Crónica del rey d'Arago en Pere IV lo Ceremoniós, ó del Punyalet/Introducció

De Viquitexts








 Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo du gloriam.
Psalm CXIII.

 Aquestes paraules Nos En Pere, per la gratia de Deu, rey de Arago, de Valentia, de Mallorques, de Sardenya e de Corsega, Comte de Barcelona, de Rossello e de Cerdenya, propiament podem pendre en lo començament de aquest libre, en lo cual se contenen moltes graties quel nostre Creador nos ha fetes per la sua infinida misericordia e bonesa, e apportar les dites paraules a nostre proposit. Nos prenem tres propositions, les quals apportarán les paraules a nostre proposit per manera de conclusió; les quals propositions e veritats son aquestes.
 La primera, divinal excellencia; per sa sufficientia fa e manten tot creat.
 La segona, gratia; es, donchs, congruencia, que a la alta potencia sia attribuit e dat.
 La tercera, real presidencia; per ell reebut ab clemencia, vol que Deu sia loat.
 Dehim primerament que la divina excellencia per sa sufficiencia fa e manten tot creat. Lo seny de aquesta veritat es aquest: que la natura divinal, per sa infinida excellencia e inmensa sufficiencia e bondat es principi primer de tota creatura , e la governa e la sosté; e per la sua providentia se fan totes les obres qui sesdevenen en lo mon. La raho de la veritat es: com Deu es omnipotent, unde [Genesis, primo), in principio creavit Deus cœlum et terram; e no solament nos ha creats, mas conservats: car sinó era la conservatio sua, tots tornariem en no esser, com tot ço qui es creat ha dependentia del Creador. Potne hom donar exemple: com axicom lo vexell te la licor, la qual es dintre, e aquí se conserva per lo seu alt e poderós Redemptor e Creador. E pus propi exemple pot hom donar en un segell stant en la cara a superficie de la aygua: com aytant com lo segell staria en la cara de la aygua, aytant la imatge del segell seria, e ell llevat de la aygua, defalria ésser. Axi propiament es de la creatura, la qual ha dependencia de son esser e de son Creador. E aço declara lo Apòstol (primo Corinthiorum, octavo capit.) com diu: Unus est Deus pater, ex quo omnia et Nos in illo, et unus Dominus Jesus Christus, per quem omnia, et Nos per ipsum: hu es Deu pare de les creatures; ex quo omnia, per creatio; e Nos en aquell, ço es, per conservatio, et unus Dominus Jesus Christus, per quem omnia, ço es, per redemptio; et Nos per ipsum, ço es per regiment e endreçament en nostres bones obres e virtuts, com tot lo be devalla de Deu. Unde (Jacobi, I), Omne datum optimum et omne donum perfectum descendens a patre luminum; tot do noble axi com es do de natura, do de dignitat real, do de victoria de enemichs e do acabat, axi com son los bens de virtuts e merits, tots venen e devallen del Pare de les lums, de graties e de virtuts. Appar, donchs, la primera propositio.
 La segona propositio es gratia: es, donchs, congruentia, qui a la alta potencia sia attribuit e dat. Lo seny de la propositio es aquest: que fort es cosa covinent e de raho que a la potentia del Creador sia tot lo be que hom ha attribuit, primerament per tal com ço qui es propri a Deu, li deu esser per la creatura attribuit, com en altra manera li tolria hom sa perfectio; donchs, com lo primer principi, qui es Deu Omnipotent faça do e orden totes les coses creades, li deu esser, donchs, tot attribuit. E per tal monsenyer Sant Paul (primo Corinthiorum, quarto cap.) per manera de interrogatio diu: ¿Quid habes, quod non accepisti? ¿Que has tu, creatura, jatsia que sia be de natura, o be de ventura, o be de fortuna, o saviesa en regir y governar, o esquivaments de peccats, o evasió de enemichs o victoria, que tu nou hajes de la providentia o bondat del Creador, como no ha hom res per sí, mas per Deu? La segona raho de la veritat de la propositio es com negun hom se deu attribuyr be, lo qual ve dell, com, donchs, tots los bens qui son en nos no sien en nos de part nostra. Unde (Apostolus, secundo Corinthiorum, tertio capit.) Non sumus suflicientes cogitare aliquid a nobis, quasi ex nobis, sed sufficientia nostra ex Deo est. Com, donchs, ne pensar, be obrar o acabar sia de part de Deu en Nos, e no de part nostra, per la nostra impotentia, fragilitat e parvitat, a la potentia, donchs, divinal, deu esser tot attribuit. La terça raho es com les paraules se deuen concordar ab lo fet, en altra manera seria mentida e falsia; donchs, com tot lo be venga de la providentia divinal, concordant les paraules dels bens, declaratives e narratives, a aquell se deu attribuir, qui fa e es fet e dona lo be. Aquest es lo Creador, perque, a la sua providentia deu esser tot attribuit. E per ço deya aquella sancta dona Judith, (cap. undecimo ejusdem libri), Tu solus bonus et potens es in omni regno. Tu, senyor, sol es poderós en tot lo regne celestial, terrenal e infernal, com tu sol ho regeixs, governes, heu proveixs. E en aço appar la segona veritat e propositio.
