Cartes als Reys

De Viquitexts





CARTES ALS REYS






 Parlava ab lo cor lo company Francisco Xavier Tobella (ò Curro Donayre, com crech que'n va sortir batejat de la seva excursió a Andalusía) en la pomposa gazetilla del diumenge; apartant, per suposat, tot aquell acatament alabador y les demés francesilles ab que'm galaneja per fer enrogirme la cara.
 ¡N'hi hà per commoures ab les cartes que'ls infants dirigexen als Reys!... Jo n'he llegit algunes y he tornat a cloure desseguida'l voluminós paquet qu'en Xavier va enviarme procedent de la «Villa de Madrid» per que l'acompanyés en la congoxa, y he comprès que si en aquestes no hi havia'l toch qu'arriba a l'ànima, tal vegada serían les altres les enternidores. Y m'he dit: conservèm la serenitat; ja n'hi hà prou ab dos trastorns, que si'ls ajudo, axò serà una vall de llàgrimes; tenim al quinquillayre que reb les cartes fent esforsos y contrayent los llavis per no rompre a somiquejar, al bon Xavier penetrat de sentiment, y jo, que de tots modos haig de ser la víctima fent l'article dels Reys per moure ab dolsesa la sensibilitat dels lectors fins a fèrloshi espurnejar los ulls, si també flaquejo, tot se'n va al diantre ab aquesta desolació tan estesa, y aquí queda tothom compromès y enternit. Per que sería una disbauxa massa fastuosa de sensibilitat consumida en suspirs penosos, entelament d'ulls ò desfets de llàgrimes vessades al últim pels dictats semi-ignocents dels papàs y nó per les tendreses de les criatures qu'en les tals cartes ¡pobretes! no més hi posan la incorrecció tremolosa de la escriptura y la ingenuïtat dels gargots repetits ab candorosa freqüència.
 Los que fan planyensa per lo que els toca sufrir son los quinquillayres y confiters, que'ls hi mancarà serenitat per calcular les ganancies sentint los clams de la tendra infantesa demanant alhora dolsos y joguines ab tanta necessitat, que'ls prestatges quedaràn buyts y curuUats de moneda'ls calaxos.

***

 Los nens casi tots demanan sabres, fusells ò llanses; axò indica que puja una generació vigorosa y enèrgica, que podrà donar dies de gloria a la patria... y pronunciaments.
 Alguns volen ferrocarrils; los afeminats s'acontentan ab jòchs de paciència, micos, conillets, etz.; aquexos no pretenen fer tremolar lo món...
 Alguns, poquets, solicitan dels Reys capelles, candeleros, sacres, escolanets...; se veu qu'encara no estan ben despertes entre l'infantesa les inclinacions virtuoses que'ls han de cridar al més elevat sacerdoci.

 Fins aquí, poch més ò menos, les cartes del busson de la «Villa de Madrid».
 * * *

 Mes jo, que conech tantes criatures, vaig anar a trobar un meu amiguet de set ò vuyt anys que sempre li rebrego les galtes, y li vaig dir: «Nitos, tens d'escriure una carta als Reys per que't duguin joguines.» La criatura no sapigué què respondrem. Li vaig donar llapis y paper, prometentli que jo'm cuydaría d'enviar la carta. Hèusla aquí; jo no hi he fet més qu'adressar les lletres y clarejarla una mica per que'ls lectors la entenguin; que'ls Reys ab una ullada'n tindràn prou per endevinar lo sentit y escoltar al pobre Nitos.
 «Que m'envíin lo Manuscrito, que l'he perdut venint d'estudi y a casa'm pegaran. Voldria ser com en Pepet que ningú'l renya ni'l castigan may. No més me renyan a mi, y quan me fan anar al llit sense sopar, tinch gana y ploro y tinch por. Voldria que'ls Reys me curessin los panallons; al vespre'm pican tant que no puch fer les cuentas y'l mestre també'm castiga. Es molt rabiós don Maties; sempre'm pega y'm dona més operacions qu'als altres.
 Jo soch amich de tots per que riem molt , y'l mestre no més s'enfada ab mi.
 Tinch por al llit tot sol, y si ploro'm renyan més y s'enduen lo llum. Al Josepet, per qu'es xich, no'l renyan gens y'l dexan jugar fins que tancan la botiga; jo sempre soch lo més dolent y tinch la culpa. Voldría ser petit com lo meu germà y ho demano als Reys...
 Ja'n tinch de joguines y me'n donan los noys d'estudi per que'ls hi repassi les cuentas. Tinch cartrons y boles de vidre grosses y sempre'n guanyo. Voldria poguer jugar forsa, que don Maties no'm castigués, y a casa no'm peguessin.
 Quan vaig estar malalt m'estimavan més: la mare plorava y'l pare me tocava la cara; ara'm tornan a pegar més! y quan estich fosch al quarto, 'ls panallons couen y m'esgarrapo. Vuy que'ls Reys me fassan estar malalt.

Nitus 

***

 Y ara, que l'amich Xavier no's propassi a fer alabanses sense prevenirme al menos, que no sempre puch cansar als meus amiguets per que'm treguin de compromís.