Contes. Primera serie/El mujik Pakhom
.png)
La germana petita, tocada en l'amor propri, respongué rebaixant l'existencia d'una comercianta i alabant fòra de mida la vida de pagesa, la seva.
—No barataria pas la meva sort am la teva,—deia ella.—La nostra vida es fada, es veritat, però no està emmetzitada per la temor. La vostra existencia es més agradable, més si devegades guanyeu molts diners, a voltes també us passa que ho perdeu tot. I, com diu el proverbi, la perdua es la germana gran del guany. Avui sou rics, però esteu exposats a haver de captar demà. La vida de nosaltres, els mujiks, es bon troç més segura. El mujik té l ventrell prim, però llarc, i no ns fem mai rics, es veritat, però sempre tenim un bocí pera fer-nos passar la gana.
—Oi,—respongué la gran;—més el vostre estament es d'haver de viure amb els porcs i am les vaques. I per més que ton marit s'esquerraci a treballar, no sabreu mai lo que es bon tracte ni comoditats: nats dintre la bruticia, hi viviu ficats i hei moriu, com hi viuran i hei moriran els vostres fills.
—Es que l'ofici s'ho porta,—respongué la petita.—Però això fa també que la nostra vida es més segura quan tenim terres nostres. No ns havem de rebaixar ni havem de tenir por de ningú. I les temptacions que hi ha a ciutat! Avui els negocis són bons; però si avui per demà l dimoni li dóna al teu marit la temptació del jòc o de la beguda, veus-aquí arruinats. I això passa molt sovint.
Assegut damunt de l'estufa, en Pakhom, l'home de la petita, s'estava escoltant la xerrameca de les dugues dònes.
—Oi que es ben cert,—va fer ell.—Enfeinats com estem, desde criatures, a furgar la nostra mare terra, no tenim pas lleure pera pensar en menuderies. Lo que'ns dóna engunia es que no n tenim prou de terra. Ah! Si jo tingués la que m cal, ni l mateix dimoni m faria por!
Les dugues dònes prengueren el tè, van parlar altre cop de vestits, desaren la vaixella i sen van anar al llit.
Emperò l diable, de darrera l'estufa, ont estava arropit, ho havia sentit tot. No n'estava poc de content que la dòna del mujik l'hagués excitat a desafiar el dimoni fins al punt de dir que lo que li calia era terra, l que si ell hagués tingut terra a desdir ni l mateix dimoni li hauria fet por!
—Ens veurem les cares!—va fer el dimoni.—Terra vols? Terra hauras; però cauras a les meves urpes.
El mujik Pakhom tenia per veina una hisendada que posseïa cent vint decialines[2] de terra. Havia viscut sempre en bona harmonia amb els mujiks, sense fer mai cap mal a ningú, quan un dia va posar com administrador un vell militar retirat que va fer ploure les penyores sobre ls mujiks.
En Pakhom prou prenia precaucions de tota mena; però, am tot i amb això, moltes vegades no podia impedir que l seu cavall, introduint-se a l'hisenda veina, malmetés les plantacions, o que la vaca s fiqués en el jardí, o que ls vedells anessin a pasturar an el prat, donant lloc això a penyores i més penyores. Era cosa de no acabar mai.
En Pakhom les pagava tot rondinant, i la familia sofria les conseqüencies del seu mal humor. Tot l'estiu va estar subjecte a les persecucions del nou administrador. Per ell va esser un gran respir quan va tornar el temps d'establar els animals. Anava a carrec seu l'alimentació, però al menys no havia de passar engunia per les multes, i vivia am tranquil·litat.
En el curs de l'hivern va córrer la nova que l'hisendada anava a vendre la seva proprietat i que l peatger de la carretera tenia intenció d'adquirir-la.
Aquesta noticia va consternar molt els mujiks.
—Si l peatger compra l'hisenda,—feien ells,—encara ns clavarà més penyores que la mestressa d'ara.
Van anar a trobar-la en corporació, pregant-li que ls vengués les terres an ells mateixos i no an el peatger, oferint-li un preu més alt. Ella hi va consentir, i els mujiks varen tenir una reunió a fi que l municipi adquirís les terres. Però l diable va fer que no s'entenguessin. Dugues vegades se van juntar, però sense resoldre res. Desesperançats ja d'arribar a un acord, varen prendre la resolució de comprar cadescú un lot, dins el limit dels seus possibles. També s va avenir an això l'hisendada.