 La tercera es la real presidentia: per ell reebut ab clementia, vol que Deu sia loat. Lo seny de la veritat es aquest: que Nos dit rey En Pere de Arago qui som posats presidents e regidors en lo dit regne per los dons diversos e graties multiplicades que habem reebudes en la nostra vida de la supernal clementia, pietat e bondad, volem tot attribuir a Deu e a ell loar com noy haja res de part nostra, mas solament de la bondat divinal. E aço si guardám los grans fets qui son stats en lo regne de Arago, en temps nostre, com axi com altre David, al qual stech dit (secundo Regum, XII): Non recedet gladius de domo tua; axi en lo temps del nostre regiment, quaix continuadament coltell de enemich, o de strany, o de vassall, o privat no es partit de la nostra casa. E be primerament les guerres e tribulations nostres son stades figurades per les guerres e affanys de David com ell no solament hac ab los reys vehins seus guerres, mas ab lo seu poble quis levá contra ell ab Absolon son fill; axi no solament havem haudes guerres ab los reys qui han reynat ab Nos e han los regnes continguus ab lo de Arago, mas encara ab lo nostre poble propi, qui fayen capitans de nostre sanch, ço es, de nostres frares germans. E axi com la bondat del Creador deliura David de la ma de Saul rey dels Philisteus e de la ma de Absalon, e del poble qui sera levat contra ell, axi la misericordia del Senyor ha deliurat Nos e nostres regnes de la ma de tots nostres enemichs; perque, podem Nos dir ab David aquella paraula qui es scrita (Primo Regum, decimo septimo): Dominus eripuit me de ore Leonis et de manu Urci; com Deus nos ha delliurat de la ma del rey de Castella qui era leo devorant per sa mala conditio e proprietat, e per son senyal, com en sa bandera fa leo; e de la ma del ors qui es animal inmunda e significa persones envejoses e malicioses que per llur malicia se levaren contra Nos e nostre regne, dels quals la larga e misericordiosa bondat de Deu delliura á Nos e nostra casa. E axi com altre loch, contra lo qual cinch reys eran convenguts, e ell fo delliurat per Abraham e la sua substantia, (sicut habetur Genesi, decimo quarto capitulo), axi Nos de la ma del rey de Castella, e poder del rey de Portugal, de Navarra, de Anglaterra e del de Granada, per la ma e braç poderos de Abraham, qui es interpretat pare de molta gent, ço es, lo Creador qui es pare de tota creatura, fom delliurats ab tota nostra substantia del regne, ço es, de nostres lochs, axi com largament se conte en lo proces del present libre. Perque, podem Nos dir al Nostre Creador ço que deya David (Psalmo decimo septimo): Eripuit me de inimicis meis fortissimis et ab his qui oderunt me. Com donchs aquestes graties, e moltes e diverses daltres hajam Nos reebudes de la bondat divinal, proòpiament ell ne devem loar e a la sua misericordia tot appropiar, dient les paraules presents, les quals son primeres del dit thema: Non nobis, Domine, non nobis, sed nomini tuo da gloriam.
