Croquis pirenencs/La Guilla
.png)
Mantet, el primer poble francès sortint de Setcases, és format d'un agropament de casalots d'aspecte miserable. Són vivendes d'un caracter tot primitiu que donen idea de la frugalitat de la vida en els pobles del cor del Pireneu. Al veure-les, un om pensa en com deuen passar-s'hi els dies rigorosos d'ivern.
Els moradors, encare qu'amb anomenada de rics entre els vilatges propers, són esquerps i d'aspecte brut, s'estranyen de veure algun foraster quels demani quelcom; llurs fesomies semblen inescrutables, l'estatura és més aviat baixa qu'alta, i molts tenen goll.
Per això s'adona més, tot-om qui hi va, d'una casa més nèta que les altres, no fa gaire renovada, és a dir, que s'hi han omplert de calç els intersticis que queden de codol a codol en les parets foranes, i s'hi ha fet una pastera que treu sa conca enfòra el carrer. En els baixos hi hà corral i palliça, i en el pis, per on s'entra a la casa, no hi hà pas més qu'una llar bastant grossa am bons escons al devant; les vigues del sostre semblen cremades; a l'entrar s'hà de passar una bella estona abans no s'hi veu, tant és fosca i negra la cambra. Una porta sempre oberta deixa veure dos maciços llits de roure. Per les clapes de fusta nova s veu que s'han tapat les escletxes del paviment, que donaven massa pas al baf del corral.
Allí hi viu l'encís de tot el poble, l'unic perfil de dòna entre tantes cares sense expressió, que fa aturar al jovent que va de pas per Mantet. És de bona planta, ulls grossos, nas correctissim, cabells rossos i un somriure qu'enamora. Fa dos anys que va perdre el pare, i are no queda ome a la casa, ja que no hi hà sinó la mare i una avia que passa dels vuitanta.
Era una tarda de Juliol i el sol batia de ple demunt els teulats de llicorella del poble. La Llucieta era a cullir trumfes amb el tramec en un camp que tenien en la pendent que va de la collada a Mantet, am les manegues retrossades, rebent la soleiada al cap i a l'esquena; a unes cent passes ressortia, lluïnt al sol, el blanc de la cofa i del troç de camisa que deixava veure la faldilla recullida.
Venint pel camí de Pi va apareixe en la collada un jove alt i de forta musculatura, ques destacava entre la silueta de les montanyes i la netedat del cel: anava a bon pas i cantant. Passats uns quants pins bords a les envistes de Mantet, i baixant, va entrar en la petita regió dels conreus; es va adonar de la Llucieta, qu'estava d'esquena, i, parant la cançó, s'hi va acostar fins a fer-li un bon petó i una abraçada.
La noia s va girar mostrant la cara, de la que rajava copiosa la suor, i d'un aire entre agraviat i rialler va dir:
«—Ets tu, Zidro? I de n-on vénes?
—De veure els minaires de Sagorra. Digues-me suare en què pensaves?
—A fe, no pas am tu, brigant. Prou m'estava ataleiada amb el trebai.
—T'hi pas espantada am la fressa del xuclar?
—Massa, Zidro. És pas gaire bé de soptar una minyona d'aqueixa faisó.
—Mê... quant ens manca poc per beure a una meteixa tatza?
—Ho cregues pas, borratxot. Te cal mudar de vida. És pas fent la contrabanda quem traparas ane jo.
—Vaja, que si-t faig nosa men baixo al vilatge.
—No m'agrades ni-m desplaus. Massa ho coneixes, Zidro.»
L'Isidro acotava el seu cap petit, rublert de pèl roig, i es posava a pensar. Mudar de vida! Era orfe, i lliure com l'isart; com ell saltava les timbes i s'amagava en les boscuries, i com ell s'exposava a caure a mans del caçador. Aquells instants d'angoixa aplacat a terra, cobert per les mates, ençà i enllà amagats els paquets de contrabandol, espiant si el guarda forestal o els gendarmes auran passat de llarg vora el seu amagatall, es tornaven de satisfacció en quant els avia fet escapar la presa. Així meteix en les afraus del Capcir, quantes voltes avia despistat als quel seguien a risc de trencarse el coll!
Per cap diner del món auria cambiat aquella llibertat que tant s'avenia amb el seu temperament; mai auria vulgut esclavisar-se amb un ofici. I, sent així, s'avia enamorat! Un cop casat am la Llucieta, no podria trascar mai més per les montanyes, i l'idea sola de fixar-se en un poble fent de pagès o parant tenda li capgirava el cervell. Per altra part, ella no-l volia tal com era, i com l'afecte que la noia li duia no era dels que fan passar per demunt de tot, podria molt ben ser qu'un altre se li emportés.
