Contes. Primera serie/No s pot tirar llenya al foc
.jpg)
La muller de l'Ivan era molt treballadora i bona mestressa de casa, i la jove s'ensopegava a esser també de bona pasta i feinera. No hi havia més que una boca inutil a câ l'Ivan: son pare, un vell que patia d'ofec i que en tot el dia gairebé no s'allunyava de la vora del foc.
La familia vivia ben allerada. L'Ivan tenia tres cavalls, un poltre, una vaca amb el seu vedellet, quinze moltons... Les dònes passaven el temps treballant a casa, i elles mateixes adobaven i cusien el calçat i la roba dels mujiks. La panera era rublerta de pa: hi havia sempre més provisió de la que calia pera esperar la nova fornada, i la civada donava prou pera pagar els impostos i pera subvenir a totes les necessitats de la familia.
Així es que l'Ivan Tcherbakov vivia prou feliç i prou tranquil amb els seus. Pera la seva desgracia, prop de casa d'ell se trobava la casa del seu vei Gavrilo l coix, fill den Gordeg Ivanov. L'un a l'altre no s podien veure de rabia.
Mentre va viure l vell Gordeg i el pare de l'Ivan dirigia a câ-seva, els dos mujiks visqueren com bons veins. Si a les dònes els feia falta cap galleda o cap cedaç, o an els homes una roda de recambi, s'ho deixaven d'una casa a l'altra, es a dir, se feien mutualment tots els favors que podien, se tractaven com de veinat. Que l vedell de l'un se passejava en la terra de l'altre? Aquest se contentava de dir, tot tenint-lo:
—Mira: no l deixis córrer per cà-meva. El blat encara es al camp i mel faria malver.—
No s donava mai el cas de que deixessin el vedell tancat a la cort o bé al clos.
Així ho feien els vells. Però quan el govern de la casa va passar a mans dels joves, llurs relacions se modificaren de tot en tot.
Una futesa de res va portar tota la renyina.
La nora de l'Ivan tenia una gallina que va pondre més aviat que les altres, i guardava ls ous pera la Setmana Santa. La gallina li ponia cada dia un ou a sota l cobert, a dintre la caixa de la carreta. Un dia, esperverada segurament pels xisclets de la quitxalla, volà per damunt del clos i sen va anar a pondre a la casa del costat.
La jove, havent sentit escatainar la gallina seva, va pensar:
—Bah! Ara estic am la feina d'endegar l'isba pera la festa. En aquest moment no tinc temps d'anar a cercar l'ou. Hi aniré després.
I no s'hi va acostar fins al vespre. Fica la mà ala caixa de la carreta: no hi havia tal ou. Interroga a sa sogra i al cunyat.
—No l'haurieu pas tret?
—No,—varen respondre ells;—no l'hem pas tocat.—
Allavors ho pregunta an en Taraska, que era l germà petit, qui li fa de contesta:
—La teva gallina se n'es anada a càl veí: ha anat a escatainar a la seva cort i després se n'ha tornat cap aquí.—
La jove sen va a guaitar la gallina, que era arropida al costat del seu gall, i am les parpelles mig closes s'estava endormiscant. Prou hauria volgut demanar-li ont era que havia post; més la gallina no li hauria fet cap contesta.
I la jove sen va anar a trobar la veína.
—Què vols?—li demana la vella, sortint davant seu.
—Jo us diré, bona avia: la gallina m'ha fugit avui cap a casa vostra, i ara venia a preguntar-vos si us hi hauria fet l'ou.
—No sé de què m parles, noia, També n tenim, nosaltres, de gallina, i temps ha que ns pon, gracies a Déu. Aquí no arrepleguem sinó ls ous de la de casa: de la dels altres no ens en cuidem. Nosaltres, filla meva, no anem an el corral dels veins a cercar ous.—
La jove, ressentida, va respondre-li amb una paraulada, la veína n'hi va tornar una altra de pitjor, i veus-e-les-aquí escatifenyant-se. An això, la dóna de l'Ivan, que havia sortit a cercar aigua, se va embolicar en la disputa. Aleshores la muller den Gavrilo també va sortir, i va posar a la seva veína com un drap brut, retreient-li lo que era veritat i lo que no n'era. L'escandol va arribar fins al cap-d'amunt de tot. Tot-hom cridava alhora; tot-hom s'esforçava pera poder dir dugues coses d'un cop; de les boques sortien tants insults com paraules.
—Que si tu ets això!... Que si tu ets alló!... Lladre!... Bagassa!... Arri, que deixes morir de fam an el teu pobre sogre i el fas anar despullat!
