Contes. Primera serie/Historia veritable
.png)
En la ciutat de Vladimir hi havia un jove mercader que s deia Ivan Aksenov. Posseïa dues botigues i una casa.
Ros, cabell riçat, la fisionomia simpatica, era amant de la gresca i de les cançons. De jove, bevia una mica massa i, un cop alegrat, tot se n'anava am tavola. Ara, un cop va esser casat, va renunciar gairebé del tot a la beguda.
Un dia d'estiu, l'Aksenov va determinar anar a la fira de Nijni-Novogorod.
Va fer, doncs, els preparatius de viatge; i quan deia adeussiau an els seus,
—Ivan,—li va dir la seva dòna,—no marxis avui: creu-me a mi. He tingut un somni que es de mala estrugança pera tu.
—Ja conec de què tens por, tu,—va fer-li l'Ivan, posant-se a riure;—tu tens por que jo no faci alguna bestiesa a la fira.
—De què tinc por, jo mateixa no ho sé,—va respondre-li ella.—El cas es que jo he tingut un somni molt pesat. Me sorties tu, te treies la gorra, i els teus cabells eren tot blancs.—
L'Ivan va esclafir altre cop una gran rialla i va dir:
—No es més que això? Això designa fortuna: no t neguitegis, dòna. Guanyaré força diners pera tu, i et portaré bells presents.—
Dit això, va abraçar els seus i va posar-se en camí.
Tot fent via va trobar un mercader conegut seu. Varen baixar tots dos al mateix hostal pera passar-hi la nit. Després d'haver estat ensemble bevent-hi, se varen retirar pera dormir en dues cambres tocant l'una a l'altra.
L'Aksenov no era gaire dormidor. Havent-se despertat a mitja nit, va resoldre aprofitar l'hora fresca pera continuar el seu viatge. Va anar a saccejar el postilló, que encara dormia, i li va manar que enganxés. En acabat va tornar a l'hostal, fosc com una gola de llop, va passar comptes am l'hostaler, i va posar-se en camí altra vegada.
Al cap d'una quarantena de verstes va fer parada de nou en una posada pera fer menjar els cavalls i reposar-se una mica. En essent l'hora de dinar se fa preparar tè, s'asseu al portal, agafa la guitarra i se posa a tocar una passada.
En aquest entremig veu arribar una troika [1] amb els seus cascabells: un empleat del govern, acompanyat de dos soldats, posa peu en terra, i, acostant-se a l'Aksenov, li demana qui es, d'on ve i on va. L'Aksenov respon a les preguntes de l'empleat del govern, i després el convida a pendre un got de tè amb ell. Emperò l'altre li segueix preguntant:
—Ont has fet nit avui? Eres sol amb el mercader? Per què has marxat tant depressa de l'hostal?—
Aquest interrogatori va fer extrany a l'Aksenov; ell conta tot lo que li ha succeit, i després afegeix:
—Emperò com es que m feu totes aquestes preguntes? No só pas un malfactor. Viatjo pera l meu negoci i ningú té l dret d'interrogar-me així.
El funcionari fa venir els soldats.
—Só l comissari de policia,—diu ell,—i t'interrogo perquè l teu company de nit ha estat assassinat. Ara m'ensenyaras tot lo que portes.—
I, girant-se cap als soldats,
—Escorcolleu-lo, vosaltres,—els ordena.
Tots plegats entren a l'hostal. Fan portar el bagul i la maleta de l'Aksenov, els obren, ho escorcollen tot. I vet-aquí que l comissari treu de la maleta un ganivet.
—Aquest ganivet, de qui es?—fa ell.
L'Aksenov mira l'objecte, i veu un ganivet encara brut de sang. L'han trobat dins la seva maleta: resta esglaiat i no sap lo que li passa.
—I d'ont ha sortit aquesta sang que hi ha al ganivet?—prossegueix el comissari de policia.
L'Aksenov vol parlar, emperò li es impossible de dir ni una paraula. A l'ultim barboteja:
—Jo... no ho sé... jo... aquest ganivet... jo... no es pas meu...—
Allavors el comissari que li diu:
—El mercader ambe qui has passat la nit darrera ha estat trobat mort al llit. Ningú més que tu pot esser l'autor del fet. L'hostal era tancat per la banda de dins, i no hi havia sinó tu a l'hostal. Altrament, dins la teva maleta havem trobat aquest ganivet, encara brut de sang. I, després, tu portes escrit el crim a la cara. Vaja, vaja: confessa sense trigar més com ho has fet pera matar-lo i quina quantitat li has robat.—
L'Aksenov jura i torna a jurar que ell no es pas l'autor del crim; que, del moment que va acabar de pendre l tè en companyia del mercader, no l'havia vist més; que ls diners que té, 8,000 rubles, son diners seus propris; que l ganivet no es d'ell; fa embuts, se torna grog, tremola d'esglai, com si fos culpable, i el comissari de policia mana als soldats que el lliguin i que l duguin a la troika.
