Contes. Segona serie/Lo que fa viure ls homes
.jpg)
Un sabater vivia en una vileta am la seva dòna i els seus fills. Estava a lloguer a casa d'un mujik, perquè lo que es ell no posseïa ni casa, ni camp, i am prou feines guanyava pera mantenir la familia. El pa anava car, el treball mal retribuit; lo que guanyava s'ho menjava, i pera ell i pera la seva dòna no més tenia que una sola xuba[1]; i encara se n'anava a troços. Ja era l segon any que l sabater feia tots els medis pera comprar-se algunes pells de moltó pera fer-se una xuba nova.
Cap a la tardor, havia arreplegat alguns diners; en el cofre de la baba[2] hi havia desats tres rubles en paper. Tenien escampats en la vileta veína, de gent que ls hi devia, cinc rubles i vint kopeks més. Un matí, el sabater se va decidir a anar comprar les pells de moltó. Se va posar la jaqueta de nankí emboatat de la baba, se va ficar un caftà de drap, se va posar els tres rubles a la butxaca, va agafar el bastó i va marxar en havent esmorzat.
—Cobraré ls cinc rubles del mujik,—anava pensant,—hi afegiré ls tres que porto, i compraré les pells pera fer-me una xuba.
Arribat a la vila, sen va anar a cal pagès. No hi era: la baba va prometre enviar son marit amb els diners aquella setmana mateixa, emperò ella no va dar res.
A casa d'un altre li van jurar que no tenien re pera pagar-lo. Total, que no va cobrar més que vint kopeks d'un adob. El sabater se va creure poder comprar les pells a fiar; però l mercader no li va voler fer credit.
—Porta-m els diners,—li va dir,—i allavors triaras les mercaderies que voldras; car bé prou que sabem després lo que ns costa cobrar.
El sabater no va fer negoci; no va cobrar més que aquells vint kopeks de les mitges soles i talons, i sen va dur un parell de valenki[3] velles que li varen donar per adobar.
Sen va anar, molt trist, a la taverna, a beure-s els vint kopeks, i després se va tornar a posar en camí sense les pells. Al matí, havia tingut fred tot el camí, emperò, després de beure, tenia calor, i això que anava sense xuba. Va trotant, donant cops amb el bastó sobre l glaç; s'alegra tot sol, fent anar d'ací d'allà ls valenki. Tot caminant se va fent aquestes reflexions:
—Tinc calor en sense xuba perquè he begut una mica. El vi m corre pel ventrell: quina necessitat hi ha d'una xuba nova? Vaig tirant, sense pensar en la meva miseria, vet-aquí com sóc fet; tant me fa una cosa com una altra. Puc viure molt bé sense xuba; tota ma vida men passaré. Però, ara que hi penso: a la baba li sabrà greu!, es veritat, i am motiu. Un hom treballa pera ells, vos fan córrer, treballar, suar, aquests mujiks. «Espera-t una mica: no m portes diners, gran saludo i com hi ha Déu que t'envio a passeig...» Això són maneres de pagar donar vint kopeks? Què pot fer un hom am vint kopeks? Un hom sels beu a la taverna, i vet-ho-aquí. Allavors vos diuen: «La miseria!» «Quina miseria la teva! I la meva, doncs! Tu tens una casa, bestiar, i tot, i jo no m tinc més que a mi. Tu menges el pa que s fa en el teu camp, i jo haig de comprar el meu; faci l que faci, necessito tres rubles per setmana. Quan torno a casa, s'ha acabat el pa; vinga gastar un altre ruble i mig... Dóna-m doncs lo que m deus!»
El sabater arriba així prop de la capella, al tombant del camí, i veu darrera de la capella una cosa blanca. Era a entrada de fosc. El sabater no distingeix ben bé lo que es.
—Què hi ha allà? No hi havia pas cap pedra blanca per aquí. Potser es una vaca. No, això no sembla pas una vaca. Pel costat del cap, sembla un home; però, per què es blanc? I què hi faria aquí un home?
En Semèn s'acosta, i ja hi veu més clar. Quin miracle! Sí, que es un home; viu o mort? Està assegut, va tot nu; recolzat a la paret de la capella, no s belluga gens. El sabater agafa por; pensa:
—Aquest home l'han mort, l'han despullat i l'han deixat aquí: no més que m'hi acosti, i començaré a passar penes i treballs.
Passa de llarg, dóna l tom a la capella i ja no veu l'home. Al cap d'uns quants instants, se gira i veu que l'home s'es apartat de la paret, que s belluga, i sembla mirar-lo de fit a fit. Allavors, més espantat que mai, el sabater se senya i no sab què fer: si tornar endarrera o fugir.
—Si m'hi acosto,—pensa en Semèn,—pot succeir-me alguna desgracia. Qui sab quina mena d'home es! La seva presencia aquí m sembla sospitosa; es capaç de saltar-me assobre, i no sé qui podrà més. Si no m'escanya, de totes maneres me sembla que hi pendré mal. Què fer amb un home tot nu? No m puc pas despullar jo pera vestir-lo an ell! Déu meu, Déu meu!
I va apretar el pas. Tot d'un cop se va deturar al mig del camí:
—I ara! Què fas, Semèn?—diu interiorment.—Què fas? S'està morint un home sense auxili, i tu agafes por, fuges. Ni que fossis un home carregat de diners! Que potser tens por que t' prenguin els teus tresors? Ai, Semèn! Això no es ben fet!
