Croquis pirenencs/El correu de Camprodon
.png)
No avien sonat les tres ores del matí que ja esperavem sota el gran porxo de l'ostal de cân Resplandis. Com uns sorolls sofocats per la fosca d'allí dins se sentia la veu tendre de l'Estevenet, que desde la quadra deia Xooo! am tonada d'ome, mentres guarnia el matxo, i els cops de pota de l'animal al tenir-se de girar perquè l'empolainés un xicot que no li arribava a la gropa.
El pare del xavalet li anava donant ordres sense moure's del jaç am les mans al clatell i els colzos enlaire; però el noi no-n feia cap cas i am posat seriós anava guarnint el matxo. Quan el va treure de la quadra li dringaven els picarols a cada estrebada per afermar-li els bultos. Un fanalot dalt d'un pilar escampava desigualment la llum en el porxo.
Com que no hi avia massa fato per carregar, aviat varem esser al carrer. No varem trigar gaire a trobar-nos fòra d'Olot i caminant en mig de la quietut més santa, fòra algun brunzit d'insecte entre la mullena de les fulles i el xiulet sec de calque gripau que semblava dur el compas d'un gran concert les notes del qual no-ns arribaven.
La munió immensa i vibrant d'estels ens acompanyava am les seves mirades encoratjadores d'amic. Entre les ombres de la terra sens confonia la forma de les mates, dels arbres i de les montanyes en mig de les quals marxavem enclotats. Ea volta del cel estelada, de llums que no illuminen, sens presentava amb una gran claretat, i es destacaven als nostres ulls com a figures conegudes les Cabrelles i els dos Carros. Una estrelleta que lluia demunt del cim de Sant Miquel ens assenyalava qu'eren quatre ores si fa no fa quan embestiem la vall de Bianya.
Al passar devant d'un casalot de la parroquia de Socarrats, un minyó ben sapat, qu'aviem distingit pocs passos abans com una ombra neguitosa en mig del camí, va entregar un plec a l'Estevenet, va conversar-hi poca cosa, i sols varem entendre que al acabar el pagès va dir an el noi, com si parlés a un ome fet:
«—El sobrescrit fes-li a mans an ella meteixa.»
L'Estevenet li va respondre am formalitat, ficant-se la carta a la pitrera:
«—No basquejeu, Patllari.»
Llustrejava. Una aureola de color de rosa retallava la silueta de les montanyes per les quals els raigs del sol vindrien a abocar-se, però els estels encare lluïen. Sense donar-nos-en compte, es va anar esclarint el cel, fins que al empendre la pujada del Capçacosta ja era ple die. Després d'aver caminat tanta estona endinsats a la vall, quedaven embadalits mirant les fondalades que s'extenien als nostros peus. La costa és dreta, llarga i empedrada. El matxo la pujava am pena i pausa.
L'Estevenet era massa formal pels seus dèu anys: una criatura tant entenimentada que no feia sinó arrugar les celles i cavilar. Apenes badava la boca, fòra d'aver-nos de respondre. Aixís és que no parlavem gaire i no feiem sinó contemplar la Natura, ocupació que mai cança.
Al preguntar-li de què avia mort una coneixença nostra de Camprodon, ens va dir:
«—De fer com el pare.
—I què fa el teu pare?
—Beu.»
Am quina concisió ens feia compendre el xicot el misteri de la seva familia!
Eren poc més de les vuit i el sol ja picava a l'embrancar amb el camí carreter de Sant Joan, tot rondinós de pagesos qu'anaven a vila, qui am cavalleria, qui am carro carregat de verdura i de gent. Les pageses, am cistells d'aviram, lluïen els seus mocadors més virolats; però la nota més alegre de color la donaven les berretines, vermellejant tot lo llarg del camí. De tant en tant topavem am nombrosos remats d'ovelles, toses de fresc, qu'aixecaven nuvols de polç i baf de llana, amb els llurs pastors i rabadans, que, proveïts de capots i samarres, les duien a passar els mesos de calor en els pasturatges més alts. El Ter corria remorós.
Aviat varem esser a les envistes de Camprodon, qu'és com entrar a la vila. Ja s'hi sentia el brugit i l'animació de la festa. Era el dilluns de la segona Pasqua, i la florida de la Natura s retratava en l'alegria de les cares.
A la plaça hi avia gran gatzara. Una cobla estava contractada per tot el die: a les nou, a mig-die, a les tres i a les cinc. En aquell moment començava la segona tanda de sardanes. Els musics, asseguts en el balcó més gran de l'ostal, refilaven de valent, dominant tota la bellugadiça de la plaça. La sardana era de punt d'espera i donava temps a quel fiscorn i el cornetí sacsejessin l'instrument per treure-n la salivera abans de preparar-se a bufar de nou.
La plaça, quieta, estava a l'espectativa; els musics tenien els instruments a la boca, el fluviol va donar el contrapunt, i va començar d'una embranzida la segona part, posant en moviment acompassat a una munió de barretines. Es feien molts rotllos. A la vora nostro n'hi avia un de petit format per una dotzena d'omes i una noia que ballava esbojerrada, trencant la nota seriosa de la sardana. El que tenia a dreta l'estirava cap an ell, i, sense perdre el compas, de tant en tant amb el peu li enredava les cames. El mocador, en el coll, li voleiava. Però varen venir uns passos curts am la llur formalitat, i la bellugadiça am qu'aquell rotllo cridava l'atenció s va apaibagar. La musica es va animar en els seus compassos finals, i els sardaners, amb un salt de tres que va fer fer més via a tots els rotllos, varen acabar picant a terra al meteix punt que acabaven els musics de tocar. Molts s'aixugaven la suor. El company de la noia la va aixecar, com si fos al ball francès, i va donar mitja volta amb ella en l'aire.
L'Estevenet, que desguarnia el matxo a la porta de l'ostal, se va girar de cara a nosaltros, que no n'erem gaire lluny, i, signant-nos-la, ens va dir:
«—Goiteu-la! Com ha sardanejat! Pobre Patllari! No l'hi donaré pas jo, l'escrit.»