Croquis pirenencs/Interior
.png)
Veniem de Sant Aniol, i després d'atravessar una grandiosa fageda, tota grisa perquè encare no hi apuntaven les fulles en aquell mes de Març, sens anava fent fosc, quan arribavem a una pagesia disposats a demanar quens donguessin ospitalitat per passar la nit.
La pagesia era sola, sola en mig de montanyes, sense cap més casa un'ora a la rodona, situada a una bona altura i no gaire apartada del puig de Bassegoda, que majestuós però esquerp ho dominava tot.
La formaven diversos cossos d'edifici, corrals, parets estranyes. Al arribar-hi era l'ora que plegaven les feines, i tota la gent i el bestiar s'anaven reunint al entorn de la casa.
Els goços lladraven. Al voltant d'un abeurador dugues dotzenes de porcs negres xarrupaven am gran brugit, a les ordres d'una porquera. Un pastor, amb un cabridet tendric al braç, tancava les cabres, totes blanques.
Nosaltres ens ho miravem tot i ens miravem l'un a l'altre, pensant que presentar-nos a una casa sola en aquelles ores, carregats am les motxilles i am la fila que deviem fer an els ulls dels pagesos, era riscar que no-ns donguessin aculliment.
El més decidit de nosaltres es va dirigir an el qui primer va topar, an el pastor, que feia callar els goços.
«—Quens podriau acullir per aquesta nit?
—Ja vindrà l'amo. Ell vos ho dirà.»
I al cap d'una estona d'esperar va venir l'amo, amb un gran garrot a la mà, qu'anava a tancar les vaques quel seguien mandrosament. Tenia el posat seriós, el caminar pausat, duia la berretina enrera.
«—Què voleu?—ens va dir.
—Demanavem si-ns voldrieu donar aculliment a casa vostra aquesta nit.
—I qui sou, que veniu en questes ores?»
Qui som? varem pensar mirant-nos l'un a l'altre. I, lo que sembla estrany, ningú dels quatre sabiem dir-li qui erem. Com li podriem fer entendre? A lo millor cadascú hi va dir una cosa o altra, lo qu'acudia:
«—Som de Barcelona.—Demà matí volem pujar an el puig de Bassegoda.—Ens agrada anar per les montanyes.
—Per les montanyes? Vaia un gust! I què hi feu per les montanyes?»
Un de nosaltres va respondre d'esma, sense saber què dir:
«—Excursions.
—Excursions? Are sí que poc us entenc.»
I sen anava cap a dins deixant-nos plantats.
Llavores tots a la vegada, com per tocar-li el cor, li varem anomenar les nostres coneixences d'aquella comarca: la gent qu'aviem vist an el Molí, a Sant Aniol; els coneguts de Tortellà, de Besalú, de Figueres, de la Junquera; i sols a-les-ores l'ome va dir:
«—Ja pensuc prou que no sou pas gent dolenta.
—Qu'hem de ser!—És clar que no!
—Un om sent a dir tantes coses! Bé, vaja, entreu.»
Ja no-ns tocava passar la nit a la serena!
El varem seguir fent professó; varem entrar a la casa derrera d'ell; i, un cop a dins, invitant-nos, ens va dir:
«—Descarregueu-vos.»
A on? Nosaltres no hi llucavem gran cosa: tal era la fosca. Ens va ajudar a palpar una taula, i allí demunt varem etzibar motxilles, maquines, trespeus i bastons.
L'unica claror quens atreia era la de la llar, i an ella ns varem acostar seguint sempre a l'amo, augmentant les ombres que ja hi avien acoblades. Nosaltres varem cercar lloc a l'escon, qu'era dels més grans, posant-nos entremig de la gent de la casa; l'amo va seure en un escambell prop del foc. A la mestressa se la sentia trastejar derrera nostre, les moces filaven, i tots els omes anaven compareixent i seien al nostro costat i romanien quiets.
L'amo s cuidava del foc, afegint llenya de tant en tant; i aixís com l'estranya llum ens donava grans relleus a les cares amagant l'expressió de les fesomies, una certa prevenció que semblava vagar per allí feia indecisos a tots per encetar la conversa. Un xic, bé varem parlar; però va ser un parlar sec, trencat, sense cordialitat ni expansió.