Un cop ficat dins l carruatge, lligat de peus, l'Aksenov se va posar a plorar desesperadament. Li van pendre tots els diners i objectes que portava i el varen dur a la ciutat de més a la vora i el van ficar a la presó. Una enquesta fou oberta a Vladimir: els mercaders i els habitants de la ciutat van testificar tots l'honradesa de l'Aksenov, més que havés estat en la seva jovenesa amant del vi i de les cançons. Després el van passar pel tribunal, am l'acusació a sobre d'haver mort el mercader de Riazar i d'haver-li pres 20,000 rubles.
La muller de l'Aksenov estava aterroritzada i com boja. Els fills eren petits i l'ultim encara mamava de la mare. Els va agafar tots i sels va endur a la ciutat on son marit estava pres. Van començar per negar-li l permís pera veure-l; emperò ho va demanar am tantes instancies, que a l'ultim hi varen accedir.
Quan va veure l'Aksenov vestit am l'uniforme dels presoners, carregat de cadenes, barrejat am gent dolenta, va perdre l coneixement i caure en terra, i va trigar algun temps a recobrar els sentits. Quan va tornar en sí, va posar les criatures al costat seu, se va ajupir a la vora de l'Aksenov, li va contar tot lo que havia passat a casa, i li va fer preguntes sobre tot lo que li havia succeit an ell.
Ivan li va dir tot.
—I ara què farem?—va fer ella.
—Implorar el tzar,—va respondre l'Aksenov.
—Ja li he enviat una súplica,—va dir ella;—emperò, séns dubte, no ha arribat fins an ell.
L'Aksenov, aixafat, no va respondre.
—Te recordes,—li digué sa muller,—del somni que vaig tenir, i que tu m'hi apareixies amb els cabells blancs? No va esser un fals presagi. La desgracia tels ha fet tornar ben blancs, els cabells i la barba. Tu no t'havies d'haver mogut quan t'ho vaig dir.—
I am la mà li amanyagava ls cabells.
—Ivan meu, estimat Ivan meu,—va fer ella;—digues la veritat a la teva dòna... Oi que has estat tu qui l'ha mort?
—Tu! Tu també t'ho penses això?—va dir l'Aksenov.—I, tapant-se la cara am les mans, se va posar a plorar.
En això va comparèixer un soldat: venia a avisar a la dòna del pres, que ja havia passat l'hora i que s retiressin ella i les criatures. L'Aksenov va abraçar els seus i els va dir adeussiau per l'ultima vegada.
Altre cop sol, va anar rumiant la conversa que acabava de tenir am sa muller. I pensant que ella també l creia culpable, que ella també li havia preguntat si com de fet era ell el matador, se va exclamar:
—Déu solament sap la veritat. An ell haig d'implorar. Tinguem fe en la seva misericordia.—
I d'aquell moment endavant no va enviar més instancies, va allunyar del seu cor tota esperança i no va pensar sinó en pregar a Déu.
El dia de la vista de la causa va venir; l'Aksenov fou condemnat a lo knout de primer, i després a treballs forçats. La sentencia fou executada: va rebre les fuetades; després, quan les nafres foren cicatrisades, va esser deportat a Siberia amb altres presidaris.
Vintisís anys visqué a Siberia, am treballs forçats. Els cabells se li van tornar blancs com la neu, sa llarga barba s va anar emblanquint, va perdre tota la seva alegria d'altre temps. Se li va anar encorbant l'esquena, començant ja a caminar am pena. Parlava poc i pregava sovint.
Dins el calaboç havia après de fer bòtes. Així va guanyar prou pera comprar un martirologi; ne llegia algunes pagines, sempre que a la presó hi havia prou claror.
Els empleats l'apreciaven a causa del seu caracter docil; i els seus companys, plens de consideració i d'afecte per ell, l'anomenaven sempre «avi» i «home de Déu». Ell era qui s'encarregava de trasmetre llurs requestes a l'autoritat, sempre que havien de demanar alguna cosa, i an ell era a qui prenien per arbitre de llurs qüestions.
No li venia cap noticia de casa seva; no sabia ni si la seva dòna ni ls seus fills eren vius o morts.
