Croquis pirenencs/L'anyorament
.png)
Una vegada, amb un antic company d'excursions, varem determinar de recorre la frontera nord de la nostra llengua. Voliem passar les Corberes; teniem desitjos de saber què era aquell seguit d'amples serres que separen el Rosselló del territori quels catalans de França anomenen vagament la Gabatxeria.
¡Quantes vegades, al passar les fresques Alberes i al ovirar de sopte l'ermosa i verdejant plana rossellonesa, aviem vulgut atravessar-la, per anar a corre a peu, de poble en poble, els miserables vilatges de les ermes i pedregoses Corberes! A peu, és la sola manera de fer-se un om carrec d'un país. A nosaltros, recorrent aixís el Rosselló i el Conflent, comarques de llengua catalana que pertanyen avui al estat francès, ja ens avia vagat de coneixe les diferencies de caracter qu'aparten el català del llengadocià limitrof. Fins hi hà poca simpatia entre uns i altres: bé ho denuncia la corranda que més d'una vegada hem sentit cantar an els pagesos conflentins:
Ai, mares que teniu filles!
no les doneu als gabaigs!
A les primeres renyines,
«Adeu! A França men vaig!»
A la fi ja estava decidit. Disposats a fer llargues marxes per montanyes pelades i aixutes i a deixar-nos estebornir per les soleiades, varem anar un die a Salses, aquell tant anomenat Salses que durant sigles va ser limit de la nostra nació i qu'encare segueix sent-ho de la nostra llengua.
Varem visitar el grandiós castell, aquell agombolament de pedra que tants setis i tants adobs ha sofert en el temps, colocat com està en lo qu'abans era entrada de França. ¡Tantes vegades que l'aviem ovirat rapidament, aquell castell, passant amb el carril! Are hi erem, i, enfilats en la torra més alta, contemplavem les Corberes de ben aprop, nues de vegetació, inexpugnables, formant la més gran frontera natural que puga separar dos pobles. Però l'esplendida plana del Rosselló ns cridava somrient amb els seus camps fructificants, els seus rengles d'arbres, les seves carreteres cobertes, limitada per l'imponent isolada massa del Canigó i per les Alberes, quens senyalaven l'Empordà. No-ns cançavem pas de mirar-nos-ho en lloc de les Corberes. Semblava qu'am la seva ermosura el Rosselló ns vulgués fer desistir de la nostra excursió per males terres.
Després varem seguir la carretera en direcció a Narbona. Quin camí! A l'una banda, les abruptes Corberes mostrant la seva immensitat calcaria; a l'altra, l'insalubre estany de Leucata am la seva gran i trista extensió confonent-se al lluny amb el mar.
Costa d'imaginar que per aquest estret passatge, just l'espai per la ruta i el camí de ferro, agin agut de venir tots els exercits que la França ha enviat per invadir Catalunya i que per aquí se n'agin agut d'entornar els qu'han pugut. ¡Que ben resguardada per la Natura era un temps la nostra terra! I que poc li va valdre! Però s necessitaven ben bé les maquinacions del etern enemic nostre, el veí de la banda de ponent, per quens desfessin així la patria. Al menos si per les Corberes ha vingut alguns cops la malaventurosa guerra, també les han atravessades les grans idees qu'han d'ajudar a la nostra regeneració.
Es fa dificil passar lo qu'alguns han dit Termopiles del Rosselló, sense qu'un pensi en aquestes coses. Quan la natura és ermosa, ella sola acapara tot el sentiment i no deixa que la pensa s'esplaii en cap altra ocupació. Més aquí, en mig de tanta tristesa, a punt d'assolir les fites etniques de Catalunya, ens recordem de que som catalans.
Varem arribar al Fitó, el primer poble llengadocià. Quina altra cosa! No és sols el cambi brusc de llengua lo quens allunya de Salses, però la gent té un aire més pesat, les cofes de les dònes no són alegres.
Un altre die varem recorre els vilatges catalans fronteriços més endinsats en les Corberes: Opul, Perillós. Per tot arreu runes de castells, l'idea de separació d'un antic estat. En varem devallar laços, assedegats, fugint-ne de cara al gai Rosselló i veient sempre al lluny el Canigó, com un amic que ple de majestuosa benevolença ens digués: «Veniu als meus braços; les meves fonts estronquen la set, demunt dels meus prats i a l'ombra dels meus boscos el cançat hi troba repòs».
Altres dies els varem destinar a coneixe la regió de les Corberes passat el riu de la Gli. Ens va animar de veure l'aigua al ser a la Torra de França i varem seguir més refets la ribera fins a Casanyes de la Frontiero; d'allí varem pujar la costa fins a Balestà, amb el proposit d'entrar al limit del Conflent d'una vegada, desitjosos de tornar a sentir parlar català.
Balestà de la Frontiero era el derrer poble gabaig pel qual aviem de passar: ja ens trigava de baixar cap a la ribera de la Tet, de veure arbres i aigües i camps conresats; perquè el derrer poble ont ens aviem aturat estava també en plena Corbera, en plena regió calcaria poc entretinguda per la vista i molt fadigosa pels peus.