Tot seguit en Semèn sen va tornar cap a la capella i s va dirigir dret a l'home. Una vegada prop d'ell, se va posar a examinar-lo. L'home era jove i robust; cap senyal de violencia o de cops sobre l seu cos nu, però era balb de fred i tenia un posat esporuguit. Arrimat a la paret, no mirava an en Semèn; com si fos reventat, no podia ni aixecar les parpelles.
En Semén s'hi va acostar, i l'home va reanimar-se de sobte, va obrir els ulls, va tombar el cap i el va mirar. Tot seguit que l sabater va veure aquella mirada, va posar estimació en aquell home. Va deixar anar els seus valenki, se va desfer la cintura, se va treure l caftà.
—Apa, noi,—va dir;—fòra paraules inutils. Vesteix-te; apa, apa.
Va agafar el pobre home entre ls seus braços, el va aixecar, el va posar dret i va mirar el seu cos tant fi, tant, i la seva cara dolça.
En Semèn li va posar el seu caftà sobre les espatlles; emperò l'home no tenia esma ni pera ficar-se les mànigues. En Semèn les hi va ficar, va cordar el caftà, li va estrènyer la cintura, se va treure la gorra espellifada, i li va voler posar, més se va sentir fred al cap, i va pensar:
—Jo só calb de tot el cap, mentre que ell té una bona cabellera ben espessa.
Se va tornar posar la gorra:
—Val més,—va pensar,—posar-li les bòtes.
I agenollant-se davant de l'home, en Semèn li va calçar els valenki. Després, posant-lo dret, li va dir:
—Ja estas, germà! Apa, belluga-t una mica, escalfa-t; ja no tenim res que fer aquí; ja ns en podem anar.
Emperò l desconegut restava de peu dret, sense parlar, mirant-se en Semèn am dolçor: no podia articular ni una paraula.
—I bé! Per què no parles? No podem pas hivernar aquí: cal anar a casa. Pren el meu bastó, repenja-t hi, si no tens forces, i apa, camina!
I l'home va caminar, i no va restar pas endarrera. Van tots dos de costat, i en Semèn diu:
—D'ont ets?
—No sóc d'aquí.
—Conec a tothom de per aquí. Com has anat a raure allà baix, darrera de la capella?
—No ho puc dir.
—T'ha fet mal algú.
—No, ningú m'ha maltractat: Déu m'ha castigat.
—Bé, ja ho sabem que tot ho fa Déu; emperò un hom sempre ve d'una banda o altra. Ont anaves tu?
—A qualsevol banda: tant m'estimo.
En Semèn se n'extranya. Vet-aquí un home que no fa pas cara d'esser un farsant, té la veu dolça, emperò no diu res de sí mateix. En Semèn pensa que hi ha moltes coses inexplicables en aquest món, i diu a l'home:
—I bé! Vine-ten am mi: a casa l'escalfaras una mica.
En Semèn camina, l'altre no resta pas endarrera, camina al seu costat. Comença de bufar el vent i travessa la camisa den Semèn. Pait el vi, desapareixen els seus efectes i comença de gelar-se; va donant gambades tot bufant, i pensa:
—Estic ben posat! Vaja quina xuba! Marxo pera comprar una xuba, ni solament tinc un caftà en tornant a casa, i encara hi porto un home nu. La Matrena no men felicitarà pas.
La Matrena es la muller. Pensant-hi, en Semèn se neguiteja. Emperò, mirant l'home, se recorda la mirada que aquest li ha dirigit darrera la capella, i, de goig, tot el seu cor palpita dins el seu pit.
La muller den Semèn ha acabat aviat la feina de casa; ha tallat llenya, ha portat aigua, alimentat les criatures, menjat; després se posa a pensar. Pensa en el pa.
—Caldrà pastar avui o demà? Encara hi ha un pa gros a la post: si en Semèn ha dinat al poble, aquest vespre, si no sopa, quedarà prou pa pera demà.—I s mira l pa per tots cantons.—Avui no pastaré, ja no hi ha gaire farina; anirem tirant fins al divendres.
Havent desat el pa, la Matrena s'asseu prop de la taula pera apedaçar la camisa del seu marit; cus que cus i pensa en en Semèn, que se n'ha marxat pera comprar les pells de moltó.
—Mentre que l mercader no l'hagi enganyat... Es tant bo, el meu home... Ell sí que no enganyarà mai a ningú, i, en cambi, una criatura n faria l que voldria... Vuit rubles són molts diners; n'hi ha per comprar una bona xuba, no pas de les més bones, però que al cap-d'avall fa l mateix servei. L'hivern passat va esser ben cru sense xuba. Vés qui va a rentar al riu sense abric de pells! Vet-aquí que ara se m'ha anat am la meva jaqueta emboatada posada. Com surto de casa ara sense roba?... Que triga a venir! Ja hauria d'esser aquí. Se deu haver entretingut a la taverna, «la meva rateta»?
Tantost li ha vingut al pensament el seu marit, que sent els seus passos a l'escala. La Matrena deixa la feina i el surt a rebre. Allavors veu entrar dos homes: en Semèn i un altre mujik, sense re al cap, calçat de valenki.
Per l'halè, la Matrena s'adona tot seguit que en Semèn havia begut.
—Ho hauria jurat!—diu ella entre si.
Veient-lo sense caftà, am les mans buides, silenciós, tot encongit, li cauen les ales del cor, a la pobre dòna.
—S'ha begut els diners, s'ha ficat a la taverna amb algun murriet, i ara mel porta aquí. Ja no s pot fer més!
Deixant-los entrar a l'isba, la Matrena ls segueix en silenci.