El vei den Pakhom va adquirir així vint deciatines de terra, am facultat de pagar la meitat del preu de compra per annualitats. En Pakhom, en sabent això, no s podia aguantar de gelosia.
—Tota l'hisenda s vendrà i no n restarà gens pera mi.
Se va aconsellar am la seva dòna.
—Els altres compren,—va fer ell.—Nosaltres també hauriem de comprar una desena de deciatines. Altrament ens fóra impossible de lligar caps: les penyores de l'administrador ens han baldat.
I vinga pensar en el medi de reunir els diners necessaris.
Va vendre l poltre, la meitat de les abelles; va llogar el seu noi com a vailet de masoveria; tot lo qual, amb els cent rubles d'estalvis que ja tenia, van fer la meitat de la summa.
Pren, doncs, son peculi, se fixa en un lot d'una quinzena de deciatines amb un petit bosc, i sen va a trobar la proprietaria pera fer tractes. Se posen d'acord, dóna paga i senyal, i sen van cap a ciutat pera fer l'escriptura. En Pakhom paga la meitat del preu al comptat, i l'altra meitat la pagarà en dos anys. Vet-ens-l'aquí posseidor de la terra.
Havent emmatllevat a son cunyat lo menester pera comprar llevor, va fer les sembradures en la terra que havia adquirit, i tot va brostar a satisfacció d'ell. El producte d'una sola anyada va bastar an en Pakhom pera fer la pau am l'hisendada i amb el seu cunyat. I desde llavors el mujik Pakhom va romandre un veritable proprietari terrassà: la terra que llaurava i sembrava era seva; sobre terra seva segava l'herba-fe; sobre terra seva pasturava l seu bestiar.
Tot menant l'arada sobre la terra d'ell, tot veient créixer el seu blat i reverdir els seus prats, com se li aixampla l cor an en Pakhom! El gleber i les flors ja li semblen tot una altra cosa. Abans, quan caminava per aquella terra, era an els seus ulls lo que una terra deu esser; més avui aquesta mateixa terra li sembla tota diferent.
En Pakhom vivia feliç, i tot li anava cor què vols, cor què desitges, quan els mujiks la van donar en fer en els seus blats i en els seus prats irrupcions més i més freqüents. Per més que ls pregava que no ho fessin, no n podia treure res. Ara eren les vaques que ls bovers deixaven ficar-se en les praderes, ara eren els cavalls que galopaven pels camps de forment.
De primer, en Pakhom se contentava de treure-ls, perdonava ls mujiks i s'estava de citar-los davant del tribunal. Després va acabar per perdre la paciencia i va presentar queixa al jutjat de pau. Ja sabia que lo que ells feien era perquè s trobaven estrets, encongits per falta de terra, i no amb intenció de perjudicar. Però lo que ell deia:
—Jo no puc pas sempre fer els ulls grossos, perquè, o sino, acabarien per deixarme sense res. Cal fer un escarment.—
Així es que va citar davant del jutge un mujik, i després d'aquest un altre. Aquests exemples no van servir sinó pera enfurismar els mujiks veins den Pakhom, que allavores, pera revenjar-se, ho varen fer expressament de fer anar a pasturar llur bestiar a la terra d'aquell. Una nit, algú s va introduir en el bosquet i va tallar arran de terra una desena de tells.
L'endemà al matí, tot passant pel bosc, en Pakhom va veure per terra una cosa blanca. S'hi acosta i se troba amb els tells am l'escorça llevada. No hi havia més que les soques en terra.
An en Pakhom la rabia se l'enduia.
—Si jo pogués saber qui me l'ha feta,—deia entre ell,—en bona fe me la pagaria!—
Qui podia haver estat? I vinga rumiar. Ben segur aquell murri de Lemen. Sen va a la cort den Lemen i no hi troba res. S'hi embolica de paraules, i, convençut que era ell el culpable, mel cita. Però, no havent-hi proves, el jutge va absoldre en Lemen.
Aquesta absolució va treure de pollaguera an en Pakhom. Nos va poder contenir, i gairebé va insultar el jutge i l'escrivà, dient-los:
—Vosaltres protegiu els lladres. Si fessiu la vostra obligació, no n'absoldrieu de lladres.
Desde llavors va esser una guerra encesa entre en Pakhom i els seus veins, que van arribar fins a menaçar-lo amb el gall roig[3]. En Pakhom hauria pogut viure bé am la seva terra; però, essent objecte de la rencunia dels mujiks, no feia cap anyada bona.