Anavem cercant ostal quan varem veure quel rector sens acostava com reconeixent-nos, i, ben oberts els braços, ens donava el Déu-vos-guard en bon català. Feia pocs dies que no la sentiem parlar, la nostra llengua, i ens semblava que ja feia molt temps: estavem en la seva frontera i l'anyoravem aviat, cosa que potser no-ns aguera succeit estant-ne ben lluny i en el cor d'una nació estrangera.
La franca fesomia del bon capellà no-ns era desconeguda. ¿On l'aviem vist abans? Ell meteix ens va treure aviat de duptes.
Era un temps, dos anys enrera, rector d'un alegre poble del Vallespir deliciosament recolzat en la falda del Canigó, i allí era on l'aviem trobat en una excursió que hi varem fer i en la quens va vagar de passar tot un die en la seva companyia agradable.
A-les-ores, en mig de l'exuberant natura canigonenca, ens explicava les seves caminades als rocs de Rotlà i al Costabona, am la seva bondadosa paraula, filla d'una clara intelligencia disposada sempre a veure-ho tot de color de rosa, tot ermós. De les aficions a vagar per les montanyes, a conversar amb els pastors, a veure saltar l'airós isart, n'avia agafat un gran entusiasme per la llengua que continuament parlava amb els seus feligresos, a qui tant estimava. Els feia sovint explicacions de l'antiga istoria catalana, barrejant d'una manera curiosa la defensa del coll de Paniçars amb el combat de Peirestortes, el fet d'en Bernat d'Oms am la represa de Bellaguarda: fets que tant aviat eren contra espanyols com contra francesos, però on sempre hi ressaltava l'esperit eroic del poble català. Avia estat a Barcelona, i els comunicava am vera simpatia els seus records de la gran ciutat. Temperament poetic, avia fet molts versos cantant la cacera de l'aliga, el refilar del rossinyol, les grans vistes que desde els cims es descobren i, sobre tot, les excellencies de la llengua catalana, l'objecte principal de la seva afecció, llevat l'amor a la Verge.
A-les-ores l'aviem conegut sapat, robust, emprenedor: are el trobavem desfigurat, decaigut i groc. ¿Quin misteri avia sigut causa d'aquella transmudació? Prou ho varem dexifrar de les seves paraules.
La seva propaganda del propri idioma en menyspreu del oficial no va semblar-li bé al bisbe de Perpinyà, i, séns dupte després d'un madurat examen, va resoldre expatriar al pobre rector qu'avia comès la falta d'estimar massa la llengua dels seus administrats i de quasi tot el bisbat. Venturosament per aquêts casos, el bisbe té sota el seu domini unes quantes parroquies del antic comtat de Fenolledes, i allí, entre gabatxos, monsenyor va resoldre transplantar-hi an el seu rector, com un castic, pensant tal volta corretgir-lo d'una mania que no entrava en el criteri del estat del qual era funcionari.
I an el bon rector, que prou procurava resignar-se am la seva creu per forçar la voluntat, se li eclipsava el temperament actiu, se li apagava l'intelligencia i se li doblegava el cos. Ell concretava tots els mals dient-nos:
«Anyori el Vallespir! Allí és on voldria morir, no-n pas en aquei desert»
Vet-aquí la gran alegria qu'avia manifestat al veure-ns a nosaltros! Era perquè ens va reconeixe com a paisans trobats en terra estranya; per xò ns va saludar am la cara riallera i amb els braços ben oberts.
Si monsenyor pensava en ques corretgiria, segur qu'anava errat. L'anyorament augmenta l'amor a lo ques deixa. Si monsenyor, preocupat per altres assumptos, allargava el castic, pot-ser no s'hi fóra a temps, perquè de vegades l'anyorament també mata.
A nosaltros, acullits a la rectoria, ens va semblar arribar a un oasis. Ens hi varem estar fins a mitja tarda; a l'ora trista ns en varem despedir, i ell ens va acompanyar un bon troç en el camí d'Illa. Després varem veure una estona la silueta del bon rector, despedint-nos de lluny. ¡Quin bé li aviem fet am la nostra visita improvisada, i quin mal amb el nostre comiat!
També nosaltros, com ell, estavem assedegats de veure arbres verds i cases blanques i cares alegroies; però al arribar a la primera vila catalana, Illa, ja era fosc.
L'endemà ja caminavem en direcció a les Alberes, i l'alegre i accidentada serra semblava cridar-nos amorosament:
«Per vosaltres no som una frontera: nosaltres som verdes, som poblades, som alegres i oferim al vianant, fins en el cor del ivern, colls i ports de bon passar. ¿Què hi fa que de l'una banda siguem de França, de l'altra d'Espanya, si els estats muden i nosaltres som catalanes i ho serem eternalment?»
Al acostar-nos-hi, deliciosament atrets, recordavem la negrosa silueta del bon rector castigat, pel crim d'estimar massa la seva llengua, a viure estranger en un recó i entre gent que pertanyen an el meteix departament, expatriat am tota intenció pel seu bisbe, concient de quel castic li avia de doldre i arribar al fons de l'anima.
I varem anar fent camí, pensant qu'això dels grans estats és cosa capritxosa i transitoria, i qu'en l'arrel dels pobles, sota la petjada dels exercits i les rodes de les maquines governamentals, hi hà una cosa més fonda: la raça.