Veu un home jove, magre, palid, vestit am llur caftà, sense camisa assota l caftà, sense gorra. Un cop entrat, roman sense moviment i amb els ulls baixos. I la Matrena pensa:
—Es un gandulot. Ara té por.
Ella que s'acosta a l'estufa, fent mala cara i tota amoïnada, esperant els esdeveniments.
En Semèn se treu la gorra, i s'asseu sobre l banc, a tall de bon xicot.
—I bé,—diu,—Matrena: ens donaras sopar? Estic dejú.
Sense girar-se, la Matrena va rondinar. Se va deturar prop de l'estufa, i, sense manejar-se, mira ara l'un, ara l'altre, fent anar el cap.
En Semèn bé prou que veu que la dòna està furiosa; però quina culpa hi té ell? I, com aquell qui no fa res, agafa la mà del foraster:
—Seu, germà,—li diu;—sopem.
L'altre s'asseu sense dir res.
—I bé, dòna; que no has cuit sopar aquest vespre?
La Matrena ja no s pot aguantar més.
—He cuit sopar, emperò no pas pera tu; tu t'has begut fins l'enteniment!... Sen va a cercar una xuba nova, i torna sense caftà; i com si encara no n'hi hagués prou, duu a casa un vagabon tot nu. No tinc sopar pera ls borratxons com vosaltres.
—Prou, Matrena: no cal pas fer anar la llengua pera no dir res de bo. Valdria més que de primer me demanessis qui es aquest home.
—Comença tu per dir ont has perdut els diners,—va interrompre la dòna.
En Semèn va ficar mà a la butxaca i en va treure ls tres rubles.
—Aquí tens els diners. En Trofimov no m'ha pagat: m'ha promès que demà m pagaria.
La Matrena cada cop se posa més furiosa. Sense xuba, el darrer caftà posat a les espatlles d'un vagabon tot nu, que per acabar-ho d'adobar ha portat a casa amb ell! Ella que agafa ls diners i sen va a amagar-los tot dient:
—No n tinc, de sopar; no s pot pas donar menjar a tots els borratxons nusos.
—Ep, Matrena, que callis, i escolta bé lo que t vaig a dir!
—Jo escoltar les bestieses d'un imbecil que ha begut! Ja tenia raó de no voler-me casar am tu! La mare m va donar roba, tu te l'has beguda; ten vas per comprar una xuba i també te l'has beguda.
En Semèn fa esforços inutils per explicar-li que no ha begut sinó per valor de vint kopeks; li vol dir com i de quina manera ha trobat l'home; la Matrena no li deixa collocar ni una paraula; ella n diu dues al mateix temps; adhuc tot lo que ha passat dèu anys enrera me li tira entre cap i coll. Ella parla, parla, la Matrena, i després agafa en Semèn per la màniga.
—Torna-m la meva jaqueta, no tinc més que la que tu m'has pres; tu la portes, mala bestia! Que l dimoni se 'endugui!
En Semèn se vol treure la jaqueta, la dòna estira, les costures se descusen. Per ultim, la Matrena torna agafar la jaqueta, se la posa al cap, i s dirigeix cap a la porta pera anar-sen; més de sobte s detura, rabiosa: voldria desfogar-se sobre algú i saber qui es aquell home.
Dreta al peu de la porta, la Matrena diu:
—Si fos un bon home, no aniria tot nu: al menys tindria una camisa. Si tu haguessis fet quelcom de bo, m'hauries dit d'ont havies tret aquest elegant.
—Si m'estic matant pera dir-t'ho! Jo passava prop de la capella, quan he trobat aquest minyó mig gelat, tot nu. Me sembla que no fa pas calor, ni molt menys. Déu es qui m'ha conduit envers ell: s'hauria mort aquesta nit. Què fer? L'he agafat, l'he vestit, l'he portat a casa... Calma-t, Matrena; això que fas es pecat. Hem de morir un dia.
La Matrena va obrir la boca pera replicar. De prompte, va llençar els ulls sobre l foraster i va callar. Assegut sobre l banc, estava immobil. El pit li anava com una manxa, amb un panteig... Tenia les mans plegades sobre ls genolls, el cap baix, els ulls clucs, com oprimit. La Matrena callava. En Semèn li diu dolçament:
—Matrena, ja no tens Déu dins el teu cor?
Sentint aquestes paraules, la dòna va guaitar el foraster, que alçava ls ulls dret an ella, i el cor se li va partir. Deixant la porta s va acostar a la llar pera preparar l'àpat, va posar la caçola sobre la taula, va portar l'ultim pa i el kvass[4].
—Anem: menja,—diu ella.
En Semèn va empènyer l'home cap a taula.
—Acosta-t, jove.
Va tallar pa, el va sucar i s va posar a menjar.
La Matrena s va asseure al cantó de la taula, hi va posar els colzes, i, amb el cap entre les mans, se va mirar el foraster. I li va entrar una gran pietat; i s va posar a estimar aquell desgraciat. Tot seguit el foraster devingué més content, i, alçant el cap, va mirar la pobre dóna amb un somriure. En havent sopat, la dòna va rentar plats i va dir:
—D'on véns?
—No sóc d'aquí.
—Com va esser que vas anar raure allà?
—No ho puc dir.
—Qui t'ha despullat?
—Déu m'ha castigat.
—I així, tot nu, te quedaves?
—Així, tot nu, me quedava. M'estava gelant; en Semèn m'ha vist, ha tingut pietat de mi; m'ha posat el seu caftà, i m'ha dit que l seguís. I tu has tingut compassió de la meva miseria, m'has fet menjar i beure: que Déu vos beneeixi!