En aquest entremig se va saber que hi havia gent que emigraven. En Pakhom va pensar:
—A mi res m'obliga a anar-men d'aquí; però l certus es que si alguns dels nostres se n'anessin estariem més amples. Compraria la terra llur pera arrodonir la meva, i m'ho passaria mellor.
Un dia en Pakhom se trobava a casa quan va passar un foraster, un mujik. Entra a cân Pakhom i li demana estatge per una nit.
En Pakhom hi va consentir. Li dóna sopar i li demana d'on venia, ont anava, El mujik respongué que venia de lluny, de les vores del Volga, ont hi havia treballat. D'una cosa n va venir una altra, fins que, per ultim, va explicar de quina manera la gent havien emigrat allà baix. Els seus havien anat a establir-s'hi, els havien inscrit en els registres del municipi, i a cascú li havien donat dèu deciatines de terra. I va afegir:
—Allà sí que es bona la terra! Per tot allí on se sembra segol, les espigues neixen tant espesses, tant altes, que ls cavalls no s'hi veuen. Am cinc grapats d'espigues n'hi ha prou pera fer una garba. Hi ha home que ha arribat allà, pobre, no més que am la roba de l'esquena, que a hores d'ara llaura cinquanta deciatines de bon blat i que l'any passat ha venut per valor de cinc mil rubles de forment de la seva cullita.—
En Pakhom, sentint això, se va engrescar.
—Què hi faig aquí, tot encongit, quan en una altra banda podria viure a tot pler?No tindria de fer més que vendre la terra i la casa d'aquí, agafar els diners i anar a establir-me allà baix. Això de viure aquí tant encongit, gairebé es cas de conciencia. Faré una cosa: jo mateix me n'aniré a veure-ho i men faré carrec personalment.—
Quan va venir l'estiu, féu els seus preparatius i va marxar. Arribat an el Volga, va baixar al riu en un vapor fins a Samara; després va caminar durant quatrecentes verstes, i va aconseguir el final del seu viatge.
No l'havien pas enganyat. Els mujiks, en aquell país, hi vivien ben allerats[4]. La municipalitat acullia bé an els emigrants, distribuint-los dèu deciatines per persona. I el qui tenia algun diner podia, a més de les dèu deciatines concedides per temps fixat, adquirir, per tres rubles la deciatina, terra a perpetuitat, i de la mellor, i tanta com ne volia.
Amb aquests informes, en Pakhom sen va tornar a casa seva, i va vendre tot ço que tenia: les terres, la casa, el bestiar, tot a bon preu. Després se féu esborrar dels registres del municipi, i quan va venir la primavera va empendre la marxa amb els seus cap al pais nou.
En Pakhom arribava am la familia al nou país, se feia inscriure en els registres d'una gran vila, feia beguda amb els antics establerts, se posava bé am tot-hom. Era ben rebut: li concedien, per cinc persones que eren, cinquanta deciatines, amb el dret de pasturatge en les terres comunals. Se feia una casa, comprava força bestiar. Ja s veia dugues vegades més ric que abans, en terres concedides. I quina fertilitat! Pasturatge i terra de llaurar ne tenia tant com volia. Quan comparava la seva nova vida am la que tenia abans, se trobava dèu vegades més feliç, i tot li semblava dèu vegades més bonic.
Així veia ell les coses en els primers mesos, mentres construïa la casa i s'hi instalava; però al cap d'algun temps ja va trobar que no estava prou bé. Hauria volgut, com els altres, sembrar els seus camps de blat de xeixa i de moresc; però la terra de blat era escassa en les concessions. Se sembrava l blat en la terra verge, invadida per la stippa plomosa, o en els gorets; se conreava un any o dos i se deixava, en acabat, rebrotar la stippa abans de sembrar de nou. De terra lleugera n tenia tot-hom qui n volia; però en aquesta terra no hi va bé sinó l segol: el blat demana terra forta. Com que de terra forta no n'hi havia pera qui n volia, d'aqui venien les disputes. Els que n posseïen la treballaven ells mateixos si tenien prous medis, i els més pobres la venien als mercaders pera pagar les contribucions.