El fet era quel jove enamorat, en tant deliciós com indecís colloqui, va fer que la noia abandonés la feina, i varen deixar amdós escolar-se els quarts i les ores tranquiles de la tarda fins ques va anar atançant el cap-vespre am majestuosa lentitut, dins d'aquell quadro grandiós, amb el poble al fons de la conca i els alterosos puigs per testimonis de llur amor, i l'immensa i llisa volta del cel per tot dosser; sens cuidar-se de si algun qu'altre caminer qu'anés de Pi a Mantet pugués veure-ls i bescantar-los pel poble.
De sopte la Llucieta va dir:
«—Me cal 'nar a câ meua.
—Te faré companyia afins abaix. Ho vols, Llucieta?
—Anem, tu meteix, Zidro.»
I anaven devallant sense apressegar-se, la noia am l'eina al coll i una faldada de trumfes, ell am la vara a l'esquena.
A poc a poc unes remors succeïen a les altres. Els grills començaven llur cançó, i de tard en tard se sentia el goç d'algun cortal i crits llunyans de la mainada. La campana de la parroquia tocava a rosari.
Am menys d'un quart varen ser al entrant del carrer i es despediren sens donar-se la mà:
«—M'has pas dit lo que volria.
—Que vols saber, Zidro?
—Lo quet som dit tantes vegades: si m'estimes.
—Ho sé pas això, i, a dir-te cert, si ho sabés, poc t'ho diria. Què n'has de fer, brigandó?»
I cadescú va tirar pel seu camí.
El minyó cap a una casa que feien d'ostalers, a menjar un bocí i fer un sòn fins a la matinada, que volia anar a Setcases i a proveïr a Camprodon.
Al entrar-hi, l'amo, que també feia de carter, li va dir:
«—Ah, dropo! Te diuen la Guilla de mal nom, i a fe queu ets de fet, quens vols robar l'aviram del cortal nostre.
—Què vols dire?
—Creues quet som pas vist a la collada quan festejaves la Llucieta? No ets de cap vilatge i vols t'emportar lo que ací tenim de mellor.»
L'Isidro no va contestar aquesta vegada, i això qu'en altra ocasió se li aurien encès les sangs am lo que l'ostaler li va dir. No pensava a-les-ores amb el carter.
Quan a l'endemà, ans de trenc d'alba, va sortir de la casa, en sent a unes dotze passes va eixir el carter a la finestra i, aixecant el puny, deia entre dents:
«—Maleïda au de pas, l'infern se t'emporti! No l'auras pas tu la Llucieta!»
Les tres dònes de câ la Llucieta s'estaven treballant a casa en la cambra de la llar: l'avia filant, la mare i la noia fent formatge. Demunt l'escon, a la vora de la vella, una gata negra hi feia un sòn tranquil tota arreplegada com una pilota. Una lloca amb els pollets trascava per l'empostiçat, i la Llucieta s cuidava de tant en tant d'un pollet avorrit, pot-ser per aver sortit negre quan tota la llocada tirava a clar.
A lo millor el senyor rector va entrar, després d'un Ave Maria degudament respost a chor, i totes se varen enllestir a fer-lo seure.
«—Què vos porta per ci, mossèn Jaume?
—Auria assegurat que foreu a cacera: com abans d'aïre la van obrir i hei sou tant afectat...
—Bona gent, vinc de cacera an aquesta casa.»
El rector va pendre un aire volent dir quel portava assumpto formal, i, apoiant la barba en el bastó:
«—Vos volen penre la noia.
—Què dieu are? I donc què hi hà, mossèn Jaume?»
La Llucieta, sense mirar ni badar boca, anava exprement am les mans la nata per escorre el xerigot.
«—El noi Jiu, el carter, diu que la volria dur a l'altar. Per ma part trob qu'és bon partit, i d'altra part crec que ja s'ho tenen parlat ambe la Llucieta.
—I qu'està ben aposentat, aquei minyó. I bé: què hi diues tu, Llucieta?
—Ni m'agrada ni-m desplau, mare.
—Te dic pas això, burranga! Te dic si t'hi vols maridar.»
La noia va fer com si rumiés una estona, i, girant el cap a un cantó:
«—I bé: m'hi casaré.»