La Matrena s va aixecar, va obrir el seu cofre i en va treure la camisa vella den Semèn, que havia apedaçat pera l'endemà, va agafar un parell de calces velles i, donant-ho tot al foraster, li va dir dolçament:
—Té, ja veig que no tens ni camisa; vesteix-te; ajeu-te allà on vulguis, sobre l banc o sobre l'estufa.
El foraster se va treure l caftà, se va posar la camisa i les calces i s va estirar sobre l banc. La Matrena va bufar la candela i s va enfilar adalt de l'estufa, al costat den Semèn. Se va tapar amb un extrem del caftà i se va jeure; però no va poder dormir: el foraster la tenia capficada, i després va pensar que s'havien menjat tot el pa que quedava, que no n'hi hauria pera l'endemà, i que la camisa i les calces den Semèn eren donades; se sentia trista i neguitosa. Més, recordant-se del somriure del foraster, va tenir un esclat de goig. La Matrena s va estar molt de temps sense poder dormir. En Semèn no dormia tampoc, i estirava l caftà cap al seu cantó.
—Semèn!
—Què?
—Havem menjat tot el pa i avui no he cuit. Què faré demà? Que demanaré a la nostra comare Melania que men deixi per demà?
—Ja viurem perxò. Ja tindrem per menjar.
Un silenci.
—Té bon posat aquest home; perquè no diu res d'ell mateix...
—Séns dubte ho deu tenir prohibit.
—Semèn.
—Què?
—Nosaltres donem, i ningú ns dóna.
En Semèn no va saber què respondre.
—Ja hem parlat prou,—va fer ell, tombant-s'hi.
I s van adormir.
En Semèn se va despertar dejorn: les criatures encara dormien; la dòna havia sortit pera demanar pa a la veína: sol, el foraster estava assegut sobre l banc, amb els ulls mirant enlaire; tenia la cara més serena que l dia abans.
I en Semèn va dir:
—Què hem de fer, noi? El ventre demana pa i el cos vestits. Cal guanyar-se la vida. Sabs de treballar?
—No sé res.
En Semèn va obrir uns ulls com unes taronges i va dir:
—Un hom aprèn tot lo que vol, quan la voluntat no hi manca.
—Tothom treballa: jo faré com els altres.
—Com te dius?
—Mikhail.
—I bé, Mikhail; tu no vols dir res de la teva persona, tu mateix; emperò cal menjar. Si fas lo que t diré, te faré la vida.
—Que Déu te dongui la gloria! Ensenya-m, ensenya-m lo que no sé.
En Semèn va agafar canem i s va posar a tòrcer fil.
—No costa gens: té.
En Mikhail mira, agafa també l canem, torç el fil, i tot seguit en Semèn li ensenya de tallar, de cusir, de fer anar l'alena, de posar les soles, de picar els cusits. Desde l tercer dia, qualsevol feina que li ensenyessin, en Mikhail comprenia desseguida; treballava tant polit que semblava com si durant cent anys no hagués fet altra cosa que fer bòtes. No perdia ni un minut; menjava poc; acabada la tasca, no s movia del seu recó, amb els ulls mirant enlaire, sense dir res; parlant poc, no rient mai, no sortint mai; i no sel va veure somriure més que una vegada, el primer vespre quan la dòna li havia servit el sopar.
Dia per dia, setmana per setmana, va passar un any. En Mikhail continuava vivint i treballant a cân Semèn. El fadrí s va fer celebre: ningú feia les bòtes tant ben acabades, tant fortes com en Mikhail, el fadrí den Semèn.
Era conegut a vint llegües a la rodona, i en Semèn va començar de fer-se ric.
Un dia d'hivern, mestre i fadrí treballaven junts, quan un vozok[5], am tres cavalls magnifics d'ont els cascabells sonaven alegrament, se va aturar a la porta de l'isba. Un vailet va saltar del sitial, va obrir la portella, i un barine[6], ben embolicat amb una xuba, va baixar del vozok i va pujar els esglaons de l'escaleta. La Matrena va obrir la porta de bat a bat. El barine va ajupir el cap, va entrar a l'isba i s va redreçar: el cap li tocava gairebé al sostre, i omplia, ell tot sol, tot un cantó de la cambra. En Semèn va saludar el barine am sorpresa. No havia vist mai semblants homes. En Semèn era rabassut, en Mikhail magriçó; la Matrena semblava una branca d'arbre ressecada. Aquell home semblava venir d'un altre món; vermell i ple de cara, amb un coll com un brau: semblava fet de bronzo.
Després d'haver bufat am força, el barine va llençar l'abric de pells, se va asseure sobre un banc, i va dir:
—Qui de vosaltres es el mestre sabater?
En Semèn s'hi va acostar:
—Só jo, Excellencia,—va dir.
El barine va cridar el vailet.
—Fedka: porta-m el cuiro.
El sirvent va comparèixer amb un paquet, que va posar sobre la taula.
—Desfés aquest paquet.
L'altre va obeir.
El barine va ensenyar el cuiro an en Semèn.
—Sabater, veus bé aquest cuiro?
—Sí, Excellencia.
—Comprens bé quina mena de mercaderia es?
En Semèn palpa l cuiro i diu:
—La mercaderia es de primera qualitat.
—Això mateix, es bona, imbecil. Encara no n'havies vist mai de mercaderia com aquesta: això es cuiro d'Alemanya, sents? Val vint rubles aquest cuiro.
En Semèn, tot encongit, respon:
—On vol que n'haguem de cuiro tant bo, pobres de nosaltres?
—Això mateix. Me pots fer unes bòtes amb aquest cuiro?