Vet-aquí que un dia van arribar al presidi una colla de deportats nous. Els antics feren preguntes als acabats d'arribar, demanant-los de quines ciutats, de quines viles eren, i per què ls havien condemnats. L'Aksenov s'estava allí com els demés, amb el cap acotat, escoltant lo que deien els uns i els altres. Entremig dels presos nous se trobava un vellercaç d'una seixantena d'anys; duia la barba grisa retallada. Estava comptant les causes de la seva condemnació.
—Ara us diré per què sóc ací, germans meus,—feia ell.—M'han condemnat sense motius. Jo m'estava desenganxant el cavall d'un trineu. M'han agafat, acusant-me de lladre. «Jo ho feia no més que pera poder anar més depressa,—els vaig dir.—Ja ho veieu que he deixat anar el cavall... Altrament, jo conec el postilló: es amic meu. Amb això, jo no he fet cap mal...» «No, no,—varen fer ells;—tu l'has robat aquest cavall.» Emperò aon, i quan l'havia robat, això sí que no ho podien dir. Es veritat que jo n'havia fet de tant grosses que no n feia poc de temps que ho mereixia venir-hi ací a Siberia; emperò mai m'havien sorprès en el moment del fet. I vet-aquí que ara m'envien ací contra tota llei. S'ha de tenir paciencia. Altres cops ja m'hi han dut a Siberia i no m'hi he estat gaire temps...
—De quin país véns?—li pregunta un.
—De la ciutat de Vladimir. Sóc un botigueret d'aquella ciutat. Me dic Makar, i de nom de familia Semenovitch [2].—
Aquestes paraules varen fer alçar el cap a l'Aksenov, el qual va preguntar:
—Diga-m, Semenovitch: no hauries pas sentit parlar, a Vladimir, dels Aksenov, els mercaders? Que encara n'hi ha algun de viu?
—Ja ho crec que n'he sentit parlar! Són uns comerciants rics, anc que llur pare hagi estat enviat a Siberia. Ne deu haver fet alguna com nosaltres perdonam.
A l'Aksenov no li agradava gaire parlar de la desgracia que havia tingut. Se va contentar sospirant i dient:
—Jo, si visc a presidi vintisís anys ha, es pels meus pecats.
—I per quins pecats?—pregunta en Makar Semenovitch.
—Séns dubte jo m'ho mereixia,—respon simplement l'Aksenov.
No va voler explicar-se més. Els seus companys si que varen contar an els novells les causes de la seva condemna; com i de quina manera, mentre s dirigia a la fira de Nijni-Novogorod, un desconegut havia assassinat un mercader i havia amagat dins la maleta de l'Aksenov un ganivet brut de sang, i com aquest havia estat condemnat injustament per aquella mort.
Aquesta nova va regirar tot en Makar Semenovitch. Se va mirar l'Aksenov, i, donant-se cops als genolls am les mans, se va posar a dir:
—Un miracle! Un verdader miracle! Oh comparet meu, que vell t'has tornat!—
Havent-li demanat per què s'extranyava d'aquella manera, i ont havia conegut l'Aksenov, en Makar, sense contestar aquesta pregunta, va dir simplement:
—Es un miracle, germans meus, que la sort ens hagi reunit tots dos en aquest presidi.
Aquestes paraules feren presumir a l'Aksenov que tenia davant d'ell el veritable assassí.
—Que te n'havien parlat d'aquest fet abans d'ara,—digué an en Makar,—o es que tu m'has vist en alguna altra banda fòra d'aquí?
—Ben nèt, que me n'han parlat: la terra es plena d'orelles [3] Però, ui!... No n fa pocs d'anys que això va passar! I, si t'haig de dir la veritat, no m recordo pas de lo que men van dir,—respongué Semenovitch.
—Pot-ser has sentit dir qui va esser qui va matar el mercader—va preguntar l'Aksenov.
En Makar va esclatar a riure:
—Qui va matar el mercader?—digué ell.—Séns dubte va esser aquell a qui li van trobar el ganivet a la maleta. Si per cas va esser un altre qui va amagar el ganivet en el teu equipatge... si no va esser agafat, no es pas ell l'assassí. I, després, veiam com s'ho hauria endegat pera amagar el ganivet dins de la teva maleta, si tu hi tenies el cap a sobre? Te n'hauries adonat.—
Sentint això, l'Aksenov ja no va dubtar més: en Makar era l'home que havia assassinat el mercader. Se va aixecar i se va allunyar. I no va poder aclucar l'ull en tota la nit.