—I tu, llarga d'ungles, que m'has afanat el cedaç i te me l'has venut? Qui m'ha robat el collader[1] de les galledes, sinó tu! Ja mel pots tornar desseguida!
S'enlaira l collader, l'aigua va per terra, volen les gorres, s'agafen pels cabells...
En Gavrilo, que tornava dels camps, se posa al costat de la seva dóna. Veient això, l'Ivan surt amb el seu fill i es fica també en mig de la brega. L'Ivan era un minyonaç ferreny. Va atropellar a tot-hom, va arrencar an en Gavrilo un grapat de pèls de la barba... La gent hi va córrer, i am prou treballs va poder separar els dos combatents.
I veus-aquí de què va venir tot.
Després en Gavrilo va recullir els pèls de la seva barba, els va embolicar amb un paper i va anar a demanar justicia an el tribunal de la batllia.
—Jo no he cuidat la meva barba,—deia,—pera que vingui aquell mal-carat de l'Ivan a arrebassar-me-la.
I la seva muller anava contant, a tot-hom que volia escoltar-la, que s jutjaria a l'Ivan i que no s'escaparia d'anar a Siberia. I les rencunies anaven creixent més i més cada vegada.
De bon principi, el vell s'havia decantat a la reconciliació; però ls joves no se l'escoltaven gaire.
—Es una ximpleria lo que feu,—els deia;—es una ximpleria. D'un no res en feu una montanya. Penseu-vos-hi una mica! Per tant poca cosa tant de soroll? «Oh que ls vailets ens han robat un ou!» Bon profit els faci: ja sabem la valua d'un ou fins ont arriba. Déu ja fa que n'hi hagi pera tot-hom... «Oh que la vella ns ha gastat una mala expressió!» Corretgiu-la, ensenyeu-la a parlar millor...
«Oh que fins hem arribat a batre-ns!» I bé: qui es que no s'ha vist en això alguna vegada? Vaja, feu les paus i deixeu-ho córrer tot. Si us obstineu en seguir fent-vos mal, com fins ara heu fet, ningú sinó vosaltres ne sortirà perdent.—
Però ls joves no feien cas de les seves paraules: creien que tot allò, més que altra cosa, eren catufols propris de la gent d'edat.
L'Ivan no va voler fer les paus.
—No he sigut pas jo qui li ha arrebassat la barba,—deia.—Ell mateix es qui s'ha anat arrencant els péls d'un a un. En cambi, son fill m'ha esquinsat tota la camisa: mireu.—
I va anar a presentar-se davant de la justicia.
Mentres durava l procés, la clavia de la carreta va desaparèixer de cân Gavrilo. La seva muller va pecar desseguida en el fill de l'Ivan.
—Nosaltres,—contava,—l'hem vist passar aquesta nit per davant de la finestra i atançar-se a la carreta; i la meva veina ha estat contemplant com entrava a la taverna i oferia la clavia an el taverner.—
Varen tornar a acudir a la justicia, i de l'una casa a l'altra cada dia s renovaven les raons i les batuces. Els xicots se repetien les injuries que sentien en boca dels grans, i les dònes, boi rentant, a la riera, feien anar més les llengües que ls picadors, no parant de dir-se pestes.
A la primeria, els dos mujiks se limitaven a calumniar-se l'un a l'altre; però després va venir que s'aprofitaven del més petit descuit pera robar-se tot lo que podien, i atiaven les seves dònes i els seus fills a fer lo mateix.
Les coses s'anaven adobant de dia en dia. L'Ivan Tcherbakov i en Gavrilo l coix varen demanar justicia a l'ajuntament, an el tribunal de la batllia, an el jutge de pau. Varen arribar a fastiguejar tots els jutges. L'un cop era en Gavrilo, que procurava fer penyorar l'Ivan; l'altre cop era l'Ivan, que volia fer tancar en Gavrilo. I, es clar, com més mal se feien, més s'odiaven. Així passa am dos goços que s'abraonen: com més se mosseguen, més s'enrabien. I si pegueu a l'un d'ells per darrera, creurà que l'hi ha fet l'altre, i encara se posará més furiós. Veus-aquí l cas dels dos mujiks. Anaven an el tribunal; sels castigava per tanda, penyorant-los; i cada vegada s deien am més rabia l'ún a l'altre:
—Te juro que me la pagaras!—
Aquesta situació va durar sis anys.
El pare de l'Ivan, sempre a la vora del foc, carregat de bon sentit, no parava mai de donar bons consells an els seus.
—Què feu?—els deia.—No us maltracteu d'aquesta manera! No veieu que això es anar contra ls vostres interessos? Deixeu córrer aquestes malvolences, i us prometo que no us en penedireu. Al contrari: si seguiu perseguint-vos com fins ara, dia vindrà que us en haureu de penedir.—
Però tot-hom li feia l sord.