—Ben nèt, Excellencia.
El barine va exclamar:
—Ben nèt? Pensa bé pera qui t poses a treballar i am quina mercaderia: m'has de fer unes bòtes que puguin durar un any, que les pugui portar un any sense que sem torcin ni que se m'esquincin. Si ho pots fer, pren aquest cuiro i talla-l, i, si no, refusa. T'ho dic per endavant: si les bòtes se fan malver abans d'un any, te fico a la presó; si m serveixen un any, hauras déu rubles.
En Semèn, tot espantat, dubta, no sab què dir. Mira en Mikhail, el toca amb el colze i li pregunta què ha de respondre: cal acceptar?
En Mikhail signa que sí, i en Semèn accepta, comprometent-se a entregar unes bòtes que no s torcerien, ni s'esquinçarien fins al cap de l'any.
El barine crida l vailet, allarga l peu i diu:
—Apa: pren la mida.
El peu del barine es tant gros que cal tallar una segona fulla de paper, anc que la primera sigui ja molt gran. En Semèn pren la mida de la sola, del tormell i s posa a midar la garra; però l paper no arriba pera donar-hi l tom: la garra es groixuda com una biga. Mentre que en Semèn estava prenent la mida, el barine anava mirant a tot-hom de cap a peus.
Se va adonar den Mikhail.
—Hola! Qui es aquest?—va dir.
—Es el meu fadrí: ell es qui farà les bòtes,—va dir en Semèn.
—Tingueu compte! Que m serveixin tot un any!
En Semèn aixeca ls ulls envers en Mikhail, i s'adona que ni tant solament se mira l barine: on mira es enlaire, per sobre del barine, com si vegés alguna cosa. Mirava, mirava, en Mikhail. De sobte somriu am serenitat.
—Per què rius, imbecil?—diu el barine.—El que has de fer es procurar que les meves bótes estiguin a punt al temps degut.
En Mikhail va respondre:
—Les vostres bòtes estaran a punt en el moment degut.
—Així ha d'esser,—va fer el barine, tornant-se a posar la xuba.
Sen va anar cap a la porta; però, havent-se oblidat de baixar-se, va topar el front am la llinda. Tot van esser crits i indignació, i després, redreçant-se, se va fregar el cap i va pujar al vozok.
Un cop el barine va haver marxat, en Semèn va dir:
—Vet-en-aquí un que es fort com la pedra foguera; ha romput la llinda, i encara sen burla.
I la Matrena diu:
—Am la vida que porta, es clar que ha de fer goig. Si es de bronzo aquest home! No hi ha perill de que s mori per ara.
En Semèn se va dirigir an en Mikhail:
—Havem acceptat aquesta feina; molt serà que no ns ocasioni algun disgust. Es un cuiro car, el barine es violent... Mentres no fem un bunyol! Tu tens la vista més bona que la meva i la mà més segura: aquí tens les mides, talla-m aquest cuiro. Entretant, jo faré la teva tasca.
En Mikhail va obeir; va agafar el cuiro, el va desplegar i s va posar a tallar.
La Matrena l mirava fer; acostumada a l'ofici, se va extranyar de veure que en Mikhail tallava l cuiro d'una manera diferenta que pera unes bòtes. Ella volia parlar, emperò pensava:
—Sèns dubte no hauré comprès quina mena de bòtes necessita l barine; en Mikhail sab més bé que jo lo que fa. Lo que es jo no m'hi vull ficar.
En Mikhail fa un calçat que cus a la manera dels sandalers. La Matrena, més extranyada que mai; però no s'hi vol ficar, i en Mikhail continúa cusint. Arriba l'hora de dinar. En Semèn s'aixeca i veu que en Mikhail ha fet amb el cuiro unes sandalies, en compte d'unes bòtes, ell que no s'havia equivocat mai en res. En Semèn fa un «Ah!»
—La mercaderia està perduda! Què li diré an el barine? On podré trobar una mercaderia semblant an aquesta?
I va dir an en Mikhail:
—Què has fet, amic meu? Tu m'has tirat a perdre! El barine m'ha encomanat unes bòtes, i tu, què has fet?
En aquell mateix moment truquen un gran pic a la porta. Miren per la finestra i veuen el sirvent del barine que ferma l seu cavall a l'anella de la porta. En Semèn sen va a obrir; el sirvent entra esbufegant.
—Bona nit, mestre.
—Bona nit. Què vols?
—La barinia[7] m'envia cercar les bòtes.
—Les bòtes?
—No, les bòtes: el barine ja no n necessita de bòtes: no n portarà pas més. La barinia us desitja molts anys de vida [8].
—Com s'entén!
—No ha tornat pas viu a casa: ha mort dins del vozok. Arribem, obro, i mel veig ajegut al fondo, tot enquerquerat. Am prous feines l'en havem pogut treure. La barinia m'ha enviat aquí dient-me:
«—Vés i digues al sabater que faci unes sandalies pera un mort en comptes de les bòtes que l barine ha anat a encomanar deixant-li l cuiro. Que cuiti, espera-t, i torna am les sandalies.»
En Mikhail va agafar les sandalies i el cuiro que sobrava, ho va posar tot ben embolicat i va entregar el farcell al vailet, que s'estava esperant:
—Adéu-siau, vós am la companyia! Que Déu vos guardi de mal!
Passa un any, passen dos anys, i vet-aquí que ja fa sis anys que en Mikhail s'està a cân Semèn. Tot va seguint de la mateixa manera; ell no surt mai, no parla gaire i no ha fet la rialleta sinó dos cops: el primer, quan la dòna li va donar menjar; el segon, quan la visita del barine. En Semèn no té prou boca pera alabar el seu fadrí; ja no li pregunta mai d'on ve; no té por més que d'una cosa: que en Mikhail sen vagi.