El primer any en Pakhom va sembrar el seu lot de forment vell, que va brostar a meravella; però tenia massa poca terra pera tot el forment que havia desitjat cullir, i la terra que ell tenia no era bona pera això: en volia de mellor. Així es que sen va anar trobar un mercader i li va llogar la terra per un any. Allavors va poder sembrar més i la cullita va esser més bona. Però aquella terra era molt lluny de la vila: calia, pera anar-hi, una quinzena de verstes.
Mentrestant, en Pakhom, que veia com els mujiks mercaders se feien cases de camp i guanyaven força diners, va pensar:
—Ah! Si jo hagués pogut comprar terra a perpetuitat, jo també n tindria de diners i cases de camp!—
I vinga rumiar els medis de comprar terra a perpetuitat.
Així visqué en Pakhom durant cinc anys, llogant la terra dels mercaders i sembrant-la de blat. I com que les anyades eren bones i que l forment s'hi feia molt, guanyava alguns dinerons, i s'ho hauria passat bastant bé si no hagués estat per la fal·lera que tenia de llogar cada any més terra. Era un amoïnament continu. Se presenta, per llogar, una terra bona; un mujik el pren per mà i se n'apodera; i si en Pakhom s'adorm una mica s troba sense tenir on sembrar. Una altra vegada, d'acord amb els mercaders, lloga un camp sobre l qual altres ja tenien dret; el sembra, el llaura, i vet-aquí que li mouen raons, mel citen i ho perd tot. Això de no poder tenir terra propria, que no més ell hi tingui dret! No tindria de dependre de ningú i tot li marxaria molt millor. Allavors en Pakhom se va informar d'ont hi havia terra per vendre a perpetuitat. Per ultim, va trobar un mujik proprietari de cinc centes deciatines que estava arruinat i venia la terra a baix preu. Hi fa tractes, i després de molt discutir se la fa seva per quinze cents rubles, la meitat en diners i la meitat a escaiences. Ja estaven entesos del tot, quan vet-aquí que un dia un mercader que passava se va deturar a la casa den Pakhom pera donar menjar als cavalls. Prengueren tè junts, conversaren, i el mercader li va contar que venia del país dels Baschkirs[5]. En aquell pais no més per mil rubles havia adquirit cinc mil deciatines de terra.
—Pera conseguir això, m'ha bastat fer-me de bo am la gent d'allí. Els he fet present de robes, de tapiços, d'una caixa de tè, i he convidat a beure a tot-hom. La deciatina m'ha viugut a sortir a vint kopeks.—I li ensenya l'escriptura de venda.—La terra—va afegit—es situada prop d'una riera, i per tot arreu hi brosta la stippa plomosa.—
En Pakhom, engrescat, no s cançava de demanar com i de quina manera.
—De terra,—deia l mercader,—tanta que pera donar-hi la volta s necessita un any. Tot es dels Baschkirs, que són una gent que s deixen enganyar com béns. Jo crec adhuc que fins la donarien per res.
—Sí que la faria bona,—va pensar en Pakhom,—si ara comprés per mil rubles les cinc centes deciatines que tinc emparaulades, i encara pera endeutar-me, quan, si vull, per mil rubles ne puc tenir qui sap quanta!—
En Pakhom va demanar quin cami havia de seguir pera anar al país dels Baschkirs, i, després d'haver pres comiat del mercader, féu els preparatius pera la marxa. Va confiar la casa a la seva dòna, i junt amb un vailet emprengué l camí, anant de primer a la vila de més a la vora, ont va comprar una caixa de tè, el vi i els presents, tal com li havia dit el mercader.
Camina que caminaras. Havien ret ja cinc centes verstes. Passats set dies varen arribar a un campament de Baschkirs. Tot ho troba tal com havia dit el mercader. Passen tots la vida a la steppa, a la vora de la riera, dins de kibitki[6] de llana. No conreen la terra, no mengen pa, i passegen per la steppa llurs cavalls i llur bestiar.
Darrera ls kibitki tenen fermats els poltres; dues vegades al dia hi menen llurs mares; munyen les eugues, i de la llet en fan el kumiss. Les dònes baten el kumiss i en fan formatge.
Els mujiks vinga beure kumiss i tè, menjar moltó i tocar la flauta. Tots estan lluents de greix, alegres, i tot l'estiu de festa. Es un poble molt ignorant, no saben parlar rus, però són bona gent.
Quan sels va presentar en Pakhom, els Baschkirs sortiren de llurs tendes i voltaren el foraster. Hi havia entre ells un interpret, i en Pakhom els va fer saber que hi anava pera haver terra.
