Croquis pirenencs/En Valentí
.png)
A fòra, quina nit més dolenta devia fer! Se sentien els insidiosos xiulets del vent, qu'entrant per la collada de Toses semblava voler escombrar tota la vall del Rigart. De temps en temps, com llunyadans i sofocats, s'oïen els lladrucs d'algun goç. El vent fins somovia la porta ben barrada, i, quan ne venia una ratxada forta, bufava tant furient per totes les escletxes, qu'esfereïa la viram an el corral.
La Maria s'estava asseguda al escon prop de la llar; dels calamastecs en penjava l'olla fumosa. A la banda dreta, i també a la vora del foc, hi avia el breçol, qu'acabava de gronxolar: el nin s'hi avia adormit com un santet no feia gaire, i la mare s dalia a remirar-sel, tant bonic, tant rodanxó!
Prou l'avien desitjat aquell fill de les entranyes! A la fi, al cap de sis anys de matrimoni, la mare de Déu de Nuria els va escoltar després d'aquella anada que hi varen fer, que la Maria anava recordant am tots els detalls: la forta pujada de Queralbs, la parada a la font passat el poble, el soroll aixordador de les cascates, les aves-maries que va resar el seu ome i tot al ovirar la creu del Pedró, i la soptosa vista d'aquell santuari, de tanta anomenada.
Més a la pobre Maria, al venir-li el consol del fill, li va fugir la pau de casa. En Miqueló, el seu marit, que li avia estat sempre tant afectat, se li anava tornant rondinós. Descapdellant records, entre abstreta i cavilosa, deixat el menjar demunt l'escon, li venia a la memoria el seu festeig, quan en Miqueló, tornant de Vallçabollera ple de contrabandol, fresc i sapat malgrat les caminades, com que granejava, li guardava sempre per ella un mocador de batista, o un troç de seda perquè sen fes un devantal, o un bocí de vellut perquè sen guarnís un jipó. Un cop casada, aquell benestar que va durar sis anys! Quan ell se n'anava a proveir a França, ella l'acompanyava un tall de camí, es cuidava de que res li manqués, li omplia de requisits al istiu la pitrera, al ivern la manta. I ell, a la tornada, si era de die, procurava sorpendre-la d'esquena, si era de nit s'anunciava amb el seu tustar.
¡I com avia anat mudant desde al venir al món aquell angel de Déu de Valentí! Les estades fòra de casa s tornaven més llargues, sobre tot quan de Fornells se n'anava a Berga per vendre; i a la fi, quan compareixia, en pagament de l'angoixa qu'ella avia passat, gaire bé no feia sinó demanar-li bruscament «el sopar»!
Ella prou en sabia el motiu, d'aquell cambi. Era aquella bandarraça de Castellar de Nuch la qu'entabanava an en Miqueló; i ell s'hi deixava caure, el babau, que potser ja s'anava avorrint de la seva propria dòna. Ell agués tingut ofici o bé no agués fet sinó treballar la terra. Això de fer de contrabandista, si bé un om s'hi podia guanyar un millor benestar, era una vida cançada i plena de neguits. De tant atravessar les montanyes per camins esgarriats i de tant anar d'un poble al altre, avia perdut l'amor an el caliu de casa: ella coneixia prou qu'a tot arreu s'hi trobava bé i que no l'anyorava en lloc. Are, ficat a casa, semblava a la gavia, tot era voler sortir: si els primers mesos el nin el retenia, are tot seguit li trigava d'anar-sen.
¿I quina culpa hi tenia, el pobre Valentí, de quel seu pare no l'estimés prou?
¡Com trigava, com trigava, en Miqueló! Si agués sigut abans prou auria arribat aquella vetlla per ventades que hi aguessin, no auria mirat el temps que feia, més are no calia pas tenir-ne quimera. Segur que, tornant de la Pobla, es devia estar ben arrecerat a Castellar a casa d'aquella moçota.
Ah! no vindria avui encare, no.
Tot sovint parava l'orella, creient-se que tustava; però era el vent, sempre el vent que la posava frisosa; era el vent, que mentres ella estava sola forcejava els finestrons.