Ens anavem acostumant an el fum i a l'escalfor, qu'al principi aviem cregut no poder resistir. Are, tots plegats al voltant de la llar, feiem gran colla. Els de la casa eren marit i muller i dèu fills de totes mides; ademés hi avia pastor i porqueirola.
«—I bé, gent, bé aurem de passar el rosari!
—Prou! Prou!—li responiem nosaltres.
—Pot-ser vosaltres no-l dieu pas cada die.
—Alguna vegada ns en descuidem.»
La cara la deviem fer més aviat de descuidar-nos-en sovint; i, coneixent-ho, l'amo ns va dir:
«—Bé! Ja l direm depressa.»
Tots els omes es varen llevar la berretina, i nosaltres també ns varem descobrir.
El rosari, no sabem si a benefici nostro o per la costum de rematar aviat una obligació, era resat tant depressa qu'am prou feines el podiem seguir. Les aves-maries anaven a pas de carrega. No-ns en varem adonar quels cinc misteris ja estaven enllestits. Però a-les-ores va venir la gran restellera de parenostres que ja va ser cosa més llarga, malgrat la pressa que hi duien.
Mentrestant les noies no paraven de filar ni la mestressa deixava la seva feina; els goços s'estaven ben estirats a la vora de la llar i el gat tot arrupit. El més petit de la casa, un xicotet d'un any, bonic i rodanxó, de cabells rossos i caragolats, s'avia adormit deliciosament a la falda de l'amo, que no parava, perxò, d'atiar el foc am tot i portar el reso. Dels cremadells sempre en penjava un perol o altre qu'algú s cuidava de mudar.
Acabats els parenostres, amb un gesto patriarcal es va posar la berretina, i tots varen fer com ell.
Després d'aver resat plegats semblava com quens miressin amb un'altra confiança, i la conversa s va animar.
Nosaltros els intrigavem molt. El vell deia:
«—No serieu pas canadors?»
I la noia més gran, la Treseta:
«—Quan jo-ls he vist que s'acostaven auria dit qu'eren musics.»
No hi va aver altre remei qu'explicar-los, tant bé com varem saber, què feiem i per què anavem a rodar món d'aquella manera.
I es va parlar de moltes coses: la prevenció del principi a poc a poc desapareixia que ja apenes en quedava rastre. Es va enraonar sóbres de Barcelona, on sols l'amo avia estat un cop; tots els demés, ni esperança tenien de mai poder-hi baixar.
La mestressa, qu'era decidida, va anar a lo practic:
«—I doncs, gent, de tot parleu menos del menjar.»
Com que no faltava gana, li varem donar la raó tot seguit. Un dels nostres, de bones aptituts pel cas, es va cuidar am la mestressa d'apariar-nos el sopar, qu'entre les nostres provisions i quelcom que tenien a la casa va resultar bon xic més suculent de lo qu'esperavem.
Es va encendre algun llum d'oli, i tots varem passar a una altra peça ocupada gran part per una llarga taula, molt vella, però que ni de nova avia sigut ribotejada. Els bancs on seiem també eren força rustecs: troncs d'arbres partits pel llarg sense pulir i am cames. Al principi ns feien mudar sovint de positura, però aviat ens hi varem fer. Al deixar l'escalfor de la llar sentiem esgarrifances de fred.
Nosaltres ens estavem a un extrem de la taula; tòts els demés ja eren prous per acabar-la d'omplir.
Anavem despatxant am força gana tot lo que d'una manera rudimentaria ns avien cuinat. Els de la casa, preocupats pel menjar, no parlaven gaire. Tenien una gran caçola al mig, que la mestressa avia dut a la taula, plena fins a vessar d'una mena d'escudella de pa i verdures. Amb una llossa se n'omplien els negres plats ben curulls i els enllestien que donava goig. I sempre de lo meteix, derrera d'un plat un altre, sense entretenir-ho amb aigua ni vi; que de vi no-n gastaven a la casa, i tampoc en varen voler del que nosaltres els oferiem.
En alguns moments no se sentia gaire cosa més quels xarrups dels llavis i els copets de les culleres topant amb els plats.
A mida ques trobaven tips es tornaven més comunicatius. El pastor, qu'era dels autentics, am gec de pell i tot, una vegada llest va donar quatre llepades a la cullera i molt formal se la va desar altre cop a la butxaca.