Els Baschkirs el reberen bé i el conduiren a la més bonica de llurs tendes. El van instalar allí sobre flonges catifes, li cobriren els peus am coixins de ploma i li oferiren tè i kumiss.
En acabat, havent mort un moltó, n'hi varen donar els millors troços.
En Pakhom fa anar a cercar els presents que havia portat en el seu cotxe, els dóna an els Baschkirs i els distribueix la seva provisió de tè. Estan molt satisfets, tenen consell en la llengua llur i manen a l'interpret que tradueixi.
—Me manen que t digui,—declara l'interpret,—que volen ser amics am tu. Nosaltres tenim per costum de rebre ls forasters i de respondre an els presents am presents. Diga-ns lo que tu vols en cambi dels teus presents.
—Lo que més m'estimo,—diu en Pakhom,—es la terra. Nosaltres no n tenim gaire, estem tot encongits a casa nostra; i encara la poca terra que tenim no es gaire fertil. Vosaltres, al contrari, ne teniu força i de la bona. En ma vida he vist terra que s pugui comparar am la vostra.—
L'interpret havent traduit, els Baschkirs van deliberar altre cop. En Pakhom no comprèn ni un mot de lo que diuen: fan gatzara, criden, riuen. Fimalment, callen, se miren an en Pakhom, i l'interpret diu an el foraster:
—Me manen que t digui que, en agraiment de la teva liberalitat, te donaran de bon grat tant de terra com voldras. No tens de fer més que signar amb el dit la que desitgis i serà teva.—
Va tornar començar l'enraonament entre ells.
—De què se les heuen, ara?—demana en Pakhom.
—Diuen els uns,—respon l'interpret,—que cal consultar el principal d'ells, i que no se pot tirar endavant sense això; i els altres diuen que la seva intervenció no es indispensable.—
La deliberació va durar encara una estona, quan vet-aquí que arriba un home que duia com lligadura una gorra de pell de guilla. Tothom va callar i se va posar dret.
—Es el cap,—digué l'interpret.
Allavors en Pakhom agafa l vestit més bonic que tenia, amb un paquet de cinc lliures de tè, oferint-ho tot an el cap. L'altre accepta, s'instala en el lloc de preferencia, i els Baschkirs li expliquen el tracte que estaven fent. El cap escolta amb atenció, i després se posa a riure i diu en rus an en Pakhom:
—Fet! Lo que es de terra no n manca: designa la que t'agradi més i pren-ne tanta com ne vulguis.
—Com s'entén, tanta com ne vulgui?—pensa en Pakhom.—Cal fer-ho tot en regla, perquè després d'haver-me dit «Això es teu», no me la tornin a pendre.—
I diu an el cap:
—Moltes gracies per les vostres generoses ofertes. Vosaltres posseiu moltes terres, i jo no n demano gaire. Me cal sols saber quina terra me cedireu, posar-ne les fites i procedir am tota formalitat. Avui per demà ens podem morir, i no caldria sinó que després vinguessin els vostres fills a voler-me-la pendre.
—Molt bé dius,—va fer el cap, tot rient.—Ho farem am totes les formalitats necessaries.
—He sabut,—va fer en Pakhom,—que havieu rebut la visita d'un mercader an el qual vosaltres també havieu cedit terra de la vostra, i li haveu fet una escriptura. Doncs bé: feu-men una a mi també.—
El cap va compendre lo que en Pakhom volia.
—No hi veig inconvenient,—digué ell.—D'escrivà ja n'tenim. Anirem tots dos a la vila de més aprop, fareu l'escriptura i hei posareu tots els sagells que calguin.
—Ara dieu-men el preu, si us plau,—va dir en Pakhom.
—Oh! No n fem més que un, de preu: són mil rubles per jornada,—
Aquesta manera de comptar per jornada sorprengué en Pakhom: no ho entenia.
—Quantes deciatines fa una jornada?—va fer ell.
—Això per endavant no s pot pas saber fixament. Nosaltres venem a raó de tant per jornada. Tota la terra que tu tombis en una jornada de camí serà teva. I ten faras mil rubles per jornada.—
En Pakhom va romandre admirat.
—Se pot donar el volt a molt de terra durant un dia de caminar.
—Doncs, bé: tot anirà bé. Però am la condició que al cap-d'avall del dia has d'haver tornat al mateix punt d'ont hauras sortit. Si no, perds els diners.
