Crònica de Ramon Muntaner/Capítol LI

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL LI.
Com lo rey en Pere prengue terra al port Dalcoyll, e com hach entesa la mort den Bugron, de que fo molt despagat; e lo gran nombre de Moabits ques replega dementres sen fortia; e els grans feyts darmes ques van fer, ab lo bon acorriment que feu Cathalunya.

Com lo senyor rey hach refrescada la sua gent, ell parti de Maho, e com ells foren deu milles en mar, cascu obri son albara, e tuyt hagren manament dins los albarans, que fessen la via del port Dalcoyll; e com foren ala vila Dalcoyll, pregueren terra. E aquells Dalcoyll pensaren de fugir, axi que pochs ni conseguiren. Empero aqui auallaren los caualls, e axi tot hom entra. E com tuyt foren en terra, lo senyor rey demana als Sarrahins que hauien presos a Alcoyll noues den Bugron: e comptaren li ço que li era sdeuengut. Don lo senyor rey ne fo molt despagat. Empero puix aqui era vengut, pensa quel viatge se complis a plaer de Deus e de la sancta fe catholica; e pensa tantost de fer un mur de pals, e ab cordes qui entrauen en los anells ell feu son mur qui enuirona tota la host e la vila; e feu exir de les naus los tapiadors que menaua, e de tapies ells faeren les barreres e els camins, hon les hosts deuien venir fora daquell mur. E dementre que ell feya enfortir la host, ajustarense entorn trenta milia homens a cauall sarrahins, e tanta de gent de peu, que la terra e les montanyes vaerets cubertes. Queus en dire? quels maleyts Moabits anaren preycant e cridant per tota la Barbaria, e donar perdons a llur mala lig. E abans que fos passat un mes, hi hach venguts mes de cent milia homens a cauall e de peu sens tot nombre. E lo compte de Pallars qui vae aquella tant gran congregacio de gents ana fer una bastida, qui de tapies qui de fusta, en un puig qui es prop de la vila de Alcoyll. E daquell lloch lo dit compte de Pallars ab molts daltres feria en ells tots jorns, si que meteren nom a aquell puig de la bastida: puig de pica baralla. E en aquell puig se feyen tots jorns tant grans feyts darmes, que no era per comptar. Queus dire? que qui volia vaer ardiment e bondat de senyor, vos ho pogrets vaer en aquell lloch: que com lo torneig era mezclat, e lo senyor rey conexia, quels chrestians nauien lo pijor, ell brocaua al mig de la presa, e feria al mig dells. Mas nous cuydets, que hanch Alexandri ne Rotlan ne Oliuer ne neguns altres poguessen ço fer a tots dies quel senyor rey feya; e apres dell tots los altres richs homens, cauallers e almugauers e homens de mar qui lla eren. E cascu se pot pensar; que ops era al senyor rey e a les sues gents que axis faes, quen tal lloch eren, que no hi hauia força neguna, enans eren en bell pla sens vall e sens mur, sino aquell de la paliçada que jaus he dit. E de altra part eren reys e fills de reys, e barons e moapts de Sarrahins qui eren la florde tots los Sarrahins del mon: e no hi eren per als, sino per confondre los chrestians. Per que si se asurmissen a la guayta, pensar podets, que a mal so los faeren despertar, perque nols era ops que ço gitassen a no cura. E per cert, hon majors eren los feyts e pus perillosos, lo senyor rey era pus alegre, e les sues gents atre tal; que james neguna host no fo pus basta de tots bens com aquella era, e tots dies crexia la abundancia. Si que con saberen en Cathalunya, quel senyor rey era a Alcoyll, tot hom en manera de perdonança pensauen de carregar naus e lenys de gents e de viandes e de armes e de totes ajudes: e tuyt atenyien lla, que jorn hi esdeuenia que XX e XXX veles hi entrauen carregades de totes coses, axi que major marcat hi hauia de totes coses, que en lloch ed Cathalunya.

E com lo senyor rey hach regonegut tot aquell pays, e hach vist lo poder dels Moros e Sarrahins, pensa que per no res conquerria la Barbaria, si lo Papa li volia ajudar de moneda e de perdonança, e que james los chrestians non foren en tant bon partit, que hanch rey de chrestians qui faes passatge, ne rey de França ne rey Danglaterra ne el rey Carles, qui ab croada e ab thresor de la sgleya passaren a Tunis, no tengueren tanta de terra en Barbaria, com ell tenia: que de Giger tro a la ciutat de Bona Sarrahi no hi gosaua aparer, ans per tota aquella marina anauen los chrestians a portar llenya a la host. E encara hi tenien llurs bestias, que Sarrahi negu no hi gosaua aparer, ans hi hauia dels chrestians qui entrauen en caualcades III e IV jornades, en amenauen presa de persones e de bestiars: axi quels Sarrahins nos gosauen partir de llurs hosts, que tantos com sen partien cuydauen esser catius. E era axi, que tots jorns ne catiuauen assats; que a Alcoyll ne vaerets tots jorns encants, si que un mes duraren. En axi quel senyor rey Darago se tenia per pus segur, e tota la host, que marauella era, e alcunes vegades lo senyor rey brocaua ab cinchcents caualls armats a colp, e los altres llexaua a les barreres. E com ell brocaua ab aquells, feya los Sarrahins axi esparpanyar, que no sen tenia hu ab altre; e feyen ne tanta de mortaldat, que fareza seria de dir; e catiuauen ne tants, queper una dobla hi hauia hom un Sarrahi. Axi que tots los chrestians estauen richs e alegres, e sobre tots lo senyor rey.
Araus llexare a parlar del feyt de les armes quis feyen tots jorns, e parlare de ço quel senyor rey se pensa.