Un dels objectes quens duia per aquells paratges era l'arreplegadiça de cançons. En aquell recó de montanya ni se sospitaven els aires pestilents de zarzuela: no s'hi podien sentir sinó tonades fresques i virginals de la musa popular, que tant bé sap arribar al fons de l'anima en la nostra terra catalana.
Un dels nostres, qu'era music, no cal dir si anava adalerat per aquells baralts cercant cançons. Tot seguit va treure el paper de solfa i vinga demanar que cantés qui en sapigués.
Però encare va costar de rompre el glaç. Les moces, qu'eren les uniques ben disposades a cantar i les que més ne sabien, es varen fer les vergonyoses lo meteix que si fossin de ciutat. Al ultim, no gosant una de sola, les dugues germanes es varen posar a cantar juntes: aixís els semblava que gosaven més l'una per l'altra.
Al veure-ns escriure, an el company amatent a pendre la tonada i ane mi copiant la lletra, els pagesos sens anaven acostant plens de curiositat.
La primera cançó tenia un aire tot viu, si bé sempre acompanyat d'una suau melangia. Donava bo de sentir-les, am tot i que la veu de la petita semblava un espinguet i no feia sinó nosa a la gran.
Com en la cançó de Mambrú, de la qu'era una variant, la dama, cançada d'esperar an el seu marit tornant de la guerra, surt a la finestra per veure el comte si vé. Veu arribar dos patges vestits de dol. Ella pregunta anguniosa:
Ai, patge, lo meu patge,
quines noves porteu?
i el patge li respon, abans d'anunciar-li la mort del seu senyor:
Les noves que jo porto
no les vulgueu saber.
Però, quins contrastos hi avien allí, dintre d'aquella cambra negrosa! Mentres les noies en ses cançons parlaven de sedes i d'anells d'or, tots s'acostaven aprop nostre, abocant-se demunt de la taula, per millor examinar els gargots que feiem en el paper. El vell, ple d'admiració, va dir:
«—Quen tenen de cap!»
i la seva dòna li responia, com volent aclarir el concepte:
«—De cap i de lletra.»
Entremig de l'aixurida tornada del bolangé i del tralarà, les noies acabaven la cançó amb un crit ple de justicia:
Males siguen les guerres
i el qui les fa fer:
enganyen les donzelles
i viudetes també.
Tot depressa nosaltros varem demanar un'altra cançó; però are rai, ja hi eren posades, no tindriem pas temps d'acabar-los el repertori.
I la que van cantar llavores era d'una gran tendresa, i fins la tornada:
viva l'amor!
viva l'amor, que l'amor viva!
viva l'amor!
era impresa d'un sentimentó tant delicat!
La cançó deia així:
Aquí dalt a la montinya
n'hi avia una font viva;
n'hi avi' un cervo que hi bevia
i el caçador li espia.
—Caçador, mira, no-m tiri:
no-n só cervo, quen só nina:
só filla del rei d'Ungria.
—Ai, nina, si jo u sabia,
am tu bé m'hi casaria.
—No-m dieu pas si u volria?
—Minyona, jo u provaria.
¡Quantes vegades, ja ben lluny dels rodals del Bassegoda, hem recordat aquell aire tant saviament aplicat a la lletra, com sortits tots dos d'un sol tret d'inspiració! I sens evoca sovint am la meteixa veu quens el va cantar per la primera volta:
Caçador, mira, no-m tiris:
no-n só dervo, quen só nina.
Era com si estessim en país de fades i an el ple de les transformacions dels contes d'infants. La nostra imaginació s'hi deixava gronxolar. Sentiem com un desig d'allunyar de la pensa moltes coses que sabiem, per ubriagar-nos senzillament en l'ingenuitat quens envolcallava com la claror indecisa.
Va venir un'altra cançó i un'altra. Era una font que no s'estroncava, a cada represa la melodia ns semblava millor, i d'altra part abandonavem en aquell moment tot treball de selecció. Sentiem que les noies cantaven coses delicades...
De tant blanxa qu'és
n'apar una monja,
monja d'un convent
de dins Barcelona.
I un xicot molt moreno, quens avia dit que voldria baixar am nosaltres avall am tal que li dessin bona menja, s'apoiava a les nostres espatlles i deixava anar sorolls que a les clares denotaven que li avia provat el sopar.