—I qui plantarà les fites per tot allà on passaré?
—Mira: tu mateix triaras l'indret. Nosaltres ens posarem on tu vulguis, i no ns en mourem mentres tu faras el volt. La gent jove t'acompanyarà a cavall i plantaran fites arreu on tu ls diguis. Després totes les fites les unirem per mig d'un solc fet de l'una a l'altra am l'arada. Podras englobar tant de terra com vulguis mentre hagis tornat al teu punt de marxa abans de posta de sol. Tot lo que hagis tombat serà teu.—
Aquest tracte va esser del gust den Pakhom. La marxa fou decidida pera l'endemà a l'auba. Encara van conversar una miqueta, begueren kumiss, menjaren moltó i tornaren a pendre tè. Van donar an en Pakhom, pera jeure, un bon matalaç de ploma, i en acabat els Baschkirs se van retirar, després d'haver promès trobar-se l'endemà, a punta de dia, pera anar a l'indret escullit abans que sortís el sol.
En Pakhom s'ajeu sobre l matalaç de ploma, i, capficat am l'idea de la terra, no va poder trencar el sòn en tota la nit.
—Aquí sí que he fet bona feina!—pensava.—Me faré un petit reialme. En un dia sóc capaç de caminar una cinquantena de verstes. I cinquanta verstes de camí faran per mi unes dèu mil deciatines de terra. Allavors si que seré mestre a casa meva: no dependré de ningú. Compraré bous pera dues arades, llogaré gent, conrearé la part que més m'agradi, i en el restant hi deixaré pasturar el bestiar.
Així va passar tota la nit sense poder dormir. Sols a punta de dia s'ensopí un moment. S'endormisca i somnia. Somnia que està ajegut sota aquella mateixa tenda i que defòra sent unes grans rialles. Curiós de saber qui es que s'esclafeix de riure, salta del llit i surt de la tenda. El cap Baschkir se li apareix, segut davant de la taula, aguantant-se l ventre am les mans pera no reventar de riure. S'hi acosta i li diu:—De què rius ara?—I ja no veu davant d'ell el cap Baschkir, sinó l mercader que temps enrera s'havia deturat a câ seva i li havia parlat de la steppa. Li pregunta que tal li va; però ja no es el mercader qui veu: es el mujik que una vegada ell va recullir pera passar la nit. I, per ultim, ja no es el mujik, sinó l dimoni en persona, am banyes al cap i peus de forca, que està fent les grans rialles tot mirant no sé què. En Pakhom li demana què mira d'aquella manera; de que riu. S'hi acosta més, i què t veu?
Un home ajegut, descalç, vestit sols amb una camisa i unes calces, de panxa enlaire, am la cara blanca com el paper. En Pakhom, havent-lo mirat més fixament, se regoneix ell mateix en aquell home. Eu Pakhom fa un xiscle i se desperta. Se desperta i pensa:
—Bah! No es més que un somni.—
Va pera adormir-se altre cop, però s'adona que ja es de dia.
—Cal despertar a tot-hom: ja es hora de marxar.—
Se lleva, sen va cap al seu cotxo a despertar son sirvent, li mana que enganxi i crida els Baschkirs.
Els Baschkirs se lleven, se reuneixen, el cap arriba també, i se posen a beure kumiss i tè. N'ofereixen an en Pakhom, però aquest ja daleix.
—Es l'hora de marxar,—els diu.—Marxem.—
I tots se posen en camí, els uns a cavall, els altres en carros, en Pakhom en el seu cotxo am son sirvent. Aviat foren a la steppa.
Quan sortia l sol van arribar al cim d'un turó. Els Baschkirs descavalcaren i formaren un sol grop. El cap d'ells, acostant-se an en Pakhom, li va signar am la mà l país que s'extenia davant d'ells.
—Tot aquest país,—li va dir,—ens pertany. Tot ço que ls teus ulls veuen. Tria.
Els ulls den Pakhom espurnejaven de goig. Al lluny del lluny de l'horitzó s'extenia la terra, encatifada de stippa plomosa, plana com el palmell de la mà, negra com la llevor del cascall. Herbes de tota mena, herbes altes fins al coll, marcaven els xaragalls.
El cap dels Baschkirs, llevant-se la gorra de pell de guilla, la va posar a terra, al cim del turó.
