Croquis pirenencs/La nit al ras
.png)
Sempre atractiva, la Nit, sempre ermosa, extén discretament ses ales, muda a poc a poc el to del cel. Valls, prats, boscos, tot sembla contemplar am respecte la misteriosa i eternal transformació, desitjant-la per al descanç, però tement-la am ses tenebres per més qu'ajuden a fer esperada la naixença del nou die.
Caminem fa ores per una gran seguida
de prats tots al bo de la florida, amarats
de l'aigua de les fonts naixents, verdejants de regalada frescor. A cada banda de l'ufanosa vall, els boscos de pins i d'abets dentellejen les serres i devallen am l'ardidesa d'exercits fins a besar selvatjament la regió riallera dels prats.
Al enfront nostre, allà al lluny, la vall sembla terminar d'una manera vaga. Allí dalt hem d'anar, allí dalt trobarem el gran estany Negre d'Evol, i en ses frondoses vores, passant en mig de la ramada ja adormida, entrarem a la cabana dels pastors.
Però la Nit s'atansa més depressa i, escampant els seus vels imperceptibles, va allunyant dels nostres ulls el terme del viatge. S'enfosqueix el verd alegroi dels prats, s'ageganten les ombres dels arbres, brillejen am sa inquieta llum els primers estels, atreient-nos a un món millor, invitant-nos a volar per l'espai a nosaltres que no podem moure els peus d'en terra, mentres la vall es va tornant tenebrosa.
Tot sembla estar recullit; tots els murmuris minven: l'isart deu estar a bon redós; l'aliga, amb el niu proveit, deu estar ben ajocada a l'esquerda d'un single; les negres graules, a centes, deuen estar encauades en una esberla del rocam. Sols nosaltres no trobem una bauma quens arraceri, i caminem, caminem pel fons de la vall, pujant sempre, am l'esperança de que aviat veurem un ramat i una barraca.
Però la vall sembla que no té fi!
És negra nit i marxem a les palpentes, ficant sovint els peus en els tolls dels reguerols. I am tot i això, sempre caminem, pujem sempre... fins quens ve la desilusió, fins que la nit, impossibilitant-nos la marxa, ens fa perdre l'esperança d'arribar a la jaça que cerquem debades. Provem d'assolir la carena atravessant el bosc; però els arbres, les mates i el pedregam ens enreden els passos. A-les-ores resolem passar la nit al ras. A l'entrada del bosc hem reconegut una antiga plaça carbonera, i allí ns aturem, començant primer de tot per cercar llenya i troncs secs per tot lo voltant: el griso de la nit és fred i tallant, i la principal providencia a pendre és procurar-se un bon foc. Am les mantes i amb els bastons improvisem una tenda, tant sols siga per a resguardar el cap de la rosada i del aire gelat que ja-s deixa sentir.
Després, ja reunits bons feixos de llenya i encès el foc, ens ajeiem a terra disposats a deixar que passin les ores de la nit i a esperar que comparegui la sòn.
El cap protegit per les mantes, mig cos torrat per la gran foguerada, el cançament ajudant, fa bo de fantasiejar, deixant qu'una idea en cridi un'altra fins i a tant que vingui l'ensopiment del somni.
El die abans hem fet una jornada de quinze ores, sortint de Nuria de bon matí i anant a parar an els banys de Toés, perdent-nos per l'interminable vall de Querençà.
I are ve bé de recordar aquell die de marxa llarga, aquell tombar carenes i franquejar collades i endinsar-nos en les valls, aquell anar d'Espanya a França sense moure-ns perxò de la nostra terra, que dol de veure-la francesa i espanyola.
En el santuari de Nuria air varem sopar plegats amb un minyó de Prada de Conflent, i are el tinc ben present an aquell simpatic minyó, tant català d'esperit com nosaltros meteixos! I em sembla sentir-lo quan plantejava tant senzillament la gran qüestió de les nacionalitats amb el seu clar llenguatge:
«I bé! Fem la suposició que la França i l'Espanya se tenen declarada la guerra, pels seus aferes qu'a Paris i a Madrit s'han arranjat, mê quens-e miren pas. El meu governament me porta a fer la guerra dins la Catalunya, i jo trapi an un de vosaltres. I bé! Jo li diré: «Te vui pas fer la guerra jo ane tu: tu ets català, com jo metei; ens-e podem pas matar; mê serà millor que mun anem a la buveta; si tu tenes pas sous, jo-n porti i pagui per tots dos». Ah! Mê, llamp de llamp! si trapi un castellà faré pas com això. Que me fa a mi un castellà? L'entenc pas. I bé! Li encari el fusill, i llavors faré lo quel meu governament me comandarà.»
Els pobres carrabiners, dos infeliços castellans, que ja tenien el rosec de trobar-se estrangers en aquell troç d'Espanya, am lo poc qu'entenien de la conversa feien un posat trist.
Durant una llarga estona la sòn es deu aver apoderat de mi, perquè a lo millor em desperto després d'aver tingut una visió sumament agradable. He vist, o somiat, quel nostre Pireneu, la partida més gran dels Pireneus, desde l Mediterrà fins a la Vall d'Aran, ja era ben nostre; que ja no hi avien castellans; que se n'avien anat avall, avall, empesos per un floreixement en el qual no hi entenia res la llur raça degenerada; que ja no n'hi avien en tot Catalunya; i com que ja no apagaven la nostra energia ni s'aprofitaven de la nostra activitat, Catalunya s'aixecava i tenia un desvetllar somrient de fortesa i floria tota de cap a cap, floria com un gran jardí. Els francesos, després d'aver-nos ofert la seva civilisació i el seu braç, sempre cavallers, sempre generosos, com en altre temps, es retiraven del Rosselló, passaven les Corberes, contents d'aver ajudat al deixondiment d'un poble. I el Pireneu reverdia, ufanosos els pics enasprats i ardits de no ser fites, i les serres s'escampaven al lluny rabejant-se al desfer-se en mil amples valls, joioses i segures de pertanyer en tot indret a la nació catalana.
