Croquis pirenencs/L'idili d'en Janret
.png)
La ramada s'escampa un quart d'ora al vol de la barraca, en l'espaiosa jaça de Cadí. El sol a poc a poquet s'ajoca, i mentre s va acostant la nit, la quietut s'apodera d'aquelles valls i calmes. Un vent fi i tallant que se sentia xiular entre les mates de pentecosteres i que feia queixar els abets gegantins, es va apaibagant, apaibagant a mesura qu'enfosqueix.
Ja sols interromp la tranquilitat de la serra algun qu'altre sò d'esquella del ramat que s'ajunta o el lladruc atrevit del goç qu'empaita a les besties que s'esgarrien.
Encare queda alguna vaca enderrerida que, seguint al vedellet enjogaçat, s'enfila costa amunt en un bosc d'abets que limita la plana; i en Martinet li crida, tot etgegant-li un roc:
«—Ta-rodona! Llamp te mati! Vina ací baix.»
El sol ja és post, el cel és negre: unes ombres misterioses, a grans clapades, difumen per graus arbres i penyes i ocupen les frondoses fondalades i esborren les singleres.
El ramat ja és aplegat entorn de la cabana, cada bestia cerca la posa per ajeure-s. La goça, la Pastorella, passa el derrer tom de vigilancia al cabal, i se n'entra a la cabana, que fuma ja fa estona; desde fòra l'entrada se sent espetegar la llenya seca que crema. En Martinet hi entra amb una olla de llet recent munyida i s'ajeu demunt la palla al costat de son pare, qu'atia el foc.
Es llesquen un pa i s'hi trinxen una ceba cadescú amb el ganivet quels penja del gec de pell; derrera d'això, formatge, sopes de llet i... bon profit i a jeure. De tot sen fa la part per la Pastorella. Ja diu sovint en Janret quan algun qu'altre excursionista que puja al Canigó el troba d'estada a Cadí:
«Jo som lo pastor, i com Déu se me va emportar la dòna al donar-me en Martinet, la goça fa de pastora. Ca més sossegat s'és pas mai vist, mê... tabé és valent quant ho cal sere. Té, Pastorella, té! Empassa-t aquei paper quels mussurts hi han embolicat lo cambajó. Llampsis! Quina primor!»
Els dos pastors s'enrotllen en llurs mantes i s'ajeuen demunt la palla; la goça, als peus del amo. El foc segueix espetegant i tirant amunt les flames cap al forat del sostre, algun branquilló massa tendre confós entre la llenya treu una brumera com si escupís la sava.
Boi embolicat, en Janret parla a son fill, que l'escolta tot arrupit.
«La fred deu apretar defòra per lo qu'ací dedins se fa sentir. L'Octubre és traidorot i poria sere que dins poc comencessin nevades fortes. Fa dies que la broma no deixa el pic de Set-homes: avui se n'és allunyada, i ha fet més fred que mai. Una semmana més, llampsis! i sens acaba l'estada a la montanya aquest any de Déu. Nos cal mudar de prats i el pa nos l'hem menjat tot. Demà matí baixaré a Vernet i tornaré demà passat ben aproveit. Tu menaras el cabal a una altra jaça. Belleu si anesses a Pla Guillem? A Balaig deu aver-hi el cabal de Taurinyà, i els de Corçaví i Vallmanya deuen ser de Prat Cabrera ençà. Sí: a Pla Guillem serà vuid, i és més aprop. Vés-hi demà a trenc d'alba, emporta-te l'espartina que resta, i cap al tard ja hi podes sere ambe la ramada. I bé, are, santa nit, i bon goig que hi aja sòn.»
Els pastors no triguen gaire a adormir-se com un sòc: el foc va minvant. A fora, rebent demunt l'aire glaçat de la nit, els doscents caps de bestiar també dormen. Tota l'extensió de Cadí sembla ensopida, el griso tallant lo unic que viu.
En Janret, si somia, deu somiar el seu fill, en Martinet, la nina dels seus ulls, que té traça pera tota mena de feines del camp i moltes altres, i que, en quant a lletra, no l'avantatja el rector del poble.
En Martinet a ben segur que somia, i quels seus somnis són dolços. Am tot el foc dels seus divuit anys ha posat l'afecte a la filla de la Llucia del Molí, una noia de quinze anys, rossa com els rostolls, vergonyosa que no gosa ballar ni cantar corrandes, retreta am tot-om, i que, sense donar-sen compte, sols ha sigut expansiva amb en Martinet desde qu'és nada. El pastoret no se sent am prou vocació per la vida de montanya: no-s podia avesar an aquells mesos passats dalt de les serres, lluny de tot-om, en contacte amb els abets altissims i les albes roques d'aquelles regions, mentrestant quel jovent s'estava al poble i passava divertit els diumenges i les diades del quinze d'Agost i vuit de Setembre. Per ell semblava feta aquella versió de les Montanyes regalades que sovint cantava a tota veu en mig de la quietut d'aquelles valls, quan deia:
Si ne som caigut malalt
d'una crudel mala gana;
ningú no-m coneix lo mal,
ni metges ni apotecaris,
sinó una nina que hi hà
que l'amor men té robada.
