Crònica de Ramon Muntaner/Capítol CLXXVII

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL CLXXVII.
Com lo senyor rey en Iacme Darago vench a Valencia, e hach pres la corona del reyalme; e com missatgers del rey en Sanxo de Castella li vengren, pregant li de pau, la qual confermada entre ell e lo rey de Castella e sos nabots.

Puix lo senyor rey Darago ana vesitant tot Arago, e puix vench en la ciutat de Valencia hon axi mateix li fo feyta gran festa, e reebe corona del reyalme. E dementre que ell anaua vesitant terres, al senyor rey vengren missatgers molt honrrats del rey don Sanxo de Castella cosi germa seu, e saludaren molt deuotament lo dit senyor rey Darago de part del rey don Sanxo cosi germa seu. E feya li a saber, que hauia gran alegre de la sua venguda, e quel pregaua, axi com a char cosi que ell molt amaua, que li plagues que hagues pau ab ell, e que ell que era aparellat, que li valgues contra tots los homens del mon; e quel rey Nanfos lauia guerrejat, e lauia mes en punt de tolre sos regnes, els volia donar a sos nabots que no li atanyen tant com ell, de que era estat molt marauellat; e que no paria que ell hagues deute negu ab ell. E axi que pregaua ell, que ço que el rey Nanfos son frare hauia feyt, que nou guardas; mas que pensas lo gran deute qui es entre ells.

Si quel rey Darago respos als missatgers molt cortesament, axi com aquell senyor qui es estat e es lo pus cortes e els mills nodrit de totes coses que hanch senyor fos, e dix, que be fossen venguts. E puix dix, quel rey don Sanxo nos deuia marauellar de res quel senyor rey Nanfos hi hagues feyt; que lo rey Nanfos feya com a bon fill qui volia venjar la gran falla que ell hauia feyta al senyor rey nostre pare: e dich vos, que daquell cor mateix ne forem nos; mas pus que ell demanaua pau, a nos plau que laya. E los missatgers respongueren: hoch, senyor, ab una cosa ques profer, que aconeguda vostra fara esmena a vos de tot ço que ell hagues fallit al senyor rey vostre pare: e lesmena sia aquella, que vos, senyor, ne vullats queus en do ciutats castells o viles o llochs, o fer tota aquella honor que vos conegats que fer vos en deja. E lo senyor rey respos, que pus tambe ho deya, que ell se tenia per satisfet, e que dell no volia ciutats, castells ne altres llochs; que la merce de Deus ell hauia tants reyalmes e tant bons, que no li feyen fretura sos llochs: mas bastaua li, que ell sen penedis de ço que feyt hauia; empero volia, que ell donas part de la terra de Castella a aquells infants sos nabots, ço es a don Alfonso e a don Ferrando; que ell per res nols desempararia. E los missatgers digueren, que sobre aço sen yrien.

E axi tornarensen al rey de Castella. E com foren dauant llur senyor lo rey de Castella, comptarenli tot ço quel senyor rey Darago hach dit, e digueren la gran bonesa e sauiesa que en ellera. E lo rey de Castella fon molt pagat, e mana, que tornassen a ell, e que ell era aparellat, que de totes coses faes ço que ell manaria. Queus en diria? que tantes vegades anaren missatgers entre ells, que la pau fo otorgada de cascuna de les part, que don Alfonso e don Ferrando volian hauer pau ab llur auonclo lo rey don Sanxo, e ques tenien per pagats de ço quel senyor rey Darago hauia tractat, que el rey de Castella los donas, e que renunciassen al regne. E axi fo empresa la vista del senyor rey Darago e del rey de Castella, e cascuns esforçarense de venir a la vista, com pus honrradament poguessen.

Si que com lo senyor rey Darago fo a Calathayu ab gran gent de richs homens e prelats e cauallers e ciutadans, e sabe, que lo rey de Castella era a Soria, axi mateix que hi hauia menada la regina, e hi era linfant don Ioan, frare del rey don Sanxo, e molts altres richs homens. E lo senyor rey qui sabe, que la regina era a Soria, per sa cortesia e per honor de la regina volch anar a Soria abans quells no venguessen a Calathayu. E lo rey de Castella que sabe, que lo rey Darago venia, exi li a carrera mes de quatre llegues; e aqui fo acullit lo senyor rey Darago ab molt gran honor, e totes les sues gents, que aytant com estegren a Soria no si feu mas festa e alegre.

E com la festa fo passada, lo senyor rey Darago volch sen tornar, e prega lo rey de Castella e la regina, que venguessen ab ell a Calathayu: e ells digueren, queu farien volenters. E axi tots ensemps vengrensen Calathayu hon lo senyor rey los feu llur ops al rey de Castella e a la regina, e a tots aquells qui ab ells eren, del jorn que entraren en Arago entro el jorn quen foren exits e sen foren tornats en Castella. E segurament vos puch dir per lo cert, que totes quantes viandes e coses hom hagues, ne nomenar pogues, de tot feya donar racio lo senyor rey Darago tant bastant, que non podien menjar neguns, aus vaerets per les places donar dos diners de pa per un diner, o un porcell o cabrit o molto o siuada o peix sech, e salat, que ço quils costara en altre lloch dos sous, hauien per sis diners. E daço trobarets totes les places plenes de troters quiu venien, axi que tots los Castellans e Gallegos e altres gents moltes que hi hauia sen marauellauen. E la un dia menjaua lo senyor rey a la posada del rey de Castella ab lo rey e ab la regina, e laltre menjauen ells a la sua posada. Si quela festa era tant gran qui tots jorns se feya, que aço era gran marauella de vaer. Queus en dire? que en Calathayu estegren dos ensemps dotze jorns, e dins aquells dies fo feyta la pau, e refermada entrells. E encara fo feyta pau del rey de Castella ab sos nabots; els dona en Castella tantes de terres, que ells sen tengren per pagats, eu grahiren, eu pogren grahir al senyor rey Darago; que daltrament, sino fos per ell, non hagren res haut.

E axi com hagren estat XIII jorns en Calathayu ab gran concordia e pau e amor, partirenne, e lo senyor rey acompanya lo rey de Castella e la regina de Castella, entro foren fora de tot Arago. E perço lo senyor rey Darago feu a tot hom sos ops, axi com dauant vos he dit, entro foren fora de sos regnes; que hanch un dia no poch hom conexer, que les racions se minuassen de res, ans crexien e millorauen tots dies. E com foren al departiment dels regnes, preseren comiat los uns dels altres ab gran concordia e amor e gracia, que Deus hi hauia tramesa. E lo senyor rey de Castella e la regina anarensen pagats e alegres per la pau que hauien feyta ab lo senyor rey Darago; e encara per la pau de sos nabots, de que era estat ab gran paor, quel regne no li tolguessen, com sagren feyt, si lo senyor rey Darago sagues volgut. Mas lo senyor rey Darago volch abans tractar entre ells pau e amor, per lo gran deute que hauien entre ells, e ab ell axi mateix.

Ara vos lexare a parlar del rey de Castella, e tornar vos he a parlar del senyor rey Darago e de Sicilia.