Cartes als Reys

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Un llibre nou Cartes als Reys
Gent de casa
Revista







CARTES ALS REYS






 Parlava ab lo cor lo company Francisco Xavier Tobella (ò Curro Donayre, com crech que'n va sortir batejat de la seva excursió a Andalusía) en la pomposa gazetilla del diumenge; apartant, per suposat, tot aquell acatament alabador y les demés francesilles ab que'm galaneja per fer enrogirme la cara.
 ¡N'hi hà per commoures ab les cartes que'ls infants dirigexen als Reys!... Jo n'he llegit algunes y he tornat a cloure desseguida'l voluminós paquet qu'en Xavier va enviarme procedent de la «Villa de Madrid» per que l'acompanyés en la congoxa, y he comprès que si en aquestes no hi havia'l toch qu'arriba a l'ànima, tal vegada serían les altres les enternidores. Y m'he dit: conservèm la serenitat; ja n'hi hà prou ab dos trastorns, que si'ls ajudo, axò serà una vall de llàgrimes; tenim al quinquillayre que reb les cartes fent esforsos y contrayent los llavis per no rompre a somiquejar, al bon Xavier penetrat de sentiment, y jo, que de tots modos haig de ser la víctima fent l'article dels Reys per moure ab dolsesa la sensibilitat dels lectors fins a fèrloshi espurnejar los ulls, si també flaquejo, tot se'n va al diantre ab aquesta desolació tan estesa, y aquí queda tothom compromès y enternit. Per que sería una disbauxa massa fastuosa de sensibilitat consumida en suspirs penosos, entelament d'ulls ò desfets de llàgrimes vessades al últim pels dictats semi-ignocents dels papàs y nó per les tendreses de les criatures qu'en les tals cartes ¡pobretes! no més hi posan la incorrecció tremolosa de la escriptura y la ingenuïtat dels gargots repetits ab candorosa freqüència.
 Los que fan planyensa per lo que els toca sufrir son los quinquillayres y confiters, que'ls hi mancarà serenitat per calcular les ganancies sentint los clams de la tendra infantesa demanant alhora dolsos y joguines ab tanta necessitat, que'ls prestatges quedaràn buyts y curuUats de moneda'ls calaxos.

***

 Los nens casi tots demanan sabres, fusells ò llanses; axò indica que puja una generació vigorosa y enèrgica, que podrà donar dies de gloria a la patria... y pronunciaments.
 Alguns volen ferrocarrils; los afeminats s'acontentan ab jòchs de paciència, micos, conillets, etz.; aquexos no pretenen fer tremolar lo món...
 Alguns, poquets, solicitan dels Reys capelles, candeleros, sacres, escolanets...; se veu qu'encara no estan ben despertes entre l'infantesa les inclinacions virtuoses que'ls han de cridar al més elevat sacerdoci.

 Fins aquí, poch més ò menos, les cartes del busson de la «Villa de Madrid».

 * * *

 Mes jo, que conech tantes criatures, vaig anar a trobar un meu amiguet de set ò vuyt anys que sempre li rebrego les galtes, y li vaig dir: «Nitos, tens d'escriure una carta als Reys per que't duguin joguines.» La criatura no sapigué què respondrem. Li vaig donar llapis y paper, prometentli que jo'm cuydaría d'enviar la carta. Hèusla aquí; jo no hi he fet més qu'adressar les lletres y clarejarla una mica per que'ls lectors la entenguin; que'ls Reys ab una ullada'n tindràn prou per endevinar lo sentit y escoltar al pobre Nitos.
 «Que m'envíin lo Manuscrito, que l'he perdut venint d'estudi y a casa'm pegaran. Voldria ser com en Pepet que ningú'l renya ni'l castigan may. No més me renyan a mi, y quan me fan anar al llit sense sopar, tinch gana y ploro y tinch por. Voldria que'ls Reys me curessin los panallons; al vespre'm pican tant que no puch fer les cuentas y'l mestre també'm castiga. Es molt rabiós don Maties; sempre'm pega y'm dona més operacions qu'als altres.
 Jo soch amich de tots per que riem molt , y'l mestre no més s'enfada ab mi.
 Tinch por al llit tot sol, y si ploro'm renyan més y s'enduen lo llum. Al Josepet, per qu'es xich, no'l renyan gens y'l dexan jugar fins que tancan la botiga; jo sempre soch lo més dolent y tinch la culpa. Voldría ser petit com lo meu germà y ho demano als Reys...
 Ja'n tinch de joguines y me'n donan los noys d'estudi per que'ls hi repassi les cuentas. Tinch cartrons y boles de vidre grosses y sempre'n guanyo. Voldria poguer jugar forsa, que don Maties no'm castigués, y a casa no'm peguessin.
 Quan vaig estar malalt m'estimavan més: la mare plorava y'l pare me tocava la cara; ara'm tornan a pegar més! y quan estich fosch al quarto, 'ls panallons couen y m'esgarrapo. Vuy que'ls Reys me fassan estar malalt.

Nitus 

***

 Y ara, que l'amich Xavier no's propassi a fer alabanses sense prevenirme al menos, que no sempre puch cansar als meus amiguets per que'm treguin de compromís.