En Martinet s'anyorava i entretenia les llargues ores treballant esclops i culleres, o bé conduint el cabal d'una jaça a l'altra, pensant en quan se casaria am la Julita, que s'estimarien força, qu'ell començaria fent de marxant i acabaria parant tenda a Prada o tal volta a Perpinyà.
Quan a l'endemà l'alba va llençar tot just un bri de claror per les escletxes de la porta barrada am flairosos troncs de pi, portant un nou die fred però clar i serè com si fos de Juliol, es varen deixondir a-l'ora els dos pastors. En Janret va sortir a fòra, va mirar la volta ont encare hi lluïen els estels esporuguits per la naixenta claror del die, i va dir alt:
«Són més de sis ores. Hem dormit molt de temps.»
A mesura quel sol s'aixecava, la ramada pareixia tornar a vida nova: totes les besties mugien, les vaques giraven la testa, llençant llambregades amoroses a llurs vedellets, que començaven a trascar per l'erbam; i la Pastorella, amb el seu collar de punxes, corria, boi lladrant, tot l'ambit quel cabal ocupava com per a regoneixe si hi mancava alguna bestia.
Al cap de poca estona en Janret va agafar una restellera d'esclops per portar-los a vendre, en Martinet va recullir les poques provisions que restaven per a dur-les amb el ramat a Pla Guillem, i, sense gaires paraules, pare i fill se despediren fins a l'endemà.
En poc més de cinc ores el pare va ser a Vernet. Fins a entrada de fosc el ramat no va arribar a l'immensa catifa de Pla Guillem, ont hi batia un vent que semblava voler somoure l'abet més ben arrelat. El cel, que tota la tarda avia estat grisenc, se tornava tenebrós mentres se feia nit. En Martinet va barrar la porta, va fer foc i es va quedar a dins embolicat, arrupit, i am la pensa allà baix, al poble, a la casa del cim de la plaça i a la noia qu'en aquells instants devia recullir-s'hi.
Envers les vuit va sonar un tro en sec, fortissim, fent trontollar les montanyes, semblant esfereir la terra, i tot seguit va començar una nevada forta, deixant en poc temps cobert tot lo pla. Les besties corrien debades en busca d'una bauma: Pla Guillem s'extén majestuós, immens, ras, en aquelles alçaries, sense una montanya quel posi a redós de vents estranys.
Quina nit per al pobre Martinet!
Va nevar, nevar! Els blancs borrellons anaven caient silenciosos, perseverants, en la paorosa foscor nocturna, apilonant-se, emmantellant-ho tot, cobrint la porta de la cabana, després la cabana tota. En Martinet s'estava arraulit en un recó, cobert de palla, però el fred li passava per tot arreu, travessant-li la pell i ficant-se-li al cor. Balb de peus i de mans, en va la Pastorella, més avesada als freds forts, provava d'escalfar-los-hi am l'alè.
En Janret, veient el temps que feia, poc va dormir aquella nit, pensant en el seu fill a la montanya i maleint el moment en que va decidir dur el ramat a Pla Guillem. Quan l'endemà, tantost apuntat el die, sen va anar cap a Castell, les vores del camí eren blanques i començaven a glaçar-se. Quan va ser a Coll de Jou ja-s feia dificil el tranzit, i el bon Janret, ple d'anel i evitant les relliscades, pujava amunt a pas de ca. Les torrenteres baixaven escumoses, els xaragalls eren glaçats. Quan am penes i treballs va franquejar Marialles i, tombant la Llipudera, va veure que les barraques ja eren cobertes, va dirigir tot seguit la vista a Pla Guillem: era tot blanc de cap a cap. El cel era sempre gris, amenaçant amb altra nevada, com si sols agués reposat per a deixar temps a que la neu se glacés i augmentés el fred.
Al arribar a Pla Guillem, en Janret es va sentir el cor oprès: tot era una gran extensió blanca que feria la vista, amb algunes sinuositats qu'era dificil distingir si eren del terreny o neu quel vent avia apilonat o alguna barraca colgada. Per fi va anar veient el ramat, quasi tot arraulit per a comunicar-se escalfor; lo qu'ell tant avia temut, un vedellet glaçat s'estava ajegut i solitari; totes les besties, fugint instintivament de la mort, se n'avien allunyat i romanien aplegades, formant una taca immensa entre tanta blancor, i com indecises d'estar sense guia, estranyades de no veure a la vora pastor ni goç. En Janret va coneixe la cabana, quasi tota colgada sota la neu. Am veritable febre va començar a treure la que cobria la porta, i, tant bon punt oberta, va sentir la goça que glapia, quel llepava tot conduint-lo vora el jaç de palla. Allí demunt hi jeia en Martinet, qu'en una derrera convulsió de fred s'avia quedat estirat, llargarut i com aprimat; la cara, que tenia prou morena, se li avia tornat tota blanca i contreta.
El pobre Janret, desconsolat, am la cara esllanguida i els ulls esverats, va exclamar:
«Oh bon Déu! Que-t som fet? Per què me l'has pres?»
I desde aquell any, cada volta qu'algú al estiu fa nit en la seva cabana, en Janret conta l'episodi del seu fill, i acaba dient resignat, però amb els ulls terbols:
«Lo bon Déu va coneixe qu'era massa sabent per un pobre pastor i sel va voler pel seu servei.»