Dos germans viatjaven junts; cap allà a mig-dia se van ajeure sota ls arbres d'una forest pera reposar.
Quan se van despertar van veure aprop d'ells una pedra ont hi havia una inscripció. La van desxifrar i van llegir això que segueix:
«Que aquell qui trobarà aquesta pedra camini dins la forest vers l'orient; sobre l seu camí trobarà una rivera, que l'atravessi; sobre l'altra vora veurà una óssa i els seus ossets; que prengui ls ossets i que fugi montanya amunt sense girar-se. Allà veurà una casa, i dins aquella casa trobarà la felicitat.»
Allavors el germà petit va dir an el gran:—Anem-hi junts, potser podrem atravessar aquesta rivera, agafar els ossets, portar-los an aqueixa casa i trobar tots dos la felicitat.
Emperò l gran va respondre:
—Jo no aniré pas a cercar els ossets, i no t'aconsello tampoc de fer-ho. Primerament, car aquesta inscripció no se sab si es veritat, potser sia feta expressament pera atrapar els passatgers; després es possible que l'haguem llegida malament; i també, admetent que això sia veritat, passarem la nit a la forest, no trobarem la rivera, i ens perdrem. Adhuc trobant la rivera, que la podrem passar? Potser es ampla i rapida, i, si la passem, es tant facil d'agafar els ossets? L'óssa pot escanyar-nos, i nosaltres trobarem la mort per tota felicitat. D'altra part, si reeixim a agafar els ossets, potser no podrem fugir sense reposar-nos fins a la montanya. Per ultim, ací no diu quina mena de felicitat se troba en aquella casa; potser es una felicitat que nosaltres no sabrem què fer-ne.
Emperò l petit va replicar:
—Jo no só pas del teu parer; això no ha estat escrit sobre aquesta pedra sense més ni més, i el sentit de l'inscripció es clar i precís. Primerament, no hi ha pas un tant gran perill a córrer. Si nosaltres no hi anem, un altre podrà descobrir aquesta pedra i trobar la felicitat en lloc nostre. Sense un treball anterior no hi ha res al món que ns pugui donar gust. D'altra part, no vull esser tingut per covard.
El gran li va respondre:
—Tu ja sabs el proverbi: «Qui tot ho vol, tot ho perd», o bé també aquest altre: «Val més un aucell a la mà que no pas cent volant».
El petit va replicar:
—I jo també he sentit a dir: «Qui no risca no pisca»; o bé també: «Qui no posa l ventre en perill no mor fart»... Anem anem, ja es temps que jo marxi.
El petit se va allunyar, i el gran va romandre.
Un poc més lluny, en la forest, el petit va trobar la rivera, la va atravessar, i a la vora oposada va veure l'óssa que dormia; va agafar els ossets, se va posar a córrer sense girar-se, i va pujar la montanya.
Apenes va arribar al cim que una gran generació l varen anar a trobar i el van acompanyar a la ciutat, d'ont el nomenaren tzar.
Va regnar cinc anys; l'any que feia sis, un altre tzar, més fort que no pas ell, li va declarar la guerra, va conquerir la ciutat i l'en va treure.
Allavors el germà petit va començar altre cop a anar perdut i va tornar ont era son germà gran.
Aquest vivia tranquillament a pagès, séns riquesa, emperò també sens pobretat.
Els dos germans foren ben contents de recontar la vida llur.
—Ja veus bé prou,—va dir el gran,—que jo tenia raó; jo he viscut sense trasbals; tu, encara que tzar, pensa quina vida més atormentada no has dut.
El petit li va respondre:
—No m sab gens greu la meva aventura de la forest: es veritat que ara só decaigut, més jo tinc pera embellir la meva vellesa, el cor ple de records, mentre que tu pocs ne tens.
.png)