—Aquesta serà la fita principal,—li digué.—El teu servidor s'aturarà ací. Deixa ls diners dins de la gorra. Tu has de marxar d'aquí enllà i tornar aquí. I tot ço que hauras voltat serà teu.—
En Pakhom treu els diners, els fica dins de la gorra, se lleva l mantell, deixant-se posat no més que l caftà, dóna una bona apretada a la cintura, se proveeix d'un xic de pa, ficat dins d'un sarró; se lliga al costat una ampolla plena d'aigua, s'endega les bòtes i se prepara pera marxar. Rumia una estona. Quina direcció agafarà? Tota la terra que veu es magnifica. I pensa:
—La terra es bona per tots cantons. Caminaré cap a llevant.—
Havent-se, doncs, orientat del cantó del sol, va esperar que sortís l'astre.
—No cal perdre temps,—pensava ell.—Cal aprofitar la fresca pera que l caminar no m sigui tant pesat.—
Els Baschkirs, muntats en llurs cavalls, eren a un costat, disposats a baixar el turó pera acompanyar en Pakhom. Amb esser que l sol hagué aparegut en l'horitzó, en Pakhom se va posar en camí i va marxar a través de la steppa, seguit dels cavallers.
Caminava am pas seguit, ni massa a poc a poc ni massa depressa. Al cap d'una versta va fer plantar una fita, i torna a caminar. Quan va tenir les cames ben deseixides va apretar el pas. Camina que caminaras, fa plantar una altra fita. Tomba l cap enrera: el turó apareix ben distintament, il·luminat pel sol ixent, i se veu encara séns dificultat el grop dels Baschkirs.
Devia haver caminat, segons el seu calcol, boi cinc verstes. Com que s'havia anat escalfant, se va llevar el caftà, i, un cop apretat el cinturó, va seguir caminant. Va fer encara cinc verstes. La calor començava a fer-se sentir. Va aixecar els ulls cap al sol, i va veure que ja era hora d'esmorzar.
—Ja he fet el primer quart de la meva jornada. Me sembla, però, que encara no es ocasió de tombar. Me vaig a treure les bòtes.
S'assegué a terra, se llevà les bòtes i se va tornar posar en marxa, amb els peus lleugers i disposats a fer via.
—Encara cinc verstes,—pensava,—i tombaré cap a l'esquerra. La terra aquí es massa bona pera començar de tombar. Com més vaig, més bona es la terra.
I va continuar el seu camí tot dret davant d'ell. En un momeut donat va girar altra vegada l cap: el turó boi no s distingia, i els Baschkirs que hi eren se veien com formigues negres.
—Vaja,—va dir;—ja cal que tombi per ci. Ja n tindré prou de terra.—
La suor li rajava ja cara avall i tenia sét. Tot caminant va agafar l'ampolla i va xerricar una mica. Després, havent fet plantar una altra fita, va tombar cap a l'esquerra.
Camina que caminaras. L'herba es alta i espessa, la calor augmenta i en Pakhom comença de sentir-se fadigat. Guaita l sol i regoneix que ja es hora de dinar.
—Mé sembla que es qüestió de reposar una estoneta.—
Se detura, treu del sarró un bocí de pa i sel menja boi dret.
—Perquè si m'assec,—diu entre ell,—m'ajeuria a terra i m'adormiria.—
Deixa passar una estona pera pendre halè i torna a posar-se en camí.
De primer, confortat pel dinar, va caminar alegrement. Més, com la calor era tant forta, se sentia invadit per la sòn. El cançament era gros.
—Una hora de patir, un segle de glatir,—feia ell pera donar-se coratge.
I va continuar caminant tot dret durant boi dèu verstes; i com era a punt de tombar cap a l'esquerra li va cridar l'atenció un corriol fresc, fresc.
—No puc pas deixar aquest corriol fòra de la meva hisenda: aquí si que s'hi farà l lli!
I va seguir el camí en linia dreta, no decidint-se a girar fins haver englobat la margenada dins del circuit que anava fent, i fa posar una altra fita.
Guaita altre cop el turó: els Baschkirs gairebé no s veien: al menys eren quinze verstes lluny. I va pensar:
—He pres els dos primers costats una miqueta massa llarcs: ara caldrà que aquest sigui més curt.—
Anava fent el tercer costat, apressant un xic el pas. El sol baixava rapidament: sel veia ja cap a la posta. Apenes havia fet dugues verstes sobre l tercer costat, i se trobava encara a una quinzena de verstes lluny del punt de partida que calia atènyer. Ara sí que convé dirigir-me cap a la primera fita. L'hisenda tindrà una forma irregular: quin remei hi ha! Perxò, de terra ja n tindré prou.