I la Maria anava veient-s'hi molt, de sola, i posant-se trista. Sentia com una amargor s'anava apoderant d'ella, i tenia un pressentiment de que tot just era an el començar del patir, de quels seus mals durarien.
En els seus ulls blavencs s'hi abocaven les llagrimes; però, com cercant companyia, els va dirigir an el seu fillet que dormia en el breçol. El nin, entregat a un somni dolç en el qu'apareixien per força les caricies de sa mare, va anar torcent un cantó de la boca grassoneta i es va quedar una bella estona amb els ulls clucs i la cara riallera.
Aquell encoratjador somriure, com un sol, va assecar la rosada dels ulls de la Maria.
Ja s'acabava el bon temps. Les grans ramades d'ovelles abandonaven els pasturatges de les vessants de Costaborda, deixant ben adobada la terra, que les neus de l'ivernaç cobririen; més tard, amb els sols de primavera, vindria la fosa, brollaria l'erba regalada i fresca, s'extendria la gran florida, per a refer el bestiar l'any vinent.
En Valentí, que ja era un marrec de sis anys, espigat i aixurit, am la cara roja i el berretinot ficat que li tapava les orelles, les calces cordades sota les aixelles i les mans a la butxaca, mirava tot complascut com els pastors arreplegaven llurs sarrons i capots, preparats a endur-sen les ovelles, enllà, més cap al pla, on cada un se distribuiria en un poble o bé en un mas.
¡Que bé s'oviraven desde allí dalt el campanar de Toses, el poblat de Dorria i fins la casa de Fornells, en la qual en Valentí aviat retrobaria a la seva mare, després d'aver fet uns quants dies de vida de montanya amb un pastor conegut!
Va baixar amb un ramat, content de poder cridar an el goç, am la seva veueta fresca, perquè empaités les ovelles que s'esgarriaven. Quan el ramat va ser prop del Rigart, el pastor el va fer aturar perquè descancés, i les ovelles es posaven totes juntes, totes tocant-se arraulides, formant una clapa blanquinosa a la ribera: el cançament els comunicava un tremolor general. Allavores el petit va deixar les ovelles am recança, sobre tot a tres xaions tendres de l'any.
Quan va entrar a ca-seva, am quanta alegria el va rebre sa mare! El petit bé n'hi va contar de coses d'aquells quants dies de montanya: de com els xaions petits el seguien; de com, quan varen salar les ovelles, ell va portar una pedraça grossa, grossa, qu'al demunt el bestiar s'hi amorrava adalerat per la sal, i tantes i tantes altres coses que retrataven fidelment l'alegria i la llibertat de quel xicot avia fruit, deixant-se rodolar per les pendents d'erba tova, posant-se a l'ombra dels pins immensos. Ella, al veure-l tant content, es donava per ben satisfeta del sacrifici d'aver-se quedat tant sola uns quants dies.
La Maria no era coneguda en vist abans: bonica sempre, però avia perdut aquell color tant sà, estava més seca i com envellida; de lo que li costava distreure-s dels seus dolors, avia ben mudat l'expressió dels sens ulls.
En Miqueló desde feia temps s'entregava a la beguda, lo que molt soviat la Maria avia temut. Començant per fer un traguet d'aiguardent a cada parada, s'hi va aficionar, fins acabar que sempre en portava la botella plena en lloc de vi. Si algú l'en reconvenia, ell deia que donava més dalit per caminar. Mentrestant ja li avia succeit dos cops d'arribar a casa ben borratxo, i sempre mal-umorat, deixant anar la bravada que tant repugnava a la Maria. Seguia encare amistançat a Castellar de Nuch.
Més, no fos sinó per una estona, la Maria s distreia d'aquêts pensaments, en presencia del seu fill tant alegre.
«Portuc una talent, mare!» li va dir parant les explicacions. Ella ja li avia preparat recapte, i s'omplia de goig al veure-l menjar tant a gust. Escoltava a tot pler aquella veueta tendre que ja tornava a garlar contant-li noves coses i ella sen sentia tota refeta.
A lo millor va treure el cap per la porta una veina, am tota la mala intenció, i desde baix li va fer a saber quel seu marit arribava.
El noi es va quedar sense menjar, com sorprès per una mala nova. A la pobra Maria li va fer un salt el cor, però am tot i l'esglai va treure el cap a la finestra un moment.