Al cap dels sis anys, una nova questió va venir a remoure l caliu de les antigues.
Un dia, a la festa d'un casament, la jove de l'Ivan, davant de tots els convidats, se va dirigir an en Gavrilo, dient-li a crits que l'havia vist menant cavalls que no eren seus.
En Gavrilo, que estava una mica begut, no s va poder contenir i va arribar a pegar a la nora de l'Ivan. Va esser tanta la rabia am que s'hi va fer, que de resultes la jove va haver de jeure vuit dies. Estava a punt de ser mare.
L'Ivan sen fregava les mans. Va faltar-li temps pera anar-ne a donar part an el jutge d'instrucció.
—Ara sí que m desempellegaré del meu veí!—pensava.—Lo que es aquesta vegada no s'escapa d'anar a Siberia!—
Però va rebre un altre desengany. El jutge d'instrucció va rebutjar la queixa de l'Ivan: a l'anar a regonèixer la jove, ja la varen trobar llevada i sense senyals del més petit cop.
Aleshores sen va anar a câl jutge de pau. El jutge de pau el va adreçar an el tribunal de la batllia. Allà, am les seves intrigues, i gracies a mig barril d'anissat que va regalar an el batlle i a l'actuari, va conseguir que s condemnés an en Gavrilo a ser bastonejat.
L'actuari va llegir la sentencia an en Gavrilo:
«El tribunal condemna an el pagès Gavrilo a rebre vint bastonades a l'esquena.»
L'Ivan, que era allí, tenia la vista clavada sobre en Gavrilo, tot espiant l'efecte que allò li faria.
Després d'haver escoltat la lectura de la sentencia, en Gavrilo va tornar-se groc com la cera i sen va anar. L'Ivan el va seguir, el va veure dirigir-se cap a l'indret ont en Gavrilo tenia ls seus cavalls i va sentir com remugava:
—Està bé! Està bé! Tu m faras escalfar l'esquena a bastonades; però tén compte que no se t'escalfi alguna altra cosa!—
Sentir l'Ivan aquestes paraules i anar-sen desseguida a fer-ho saber an el jutge, va ser tot hu.
—Senyor jutge,—li va dir;—ara m'ha menaçat am calar foc a casa: puc presentar testimonis de com ha deixat anar aquestes i aquestes paraules.—
En Gavrilo va haver de tornar a comparèixer.
—Es veritat,—va preguntar el jutge,—que has dit això i això altre?
—Jo no he dit res: que sem garrotegi com haveu ordenat, ja que m toca callar tenint raó, i que ell faci lo que vulgui, ja que tot li es permés.
En Gavrilo va voler continuar, però li va agafar un gran tremolor de llavis i galtes i va girar-se de cara a la paret.
L'expressió de la seva fesomia va esglaiar el mateix jutge.
—Mentres que ara aquest,—pensava,—no faci algun disbarat contre l seu veí o contra ell mateix!—
I va dir an els dos adversaris:
—Anem, feu les paus! Es lo millor que podeu fer!... Tu, Gavrilo, no t dónes vergonya d'haver pegat a una dóna malalta?... Sort que s'ha posat bona, que, si no, quin remordiment pera la teva conciencia!... Està bé això? Digues: està bé?... Vaja: confessa la teva falta, digues a l'Ivan que n'estas penedit, i, un cop ell t'hagi perdonat, revocarem la sentencia.
Aleshores l'actuari va intervenir en la qüestió.
—Això no es possible,—va dir,—sense haver-se fet previament la conciliació prevista per l'article 117 del codic. Ara la cosa ja està jutjada i la sentencia deu fer el seu curs.
Però l jutge no l va voler escoltar.
Ja heu acabat?—va replicar-li.—Dones bé, company: el primer article de tots es fer la voluntat de Déu, i Déu ens mana la reconciliació.—
I, girant-se un altre cop de cara an els mujiks, els va voler fer entendre la raó; però tots els seus esforços varen esser inutils. En Gavrilo va respondre, inflexible:
—Ja tinc aprop de mitja centuria, amb un fill casat; no he posat mai les mans a sobre de ningú; i avui que aquest murri de l'Ivan me fa condemnar a rebre vint garrotades, haig de demanar-li perdó? Ara hi corro! Prou se recordarà de mi!
La veu li va tornar a tremolar de rabia i no va poder dir res més.
I sen va anar decidit.
L'Ivan també sen va anar.
D'allí a casa seva hi havia dèu verstes de camí: va arribar-hi bastant tard.