Un gran aclaparament se va apoderar de tot ell. Va tenir somnis en gran. Tant aviat era la seva dòna qui se li apareixia tal com l'havia vista en el moment de la seva partença cap a la fira de Nijni-Novogorod; era bèn bé ella, la seva mateixa fisionomia, els seus mateixos ulls; sentia la seva veu i les seves rialles. Tant aviat veia ls seus fills com eren allavors, petitets, l'un mamava, l'altre estava jugant en el seu llitet. Tant aviat era ell mateix que veia, tal com era en aquell moment, trempat, jove, assegut, am la guitarra a la mà, al portal de l'hostal on va esser agafat; i tota la seva desgracia anava tornant a passar per davant dels seus ulls: la plaça infamant ont havia estat batut am lo knout, i el butxí, i la purria que l voltava, i les cadenes, i els presidaris, i els seus vintisís anys de presidi, i la seva vellesa miseriosa. I vinga caure dins d'una tristesa mortal.
—I es aquest malvat qui té la culpa de tot!—anava pensant.
An aquesta idea, li entrava un furor tal contra en Makar, que adhuc se sentia resolt a morir mentre se pogués venjar. Passava nits i nits fent oració, sense, perxò, poder conseguir calmar-se. De dia, fugia den Makar, i no sel mirava mai.
Així van passar dues setmanes. La sòn fugia de l'Aksenov, i el seu neguit, el seu desfici eren tals, que no podia estar ni un moment quiet. Una nit, que ell anava així d'un cantó a l'altre de la presó, va veure caure terra de darrera d'un dels llits de posts i bancs. Allavors va voler enterar-se de lo que succeïa, i se va aturar. De dessota l llit va sortir bruscament en Makar Semenovitch, i va fixar els ulls esperverats en l'Aksenov. Per no veure-l, l'Aksenov volia seguir el seu camí; emperò l'altre li va agafar vivament la mà, i li va dir que estava obrint un forat a la paret, que cada dia se n'enduia la terra amagada dins de les seves bòtes i la llençava al carrer quan sortia pera anar al treball.
—Que m guardis el secret,—li va afegir,—i ens escaparem tots dos. Si dius un sol mot, seré bastonejat fins que la sang ne ragi, emperò m venjaré: te mataré.—
Davant de l'home que havia estat la seva perdició, l'Aksenov se va sentir trasbalsat per un accés de rabia. Va entetirar la mà i va dir:
—No vui fugir jo, i tu no tens cap necessitat de matar-me, perquè no n fa poc de temps que m'has mort! Quant a denunciar-te, Déu decidirà.
L'endemà, quan els presidaris eren duts al treball, els soldats sorprengueren en Makar com estava llençant la terra que portava a dins de les bòtes. Van anar mirant per la presó i van trobar el forat. El director, avisat, va arribar, i va interrogar els presos pera saber qui havia fet el forat. Ningú ho sabia. [il·legible] sentir soroll al cel-obert: vaig deixar el ganivet a la teva maleta i vaig fugir per la finestra.
L'Aksenov s'estava callat, no sabent què dir.
En Makar Semenovitch se va deixar caure en terra, s'agenollà davant de l'Aksenov i li va dir:
—Perdona-m, Ivan, en nom de Déu; perdona-m! Me denunciaré jo mateix, confessaré que jo sóc l'assassí del mercader, i a tu t deixaran anar i podras tornar-ten a casa teva.
—Tu ho trobes molt pla això,—va respondre l'Aksenov.—Fa ja massa temps que m'estic aquí patint. On podria anar, ara com ara? La meva dòna? Es morta. Els meus fill? M'han oblidat. De casa ja no n tinc: no sabria ont anar.
En Makar continuava prosternat, donant cops en terra amb el cap i dient:
—Ivan, perdó! Els cops de knout m'han fet patir menys que no pas contemplar la teva desesperació. I quan penso, no obstant, que tu has tingut pietat de mi, que no m'has trait... Perdó, en nom de Crist! Perdona al miseriós malehit!
Les llagrimes den Makar Semenovitch commogueren l'Aksenov, el qual se va posar també a plorar. I digué:
—Déu te perdonarà. Potser jo só cent cops més culpable que no pas tu.—
I la seva ànima fou il·luminada d'una joia repentina. Ja no anyorava la llar, ja no desitjava deixar la presó: d'aquell moment ençà, ja no pensava sinó en la seva ultima hora.
Malgrat el consell de l'Aksenov, confessà en Makar Semenovitch el seu crim. Quan va arribar a Siberia l'ordre de donar la llibertat a l'Aksenov, acabava de morir.