En Miqueló anava pujant la rampa del carrer a poc a poc, insegur, la cara amarada de suor. Ell també estava ben desconegut: tant decidit com caminava abans, aquell pas tant ferm per més que vingués cançat! Are semblava qu'arrocegués les cames, que no l podien dur. La boca, abans sempre riallera, are molt sovint li bavejava cam la d'un vell.
Es va anar acostant, acostant com una mala nuvolada. Ella el va sentir que topava amb el marc de la porta, que pujava els esglaons d'una manera pesada tot rondinant ininteligibles mots. Va entrar, i, sense dir res, va seure i va posar el cap demunt la taula, tapant-se la cara amb els braços. Mare i fill el miraven fer, sorpresos i concirosos. Ella patia orriblement, i patia més coneixent qu'algunes veïnes tafaneres s'estaven arrambades al portal pressentint algun daltabaix.
Al cap d'una estona d'ensopiment, en Miqueló va aixecar el cap, i amb ira, però maquinalment, va demanar «el sopar», com de costum. El petit, en mig de la sorpresa que li causava aquella escena, va riure un xic, pensant qu'allò de demanar el sopar al matí era una broma del seu pare. En Miqueló sel va mirar una mica amb uns ulls tant estranys quel petit ja no va riure gens, i va tornar a posar el cap demunt la taula.
A-les-ores, la Maria, am pena i llastima, però indignada de veure-l en aquell estat, el va anar reconvenint:
«I doncs, ja hi tornem, Miqueló! Una altra vegada véns ací que les cames no-t poden pas dur. Ací véns a portar-me les penes: les alegries qu'altre temps hi portaves te les deus deixar a Castellar. Vés-hi, torna-te-n'hi a Castellar; mal com no t'hi quedes! Més, ja ho sé: véns per donar-me pena, que de goig ja fa temps que no men pots dur. Resta-hi, a Castellar, que jo ací prou m'apanyaré amb aquêt fillet que no-t deu un bri d'estimació. Segur que ja tens l'ampolla tota vuida.» I li palpava. «Sí, ben vuida. Vés! Vés-ten allí on te la saben omplir; vés-ten allí on t'hi saps estar dret, are qu'ací no hi véns sinó quan estas a punt de caure.»
En Miqueló s va aixecar furiós, i tot dient «a punt de caure? a punt de caure?» va agafar de la llar una branca que començava a cremar d'un cap i va empaitar a la Maria per tota la cambra. Un cop l'agué atrapada, li va anar pegant, mormolant al meteix temps: «Bastó! bastó! i callaras!»
En Valentí s'estava arraulit i espantat en un recó. El pobret, comprenent el patir de la seva mare, trist de no poder-li ser de cap ajuda, estava a punt d'arrencar el plor malgrat la gran sorpresa que li causava tot lo que veia. De prompte s va adonar de que la seva mare tenia una cremada a la cara i la va sentir que deia:
«La primera vegada quem dónes bastó! ¿Que m'espera un'altra vegada, pobreta de mi!»
El noi va cridar, irat de no poder fer res per sa mare:
«Així mai aguesseu vingut, pare!»
Al sentir-ho en Miqueló, es va quedar desarmat; una espurna del bon sentit d'altre temps, en mig del seu magí terbol, el va fer adonar de la seva obra, i, deixant-se caure a l'escon, va arrencar a plorar tot esbullant-se els cabells.
L'ivern avia estat rigorós: tota l'ubaga de Costaborda estava coberta d'una bona gruixa de neu. Era en ple mes de Març i el temps era desigual. Feia una semmana qu'avia nevat a montanya, i aquell die brillava un sol tant fort ques veia d'ora en ora com minvaven les clapes de neu en els paratges soleis.
Al matí avien enterrat an en Jaume, un contrabandista mort tisic al ple de la vida, estragat pels fatics de l'ofici a l'ivern.
El sol podia lluir, però la Maria passava un dels dies més tristos. Estava impressionada per la mort d'en Jaume, qu'era tant bon xicot. Algú deia que si desde un cop quel tinent de Planoles li va posar mala voluntat perquè comprometia massa an els carrabiners, anava tant escamat al passar bestiar per la frontera, que no vivia d'engunia. Després, an el pobre li va succeir en poc temps de perdre cinc vedells entre estimbats i morts de fred, i, és clar, am la perdua d'elements, el cançament i el passar les fredors de les neus va venir qu'estossegava tot lo sant die.