 En les quals paraules son monstrades dues coses, ço es, molt evident cognitio de humanal fragilitat, com diu: Non nobis, Domine, non nobis; deguda exaltatio á la supernal majestat, com diu: sed nomini tuo da gloriam. Dehim primerament que mostra molt evident cognitio de humanal fragilitat com diu Non nobis, Domine, non nobis, com Nos, dit rey En Pere de Arago havem aquesta conexença clara e evident de Nos e dels altres purs homens: que no som bastans quant es de part nostra a algun bé, perqué, diem las paraules Non nobis, Domine, non nobis, ço es, no a Nos per nostra propria prudentia, no a Nos per astutia del nostre poble, no encara a Nos per nostra subtilitat, no a Nos per dictament dels nostres consellers, no a Nos per la multitut del poble a Nos subjutgat, no encara a Nos tots del real linatge, no a Nos per diversitat de nations a Nos subjugades, no a Nos del orde dels cavallers qui porten la creu, no a Nos per las companyies dels pahons, no encara a Nos del regne de Arago nadius, no a aquells qui daltres regnes e terres son venguts en ajuda nostra, sia donada e attribuyda gloria, com tots no som sino pols e terra, e som poble del senyor quins ha creats e ovelles del seu paximent: (ut habetur psalmo LXXVIII). E per aço havem esser per ell guiats e endressats, e per tal a ell deu esser donada la gloria e honor, perque lo thema sed nomini tuo da gloriam, hon se demonstra deguda exaltatio a la supernal majestat, com al Creador es deguda la gloria e honor, per tal com ell sol es infinit en potentia, perque algú no li pot contrastar; sol inmens en sabiesa, perque tot be ha dell devallar; sol piados e misericordios sens mensura, perque ell ha de miseria, tribulatio e affanys el hom delliurat; sol eternal e inmortal e immutable, sens tot defalliment, perqué a ell devem molt honrar. Per ço diu lo Apostol (prima ad Thim. I capit). Regi seculorum immortali et invisibili soli Deo honor et gloria. Nos, donchs, rey per la sua gran e larga pietat regnant en lo regne de Arago qui havem reebudes diverses graties e multiplicades en nostra vida, de la bondat infinida del nostre Creador, havem pensat e proposat que aquelles haiam e deiam en scrits posar e ferne libre, no pas a jactantia nostra ne lahor, mas per tal quels reys succehidors nostres, legint en lo dit libre, e oint que diversos perills e multiplicades guerres de poderosos enemichs nostres per ferma sperança, e ab pacientia ensemps, que havem haguda en la gran bondat e misericordia del nostre Creador, havem passats e somne stats delliurats ab gran honor e victoria, prénguen eximpli que en llurs tribulations deuen sperar e confiar en lo llur Creador de qui venen tots bens, victories e graties, e supportar, e sufferir les dites tribulations ab gran pacientia quant Deu las dona, segons mossenyer sant Jaume en la sua crónica ho demostra; car sens pacientia e sperança en Deu obra nenguna es bona ne perfecta, E axi, prenent les coses nostre senyor Deu qui a aquells qui en ell confien no sab fallir, per la sua alta e infinida bondat e pietat delliurarlos ha de aquells, axi com nos ha delliurats moltes e diverses vegades, segons que devall en lo present libre se conté largament, segons diverses edats, e affers nostres e guerres. Los quals son partits per capítols e parrafos.
 Aquest libre volem que sia intitulat: «Libre en ques contenen tots los grans fets qui son entrevénguts en nostra casa dins los temps de la nostra vida, començantlos a nostra nativitat.» Emperó volem ans que vingam a nostre thema fer mentió del senyor rey En Jaume avi nostre e dels fills que hagué, e com lo infant En Jaume primogenit seu renuntiá al regne per lo qual lo senyor rey nostre pare hac la primogenitura e fou rey. E per ço hic es feta mentio com nostre pare per successio de temps pres per muller la senyora infanta dona Theresa mare nostra, per lo cual matrimoni hac lo comtat de Urgell e vezcomtat de Ager; e com apres per lo renunciament del dit infant En Jaume fou fet primogenit de Aragó. Item hic es feta mentio de la conquesta de Sardenya quel dit pare nostre, stant infant, e vivent lo dit senyor rey En Jaume, pare seu, feu, la qual es digne de recontar, mayorment com lo dit senyor rey pare nostre no visque sino vuyt anys apres que fou rey, car partida del temps que visque fo malalt, e finalment fo hydropich, del qual morí; e no curam fer mentio alguna dels grans affers qui foren en la sua casa del temps del seu regiment. Item hic es feta mentio del fet de la coronatio del senyor rey Nanfos, com fos una de les notables festes quis faessen en la casa de Arago, e no deu esser mes en oblit; car solament hic es feta mentio del dit senyor rey nostre pare en aquests dos fets qui foren fort notables, ço es: de la conquesta de Sardenya e de la sua coronatio.