No va trigar gaire a donar-se l'assumpto per llest; se va parlar d'interessos, però tot seguit la conversa s va fer més general, se va parlar de les grandes manœuvres ques preparaven a Mont-Lluís, de la vaca que se li va morir an en Cisco del Rec, del mal causat per les neus de l'ultim ivern, i mossèn Jaume sen va anar a la seva feina, i les dònes restaren com si de cap gran cosa s'agués tractat.
El camí de Mantet a Nyer, passant pel corriol que queda a la vora de la Canal, se pot ben dir qu'és esgarrifós. De vegades se voreja un single espedat de vint o trenta metres, i al fons remoreja la riera, mentres la banda oposada és plena de vegetació.
En un d'aquêts passatges se varen trobar l'Isidro, que venia de Nyer, i la Llucieta, qu'anava en direcció contraria.
«—Llucieta, vas a Nyer?
—O, i a Oleta.
—Me deixes fer com l'altra vegada quet vaig veure?
—Ho provis pas.
—No sies alarba: una abraçada i fòra.
—Ho vui pas, Zidro.
—Dingú ns veurà! Deixa fer!
—Deixa-m estar!
—Espia que porem rodolar tots dos a la ribera.
—Fores capable, covard!
—I a què hi vas a Oleta?
—A fer crompes per la noça.
—M'ho pensava, traidorota. Donc ja que no has d'esse meva, un petó, lo derrer, i prometi que mai pus te veuré la cara.
—Pot pas sere.
—Vols que te faci companyia afins a Nyer?
—Massa coneixi lo camí: sempre vai sola.
—Tabé pories caure.
—Això tu, que sembla avui que portes un poc massa d'aniseta d'Espanya dejús la pell.
—Què diues, Llucieta? Donc, vinga un petó, i adéu per sempre pus.
—Mai!»
L'Isidro, que feia estona la tenia presonera de ses mans de ferro, sense gosar a besar-la, la va deixar fer sa ruta, i ell va tirar en direcció a Mantet.
Qu'estranya, qu'incomprensible és la dòna! venia a pensar am tot i l'imaginació d'ome de montanya. El pobre xicot anava apesarat, i, com més camí feia, més idees i coses estravagants se li encastellaven en el cervell. Se contemplava sol-i-vern, volent i tement arrelar-se en la terra; am barreja de desitjos i d'illusions diverses; am ferms i bons proposits sense poder-los complir; volent fer vida arreglada i rebelant-se-li tot lo ser an aquesta idea sola. Els contrabandistes espanyols manejaven cabals, entraven al llur país sedes i velluts, bestiar; però ell, esquerraçar-se tant per una miseria! Després, pensava que pot-ser un die vindria el cançament d'aquella vida de montanyes i sobressalts continuus; però també coneixia que si l'aguessin tret del seu element s'auria anat acabant depressa, depressa. Se li agegantaven per moments els refusos de la Llucieta, es mirava com un ser rebutjat pel món.
Abans d'arribar a Mantet va girar en direcció a Espanya, endinsant-se per corriols d'ell ben coneguts fins a trobar el pastor d'aquell poble. Begué llet en abundancia i va tirar amunt, amunt. Va anar a tocar Molló, i es va quedar a rodar alguns dies per aquells pobles fins a la Cerdanya.
Un dels derrers dies d'Agost va entrar a França passant prop d'Angustrina, i, ben carregat de contrabandol, va tirar en direcció als estanys de Querlit amb el proposit d'entrar al Capcir.
Era de nit i tota la tarda avia estat nuvol. Va començar a ploure fins a descapdellar-se una tempestat tremenda.
L'Isidro, avesat a altres de més fortes, va tractar senzillament de cercar una bauma per aixoplugar-hi els paquets que duia. Sense por de ningú, allà dalt, entre aquells cims, se posava a cantar ben fort, i semblava-li com qu'esbargia ses penes.
Mentrestant el trontoll de la tronada creixia, els llampecs ziczaguejaven entre la negror del cel, i, reflectint-se un moment en les aigues de l'estany Llat, enllumenant les llisquentes roques contra les que hi batia brunzenta la pluja, esfereïen les graules i els isarts.
La foscor qu'embolcallava aquelles regions era imponent i esglaiadora, quan no l'esqueixava la claror de la centella, i apareixia l'Isidro espitregat, foll, canta que cantaras, com rient de l'espectacle sublim de la Natura.
Al cap de pocs dies passaven uns excursionistes qu'anaven al cim de Querlit, i varen trobar uns farcells sota una bauma. Al obrir-los varen veure que contenien xecolata, aiguardent i mistos.
El guia, furetejant per allí vora, va trobar un cadavre, i després d'examinar-lo una estona va exclamar:
«—La Guilla! Lo llamp l'ha mort!»