Desenganxa l seu cavall i entra a l'isba. La troba deserta: els nois encara són en els camps; les dònes, amb el bestiar. S'asseu en el banc i reflexiona. Se recorda de lo groc que s'ha tornat en Gavrilo quan li han llegit la sentencia i de com s'ha girat de cara a la paret. Aleshores se sent el cor oprimit. Pensa lo que li passaria si fos ell el condemnat a rebre les garrotades, i compadeix en Gavrilo.
Mentres estava enfondat en aquestes cavilacions, va sentir tossir i sorollar-se algú. Era l'avi, que, am les cames penjant, baixava del seu setial de prop del foc. Un cop va esser a terra, boi ajudant-se de la paret, va anar a seure-s en el banc, rendit per aquell esforç.
Després d'un altre accés de tos, apoiant els colzes sobre la taula, va dir:
—Bé: ja s'ha dictat la sentencia?
—Ha sigut condemnat a rebre vint garrotades a l'esquena,—va respondre l'Ivan.
El vellet va moure l cap.
—Has fet mal fet,—va dir a son fill;—molt mal fet! I el mal més aviat tel fas a tu mateix què no pas an ell. Veiam: què n treuras de que l bastonegin? Hi guanyaras res, tu?
—Així no hi tornarà més,—va respondre l'Ivan.
—Què vol dir, que no hi tornarà més? Que per ventura no tens tanta culpa tu com ell? Què ha fet de pitjor que tu?
L'Ivan va respondre, alterat:
—Com s'entén què ha fet! Poca cosa! No n'hi havia prou de voler-me matar la jove, que ara m menaça am calar-me foc! Si us sembla que això no es res!... Pot-ser sí que encara n'hi hauré de donar les gracies!—
L'avi va fer un sospir.
—A tu t sembla,—va dir a son fill,—que perquè tu vas allà on vols i jo no m puc moure de la vora del foc desde fa tants anys, tu ho veus tot i jo no veig res. No, fill meu: ets tu l que no veus res. La passió t quita l coneixement: ets bo pera veure ls pecats dels altres, però no saps veure ls teus. Tu dius que es ell sol el culpable, sense pensar que, si fos així, ja no hi hauria mal. El mal no l fa mai un tot sol: cal esser dos pera fer-lo. Tu veus les seves faltes i no veus les teves. Si l dolent no fos més que ell, el mal ja no existiria. Qui es que li ha arrebassat els pèls de la barba? Qui es que li ha pres la mola? Qui es que l'ha fet comparèixer davant del jutge? L'acuses de tot an ell, i la teva vida no val pas més que la seva. I vet-aquí d'on ve tot el mal. Jo no he viscut pas així, fill meu, ni us he donat tant mals exemples. Saps com viviem el pare den Gavrilo i jo? Saps quines eren les nostres relacions? Doncs, bones relacions de veinat. Que necessitava farina ell? Venia la seva dòna: «—Oncle Froll, voldria una mica de farina.» «—Mira: vés-ten tu mateixa sota l cobert i pren la que te calgui.» Que no sabia a qui deixar els cavalls? «Ivan,—me deia,—tels encomano.» Que per la meva part necessitava jo quelcom? «—Oncle Gordey,—anava a dir-li,—voldria tal cosa o tal altra.» «—Pren lo que vulguis», me responia. I vet-aquí que, vivint d'aquesta manera, tot anava bé. Ben diferent d'ara!... No fa gaire que un soldat ens contava la batalla de Plewna: no es cent vegades pitjor, la vostra batalla, que la de Plewna? Això es manera de viure?... I quin pecat de fer!... Vine-m aquí, escolta: tu, que ets cap de casa i que respons de tot, què aprenen, així de tu, les dònes? Què n'aprenen els nois? No més que a viure com si fossin goços. Air mateix vaig sentir aquest bergant de Taraska com insultava a sa tia Arina i es reia de sa mare. Trobes que estigui bé això?... Però tu n patiras primer que ningú. Creu-me, cuida la teva ànima... Es així com s'ha de portar un home?... Que tu m fas una ofensa? Doncs jo t corresponc insultant-te dos cops. Que m dónes un revés? Doncs jo ten dono dos. No, noi, no: no es això lo que ns mana la caritat. Que un te diu qualsevol bestiesa? No n facis cas, i allavores ell se n'avergonyirà. Així ns mana Déu que ho fem. A qui t dongui una bufetada, para-li l'altra galta, tot dient: «—Torna-hi, si es que m'ho mereixo»; i veuras com allavores queda avergonyit i, penedint-se de la seva acció, se posa del teu costat. Es això lo que sens ordena i no pas l'orgull... Com es que no bades boca ara? Que pot-ser no es veritat la que t'acabo de dir?—
L'Ivan escoltava son pare i no deia res.
