Contes. Primera serie/El jutge savi

EL JUTGE SAVI

L' emir d'Alger, Bankas, havent sentit a dir que en una ciutat de sa provincia vivia un jutge meravellosament habil pera discernir el ver del fals i pera burlar les astucies dels murris, dels quals ni un arribava a enganyar-lo, va resoldre assegurar-se ell mateix si això era exagerat o no.

Se va vestir, doncs, com un mercader, i, disfreçat així, sen va anar a la ciutat habitada pel jutge.

Com entrava en la ciutat, un esguerrat, acostant-se-li, li demana caritat. L'emir li feu l'almoina, i altre cop se va posar en camí. Emperò l'esguerrat el detura agafant-lo per la vestidura.

—Què més vols de mi?—li va dir en Bankas.—No t'he donat ja?

—Tu m'has donat, sí,—va respondre l'home;—emperò t'haig de demanar una altra gracia: porta-m a la gropa fins a la plaça gran. Així ls camells i els cavalls no m trepitjaran.—

L'emir sen va dur l'esguerrat, i amb aquest endegament anaren fins a la plaça.

Un cop allí, en Bankas va fer halt; emperò l'esguerrat no s movia.

—Què téns, que no baixes de cavall? Ja hem arribat. Posa peu en terra.

—Per què haig de baixar, si aquest cavall es meu?—va fer el mendicant.—Si t resisteixes a cedir-mel de bon grat, anirem davant del jutge.—

No va trigar a fer-se un rotllo al voltant d'ells. La gent els escoltava com discutien.

—Aneu a trobar el jutge,—cridaven algunes veus;—ell us posarà d'acord.—

Allavors l'emir i l'esguerrat se n'anaren a câ l jutge. El tribunal era ple de gent, el jutge cridava successivament davant d'ell tots aquells que havia de judicar.

Esperant la seva tanda, l'emir se va estar observant i escoltant. El jutge prestava en aquell moment atenció a les declaracions d'un savi i d'un pagès, en controversia per una dòna: cascú dels dos pretenia que aquella dòna era seva.

El jutge ls va escoltar, va callat un moment, i digué finalment an els dos pledejadors:

—Deixeu la dòna a casa meva, i torneu demà tots dos.—

Després va venir la tanda d'un carnicer i d'un mercader d'oli, el primer tacat de sang, el segon tacat d'oli.

El carnicer tenia ben agafada en la mà una bossa, i el mercader d'oli tenia agafada la mà del carnicer.

—He comprat oli an aquest mercader,—deia l carnicer;—emperó com jo treia la meva bossa pera pagar, ell m'ha agafat la mà, i ha volgut robar-me; i nosaltres compareixem davant teu: mira, la meva bossa a la meva mà, i la seva mà sobre la meva. Aquests diners són meus, i el lladre es ell.

—De cap de les maneres,—responia l mercader d'oli.—Aquest home ha vingut pera comprar-me oli, i m'ha demanat que li descambiés una moneda d'or. Jo he pres la moneda i l'he deixada sobre l taulell; ell hi ha posat la mà assobre, i anava a fugir a corre-cuita, quan jo l'he agafat amb aquesta mà i l'he fet seguir a davant teu.—

El jutge ls va sentir, va estar un moment callat, i digué finalment als dos pledejadors:

—Deixeu els diners aquí a casa, i torneu demà tots dos.—

Tot seguit el jutge va cridar en Bankas i el mendicant. L'emir va exposar els fets. Després el mendicant fou invitat a explicar-se.

—Això no ha passat així,—va dir ell.—Era jo qui cavalcava per la ciutat, quan aquest home m'ha demanat que'l deixés pujar i que el portés fins a la plaça. L'he fet muntar a la gropa i l'he dut ont ell m'havia dit; emperò, en essent allà, no ha volgut tornar baixar, i ha volgut sostenir que l cavall era d'ell. Això es fals!

El jutge ls va sentir, va estar-se un moment callat, i finalment va dir:

—Deixeu el cavall aquí a casa i torneu demà tots dos.—

L'endemà va acudir una gran generació pera sentir les sentencies del jutge.

El savi i el pagès foren els primers cridats.

—Ane tu, la dòna,—diu el jutge an el savi;—i ane tu,—afegeix tombant-se envers el pagès,—cinquanta bastonades.—

El savi sen va dur la dòna, i el pagès va esser bastonejat immediatament davant de tot-hom.

Desseguida s'acostaren el carnicer i el mercader d'oli.

—Ane tu, els diners,—diu el jutge an el carnicer;—i ane tu,—afegeix tombant-se envers el mercader d'oli,—cinquanta bastonades.—

Després va esser la tanda de l'emir i del mendicant.

—Que sabries regonèixer el teu cavall entremig d'altres vint?—demana l jutge an en Bankas.

—Oi.

—I tu?—diu a l'esguerrat.

—Jo també.

—Vine am mi,—diu el jutge a l'emir.

Sen van anar tots dos a l'estable, on l'emir va regonèixer sense vacilació l seu cavall entre altres vint.

Després el jutge fa venir l'esguerrat a l'estable, i li diu que reconegui també l cavall.

Tot seguit el mendicant el regoneix i el designa.

Allavors el jutge torna seure a la cadira i diu a l'emir:

—Agafa l cavall: es teu.

I, signant l'esguerrat, afegeix:

—I an aquest, que li donguin cinquanta bastonades.—

Dit i fet. Després d'això l jutge sen va tornar a casa seva, seguit den Bankas.

—Què vols?—diu a l'emir.—Que no estas satisfet de la meva sentencia?

—Plenament satisfet,—respon en Bankas.—Emperò voldria saber com t'ho has fet pera discernir que la dòna pertanyia al savi més aviat que an el pagès, els diners an el carnicer més aviat que an el mercader d'oli, i el cavall ane mi més aviat que a l'esguerrat.

—Escolta, doncs, com ho he fet pera discernir la veritat. En quant a la dòna, l'he feta venir aquest matí a casa meva i li he dit: «Omple de tinta l tintero». Ha agafat el tinter, l'ha netejat am llestesa, i l'ha omplert am traça: prova que aquesta feina li era familiar. Si hagués estat la dòna del pagès, no hauria sabut per on posar-s'hi. I per això he judicat que era l savi qui m'havia dit la veritat. «En quant als diners, vet-aquí com ho he fet. Els vaig posar air dins d'un gibrell ple d'aigua, i aquest matí he mirat si hi surava gens d'oli. Car si haguessin estat els diners del mercader d'oli, el contacte de les mans olioses certament els hauria tacats. En quant al cavall, la veritat era menys facil de descobrir. L'esguerrat no ha posat pas més temps que tu pera regonèixer el cavall entre ls altres vint. D'altra part, si us he fet venir a l'estable ha estat unicament pera veure qui de vosaltres dos fóra reconegut pel cavall. Quan tu t'hi has acostat, el cavall ha girat el cap envers tu; i al contrari ha baixat l'orella i ha guitat quan el mendicant l'ha tocat. I per això he judicat que l cavall era ben teu.—

En Bankas que diu allavors an el jutge:

—Jo só, no un mercader, sinó l'emir Bankas. He vingut ací pera assegurar-me jo mateix de si hi havia gens d'exageració en ço que la gent deien de la teva habilitat. Ara veig fins a quin punt ets tu un jutge savi i aixerit. Demana-m lo que vulgues, que jo t'ho donaré.

—Ne tinc prou pera la meva satisfacció am que l'emir m'hagi felicitat,—respongué l jutge;—no necessito cap altra recompensa.