Tant com el somni ha sigut dolç, el sòn és prim. Al incorporar-me m'adono de certa claror entelada. És la lluna, la lluna qu'ha sortit tard i enllumena tristament una part dels prats i dels boscos i esmortueix la brillantor dels estels.
Quanta tristesa! Quina solitut! Tot sembla amortallat. En la gran extensió de valls i de serres quel clar de lluna permet entreveure, no hi hà res de vivent sinó la flamarada del nostre foc, que ja va minvant. La quietut, el silenci de tot arreu, sols és trencat pel plor dels reguerols que s'arrosseguen penosament entre els glebers.
Oh, lluna! Quantes voltes t'he vist en aquestes montanyes, ajegut demunt l'erba, desde la porta d'una cabana, desde la finestra d'una casa de pagès o pujant a un cim per aconseguir-hi la sortida del sol! Sempre m'he vist posseit pel misteri qu'espargeix la teva claror velada!
Are, am la vista divagant per l'immensitat del cel i de la terra, em plau anar recordant totes les anades pel Pireneu, i em sento tot orgullós d'aver fet llargues marxes, d'aver aguantat mullenes de nevades i tempestats, d'aver-me enfonsat en les neus, d'aver-me perdut entre la boira, d'aver-me abocat an els singles i avencs, i sobre tot d'aver aconseguit tantes vegades el despertament del die desde la miranda incomparable d'un cim.
I per què hi anem a la montanya? Què-ns hi atreu? Què-ns fa deixar la ciutat per anar a trescar les serres? I qu'és lo que manté el desig de recorre i de coneixe sempre una comarca nova, de tantes com s'acullen en els replecs del Pireneu català? No és certament la passió d'un sport, una necessitat igienica? Oh, no! Hi hà una altra cosa més alta, guspira d'un foc sagrat que no pot apagarse: la vaga ilusió de contribuir a refer un poble: el nostre.
Are meteix som cinc sorpresos per la nit en mig de la solitut de les afraus pirenenques, i a tots cinc un ideal artístic i patriotic ens hi duu. Anem a sorpendre la llegenda viva, a cercar inspiració en els estanys poblats de fades i en els boscos d'encantats brancatges i en els cims nusos i virginals, de front massa alt perquè la vida vegetal hi arreli. I de tot això, com el miner arrenca el ferro que va a fondre-s a la farga, intentem nosaltres arrencar-ne l'anima per fondre-la al caliu de la nostra imaginació.
Però el nostre foc, el foc quens abriga del fred d'aquelles altures, es va morint, i en l'impressió d'aquêt moment anem afegint llenya i més llenya am certa gravetat sacerdotal, fins que la flamarada s'aixeca ben alta i arriba a esclarir els primers arbres del bosc.
¡Quin singular efecte belic em produeix un moment el nostre petit bivuac! Els uns vetllant, reposant els altres mal coberts per una improvisada tenda, tots al entorn de la fogata! Els bastons sem tornen fusells, i el nostre petit campament s'engrandeix i és l'avençada d'un gran exercit parant de nit per seguir a la matinada la reconquesta del propri territori!
Tot naturalment, d'evocació en evocació, m'imagino el temps de l'altra reconquesta, de l'escombrada de moros tant aviat allunyats de Catalunya am l'ajuda generosa dels francs. Mentres els alarbs anaven avall, aquí s'hi arrelava un monestir, allà un caseriu, més enllà un castell, marcant les fites d'una nova civilisació. I recordo amb amor les ruines avui tant poeticament clavades en el Pireneu català. Els temps actuals es tornen a assemblar an aquells temps reculats, i unes noves idees, passant el Pireneu, vindran a regenerar an els catalans. Vindrà la nova creuada, tant santa com la primera!
Mentrestant, unes clarors vagues però falagueres en prometen de més ermoses envers llevant. La lluna, acabant el seu curs, ja no aclareix, vençuda la seva llum reflectida per una llum veritable ques va atansant triomfalment. Els prats sen alegren, rebejant-se en la frescor dels xaragalls, quals murmuris ja no són gemecs, sinó somriures de dònes boniques. Aviat se reviscolaran les blavenques gencianes, i l'arnica badarà la seva flor daurada, i a la vora de les neus en fosa les vestals jonquilles es gronxaran suaument totes a-l'ora, somogudes per l'airet matinal. En el bosc les fulles remorejen, i es veuen els esquirols saltar d'un arbre al altre.
Allà on ne ve la claror roenta, es veu un seguit de serres ondulades com les ones d'un mar tempestuós, qu'a dolls graduals semblen dur l'esperança a les serres de més a la vora.
Al posar-nos en marxa, abandonant l'inutil foc, que ja no escalfa ni illumina, també el die naixent ens ha refermat en els nostres ideals i, com a la natura sencera, ens comunica l'esperança, l'esperança qu'aconsola an els debils, qu'encoratja an els forts, i qu'és la fè de tots.