An això l'avi va tenir un altre accés de tós que per poc l'escanya.
Quan va estar sossegat, va seguir dient:
—Mira bé l teu procedir. Que pot-ser ets més feliç o més desgraciat després d'aquesta malaventurada historia? Doncs, bé: considera un xic quant puja lo que has esmerçat en despeses de procés, de viatge, d'alimentació! Els teus fills ja són tot uns homes: lo que hauries de procurar es bastar-te pera viure, fer créixer la teva fortuna, no deixar-la que minvi, com fas ara. I, tot, per què? Res més que pel teu orgull. En lloc de conrear els teus camps amb els teus fills, i de sembrar el blat, has d'anar sempre darrera dels jutges i dels procuradors. Tu no llaures, tu no sembres quan cal sembrar, i lo que es la terra no dóna pas res per sí mateixa. Si la civada no ha anat bé, es perquè l'has sembrada en tornant de vila, quan ja no era temps de fer-ho. I què hi guanyes, al cap-d'avall? Nous mals-de-cap i fòra. Creu-me, fill meu: no t cuidis sinó dels teus interessos de debò. Resta a casa i conrea la terra amb els teus nois. An el qui t faci algun mal, perdona-l. Així no t mancarà temps pera ocupar-te dels teus assumptes i et semblarà que t'hagin tret un pés de sobre.
L'Ivan seguia sense badar boca.
—Això es lo que m calia dir-te, Ivan. Creu el teu pare, creu lo que t diu un vell. Enganxa l cavall, torna-ten an el tribunal i desisteix, retira les queixes que has donat. Després, demà, ten vas a cân Gavrilo, fas les paus amb ell i el convides a venir a casa teva. Justament demà es festa. Tingues amanit el samovar[2] i vés a comprar aiguardent. Acaba d'un cop totes aquestes miseries, i, pera que no sen parli mai més, dóna ordres series sóbres d'això a les dònes i an els xicots.
L'Ivan va sospirar.
—Perxò, no diu més que la veritat,—pensava.
Les paraules del seu pare l'havien commogut, però no sabia de quina manera fer les paus.
Com si hagués llegit dins de l'ànima del seu fill, l'avi va seguir dient:
—Vaja, Ivan: no ho deixis pera més tard: apaga l foc de bon principi: no esperis que faci flamarada, perquè allavors ja no podras dominar-lo.
L'avi anava a continuar, quan veus-aquí que les dònes, boi entrant a l'isba, se varen posar a xerrar pitjor que cotorres. Ja estaven enterades que en Gavrilo havia sigut condemnat i de la menaça de calar foc que havia fet a l'Ivan, i am motiu d'això acabaven d'escatifenyar-se en els camps am les seves veínes.
Aquestes, com deien elles, les havien menaçades amb un jutge que, segons pretenien, protegia an en Gavrilo i s'encarregava de fer girar a favor d'ell el resultat del procés. El mestre del poble ja tenia escrita am molt bona lletra una requesta dirigida an el tzar mateix, explicant els més petits detalls, la clavia, i cert sembrat de llegums i tot. De segur que la meitat dels béns de l'Ivan, al menys, anirien a parar an en Gavrilo.
L'Ivan parava orelles a tota aquella xerramenta, i va sentir que l cor se li glaçava altra vegada. Ja li havien passat les ganes de fer les paus.
Un mujik allerat sempre té quelcom per fer. L'Ivan, deixant que aquelles xerraires continuessin la llur tasca, se va alçar, va sortir de l'isba i sen va anar a treballar a l'era i a sota l cobert. Va estar-s'hi fent la seva feina fins a posta de sol. En aquell moment, els xicots, que havien passat el dia aparellant la terra pera la sembra, tornaven dels camps.
L'Ivan, que al veure-ls se n'havia anat cap an ells, va fer-los alguna pregunta sóbres del treball i els va ajudar a tornar cada cosa a son lloc. Va deixar en un recó, pera adobar-lo, un guarniment fet malver, i ell mateix va anar pera entrar els perxells; peró, adonant-se que ja era de nit, va deixar els perxells a fòra, va donar el pinso an els animals, i com que en Taraska no havia de trigar gaire a marxar amb els cavalls, va obrir la porta cotxera.
—Ja no haig de fer més que sopar i anar-men al llit,—va dir-se l'Ivan.
Se va tirar a l'espatlla l guarniment per adobar i va empendre l camí de la seva isba, sense recordar-se ja den Gavrilo ni de les paraules de son pare. Ja havia alçat el baldó pera ficar-se a dins, quan vet-aquí que va sentir, part defòra del tancat, la veu enrogallada del seu veí que estava insultant an algú.