«El bo d'en Jaume ha mort etic. De quina en morirà, el meu Miqueló?» pensava la Maria.
El cor li anunciava quelcom de malestruc. A mitja tarda el vent va portar uns nuvols que s'anaven extenent i com un mal presagi entelaven el sol.
En Valentí rodava per la casa, comprenent que sa mare estava amoïnada; la sentia com de tant en tant deia alt frases trencades com responent-se ella meteixa a lo qu'en l'enteniment barrinava:
«Ja fa més d'una semmana que va passar venint de Vallçabollera. Què diantres deu fer tants dies enllà avall? No pot trigar a tornar. El cor me diu que serà avui, però Déu faça que vinga de bona lluna. Prou se deu estar am la de Castellar... i el temps no-l troba llarg amb ella.»
El xicotet anava pensant: si ell se n'hi anava a Castellar, quin posat faria el seu pare veient-lo tot de sopte? Qui sap si sorprenent-lo ell allí, vindria tot seguit, i donaria millor vida a sa mare.
En Valentí sen va anar al portal, s'hi va estar una estona, i després, am les manetes a la butxaca, va seguir carrer avall. Els escassos veïns que va topar no hi paraven esment, perquè prou sovint li veien pel carrer. Va arribar a la vora del riu, va saltar les passeres com un ome, i aviat es va trobar a l'altra banda,començant a pujar la montanya. Passada una regió pedregosa i de pocs conreus, varen venir els primers prats am moltes mates sota les quals hi brillaven bocins de neu. Ja era entrellusca quan va trobar els grans pins punxaguts: llavores el pobre bailet va començar a sentir basarda. Aquells arbraços, aquelles mates entre les quals les miques de neu li semblaven ulls quel miressin, li feien por. Ell prou sen recordava de tot allò, de quan hi va passar un quant temps amb un pastor; a-les-ores ni de die ni de nit res n'hi feia de por: els arbres, al revés d'are, fins li feien companyia. Però va anar seguint. Ell sabia que Castellar queia a l'altra banda de la serra: tot era, doncs, arribar a la carena, i un cop a dalt veuria el poble a dessota i no auria de fer sinó baixar. La nit s'anava atançant. Va arribar an els grans prats, qu'ell prou va coneixe; però are tots eren clapats de neu a grans espais; fins va endevinar el lloc ont hi avia la font a la qual tant sovint anava a refrescar-s'hi. Ja era negra nit. Tot lo verd s'avia tornat negre, i la blancor de les clapes de neu encare li era un consol. Va topar amb un munt de pedres i va reconeixe la cabana. S'hi va ficar tot depressa. Quina foscor! Quina foscor per tot arreu! En Valentí, a fòra, estava una mica suat i ni s'avia adonat de l'aire que feia; a dintre la cabana va començar a sentir fred: apenes hi avien quatre brins de palla. L'idea li va venir de fer foc: de llenya no-n mancava, però ambe què l'encendria? Palpant, va trobar un plat de fusta: un pastor sel devia aver deixat. El petit va sentir gana, però, pobret, no tenia res per portar-se a la boca. ¡Com se devia desesperar sa mare al veure en aquella ora qu'en Valentí no era a casa! Quin fred! Quin fred sentia a dintre la cabana, mentres se li aixugava la suor! Va treure el cap a fòra, però un aire geliu li va venir a la cara, i es va estar, una estona més a dintre, per més quel fred li donava petament de dents. Va sortir a fòra del tot, va corre pel prat amunt: ja no sentia tant el fred. Al ser al extrem del prat es va quedar tot sorprès: una gran congesta cobria tota la serra de Costaborda fins a la collada de Toses. Quanta blancor! Vet-aquí la ques veia desde el poble. La serra s presentava tant ben retallada am la grisor del cel! Era qüestió d'atravessar la congesta fins a dalt, i d'allí aviat podria ser a Castellar, Tenia tanta set ques va posar un trocet de glaç a la boca. Provant de fer els primers passos per la neu, va veure que hi caminava bé: estava tant fet a caminar-hi al ivern pel poble! La congesta omplia moltes