Un dia estaven tots ensems, les criatures jugaven i s'enfilaven per sobre ls bancs, prop de les finestres; la Matrena escalfava les planxes, en Semèn feia anar l'alena, en Mikhail estava acabant un taló. Una de les criatures va anar recolzar-se a l'espatlla den Mikhail, que s'estava a la vora de la finestra, i li va dir:
—Mira, oncle Mikhail; mira una mercadera am dugues nenes: me sembla que vènen cap aquí. Una de les nenes es coixa.
An aquestes paraules de la criatura, en Mikhail deixa la feina i mira al defòra. En Semèn se n'extranya molt: en Mikhail no havia mirat mai al defòra, i vet-aquí que ara mira que mira per darrera ls vidres. En Semèn, que també va a mirar per la finestra, veu, efectivament, una dòna ben vestida que acompanya dues noietes, que duen uns abriguets de pell i mocador de llana al cap. Les nenes s'assemblen, impossible de distingir-les una de l'altra, emperò l'una d'elles coixeja i arrossega la cama.
La dòna s'atura a la porta, fa córrer el pastell i entra a l'isba, empenyent les criatures davant d'ella.
—Bon dia, bona gent.
—Sigueu la benvinguda. Què volieu?
La dòna s'asseu, les noietes s'acosten molt an ella timidament.
—Necessito sabates pera les meves nenes.
—No n'hem fet mai de tant petites, emperò tot se pot fer: ho provarem. Se poden fer am punteres, se poden fer am folro de tela: com les voleu? En Mikhail, el meu fadrí, ne sab molt.
En Semèn se tomba i veu en Mikhail que devora amb els ulls les noietes.
En Semèn, cada cop més extranyat. Es veritat que aquelles noietes són boniquetes, grassones, amb unes galtones totes rosades, i els ulls negres; els abriguets de pell i els mocadors del cap són graciosos, emperò no pot arribar a compendre per què en Mikhail les contempla am tant interés, com si ja les conegués. En Semèn enraona am la dòna; pren la mida.
La dòna s posa la coixeta sobre la falda, dient:
—Pren dugues mides d'aquesta; faras una sabata pera l peu de pinya i tres pera l'altre peu; llurs peus són iguals: són bessones.
Després d'haver pres la mida, en Semèn va dir, signant la coixeta:
—Per què es esguerrada? Ho es de naixença?
—No: sa mare la va esguerrar.
La Matrena s fica en la conversa, curiosa de saber:
—Qui ets tu?—diu an aquella dòna.—Qui són aquestes criatures? No ls ets mare?
—No ls sóc ni mare ni parenta, bona dòna: són afillades meves.
—No són de la teva sang, i les contemples tant!
—No les haig d'estimar, si les he criades totes dues am la meva llet! Jo també vaig tenir una criatura, i Déu se me la va emportar: no la contemplava pas tant com an aquestes.
—De qui són aquestes?
La Matrena s va posar a xerrar amb aquella dòna, qui ls va contar lo següent:
—Ja fa sis anys que són orfanes; el pare va esser enterrat un dimars; la mare va morir el divendres. Orfanes de pare abans de néixer; la mare no va sobreviure ni un dia a llur naixença. Jo allavors vivia al mateix poble amb el meu marit; erem veins; les cases se tocaven. El pare s'estava tot sol treballant al bosc, quan li va caure assobre un arbre, i el va aixafar; va quedar tant malparat que, al cap de poca estona que l'havien portat a casa, va entregar l'ànima a Déu. Tres dies després la seva dòna va anar de part d'aquestes dues nenes. Pobre, solitaria, no va tenir ningú a la vora seu per assistir-la, ni llevadora ni sirventa. Quan va desocupar estava sola. Al matí següent hi vaig anar a veure-la; entro, i ja me la veig, pobreta, tota freda! Al morir havia caigut sobre la menuda i li havia esguerrat el peu. La gent se van ajuntar, van vestir la morta, li van fer la caixa i la van enterrar. Els veins són tots bona gent; les nenes se quedaven soles: què fer-ne? Allavors jo era l'unica dòna del poble que criava, alletava la meva primera criatura desde feia vuit setmanes; vaig pendre les nenes per un quant temps a casa meva. Els mujiks se reuniren, per tractar de què s'havia de fer de les nenes, i vet-aquí lo que m van dir: «—Maria, guarda-les a casa teva interinament, segueix criant-les, i dóna-ns el temps necessari per posar-nos d'acord,» Ja havia donat el pit a l'una, emperò encara no havia donat res a l'altra, a la pobre esguerradeta; no pensava pas que pogués viure; i després jo mateixa men vaig donar pena; sumicava; me va fer una llastima! Per què l'havia de deixar patir, pobret angelet de Déu? Li vaig dar mamar i els vaig criar tots tres, el meu i les orfanetes. Jo era jove i forta, menjava bé, vaig tenir molta llet. Nostro Senyor me va ajudar. Alletava al mateix temps dues criatures, i la tercera esperava; quan ne tenia una d'assadollada, agafava la tercera; i Déu me va fer la gracia de poder-les anar pujant. El meu filet va morir al cap de dos anys, i Déu no me n'ha donat cap més. D'allavors ençà, les coses ens han anat bastant bé i ara ns estem al molí, al molí d'un mercader. Guanyem bastant, ens donem bona vida, però no tinc fills. Què faria jo ara si no tingués aquestes nenes? M'estaria sola. Com voleu, doncs, que no me les estimi i que no les contempli? Són l'alegria dels meus ulls, la cera del meu ciri [9].
