Croquis pirenencs/En Po
.png)
Al bell mig de la plaça de Vernet hi avia una alzina de brancam molt extens; un pedriç desigual que voltava la robusta soca era punt de reunió dels jaiets quel pes dels anys ha invalidat per al treball, dels musics en dies de balles, o d'algun xerraire o peroler gabaig un die qu'altre.
Desde bon matí fins al caient de la tarda s'hi veia sempre an el vell Po, en Picafigues, que li deien, el més antic i rònec personatge del poble, l'unic que portava encare berretina, jurant no dur mai ni aver dut altra lligadura.
Entrenyorant-se del treball, que l'edat li impedia de fer; l'esquena corva de tant aver-se ajupit de cara a la terra; les mans encarcarades de sempre agafar eines dures i que ja am dificultat podien sostenir el gaiato amb el qual s'aguantava; i, sobre tot, la falta de l'ull dret, vuidat amb un resquill de cavec que duia a la mà en un mal salt d'un marge; allí, sota l'alzina colossal, passava les llargues ores del die, i s'entretenia durant les de mercat am la bellugadiça i disputes de les dònes que compren i vènen, i tot lo die amb els jocs i crits de la mainada i am les llocades que sempre picotejen i saltironen per la plaça.
Però tot s'ho mirava boi trist. Sols alguna vegada s'animava tot ell, i la seva cara revellida i arrugada s retorcia rient, passant-li el llavi de baix per demunt de la boca desproveida de dents, per fregar-li la punta del nas. Era quan, voltat de quitxalla, tenia a tot el rotllo boca-badat cantant cançons dels seus bons temps de jove, ell qu'avia sigut el millor cantaire del poble. Donava gust sentir-lo, amb aquella veueta qu'apenes s'oïa a dèu passes, la cara sempre riallera i repetint la tornada am mimica de braços i bastó.
La fama de cantaire la tenia ben escampada pel poble, i fins per tots aquells rodals. El jovent, que ja sols canta motius d'opera comica o imnes patriotics i pretenciosos d'una patria gran i lluny i més o menos convencional, l'escoltava am respecte entonar aquells aires de la terra que responien a un sentiment d'una patria de debò.
Així va ser com una tarda d'istiu m'hi vaig acostar. Poc varem trigar a fer-nos amics, jo amatent a arreplegar noves cançons, ell cantant boi alegre al principi, un xic cançat al cap d'una estona am tot i animar-se sovint xerricant d'un porró quem va exigir de pagar-li i que tenia al costat en el pedriç.
Desde aquell molts dies ens varem veure i feiem estones llargues dessota l'alzina. A lo millor tenia un die tonto, que se li podia ben excusar, i em repetia am tossuderia cançons que ja duia apuntades. Però am tot i això, quina florida arreplegadiça! De les flairoses i tristes Montanyes regalades, quantes delicioses versions! I, després, el Pardal, el Rossinyol, i moltes de fresques i no publicades, i corrandes, sobre tot corrandes, dominant-hi la nota un xic grasseta que respon als gustos i llibertat de costums del pagès, i que, amb aquella despreocupació propia de la gent del camp, el bon avi repetia am fruició i en feia broma a la mainada i fins a ses nétes.
Alguns dies de pluja ns reuniem a casa d'una de les seves filles. Allí, també amb el porró demunt de la taula, anava cantant sempre, perdent el fil a lo millor, mitjes cançons, unes am tonada d'altres, amb un luxo de variants qu'aurien sigut la desesperació d'un folklorista dels que prenen nota de totes les modificacions que cada boca imprimeix en la transmissió oral. A poc a poc s'anava acostant la mainada de les cases veines, i la mestressa, que trastejava per les cambres, sovint s'aturava dreta a la porta.
D'aquelles sessions ne conservo un agradable recort. A força de veure-ns i de conversar va neixe una corrent de simpatia entre ls dos, quan un die, am cert misteri, me va dir d'anar-lo a veure a câ seva per a tastar-hi un ranciet que tenia molt ben desat.
La població vella de Vernet està asseguda en la pendent d'un turó cimejat per les runes de l'antic castell que dreça encare sa torra alta i ardida. Vora el castell s'aixeca l'iglesia parroquial, romanica.
Allí dalt s'estava el bon vell, en la casa més pobra i mesquina de les que volten el castell esfondrat. Una cambra baixa am llar petita, taula, tres cadires, i una caixa en un recó; ran de la porta, una escala de fusta que conduia a un terrabastall sobre l que hi avia una marfega i palla. A baix, dret, gaire bé s tocava al sostre.
Més si la casa era pobra, la vista que desde la porta s disfrutava no podia ser més esplendida: sense cap paret que li fes nosa, desde allí s veia la massa imponent del Canigó am vesta blavosa i cimera nevada, destriant-se en petites valls, formant deliciosos replecs curulls de verdura, fins arribar an el turó de Vernet.
El die que hi vaig compareixe, el bon jai em va fer seure, va treure d'un armari de la meteixa paret una ampolla i dos gots, am penes i treballs els va fregar amb aigua del canti, i els va omplir fins a vessar d'aquell vinet que tant s'estimava.
Varem trincar, i, després d'aver begut el primer glop, me va dir am veu tremolosa:
«D'ací endevant, ja qu'has begut a câ meua, te vull dir de tu. Me semblarà quem sigues fill.»
El bon ome semblava emocionat al dir-m'ho. Després de beure i d'aver conversat poca cosa, varem posar les cadires fòra la porta, i encare més muts contemplavem l'espectacle ermós que devant dels ulls sens desplegava.
Queia la tarda d'un dels derrers dies de Setembre. Després d'una semmana de bromes i borrasques, el Canigó va apareixe molt avall am ruada blanca, i ja feia dos dies que duia la cresta tota nevada per a no fondre-s fins a l'istiu vinent.
Jo me n'avia d'anar al cap de pocs dies. El vell va començar a parlar am tò greujós:
«Lo bon temps s'acaba, l'ivern se va acostant: més, pensis pas que me faça por! Sóc molt vell; sé pas si per Sant Joan vaig tombar els quatre vints dinou o bé els cent. Puc pas treballar, puc pas fer res, me migri, m'anyori. Les filles prou me porten per menjar, més això me fa pena.»
I trencant de conversa:
«¿Creuras que cada matí, i al vespre, abans de jeure, aig de guaitar-mel lo Canigó?» I llevant-se la berretina: «Veus? Tots dos tenim la testa blanca, i vivim l'un enfront de l'altre: això fa que som amics de temps. Ell és molt vell, però viurà sempre: jo belleu demà, belleu dins calque semmana, m'auran de dur al Campu Santu. Tu ten vas a Barcelona. Deu ser guapo allò! Si tornes l'any vinent i pujes ací dalt, lo Canigó el veuras al meteix lloc, més lo pobre Po te pot pas dir a reveure! que hi serà pas pus.»