8 |
| 8 |
| 10 |
| 10 |
| 12 |
| 13 |