sinuositats de la montanya. Abans de decidir-se a atravessar-la, en Valentí va duptar de si fóra millor tornar enderrera. La seva pobra mare de quin neguit devia estar posseida en aquells instants! Al marxar sobre la neu trobava com un descans del caminar demunt la terra i el pedregam: anava pujant, pujant en una pendent bastant suau. Al principi no s'avia adonat de que com més s'endinsava en la congesta més s'enfonsava en la neu: forta en els seus extrems, per on s'anava fonent, era encare molt tova cap al centre per efecte del gran sol qu'avia fet durant tot aquell die. De cop el noiet es va enfonsar fins als genolls i va caure. Bé li va costar d'aixecar-se i aguantar-se dret! Posava els peus en fals, i si-s volia apoiar am les mans tot ho trobava tant fonjo! Com més esforços volia fer, més s'enfonsava i queia. A-les-ores va pensar que no podria pas tirar més avant, i va girar-se; però va quedar esglaiat: ¡ai, mare! Tot era neu, neu per tot arreu. Ja no veia prat, ni bosc, ni aquella negror de la terra. No veia sinó el cel tant fosc, tant fosc, i ell, tant petitet, perdut entre aquelles amples immenses onades blanques, d'un blanc grisenc en aquella ora, però brillant entre la fosca de tot lo altre. Desorientat, esma-perdut, el noiet prou va compendre que no podria tirar ni avant ni enrera; espantat, esfereit, am desig de companyia al veure-s sol de debò per la primera vegada, es va posar a cridar, a cridar am tota la força; però els seus crits, tendres com els bels d'un anyellet esgarriat, es perdien en la neu onejada, immensa, nua, freda. Freda més que tot. Els peuets se li glaçaven, an el pobret Valentí, balbs qu'apenes sen sentia. Quan va veure que tots els seus crits se perdien, que tot era inutil, va plorar desesperadament pensant en la seva mare, en la seva situació, de la qual poc ningú l'en podria treure. No avia trobat anima viventa en tot lo camí. Qui avia de passar en una nit com aquella? De prompte va veure qu'en la mullena de la seva cara no tot eren llagrimes: nevava! Els borrellons de neu anaven caient, caient pausats, terribles, com un castic. A! Qui l'avia fet moure de l'escalfor de la llar de casa? En mig d'una gran engunia va provar de fer els derrers esforços; però com més ne feia més s'enfonsava: de neu n'hi avia tanta gruixa, i en Valentí era tant petit! Els peus no-ls podia fer anar de tant balbs, enquercarats com bastons, les mans les tenia ertes. Tots els seus esforços romanien perduts com els batecs d'ales d'un aucell ferit. Els blancs borrellons anaven caient suaus, perfidiosos, com preparats per amortallar l'infant.
L'amistançament d'en Miqueló i la dòna de Castellar estava a les acaballes. Ja més d'una vegada ella li avia tancat la porta pels nassos, i ell, pel seu cantó, també sentia que sen refredava.
Va sortir altra ora de Castellar, i anava pensant que lo millor era estar bé a casa seva i fins fer bona cara a la Maria i pot-ser festes an en Valentí. Pobre Valentí! El seu pare poc se n'avia recordat; però si tenia una manera d'encarar-li els ulls am tot i ser tant petit, que li despertava el remordiment de la seva conducta, i d'en tant en tant deia unes coses quel feien cavilar més! En Miqueló, que no-s cançava d'esbravar-se am la mare, no gosava mai a tocar an el seu fill.
Era ben negra nit quan va arribar a la carena: l'aire era fi i queia una lleugera nevada. Tota l'ubaga s'extenia an els seus ulls en aquella ora com un gran llençol en llit de malalt. Al atravessar-la, com a practic d'aquells mals passos, aviat va veure un punt negre en mig de la blancor. Creient qu'era una roca i que, per consegüent, allí no hi podia aver tanta gruixa de neu, hi va anar a parar; però al acostar-s'hi va quedar sorprès. Va mirar-s'ho bé, mig enfonsat, i va dir orroritzat i entre dents:
«Déu me mati! En Valentí!»