—Malehit siga!—cridava en Gavrilo.—Mereixeria que l matessin!
l'Ivan se va aturar un moment, parant l'orella i movent el cap. Després va entrar a l'isba.
A dins de l'isba, a la roja claror del foc que hi brillava, la nora de l'Ivan feia rodar el torn en un recó, la seva dòna coïa l sopar, el noi gran s'estava fent uns peucs, el mitjà llegia un llibre, i en Taraska s'amania pera marxar aquella mateixa nit.
—Que bé que aniria tot,—va pensar l'Ivan,—sense aquest remalehit de veí!
Estava d'un humor de déu mil dimonis. D'una puntada de peu va treure l gat de sobre l banc on jeia ensopit, i se les va empendre contre les dònes perquè l calderó no era a son lloc. Malcarat, boi rondinant encara, va asseure-s i se va posar a adobar el guarniment. A pesar seu, estava capficat per les menaces den Gavrilo en el tribunal i per les paraules que no feia gaire havia sentit: «Mereixeria que l matessin!»
Mentrestant, la seva dòna havia portat el sopar an en Taraska. El xicot va menjar, va posar-se l caftan, el capot i cinturó, se va proveir d'un bon crostó de pa i va sortir a cercar els seus cavalls. El gran va anar a acompanyar-lo. L'Ivan també s va aixecar i sen va anar cap a la porta. Feia una nit molt fosca. El cel estava tot nuvol, el vent bufava de fort i de ferm. L'Ivan va baixar els graons de davant del portal, va ajudar son fill a muntar sobre l'un dels cavalls, els va arriar, i va romandre allí a l'aguait, mentre que en Taraska prenia l'arrencada, ajuntant-se amb altres minyons de la seva edat que també sortien del poble al galop.
Quiet, arrambat a la porta cotxera, l'Ivan no podia treure-s del cap les paraules den Gavrilo: «Tén compte que no se t'escalfi alguna altra cosa!»
—Es capaç de fer-ho tal com ho diu,—pensava.—Fa sequedat i el vent bufa. No hauria de fer sinó esmunyir-se d'amagatotis cap a qualsevol recó i calar-hi foc sense que ningú l vegés... i després vés-li al darrera. Aquest remalehit la porta de cap i me la farà sense que pugui aixarpar-l'hi. Ah si jo l pogués arreplegar de descuidat! Ja l'arreglaria!
Va arribar a tal punt la seva por, que, en lloc d'entornar-sen cap a l'isba, va traspassar la porta cotxera i va sortir al carrer pera tombar la cantonada del seu tancat.
—M'arribaré fins al corral: desde avui tota precaució es poca.
I va anar seguint a lo llarc de la tanca amb un pas bastant regular. De cop tomba l cantó i se posa a mirar fixament cap a l'altre extrem del clos. Mira, mira i li sembla veure, cap a l'altre angol, quelcom que surt sobtadament de darrera la paret i que s belluga.
L'Ivan no s mou, s'aguanta l respir, escolta, mira am més atenció. No observa res d'alarmant: tant sols sent el vent que fa sorollar el fullam dels salzers i xiula pel rostoll. La nit es fosca com una gola de llop; però ls seus ulls acaben per avesar-se a la fosquedat i per distingir tot lo d'aquell indret, am l'arada que hi ha arreconada, i el rafec de l'isba i tot. L'Ivan no s cança de mirar, però no s veu ningú.
—Me dec haver enganyat,—pensa.—Am tot, vui acabar de donar la volta.
I les emprèn a les palpentes, a lo llarc de la paret exterior del cobert. Va avançant a poc a poquet, fent tant poc soroll amb el seu calçat d'escorça de tilla, que am prou feines se li sent el trepig. Caminant, caminant, vetaquí que tot plegat veu a l'altre cap, prop de l'arada, quelcom que brilla i desapareix.
Veient això, el cor li va fer un salt. L'esglai el va deixar clavat a terra. Més enllà, en el mateix indret, va veure espurnejar alguna cosa, però am més vivesa que l primer cop; i va distingir perfectament la figura d'un home am gorra que, ajupit a terra, calava foc a un feix de palla.
A l'Ivan el cor li anava com un cavall desbocat. Reprenent totes les seves forces, va arrencar a córrer com un boig envers l'home de la gorra. Els peus quasi no li tocaven a terra.
—Ah! No te n'escaparas!—pensava.
Encara no havia donat dèu gambades, que va veure una gran resplendor, però no cap a l'indret d'ont acabaven de sortir les espurnes. Era la palla del rafec que s cremava, i les flames llepaven la teulada.