Però la mestressa no podia comportar per més temps que tanta gent s'estés séns fer altra cosa que guaitar, i va posar al mig de la taula un perolaç ple de patates perquè els omes aprofitessin l'estona pelant-les. El pastor, els quatre fills més grans i el meteix amo, varen tornar an el seu lloc a la taula, i, treient-se cadaú el seu ganivet, varen començar la feina i... pela que pelaras. Encare els va entretenir bon xic un ganivet quels varem ensenyar: la molla ls intrigava tant que tot era provar d'obrir i forcejar.
Mentrestant s'acabava una cançó de les noies, que a la fi verdejava, i elles començaven a riure i a roncejar sols per coqueteria, perquè l'intent prou el tenien de cantar-la tota. El pare feia també una mitja rialla de satisfet, i deia:
«—Bé n'hi han d'aver d'abigarrades, de cançons! Altrament, com iria?»
Tots hi reien am certa franca malicia, i les noies varen acabar tota la cançó sense deixar-se una paraula per relliscosa que fos.
Entre les demés ques van cantar, una n'hi va aver d'assumpte purament local i d'una tonada exquisida.
Un pastor, de nom Alabau, ha enganyat a una minyona, i el seu amo el fa perseguir pels moços de l'esquadra. El pastor fuig envers les serres d'Espinavell, al coll del Pal, a Fresés; l'aconsegueixen a la fi els moços, ell sen defensa i els fereix.
La tornada, dolcissima com tota la cançó, sembla el perdó que li envia la seva amor desponcellada:
Ai, no ploris, Alabau,
quel teu mal no serà gaire!
Es feia tard. Aquella bona gent, an els qui teniem ja quasi guanyats, no mostraven pas estar posseits de la sòn qu'a nosaltres ens començava a molestar. Quan se va parlar d'anar a dormir, eren més de les dotze, ora prou extraordinaria en aquella casa on cada vetlla devia acabar a les dèu tot lo més tard. Tot-om se va aixecar, i cadaú va tirar cap an el seu redós.
Nosaltres vam eixir encare fòra la porta. La nit era esplendida; la lluna donava relleus enigmatics a les roques i a les fondalades; l'aire era molt fred, i varem tenir necessitat de refer-nos vora la llar, ja esmortuint-se, abans de pujar an els llits quens avien destinat.
A dos ens van fer dormir en un pis, dos a l'altre. Al costat del nostre llit hi dormia algú de la casa, qu'a les fosques no vam poder distingir qui era. Varem arrencar a dormir ajaçats dalt d'aquelles marfegues altes i dures, i, lo que pot l'anar de camí lluny de la propria casa, la sòn es va apoderar de nosaltres com si dormissim en un bon llit, malgrat les escletxes dels porticons i de les parets que deixaven passar l'aire fi de la nit.
Per les meteixes escletxes entrava a dolls la claror al matí següent. Mentres entresonyats la miravem, varem sentir una veu quens cridava:
«—Au, gent!»
Ens varem aixecar i varem anar a baix, on la llar ja cremava, i ens va venir molt bé per escalfar-nos abans de sortir.
Ens van ser fets tota mena d'oferiments al acomiadar-nos. Era un comiat curt però franc. Ben segur qu'en qualsevol ocasió i ora qu'anessim a trucar an aquella casa solitaria, hi trobariem un amable aculliment. Sols varem poder pendre comiat de l'amo i de les dònes: tots els demés eren ja a ses feines.
Després, am la llur vista d'aliga, els pagesos es varen adonar de quens esgarriavem en el bosc al voler pujar an el Bassegoda, i ens varen enviar la Tereseta perquè ns guiés.
La guapa noia ns va acompanyar fins al cim, i allí ns va contar que, alguns anys enrera, la casa avia sigut robada a la meteixa ora en que nosaltres aviem arribat de vespre. Els lladres hi van entrar demanant ostatge umilment; un cop a dins, es van declarar, i, entre altres desgracies, al avi, de vuitanta anys, ques resistia a entregar res, van penjar-lo dels cremadells de la llar.
Al recordar aquell trist episodi, ens expliquem ben bé la prevenció am quens reberen al principi, i no podem menys de pensar que la pobre gent bé va fer prou d'acullir-nos.