La dòna va estrènyer sobre l seu cor les nenes, va fer un petó a la coixeta i s va aixugar els ulls, plens de llagrimes.
«Se pot viure sense pare ni mare: no s pot viure sense Déu», diu el proverbi.
Així van parlar, i aquella dòna s va disposar pera anar-sen. Quan els de la casa la van haver acompanyada fins a la porta van girar el cap envers en Mikhail, i aquest s'estava am les mans plegades sobre ls genolls, els ulls enlaire i somrient.
En Semèn s'hi va acostar i li va dir:
—Què fas, Mikhail?
En Mikhail se va aixecar, va deixar la feina, se va treure l davantal, va saludar el patró i la mestressa, i els va dir:
—Perdoneu-me, patró! Déu ja m'ha perdonat: perdoneu-me vosaltres també.
I els patrons veuen que una claror extranya envolcalla en Mikhail. En Semèn s'aixeca, el saluda i li diu:
—Ja veig, Mikhail, que tu no ets un home com els altres i que no t puc tenir am mi, ni interrogar-te. Diga-m solament una cosa: per què estaves tant trist i tant aixafat quan te vaig trobar i portar a casa? Per què t'has asserenat quan la meva dòna t va oferir menjar? Allavors vas somriure i et vas asserenar. Més tard, quan el barine va venir a encomanar les bòtes, vas somriure altra vegada i et vas asserenar encara més, i ara, quan aquesta dòna ha portat aquelles nenes, has somrigut per tercera vegada i t'has posat tant content! Digues-me, Mikhail, per què surt de tu aquesta claror i per què has somrigut tres vegades?
I en Mikhail va respondre:
—Estic tant content, perquè Déu m'havia castigat, i ara m'ha perdonat. He somrigut tres vegades perquè havia d'apendre tres paraules divines, i ja he aprés les paraules. He après la primera paraula quan la teva dòna ha tingut pietat de la meva miseria: allavors he somrigut per primera vegada. He somrigut per segona vegada quan el barine ha vingut a la teva isba, perquè allavors la segona paraula m'ha estat revelada; i ara, veient les nenes, he après la tercera paraula divina i he somrigut per tercera vegada.
I en Semèn li pregunta:
—Digues-me, Mikhail, per què t'havia castigat Déu i quines són aquestes paraules, i així jo també les sabré.
I en Mikhail va respondre:
—Déu m'ha castigat pel meu desobeiment. Jo era un angel al cel i vaig desobeir. Jo era un dels angels del cel. Nostro Senyor me va enviar a la terra a cercar una ànima, l'ànima d'una dòna. Vaig baixar a la terra i vaig veure una dòna enlletigada, malalta, que acabava de donar la vida a dues nenes. Aquelles criatures sumicaven al costat de la mare, massa debil pera poder-los donar mamar. Quan ella m va veure va compendre que Déu demanava la seva ànima; va plorar i va suplicar:
»—Angel de Déu, el meu marit s'ha mort ara fa tres dies perquè, trobant-se al mig d'un bosc, un arbre li va caure assobre; jo no tinc ni mare, ni germana, ni tia; les meves orfanetes no m tenen sinó a mi! No t'enduguis la meva pobre animeta: deixa-m pujar els meus fillets, que ls pugui veure caminar sols: les criatures no poden viure sense pare ni mare.
»jo vaig obeir a la dòna, vaig posar una criatura al seu pit i l'altra als seus braços; vaig tornar al cel, me vaig presentar davant de Déu i li vaig dir:
»—No me n'he pogut endur l'ànima de la partera. El pare era mort de desgracia, ella té dues bessones i m'ha suplicat que li deixés el temps de fer pujar els seus fillets, que no poden viure sense pare ni mare. No me n'he pogut endur aquella ànima.
»Nostro Senyor me va respondre:
»—Vés, i porta-m l'ànima d'aquesta mare, i vindrà un dia que tu coneixeras tres paraules divines: apendras lo que hi ha dins dels homes, lo que no es donat a l'home i lo que fa viure ls homes. Quan tu hauras après aquestes tres paraules, tornaras al cel.
Vaig tornar a la terra, i men vaig endur l'ànima de la pobre mare. Les criatures varen deixar el pit maternal, el cadavre va caure del costat esquerre, aixafant el peu d'una de les nenes. Mentre que m vaig aixecar per dessobre de la cabana, pera portar l'ànima al Criador me va agafar un torb, les ales sem van fer feixugues i m varen caure; l'ànima va pujar tota sola envers Déu, i jo vaig romandre jaient en terra a la vora del camí.
I en Semèn i la Matrena comprengueren allavors qui havien vestit i nodrit, qui havia viscut amb ells.