I va encaminar-se tot dret cap al turó.
En Pakhom caminava tot dret cap al turó. Estava reventat. Els peus, tot embutllofats i encetats, el feien patir horrorosament, i les cames no l podien dur. Hauria volgut reposar un xic; però no tenia temps d'aturar-se: tenia por de no arribar a la fita abans de posta de sol.
I lo que es el sol no l'esperava pas. Anava baixant, baixant: semblava que caigués, fent com aquell que algú l'empeny.
—Ai de mi!—pensava en Pakhom.—Tinc por d'haver-me errat. He fet el volt massa gran. Què serà de mi si no aconsegueixo la fita abans del moment fixat? Que lluny es encara i que afadigat estic! Oh Déu meu! Quina n fóra ara que, després d'esquerraçar-me tant, ho perdés tot, diners i terra! Redoblaré ls meus esforços, intentaré lo impossible.
I en Pakhom se va posar a trotar. La sang li rajava dels peus, però perxò seguia endavant. Corre que correras, però la fita era encara lluny, lluny. Se desembarraça del caftà, de l'ampolla, de les bòtes, se lleva la gorra i ho llença tot.
—Ai de mi!—pensava ell.—La meva gormanderia m'ha perdut! No podré pas arribar a la fita abans de pondre-s el sol.
L'esperverament li fa perdre l'halè; però perxò segueix corrent. Té la boca seca, la camisa i les calces aplacades a la pell per la suor. El pit li va i li ve com una manxa de ferrer; el cor li bat com un martell. Els peus com si ja no fossin seus; els genolls se li dobleguen: ja no pot més. Ja no pensa en l'hisenda: la seva quimera unica es no caure mort de fadiga. Té por de morir, en Pakhom; però corre sempre, pensant:
—Ja que he corregut tant, passaria per ximple si ara me deturava.—
Sent els crits i els xiulets dels Baschkirs, i això li dóna encara més coratge pera córrer.
S'apressa, s'esbufega, dóna les darreres forces. Se va acostant a la fita. Ja distingeix a cada hu sobre l turó. Totes les mans li signen que cuiti. Ja veu la gorra a terra, amb els diners, i el cap dels Baschkirs arrupit al costat, am les mans a sobre l ventre. I el somni den Pakhom li torna a la memoria.
—No serà pas terra lo que m mancarà—,va fer ell;—però Déu no voldrà que hi visqui. No, no! Jo mateix m'he perdut.—
I vinga córrer i més córrer. Aixeca ls ulls cap al sol. La rodanxa vermella, amplissima, està a punt de tocar a terra. Ja la toca. Ja la vora inferior desapareix a la seva vista. I quan, sempre corrent, arriba en Pakhom al peu del turó, l'astre s'ha post.
En Pakhom fa un «Ah!» de desesperació i se veu perdut. Però pensa que si l sol es post per ell, que es al peu del turó, els que són al cim encara l deuen veure. Puja galopant i veu la gorra. Victoria! ¡En Pakhom ensopega i cau a terra; però en caient toca la gorra am la mà dreta.
—Bé. Bravo, noi, bravo!—li diu el cap Baschkir.—Has guanyat una gran hisenda.
El sirvent den Pakhom se precipita i va pera aixecar a son amo; més s'adona que la sang li raja per la boca: en Pakhom es mort! El cap Baschkir s'asseu a terra, i, am les dugues mans sobre l ventre, s'esclafa de riure...
Després s'alça, agafa una aixada i l'etgega al sirvent, dient:
—Té, pera obrir la fossa.
Tots els Baschkirs munten altre cop a cavall i se retiren, deixant el sirvent a la vora del cadavre.
Deixat sol, el sirvent va obrir un forat just de la llargaria del còs: tres archines[7], i va enterrar-hi en Pakhom.
- ↑ Pagès rus.
- ↑ La decialina val 1'92 hectaries.
- ↑ L'incendi.
- ↑ Viure allerat es locució usada a la costa de llevant en el mateix sentit de viure à son aise, largement, vivir á sus anchas.
- ↑ Poble asiatic, acampat en la steppa, més enllà de l'Ural.
- ↑ Plural de kibitka, tenda de nomades.
- ↑ L'archina fa 0'711 metres.