Vés al contingut

Contes. Segona serie/El lleó i el goç

De Viquitexts
Sou a «El lleó i el goç»
Contes
Lev Tolstoi
(traduït per Joaquim Casas i Carbó)
(1903)


EL LLEÓ I EL GOÇ


(Historia veritable)


En una casa de feres, a Londres, ont hi ensenyaven dues besties ferotges, cada espectador devia pagar l'entrada en especies, això es, fornir goços i gats pera ls àpats de les feres. Un barine, desitjós de veure aquells animals, se va emparar d'un gocet que anava pel carrer i el va portar a la casa de feres.

El van deixar entrar: van agafar el goç i el van tirar a la gabia del lleó. El gocet va aixecar la cua i s va arrupir en un recó de la gabia.

El lleó se va acostar a l'animalet i el va ensumar; el gocet se va estirar panxa per amunt i va aixecar les potetes, tot bellugant la cua.

Am la seva enorme grapa, el lleó l va girar. El goç se va alçar vivament i s va posar a fer el maco davant del rei dels animals.

El lleó va contemplar el goç i va fer anar el cap de dreta a esquerra, sense tocar-lo.

Quan el proprietati de la casa de feres va tirar carn al lleó, l'animal va separar-ne un trocet i el va deixar pera l goç.

El vespre, quan el lleó s va ajeure, el gocet se va extendre prop d'ell, posant el cap sobre la pota de la fera.

D'aquell dia ençà, el gocet vivia dins la gabia del lleó, que no l tocava per res. Menjaven i dormien junts. El lleó devegades se dignava jugar amb ell.

Un dia, el mateix barine va tornar a la casa de feres i va reconèixer el goç; va demanar aleshores a l'amo de les besties feres que li tornés l'animalet. L'amo hi va consentir; emperò quan va cridar el goç pera fer-lo sortir de la gabia, el pèl del lleó s va esterrufar, i l'animal va bramolar.

Amb això, van deixar-lo estar, i van viure tot un any en companyia l'un de l'altre.

Més al cap d'un any, el goç va caure malalt i va morir. El lleó, allavors, va deixar de menjar; ensumava i llepava l goç o l girava am la pota. Quan va compendre que la bestiola era morta, va fer un bót, el pèl se li va esterrufar, i fuetejant-se l cos am la cua, se va tirar assobre ls barrons de la gabia, mossegant-los: tot el dia va estar bramolant am gran neguit, i després se va gitar prop del goç mort i s va calmar.

El domador volia endur-sen el cadavre del goç, emperò l lleó no hi deixava acostar ningú. La gent se van creure que l'animal oblidaria la seva pena si li donaven un altre goç; però l lleó tot seguit el va fer miques i a bocins. Després va agafar entre les seves potes el cadavre del seu companyonet, i romangué cinc dies immobil: el sisè dia se va morir.