Crònica de Bernat Desclot/Capítol CXXXV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL CXXXV

Com les gents de la vila de Perpinya se llevaren contra lo rey d'Arago.


Q
uant lo rey d'Arago hac vist e entes quel escriva no podia entrar en la cambra hon son frare lo rey En Jaume jaya, e puix hac establides ses guaytes per tot lo castell tot entorn, ell se gita a dormir. E quant hac dormit huna peça de la nit en son llit, ell se desperta e oy les guaytes que de aquella part estaven sobre la casa hon ell jahia, que movien gran brogit, e cridaven axi con si hom combatia lo castell. El rey qui u oy, llevas ab la espa en la ma, e puja sus a les guaytes, e menaçals com axi cridaven. E respos la huna de les guaytes:  «Per Deu! senyor, no cridam sens raho, car no sabem si son gents, o als de fora, que havem sentit ferir grans colps acens, prop del mur». El rey dix los que folls eren e embriachs, e que calassen en mala ventura o en bona; car ço que deyen no era res; mas que guaytassen d'aqui avant, mas no cridassen mes ne somoguessen menys de raho.


 Ab tant lo rey se torna a dormir en son llit. E quant hac dormit hun poch, ell oy que les guaytes se treballaven e cridaven a grans crits. E ell torna y tot gint, e fello munta a les guaytes, ab huna maça que aportava en sa ma, e ab hun mantell adossat; e menaça a les guaytes, com axi cridaven que nol dexaven dormir; e feu semblant quels volgues ferir ab la maça. E ells respongueren li:  «Senyor, vos nos podets fer e dir ço que a vos placia; mas, comanats nos havets que nos guardem e guaytem lo castell y vas, ne retrem nostre deute quant mester hi sia; e sapiats que ço que nos havem fet, havem fet ab raho, que, com havem dit, bens ha estat vigares dos o tres vegades que hom trancas lo mur del castell ab pichs e ab caps martells». E lo rey menysprea ço que les guaytes deyen e torna s'en a dormir; mas no poch molt dormir, que ell senti les guaytes quel despertaven altra vegada. E ell, irat e ple de mal talent, llevas ab huna cota de burell vestit, ab hunes çabates, menys de calses; e ab la llança lexas anar a les guaytes. E tots fogiren com lo veren venir. E ell demanals fellonament; si eren embriachs, o que havien sentit, que axi cridaven es treballaven debades. E les guaytes respongueren li:  «O tots som encantats o nos havem entes e sentit encara ço que ja us haviem dit. -Ara, ço dix lo rey, estats vos suau; e si u sentis altra vegada, cridats grans crits e sabrem que es. Mas be creu que vosaltres cridats en foll per tal que no us adurmats».
 E quant aço hac dit, lo rey torna s'en a dormir en son lit; e dormi tro al dia clar. E quant lo dia aparech, lo rey crida son escriva e dos cavallers e lo comte de Pallars atresi, e dix los que s'en anassen a la cambra hon jaya lo rey En Jaume son frare, e que li diguessen que fermas aquelles cartes que havia otorgades, e si no ho volia fer que ho digues. Lo comte de Pallars ab l'escriva e ab dos cavallers ana s'en vers la cambra, e troba la porta oberta; e entra s'en dins; e troba la reyna muller del rey En Jaume, ab tres fills seus e ab huna filla, que seya sobre hun llit, trista e plorosa, ab altres homens e fembres qui eren de la companya del rey En Jaume. El comte de Pallars ab sos companyons qui la veren, maravellaren se molt e besaren li la ma, e digueren li:  «Hon es lo senyor rey de Mallorques?». E ella ab tota l'altra companya mogueren gran plor e dixeren: que no sabia que s'era fet, e nos pensava que james lo veessen. E el comte e cells qui eren ab ell vingueren cuytosament al rey d'Arago, e digueren li tot lo fet e ço que havien trobat.
