Crònica de Ramon Muntaner/Capítol LV

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


CAPITOL LV.
Com lo Sarrahi de Valencia torna lo dia enans que fos la batalla, e dix al senyor rey en Pere ques apparellas; e com fon ordonat e hach vençuda la batalla; e com los Sicilians hagren gran goig de vaer la bonea de les gents del senyor rey en Pere.

Araus llexare ells estar, e tornare als Sarrahins qui saparellen, quel diumenge venguen batalla arengada sobre la bastida del compte de Pallars. E lo dissapte a vespre lo Sarrahi torna al senyor rey e dix li: senyor, siats aparellat a lalba ab totes vostres gents, que la batalla tenits en camp. Dix lo senyor rey: daço som nos molt pagats. E tantost lo senyor rey mana, que a lalba fossen los caualls armats, e tot hom, axi seruents de maynades com almugauers e homens de mar, fossen aparellats, e fossen tots a les barreres; e com les trompes e les nacres tocarien del senyor rey, e lestandart sen desplegaria, que tot hom cridas: senct Iordi e Arago! e que tot hom feris. E axi mana lo senyor rey, que tot hom anas dormir, e cascuns hauien tant gran goig, que a penas poch negu dormir aquella nuyt.

E com fo alba, tot hom fo aparellat de cauall e de peu lla hon lo senyor rey era, fora de les barreres. E hach la dauantera lo compte de Pallars e lo noble en Pere Ferrandis Dixer e daltres richs homens. E axi com jorn fo, los Sarrahins molt be ordonats llurs batalles feytes vengren envers la bastida del puig de Picabaralla; e com vaeren los chrestians axi aparellats, marauellarensen, e tengrense tots per morts: que volenters giraren, si gosassen. Queus dire? quant lo senyor rey vae, que ells rebujauen e sen anauen aturant cuytats, mana a la dauantera que feris. Si que feu desplegar lestandart, e les trompes e les nacres tocaren, e la dauantera va ferir; si quels Sarrahins tengren molt fort, axi quels chrestians nols podien asuayr, tanta era la gent. E lo senyor rey broca ab la senyera, e va ferir entre ells; e los Moros se desbarataren en tal manera, que non romas negu qui en la dauantera dels Sarrahins fos qui ne escapas, que sens nombre foren los Sarrahins qui hi moriren. Axi quel senyor rey volch passar una muntanya quils era dauant, e el compte de Pallars e els altres richs homens cridaren: a senyor, per Deus no sia que auant passets! que sius feyts, tingats per perdut Alcoyll e les tendes; que nul hom no ho romas, sino persones malaltes e infants e fembres: e si aço perdem, no haurem viandes; e axi, senyor, per Deus membreus de vos mateix, que la vostra persona pream nos mes que tot lo mon. E lo senyor rey era tant escalfat contra los Sarrahins, que en res daço no li anaua lo cor; mas com ell entes co quells le deyen, recordas e pensas, que axi era veritat: si que satura al peu de la muntanya, e feu tocar la trompeta, e tot hom aplegas al senyor rey, e tots bellament ab gran alegre tornarensen Alcoyll, e llenaren lo camp: e aquell jorn guanyaren tant les sues gents, que en tot lo viatge ne foren benenants. E los Sarrahins foren axi espauentats, que mes de una llegua se tiraren anrera de lla hon solien estar; no per tant, que tanta de gent venia tots dies a ells, que no era nombre qui metre si pogues. Empero no eren tant ardits ques gossassen pensar, que altra vegada tornassen lla hon llauors eren, ans lo senyor rey feu cremar los cosos dels Sarrahins, perço que lencontrada aquella non fos pus mal sana.

Ara llexare estar lo senyor rey e la host dels chrestians e dels Sarrahins, e parlarem del nobre en G. de Castellnou; empero abans vos vull dir de les marauelles quels Sicilians se donaren daço que hagren vist, quel senyor rey e sa gent hach feyt e feyen tots jorns. Axi que deyen entre ells mateixos: si a Deus plau, que aquest senyor vaja en Sicilia, feyts quels Francesos son tots morts e vençuts, e que nos som tots deslliurats de perill; que aço es la major marauella qui hanch fos de negunes gents, que ab alegre e ab goig van a la batalla, axi com totes altres gents hi van per força e ab gran temor. Si que la marauella era sens fi, que ells sen donauen.