Ploraven de goig i d'emoció, i l'angel els parlà encara:
—Jo vaig romandre sol en el camí, sol i nu. Fins allavors no havia conegut cap de les miseries humanes, ni l fred, ni la fam. Vaig devenir home, vaig tenir fam, vaig tenir fred, i no vaig saber què fer. Vaig veure una capella consagrada a l'Eternal, vaig voler refugiar-m'hi; la porta era tancada am pany i clau. No podent entrar, me vaig asseure sobre l bancal, cercant d'abrigar-me del griso. Va venir la nit, vaig tenir fred, vaig tenir fam, jo patia, jo tremolava, la pena s va apoderar de mi. De sobte, vaig sentir passos pel camí: era un home que venia portant unes bòtes; parlava tot sol. Vaig veure per primera vegada la cara mortal de l'home, d'ençà que jo també m'havia tornat home, i vaig tenir por d'aquella cara; me vaig girar. El vaig sentir que parlava an ell mateix: «Com ho faré pera donar menjar a la dòna i a les criatures? Com ho farem pera abrigar-nos del fred els nostres membres balbs?» I jo pensava: «Jo m moro de fred i de fam i vet-aquí aquest home que passa; no pensa sinó en les seves necessitats, no podrà pas socorre-m.» L'home m va veure, va arrugar el front, devingué terrible i va passar de llarg... Ja vaig perdre l'esperança. Sobtosament vaig sentir que tornava i ja no l vaig reconéixer: la mort havia passat abans per la seva cara, mentre que ara s'havia tornat viu, i vaig veure l'imatge de Déu sobre aquella cara. Va venir cap a mi, me va vestir, me va agafar per la mà i m va portar a casa seva. La seva muller era sobre l bancal de l'isba, i va parlar; aquella dòna era encara més terrible que l seu home, l'halè de la mort sortia dels seus llavis, l'halè mortal de les seves paraules me tapava la respiració, me va entrar un defalliment! Ella m volia tornar al fred, a l'agonia, a la mort, i vaig compendre que ella també s moriria treient-me de casa seva. Tot d'un cop son marit li parlà de Déu. Tot seguit la dòna s transformà; me va fer menjar, i com me mirava, vaig alçar els ulls envers ella: la morta s'havia tornat viva, i vaig reconèixer Déu en la seva cara. I me vaig recordar de les paraules de Déu: Tu coneixeras lo que hi ha dins dels homes. Vaig apendre així que hi ha dins dels homes l'amor. Content de tenir la revelació d'una de les paraules divines, vaig somriure allavors per primera vegada: no comprenia encara lo que no es donat a l'home, i lo que fa viure ls homes.
»Feia un any que vivia am vosaltres; el barine va venir encomanar unes bòtes, unes bòtes que devien durar un any sense torce-s ni esquinçar-se. Mel vaig mirar, i vaig veure al costat d'ell un dels meus companys, l'angel de la mort: ningú l va veure més que jo; jo l coneixia, jo sabia que l sol no seria encara post quan l'ànima del barine l deixaria, i jo pensava: «L'home acumula pera un any, i no sab que ha de morir abans de la nit». I me vaig recordar de la segona paraula de Déu: Coneixeras lo que no es donat a l'home. Lo que hi ha dins l'home, jo ja ho sabia... I ara aprenia lo que no es donat a l'home. No es donat a l'home saber què es lo que cal al seu cos; i vaig somriure per la segona vegada. Emperò jo ignorava encara, jo no comprenia lo que fa viure ls homes. Vaig viure així, esperant sempre la revelació del Creador, la darrera paraula divina. Quan va fer sis anys, va venir aquella dòna am les bessones, les vaig reconèixer i vaig saber com era que ls havia salvat la vida. Allavors ja ho vaig saber tot i vaig pensar: «La mare implorava pera ls seus fillets, i jo havia escoltat la mare; jo m'havia cregut que aquelles orfanetes eren destinades a morir, i vet-aquí que una dona, una extrangera, les ha nodrides i recullides». I quan aquella dòna va plorar d'entendriment parlant d'aquelles criatures que no li eren res, que ella contemplava, que ella planyia, vaig veure en ella l'imatge divina de Déu i vaig compendre lo que fa viure ls homes. Vaig compendre allavors que Déu m'havia revelat la darrera paraula, que ja m perdonava; i vaig somriure per tercera vegada.
I l'angel se va despullar de la seva forma terrestre i s revestí de claror; els ulls humans no pogueren soportar-ne l'esclat; elevà la veu, qui semblà venir, no d'ell, sinó del cel, i digué:
—I vaig compendre que l'home no viu de les seves necessitats propries, sinó que viu per l'amor. No era donat a la mare saber lo que faria viure ls seus fillets; no era donat al barine saber què li feia falta; no es donat a cap home saber si li caldran aquest vespre unes bòtes pera portar-les en vida, o bé unes sandalies pera portar-les mort... Vareig restar vivent quan jo era home, no perquè m cuidés de mi mateix, sinó perquè hi va haver amor en un passavolant i en la seva dòna: van tenir pietat de mi i em van estimar. Les orfanetes van viure, no perquè hi van pensar, sinó perquè una dòna tenia l'amor en son cor. Els homes viuen, no perquè pensin en si mateixos, sinó perquè l'amor es en el cor dels homes. Abans jo ja sabia que Déu ha donat la vida als homes i ha volgut que visquessin. Ara he comprès que Déu no vol que l'home visqui sol, i per això es que amaga a cascú lo que necessita. Vol que cascú visqui pera ls altres, i per això es que revela a cascú lo que es util a la vegada an ell mateix i als altres... Allavors vaig compendre que ls homes, que s creuen viure unicament de llurs propries sollicituds, no viuen en realitat sinó per l'amor tot sol. Aquell qui es en l'amor es en Déu; i Déu viu en ell, car Déu es l'amor.
I l'angel cantà les alabances de Déu; sa veu féu tremolar l'isba; la teulada s va obrir, una columna de foc s'aixecà de la terra envers el cel. En Semèn, la seva dòna i els seus fills se prosternaren en terra. L'angel obrí ses grans ales i va volar cap al cel.
Quan en Semèn se va retornar, l'isba havia tornat a agafar el seu aspecte, i ja no hi havia ningú, fóra d'ell i dels seus.