Crònica de Ramon Muntaner/Capítol CXXV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL CXXV.
Com lo senyor rey e linfant Nanfos e els richs homens e barons exiren Peralada per enfortir la terra; e la gran malea quels almugauers van fer a Peralada, barrejant la e cremant la.

Com aquests sis jorns foren passats, tots los comptes e richs homens e barons dixeren al senyor rey, que no era bo que ell ne linfant estiguessen aqui; mas que anassen donar recapte a la terra. E axi mateix lo compte Dampuries e el vescompte de Rocaberti que anassen enfortir llurs castells, perço com per los castells porien gran damnatge donar als enamichs. E que en Ramon Folch, vescompte de Gardona, qui sera proffert dajudar e defendre la ciutat de Sona,[1] que anas endreçar e establir la dita ciutat, e que assats hauia que a Peralada romanguessen dos richs homens ab llur companyia. Queus dire? tot ço sordona, e lo senyor rey volch quel compte de Pallars e en Guillem Danglesola romanguessen a Peralada, e A. de Cortsaui; e en Dalmau de Castellnou era assats fadri llauors e nos partia del senyor rey Darago: e podia hom comptar, que a Peralada romanien quatre richs homens que eren dels bons cauallers del mon. E puix fo ordonat, que A. de Cortsaui e en Dalmau de Castellnou anassen enfortir llurs llochs, que assats hauia a Peralada del compte de Pallars e den Guillem Danglesola. E axi al mati de bell jorn clar lo compte Dampuries ana sen per lo seu comptat, e entreçar castells e altres llochs. E el vescompte de Cardona anasen a Gerona e mes se dins, e escombra la ciutat de fembres e dinfants, e pres en sa companyia molt honrrat caualler qui de cor lamauen, e molt honrrat ciutada, e establi molt be la ciutat de Gerona e la terra de Geronela. E axi mateix lo vescompte de Rocaberti ana per los seus castells enfortir, e lo compte de Castellnou e en Gesbert atre tal, e ab lo noble en Dalmau de Castellnou A. de Cortsaui.

E com tot aço fo ordonat, cascuns hagren en plorant comiat pres del senyor rey Darago que sapparella lendema de exir. E feu aparellar consell general a Peralada, e preycals els dix moltes bones paraules, els conforta els alegra els reques de be affer, e pres comiat e dix, que al mati sen yria ell e el senyor infant: e tuyt axi mateix en plorant beneyren lo, e tot hom ana li besar la ma e al senyor infant. Si que els prohomens de Peralada li digueren: senyor, nous faça paor aquest lloch, que lloch es fort e bo, e be establit de viandese de gents, e ab volentat de Deus nos farem tant, queus tindrem embarrerat lo rey de França, que no yria pus auant; e si ho fa, nos li trencarem les barreres e els camins, e els tolrem les recuses de les viandes. E lo senyor rey grahi los molt ço que dit hagren.

Queus dire? los almugauers qui eren ab lo senyor rey eren be cinch milia, e lo senyor rey hauia ordonat, que romanguessen en Peralada mil. De la qual cosa los almugauers qui eran ab lo senyor rey ordonats per romandre ab llur companyia eren molt dolents, com dins hauien a romanir: e anaua los lo cor el guany quels altres farien sobre los Francesos en les trenuytades, e pensaren quells li darien altre consell. Si que entendrets gran maleaque faeren. Que com vench a la mija nuyt, que lo senyor rey e lo senyor infant foren exits de Peralada, e pogren ser a Vilabertran o a Figueres, ells van be metre en cent llochs de la vila foch, e cridaren: exits! exits! Queus dire? les bones gents e los bons homens qui jayen en los llits e oyren lo viafora, e vaeren la vila abrasar de foch, cascu o cascuna pensaua de correr a son fill o a sa filla, e lome a sa muller o a sos infants; e los almugauers pensauen de pendre la roba e barrejar. Queus dire? tota la vila sabrasa de foch, que sauls los murs no hi romangueren deu alberchs en peus. E fo gran tala, que la pus antiga vila era Peralada que del temps de Carles Magne e de Rolla ença no fo de Sarrahins; ans es veritat, quel monestir de senct Quirch feu Carles Magnes, el dota aqui a Peralada, que en altra terra de Peralada es, e del comptat Dampuries. E mentre lo foch se tenia en la vila, tota la gent sen exi, que hanch negu no hi romas, saluant una bona dona que nauia nom Napalomera, qui sen ana a laltrar de sancta Maria, hon hauia gran deuocio, e dix, que lla volia morir. E si hanch ho dix be, trobas que feu tant per amor della. E aquella nuyt lo rey de França e tota la host que varen los grans fochs, marauellarense, e tota la nuyt estegren sus en llurs caualls guarnits. E com vench que fo jorn, e vaeren tota la vila cremar, conegren que era tota desemparada, e entraren dins, e apagaren lo foch axi com pogren; e aquells que bons eren planyien molt, com tant bell lloch era cremat, e tant bo: e axi eren de dos volentats, quels bons apagauen lo foch, e los maluats lencenien. E axi vengren a la sgleya e trobaren aquella bona fembra qui tenia abraçada la ymatge de madona sancta Maria, e van venir los maluats Picarts qui eren la pijor gent de la host, e pecejaren tota la bona fembra axi dauant laltrar; e puix lligauen les besties als altars e hi feyen moltes injuries don Deus los ne paga fort be, segons que per auant entendrets.

E com aço sabe lo senyor rey Darago e el senyor infant e tots, que axi era estada destroyda la vila de Peralada, foren ne molt despagats; mas lo temps era tal, que als no si poch fer. Perque tostemps, qualque sia rey Darago, es molt tengut de fer be a la vila de Peralada en general e en especial a tot hom que della sia. E axi mateix lo senyor de Peralada, com be podeu saber, quen seruey del senyor rey Darago perde tot quant hauia:que yo e daltres qui en aquella perdem gran res de ço me hauiem no hi som tenguts tornar puix, ans som anats per lo mon, cercant consell ab molt mal treball e ab molts perills quen hauem passats: dels quals la major part ne son morts en les guerres aquestes de la casa Darago.

  1. Var. Solsona.