Coses nostres/Es drac de Na Coca
Encara no feia fosca
pes carrer de sa Portella,
i els seus veinats ja embarraven
ses entrades, tot depressa.
I com si desconfiassin
dels ferreiats i clavendes,
amb images beneïdes
les cubrien per darrera.
No era que per dins Ciutat
hei fés naufraig gent dolenta,
puix ses forques se corcaven
i es podria sa llendera.
Era un drac que se menjava
els infantons de mamella,
i ses mares perseguia
en fer fosca, cada vespre.
De dar premi an a qui el mat,
els Jurats crida n'han feta,
i s'ha armada molta gent
amb pedrenyals i ballestes.
Per això en fer-se horabaixa
ses dones són dins ca-seua,
i els homos agosarats
fan l'aguait per ses travesses.
—
Per davant ses xebronades
que sobre els casals s'estenen,
una pluja fina, fina,
brufa a poc a poc ses pedres.
I entretant que els infantons,
a ses mares cosits, resen,
una jove, sens remor,
treu es cap a sa finestra.
Sa fosca de tot s'ha closa
i res veuen ni res senten,
més que es regalim de s'aigo
que engoleix sa claveguera.
I tot just quant s'apagaven
els darrers tocs de la Queda
que a compàs donava, trista,
sa campana d'En Figuera,
es trepig d'un cavaller,
pes carrer de sa Portella,
alegrà es cor de la jove
que guaitava a sa finestra.
Però, mentres arribava
tot xalest just a baix d'ella,
es drac rossegant sortia
de per dins sa claveguera.
I la jove, que amb sa vista
travessava ses tenebres,
ve la vida perillar-ne
des qui era la vida seua.
Per ‘xo quant l'escometia,
per resposta li diu ella:
—Bartomeu, treu-te l'espasa,
guarda, que t'envest la fera!
S'enamorat cavaller
mira en torn a tota pressa,
treu s'espasa i se redossa
just a baix d'una capella.
Un fanal d'oli penjava,
i sa llum veure li deixa
aquell drac que se'n venia
sonant s'escata lluenta.
Es cavaller se mirava,
tot a un temps, d'aquella fera
es barram, s'espasa nua,
sa capella i sa finestra.
S'amor li dava coratge,
son nom es desig de vénce',
sa fe confiança en Déu...
Es drac envest i ell espera.
Cau a sota es cavaller,
però no ès ell qui gemega:
valga que li ha entrat s'espasa
per mig de sa gargamella!
Els veinats tots devallaren
amb gresols i llumeneres.
i de cop foren allà
cans d'ajuda i gent valenta.
I es capità Coc d'Alcúdia
ses patrulles conegueren,
que per festetjà amb Na Còca
era arribat aquell vespre.
De llavors ençà aquell drac,
que encar’ara se conserva,
cad’any al poble mostraven
es dia de sant Silvestre.(*)
1870
(*) Era un cocodril d'uns sis pams de llargària, que el darrer dia de l'any, com per fer més festa de sa Colcada, penjaven a ca'n Rosselló de Plaça de Santa Eulària.