El va aixecar: qu'era fred! Semblava un cadavre. Va provar d'espolçar-li de sobre els borrellons qu'encare anaven caient i de desencastar els troços de glaç que tenia enganxats per la roba i per tot arreu. Lo més precís era sortir d'aquell mal pas de la neu: am penes i treballs va poder lograr-ho en pocs minuts. Un cop a fòra del limit de la gran congesta, es va posar sota d'un pi, per assegurar-se ben bé de si en Valentí era viu o mort. Va acostar-li l'orella al pit: era calent. Al veure quel cor li bategava, li va semblar ques treia un gran pes del demunt; però que freds tenia els peus, les mans, la cara! Allavores, en mig de la fosca, sel va contemplar una estona. Desde qu'anava de volquers que no li avia tingut, aixís, a la falda! Ditxosa criatura, que sempre li sortia de tras-cantó com un remordiment!
Are lo millor a fer era devallar fins al poble lo més aviat possible. Que hi feien allí parats? Avall, avall! Però, que la trobava pesanta, aquella criatura! I aver-la de dur a braç! Per poc que s'agués pugut aguantar se l'auria carregat a l'esquena; més, no hi calia pas pensar, si estava tant enrampat! Prou feina tenia en Miqueló en treure-li els flocs de neu que persistien a posar-se-li a la cara. Ah! Beuria un traguet d'aiguardent per pendre coratge: després no trobaria la criatura tant pesanta.
Si n'hi dongués, al petit, d'aiguardent? Prou que n'hi faria de bé: sempre en fa l'aiguardent. Va provar d'obrir-li un xic la boca i n'hi va tirar un raig entre les dents: en Valentí va fer una extremitut. Ja ho deia ell que li faria bé!
El va aixecar a braç, aguantant-lo fort, i va caminar en mig dels prats. No va trigar gaire temps qu'en Miqueló tornava a tenir set i a sentir-se cançat. Es va aturar per traguejar un altre cop, i mentrestant es tornava tendre envers la criatura, que tenia sempre els membres entumits.
«Ah! També en vols, tu, d'aiguardent? No, que després en mancaria pel teu pare. N'hi cal força al teu pare, que t'ha de dur fins a casa!»
¿I que redimontris hi avia de fer el xicot en mig de la neu en aquella ora de nit! Qui li avia fet anar?
I que pesava, tant petit! Fins el feia ensopegar am les pedres. Mentres anava baixant, en Miqueló, pensava que feia de ben mal dur una criatura a braç. Ell se l'agués pugut carregar a l'esquena! Es va aturar per fer un trago més llarg, i aquesta vegada sí que li va semblar que li donava dalit i lleugeresa.
Am la foscor i la fresca de la nit, els borrellons, que ja minvaven, formaven aviat com una gebre demunt de l'erba. Am tot i qu'en Miqueló parava gran compte d'on posava els peus, va pegar una relliscada quel va etgegar quatre metres més avall... Va aver de fer prou esforç perquè el seu fill no se li escapés dels braços. Quin esglai! Per poc s'estimba! Ell agués anat sol, poc li auria succeit allò. Va aver de deixar an en Valentí per poder-se aixecar. Quin adoloriment més gran es va sentir a l'anca! Maleida pedra i maleides botes ferrades! Va provar de donar algun pas, però apenes podia. Forçant la resignació, va tornar a agafar el petit, més va beure primer, perquè are sí ques mereixia un trago més llarg que cap altre.
¡I que l'arribava a fer patir l'anca esquerra a cada pas que donava al principi! Després, am l'escalfor del caminar, se li va esmortuir una mica el dolor. Al menos, ja avia parat de nevar!
¿Per què diantres en Valentí s'avia d'estar allí dalt de la montanya? De segur que la Maria li avia fet anar perquè an ell li fos un castic aver-lo de baixar. Volia llenya, la Maria. No n'hi mancaria en arribant. Per què avia fet anar el noi a la montanya? Que hi avia de fer a la montanya? ¿No n'hi avia prou amb aquelles mirades que sempre li clavava en Valentí, per remordiment d'alguna vegada qu'ell avia faltat? Però ell era amo; ell treballava; ell portava els quartos a casa. Si ell en volia dur a una altra banda, qui li-n podia privar? I si an ell li agradava un xic l'aiguardent, per què s'avia d'estar de beure-n? Are meteix, bé n'avia de beure per acabar de portar el noi a casa.