 El rey que aço oy, senyas e maravellas molt com era aço estat, e pensas que alguns de sa companya no y haguessen consentit en aquest feyt; mas non volch res dir, sino que dix: que no havia perdut son enteniment per peguea mas per ensenyament, per tal com hanch no havia volgut ahontar son frare lo rey En Jaume, ço es assaber que hom li entras en sa cambra hon ell jaya. Ab tant lo rey s'en vench a la cambra hon era estat lo rey En Jaume, e feu guardar si trobaria per hon era exit. E veren aquella ayguera uberta d'amunt dita, e encara la lanterna e les candeles, que trobaren lla dins cremant, que y havia fetes encendre lo rey En Jaume com s'en exi. El rey d'Arago maravella s'en com ho veu, e dix a la reyna muller del dit rey En Jaume:  «Certes! madona la reyna de Mallorques, certes! vostre marit m'ha fet gran escarn: E cregats per cert que yo no era vengut aci per negun dan seu, ne que li volgues tolre sa terra; mas que la deffensas a ell e que la guardas, que a mi nom pogues venir dan en esta guerra, la qual esperava haver en breu ab lo rey de França. E vostre marit ham fort escarnit e gaubat, e ha fet gran mal a mi; mes major l'ha fet a si mateix, e a sos fills, e a vos. Sab me greu e son despagat, si als hi pogues fer».
 Ab tant lo rey se parti devant la reyna, e feu la be guardar a ella e a sos fills, que nol poguessen escarnir axi com lo rey En Jaume havia feyt. E quant lo rey d'Arago fo exit de la cambra, seuse a huna finestra qui guardava vers la via de Perpinya; e oy gran brogit e grans crits d'homens e de fembres e de infants qui cridaven a grans crits e deyen axi:  «Senyor rey En Jaume de Mallorques, e qui us ha mort? James no trobarem tan bon senyor!». E quant lo rey hac aço entes, trames hun missatge a la vila per saber que cridaven aquelles gents. E lo missatge devalla corrent a la vila; e torna tantost d'avant lo rey e dix li:  «Senyor, pensats hi tost de exir vos e vostra companya, axi com puxats, sino vos e nos som tots perduts; que veus tots los homens de la vila guarnits ab llurs armes; e han gitades cadenes e barreres, e volen pujar aci e que us prenen e aturen vos e vostra companya; car fama ha venguda entre ells: que vos havets mort e estanit llur senyor, ço es assaber lo rey En Jaume de Mallorques qu'es vostre frare». Quant lo rey d'Arago hac aço oyt e entes, feu carregar les adzembles de la sua roba e de aquella que atroba en lo castell, e puix dix a les guaytes qui axi lo haviren despertat la nit: que no s'eren moguts menys de raho, car huna ayguera havia feta obrir lo rey de Mallorques, per hon s'en era exit de sa cambra e fuyt del castell, e que alli feyen los colps que ells havien sentits. E quant tuyt hagueren aço oyt, maravellaren s'en molt, e pensaren de carregar la roba a les adzembles. El rey d'altra part trames missatgers als cavallers qui albergaven en la vila: ques armassen tost e yvas e que pujassen ab llurs armes e ab llur roba vers lo castell. E tuyt feren ho axi com lo rey ho hac manat. E a penes se foren los cavallers guarnits, que tots los homens de la vila muntaren vers lo castell ab llurs armes, be tres milia o pus. El rey d'Arago quels veu venir, exi fora la porta del castell en hun cavall, cavalcant ab huna maça al puny; e volia parlar ab les gents qui venien; mas no podia esser oyt, tan grans crits movien, dient al rey a huna veu:  «Que vos nos havets mort nostre senyor lo rey de Mallorques!».
 El rey a grans penes feu los callar, e escoltaren lo. E ell dix los axi:  «Malvada gent, per que cridats ne us movets contra mi sens raho: que yo no se que us deits. Com vos pensats que haga mort mon frare, vostre senyor? que no u faria per res de aquest mon. Mas yo us dire com m'en pres. A nit que passada es, me atorga que faria ma volentat, quem ajudaria de tot e ab tot son poder. E que aço sia ver, mostrar vos hi e per cartes quem foren fetes pobliques».
 Ab tant lo rey appella lo seu escriva, per nom Pere de Sent Climent, e feu legir les cartes qui eren estades fetes entrel rey d'Arago e son frare lo rey de Mallorques e les convinences que havien empreses ab duy. Quant l'escriva hac leses les cartes, dix el rey d'Arago a aquella gent:  «Barons, havets entes, ne encara crehets ço que yo us dich si es ver? -Och, senyor, dixeren tots; mas quens havets fet nostre senyor lo rey de Mallorques? -Yo us ho dire, ço dix lo rey. Esta nit qui es passada, s'en exi, e asogas per huna corda, e s'en es anat per huna finestra qui era en la cambra. E dich vos en veritat: que no se que s'es fet, levat us d'aytant que se per cert, qu'en aço ha fet gran mal a si en leix primerament, e a mi, e a sa muller, e a sos fills».