L'Ivan va regonèixer l'home. No podia pas dubtar-ne: era en Gavrilo. L'Ivan se va deixar anar sobre l coix lo mateix que un falcó quan cau sobre una alosa.
—El lligaré pera que no se m'escapi,—va pensar.
Però l coix devia haver-lo sentit, perquè se va girar i, amb una lleugeresa inconcebible, va escapolir-se com una llebre a lo llarc del cobert.
—No t'escaparas, perxò, no!—li cridava l'Ivan boi corrent-li al darrera.
Ja l tenia agafat pel clatell, quan en Gavrilo se li va escòrrer d'entre mans i va aferrar-se-li an els panys del vestit. De cop la roba s va esqueixar i l'Ivan va anar per terra.
Però s va aixecar viu com un llamp.
—Assistencia! Assistencia! Agafeu-lo!— cridava, corrent altra vegada al darrera den Gavrilo.
Però en Gavrilo, mentres l'altre s'alçava de terra, havia aprofitat l'ocasió pera allunyar-se del seu adversari. Quan l'Ivan l'anava a atrapar, ja era aprop del corral de casa seva. Així que anava a tirar-se sobre l coix, l'Ivan va sentir-se estabornit com si li hagués caigut una pedra al cap: era que en Gavrilo, en el moment d'arribar a casa seva, havia agafat a dugues mans un boscall d'alzina i, girant-se envers el seu enemic, havia descarregat un cop terrible sobre d'ell.
L'Ivan va romandre sense sentits, veient llumenetes. Després va enterbolir-se-li la vista, tot se li va fer fosc, i, bambalejant un moment, va caure endarrera.
Quan se va retornar, en Gavrilo ja havia desaparegut. Era clar com en mig del dia, i a l'indret del corral de l'Ivan anaven creixent els espetecs amb un brugit de maquinaria. El mujik va tombar el cap: lo que cremava era l seu cobert de darrera. Les flamarades ja llepaven el cobert lateral, i en mig de la fumera s veien saltar espurnes i palles enceses que anaven a parar sobre l'isba. —Però, què feu, germans meus?—cridava l'Ivan.
I aixecava i baixava ls braços amb engunia, tot dient:
—No hauria hagut de fer altra cosa que arrencar del rafec el feix de palla i apagar-lo amb els peus!
Volia cridar, però les forces li mancaven: li era impossible articular un sol mot. Volia córrer, però les cames se li entrebancaven l'una amb l'altra i se negaven a portar-lo. Aguantant-se am prou feines i treballs, dóna dugues passes, però se sent defallir altra vegada i torna a perdre la respiració. S'atura, reprèn halé i continua la seva marxa agafant-se per tot arreu. Mentres donava l tom an el cobert de darrera pera acostar-se a lo més fort de l'incendi, el cobert del costat també cremava. El foc s'havia comunicat a la porta cotxera i a un angol de l'isba, i ja n sortien grosses flamarades. Era impossible ficar-se en el corral.
La gentada s'anava espessint al voltant de les construccions incendiades. El foc no s podia dominar. Els veins anaven treient els mobles i salvant els animals.
Desde l corral de l'Ivan, l'incendi s va propagar an el den Gavrilo, i, atravessant el carrer a impuls del vent, que bufava més que mai, va escombrar mig poble am les seves llengües de foc.
El pobre avi va poder esser tret am grans treballs de l'isba de l'Ivan, d'ont els seus s'havien escapat mig despullats. Però, fòra dels cavalls, que havien marxat aquella nit, no s va poder salvar res del foc: el bestiar, les gallines dintre dels galliners, les carretes, les arades, el rastell, els baguls plens de roba, els blats de sota ls coberts, tot va cremar, tot se va consumir. A cân Gavrilo va poder-se salvar el bestiar i una part dels mobles.
La claror de l'incendi va enrogir el cel tota la nit.
—Què us diré, germans meus!—repetia l'Ivan.—Jo no havia de fer sinó retirar el feix de palla i apagar-lo amb els peus.
Però quan va veure que l sostre de la seva isba s'ensorrava, se va ficar al mig del foc, va carregar amb una viga i se la va endur. Després, sense escoltar ni ls crits ni ls precs que li feien els seus, va tornar a ficar-se al mig de les flamarades pera treure-n una altra viga.
Allavors va tenir la mala sort d'ensopegar i d'anar a parar sobre les brases. Son fill hi va córrer i el va treure del foc. Barba, cabells, mans i roba, tot li va romandre cremat; però qualsevol hauria dit que ell no sen sentia.
—Pobre home!—deia la gent.—La mateixa pena l'ha fet tornar boig!