Va deixar en Valentí a terra, i va beure un altre trago descançadament. Com se desinflava la botella! La va bufar perquè rajés bé fins a la derrera gota. Quan va aver dit «Ja s'ha acabat!» i va tornar a aixecar an el seu fill, ja tambalejava, les cames no-l podien gaire dur, però ell provava de caminar i s'esforçava en creure qu'anava lleuger.
Al ser a les passeres, bé li va costar d'atravessar-les! El Rigart corria tot depressa i remorós, i li semblava com qu'ell agués de seguir el meteix curs. Després, va pujar la costa fins que va ser an el seu carrer. A-les-ores sí qu'anava de tort. Les pedres de la rampa li semblaven ensabonades.
Una de tantes vegades que va posar el peu malament, va relliscar i va anar a rompre-s el cap contra les pedres. En Valentí va quedar a terra al seu costat, sempre amb els membres entumits.
Un vei, a poc a poc i entresonyat, va obrir una finestra, i al treure el cap va veure que tot just puntejava el die, un die gris i pesant; a terra i pels teulats s'hi veia encare el rastre de la nevada de la nit; i a sota meteix de la seva porta es va adonar, entre la claror indecisa del die naixent, d'un ome extès a terra boca-terrosa i d'un noi que movia el cap esveradament. Va encendre llum i va baixar tot seguit; però al ser a obrir el portal, ja un altre ome sels mirava sorprès.
«—I doncs, qui és, Joan?—va dir el primer encarant-li el fanal.
—Ja ho veus, Cinto: és en Miqueló. I quem sembla que no podrà passar més a França!
—És ben mort. És mort com tots els morts. Déu de Déu de Déu! I aquesta criatura? Tustem a câ seua. La Maria, ella pla s'encomanava a tots els sants anit quan veia quel seu fill no li arribava!
—Jo men anava a la peça, i m'he trobat amb això al mig del camí.
—Jo obria la finestra...»
En Valentí s mirava els dos omes amb els ulls esverats, però sense poder articular una paraula ni fer cap moviment.
«—Aquêt noi està enrampat de la fred. Tustem a la Maria.
—Cintet!—va cridar una veu de dòna desde dintre la casa.—A què fas tant de temps al carrer?
—Ai, Laia, quan ho saberas! Encén el foc a la llar i recull aquêt petit, que s'està morint de fred, mentrestant qu'avisem a sa mare.
—Pobre Valentí! Ai, el meu fill! Si està gelat! Ave Maria Purissima! I és en Miqueló, aquêt de terra. I quanta de sang al cap! Com ha sét? Ai, vina, vina, manyac, a la vora del foc!»
El die, pausadament s'anava aixecant. Al augmentar la claror, es veia el cadavre d'en Miqueló, el cap en mig d'un bassal de sang que vermellejava sinistrament en la neu caiguda a la nit.
Mentres en Valentí s'estava refent prop del foc a cân Cinto, aquêt trucava a câ la Maria, i en Joan anava a avisar an el moliner, qu'era arcalde.
En poca estona totes les finestres es varen anar obrint i la gent va sortir de les portes per enterar-se de la desgracia. Aviat tot el poble de Fornells hi va estar acoblat a l'entorn. El moliner, tant bon punt ho va saber, va despatxar un propri per avisar els civils i a Puigcerdà an el jutge. Va venir el rector, i després de grans exclamacions va resar devant del cadavre i hei va fer encendre dos ciris. La parella de civils no va trigar a ser-hi, i, relacionant-se amb el moliner, varen dir quel jutge podria arribar a mitja tarda.
A travers de la supersticiosa por de la justicia, que feia que molts es miressin llarga estona el cadavre sense gosar a tocar-lo, va passar la Maria com alelada, i, espiada pels ulls de tot-om, va recullir estretament en els braços el seu Valentí i sel va endur d'una revolada a casa seva per retornar-lo al caliu de sa llar, preparant-se a cuidar-lo moltes semmanes.
El sol ja esquinsava els nuvols que li avien emboirat la sortida.