Una dòna tenia una filla, la Maixa. La Maixa sen va anar a banyar al riu am les seves amigues: les noies se van treure la camisa, que van deixar sobre l'herba, i s van ficar a l'aigua.
Una serp va sortir d'entremig de les canyes i s va esmunyir a dins de la camisa de la Maixa.
La noia, en sortint de l'aigua, va agafar la camisa i va córrer cap a casa seva.
Quan la Maixa, acostant-se a l'isba, se va adonar que una serp s'havia instalat dins de la seva camisa, la va voler fer fugir amb un bastó, emperò la serp li va dir amb una veu humana:
—Promet-me que t casaras am mi, Maixa!
La Maixa s va posar a plorar i va respondre:
—Enretira-t solament de la meva camisa i faré tot lo que vulguis.
—Te casaras am mi?
—Sí,—va respondre la nena.
La serp va fugir de la camisa i va tornar entrar a l'aigua.
La Maixa s va posar la camisa i va correr cap a casa. Allí va dir a sa mare:
—Mareta meva: una serp s'ha ficat dins la meva camisa i m'ha dit: «Casa-t am mi!» i jo he promès.
La mare somriu i li diu:
—Ho has somniat!
La setmana següent, una legió de serps se va esmunyir cap a la casa de la Maixa.
La noieta, veient-les, va tenir por i va dir a sa mare.
—Mareta: les serps que vénen a cercar-me!
La mare no creia a la noia; però, quan va veure ls reptils, se va tota espantar i va tancar la porta de la cambra.
Les serps se van escórrer per sota la porta cotxera, més no pogueren penetrar dins l'isba; allavors s'aplegaren fent bola, i, llançant-se contra la finestra, van trencar un vidre.
Després se van escampar dins la cambra i s'enfilaren adalt de la taula, adalt de l'estufa.
La Maixa s'havia refugiat dins un recó; emperò ls reptils la trobaren i se l'endugueren cap a l'aigua.
La mare li va córrer al darrera, i no va poder aconseguir-la: les serps havien desaparegut dins lo més pregon de les aigües.
La pobra mare va plorar, creient sa filla morta.
Un dia, llarg temps després, la mare s trobava prop de la finestra i mirava defòra. Sobtosament va ovirar la Maixa que donava la mà a una criatura i en duia una de més petita a braç.
La mare, molt contenta, va abraçar sa filla, i li demanà d'on venia i qui eren aquelles criatures.
—Són meves,—va respondre la Maixa;—el reptil s'ha casat am mí, i jo habito l Palau de les serps.
I la mare li va preguntar si s'hi estava bé dins l'aigua.
La jove li confessà que s'hi estava millor que en terra; i com sa mare li supliqués que s quedés, ella refusà, car havia promès a son marit que retornaria aviat.
—Emperò,—li va dir sa mare,—com ho faras pera tornar a casa teva?
—Cridaré: «Ossip! Ossip!» i ell vindrà a la riva i em pendrà.
—Molt bé dius! Però al menos queda-t am nosaltres aquesta nit!
La Maixa s va ficar al llit i s va adormir; i la mare va agafar una destral i sen va anar a la vora de l'aigua.
En essent allí, se va posar a cridar: «Ossip! Ossip! Surt, surt!
El reptil va aparèixer. Allavors la mare, amb un cop de destral, li va tallar el cap, i l'aigua va tornar vermella de la seva sang.
La mare va tornar a casa seva. La Maixa s'acabava de despertar i va dir:
—Men vaig tot seguit cap a casa meva, mareta del meu cor.
Se va carregar al coll la menuda, va donar la mà al nen, i sen va anar.
Quan fou prop de l'aigua, va cridar: «Ossip! Ossip! Vine-m a cercar!» Més ningú va respondre a la seva crida; va veure que l'aigua era vermella, i que un troç lluny, per sobre l'aigua, surava l cap de la serp.
Allavors la Maixa va abraçar son fill i sa filla, i els va dir:
—Com que ja no teniu pare, tampoc vull que tingueu mare. Tu, filla meva, sigues oronella: vola per dessobre de les aigues; i tu, fil meu, sigues rossinyol: canta a trenc d'auba. En quant a mi, seré cucut: ploraré l meu marit mort.
I tots tres van volar envers diferents encontrades.
.png)