Ja anava minvant l'incendi, que encara l'Ivan, com si l'haguessin clavat en aquell indret, repetia sempre:
—Què hi farem, germans meus! No s'havia de fer altra cosa que retirar el feix de palla!
A punta de dia l batlle va enviar son fill a cercar l'Ivan.
—Ivan,—va dir-li;—el vostre pare s'està morint i voldria veure-us.
De moment, l'Ivan no va entendre lo que el fill del batlle li deia: no s recordava gens ni mica de son pare.
—Quin pare? De qui m parles——va respondre.
—Del vostre pare, que us vol veure. Es a casa nostra, que s'està morint. Cuiteu, Ivan: veniu am mi desseguida.
Per fi, l'Ivan va compendre lo que li deien i va seguir an el fill del batlle.
Algunes estelles enceses caigudes sobre l'avi mentres el salvaven, l'havien deixat fet una llàstima. Havia sigut portat a l'isba del batlle, a l'altre cap del poble, en un dels ravals no assolits pel foc.
Quan l'Ivan s'hi va presentar, no hi va trobar sinó la dòna i els nois del batlle: els altres se n'havien anat a veure l foc. Extès sobre un banc, amb un ciri a la mà i els ulls clavats a la porta, el pobre vell esperava son fin.
Quan l'Ivan va entrar, el vell va fer un moviment.
—Ton fill ja es aquí,—va dir-li la mestressa, acostant-se-li.
—Diga-li que s'atanci cap a mi,—va fer l'avi.
Quan va tenir l'Ivan aprop seu, li va dir:
—Tenia raó jo, fill meu? Qui es que ha calat foc an el poble?
—Ha estat ell, ha estat ell, pare!—va respondre desseguida l'Ivan.—L'he sorprès mentres ho feia. Jo l'he vist com calava foc a la teulada. I pensar que solament arrencant el feix de palla encesa i apagant-la amb els peus hauria pogut evitar la desgracia!
—Ivan,—va dir llavors el vell,—jo m moro i tu també t moriras. Qui es que ha fet el mal?
L'Ivan va restar immobil, la vista fixa en son pare i sense poder dir un mot.
—Parla davant de Déu. Qui ha fet el mal? Què t deia jo?
Llavors l'Ivan, tornant-li la raó, va compendre-ho tot.
Aclaparat, sanglotant, am les llagrimes als ulls, se va agenollar davant de son pare i va dir-li:
—Sóc jo qui ha fet el mal, pare del meu cor! Perdó! He pecat davant vostre i davant de Déu! Sóc jo l culpable!
El vell va fer anar les mans: am l'esquerra va agafar el ciri, i am la dreta, aixecada a nivell del front de l'Ivan, va voler senyar-se, però no va poder.
—Alabat siga Déu!... Alabat siga Déu!—va dir a son fill, boi mirant-lo.—Ivan!... Ivan!...
—Què voleu, pare? Digueu.
—Què s'ha de fer, ara?
—No sé pas com ens ho farem pera viure!—va respondre l'Ivan, plorant desesperadament.
An el pobre vell se li van tancar els ulls, se li van moure ls llavis... Després, fent un darrer esforç, va descloure les parpelles, mig dient:
—Porteu-vos bé... i viureu.
Se va interrompre, i va afegir somrient:
—Escolta, Ivan: no delatis pas qui ha calat foc. Per cada falta d'un altre que amaguis, ten seran perdonades dugues a tu.
I l'avi, agafant el ciri am totes dugues mans i portant-se-les al cor, va llençar un sospir i va restar encarquerat: era mort.
L'Ivan no va delatar mai en Gavrilo, i així ningú va saber qui havia calat foc.
No li va aturar en el cor la més petita rencunia contra en Gavrilo; i aquest, extranyat de primer veient que l'Ivan no l denunciava, i encara més temorós que extranyat, va acabar per tranquil·lisar-se del tot. Ja no hi va haver més baralles entre amdós mujiks ni entre les respectives families, sinó que, ben al revés, varen estar junts tot el temps que va durar la reconstrucció de les cases. I, veins altre cop, l'Ivan i en Gavrilo varen viure desde aleshores en bona harmonia, com hi havien viscut els seus antepassats.
L'Ivan Tcherbakov no va oblidar mai més les darreres paraules del vellet, ni aquell precepte de Déu que diu que cal apagar el foc quan tot just comença. I si algú t vol perjudicar, no tractis de venjar-te: procura sols conciliar les coses tant bé com puguis. I si per cas algú t'ofèn, guarda-t de respondre-li amb una altra ofensa pitjor que la seva: evita les males paraules i ensenya an els teus a evitar-les.
I l'Ivan Tcherbakov va viure desde aleshores fidel an aquests preceptes, i s'hi va trobar bé.