 E les gents qui u oyren començaren de plorar e de cridar a grans crits, e a dir:  «Vos lo nos haveu mort. E retets lons. Que ço que deyts no son sino abelliments de paraules». El rey qui veu que axi era e que la gent se comovia contra li, e no li valia res son parlar, feu senyals als cavallers, que ixquessen ab llurs armes. E mantinent ixqueren be docents cavallers armats del castell e gran res de servents. E mal grat de tota aquella gent feren los partir de aqui a grans empentes. Els homens de la vila, qui veren que axi era, tornaren s'en a la vila e anaren s'en per los hostals e per los alberchs, e trobaren molts homens de la companya del rey d'Arago, e majorment homens a peu quis guarnien per pujar al castell e ajudar al rey d'Arago llur senyor; e prengueren los tots, si que ben aturaren de mil en sus. El rey d'Arago qui u sabe feu tost, segons d'amunt es dit, carregar les adzembles de la roba e del tresor e de la moneda que troba al castell; e feu cavalcar la reyna de Mallorques sa cunyada ab sos tres fills e ab sa filla atresi, e los altres presoners, ço es assaber N'Amalrich de Narbona, e el nebot del arquebisbe de Narbona, e dos consellers del rey de Mallorques; e ixque del castell ab tota l'altra companya e avials tots tro fora la vila. E puix ell torna ab su companya de cavallers a la vila, per dellivrar aquells servents que havien aturats los homens de la vila. E com fos a les portes, viu lo comte de Pallars que havien aturat dins les portes ab sa companya. El rey vench esperonant, e nengu nol gosa esperar. E dona huna empenta al comte de Pallars, e gital deffora. Ab ell ensemps ixqueren gran res de aquells servents que havien aturats los homens de la vila. Pero si n'i romaseren, qui presos qui aturats, qui uns qui altres, de la companya del rey d'Arago, be cent o pus.
 Ell rey qui viu que nos podia pus atura sens perils, per ço com tots los homens de la vila venien a les portes, torna s'en ab sos cavallers e altra companya que havia lexida deffora; e puix tots ensemps vengueren s'en a poch a poch, tant tro que foren en hun lloch ques appellat Junqueres, e es d'En Dalmau de Rocaberti. E quant foren aqui, vench En Ramon Folch devant lo rey, e el comte de Pallars a tresi, e pregaren lo quels donas hun do, que no seria gran son do. E lo rey atorgals ho francament. E ells pregaren lo que lexas anar la reyna de Mallorques lla hon volgues, car a ell no era honor de tenir huna dona aytal com aquella en preso, e majorment com fos prenyada; e havia reguart que nos afollas del prenya, per dolor, com se vees en dolor e en preso. E el rey dix los: que playa li, per amor d'ella e d'ells, e que s'en anas, si anar s'en volia. E tantost En Ramon Folch e el comte de Pallars tornaren s'en ab la reyna, e seguiren la tro al coll de Banyoles; e aqui lexaren la anar. E ella ana s'en en Rosello ab huna sua filla qui era venguda ab ella, e ells tornaren s'en al rey d'Arago a Junqueres.
 El rey d'Arago feu amenar los quatre fills del rey de Mallorques a'hun castell seu qui es riba mar, qui ha nom Torella de Mongriu; e aqui feu los be guardar. E trames l'altra part N'Amalrich de Narbona en la ciutat de Girona; e aqui feu los estar, ell e el nebot del arquebisbe de Narbona, ab nom se quants cavallers, en preso e en ferres, en huna torre qui ha nom la torre Gironella. E aqui guardals hom be, aytant com hi estigueren. E el rey vench s'en per Girones e per Ampurda, e reconech tots sos cavallers e ses viles.
 Ara lexaren a parlar del rey d'Arago En Pere, e parlarem del rey En Jaume de Mallorques, son frare, e del rey de França e de llurs affers, e com vengueren en la terra del rey de Arago, ço es assaber en Catalunya.