Croquis pirenencs/La relliscada
.png)
—Aire, Roc! Vés cantant, qu'això m'agrada.
—I si t'hi afegís la lletania, repitera?
—Pot-ser men cançaria si tant ne fesses.»
La Madalena i en Roc es miraven i remiraven ben embadalits; es posaven serios a estones, fins qu'esclafien a riure. Hi trobaven un benestar en contemplar-se! S'hi sentien tant feliços en aquella ora tebia, passada ja la forta soleiada d'un die d'Agost xafogós, en que l'astre, com cançat d'entontir la terra, permetia qu'un lleuger griso gosés a aixecar-se, tot enllumenant perxò am tot el foc de la mitja tarda!
La noia, de cabell roig i cara pigada, de faccions mig grolleres mig correctes, vessant-li la vida pel seu respir atrafegat i formes plenes, duia un cove de roba per rentar apoiat al costat dret, agafada la nança amb el braç estirat. En Roc pelava un plançó tendre amb el ganivet, portava sarró a l'espatlla i escopeta a l'esquena. Un perdiguer de bona mena s'abeurava assedegat a la riera.
Aquesta, no gaire lluny d'allí estimbada pel salt de Sallent, s'escolava entre rondinosa i tranquila, destriant-se tot sovint permor dels arrodonits palets, prompta a banyar Sant Privat i, engruixint el Fluvià, la rienta plana d'Olot.
«—Mira, Roc: are va de bo.
—De bo, de bo?
—No és cosa de riure. Com és que m'entabanes així, si saps que no-ns podem apariar?
—I qui t'ho ha dit això?
—Penses que no ho veig que no soms l'un pê l'altre? Si jo no agués sét tant pobre...
—Poc t'auria vulgut llavores, Madalena. Si a mi m'agrades are, aixís, tal com ets, així meteix, venint a rentar a la ribera, sota l'ombra.
—Ah traidor! Que bé ho saps quem tens gonyada!»
Deixava el cove demunt l'erba la noia, i, ja agenollada, s'apariava a rentar, amb una deixadesa als braços, una frisança tota ella que se sentia, que no era bona per aixecar el picador.
«—Que poca aigua baixa avui!
—No gaire.
—Mira, mira que n'hi hàn! Que petites, petites!
—Les truites, oi? Que menudes! Ui, com ne surten! Au! No les faces fuge!... Ei, que m'esquitxes picant així a l'aigua amb el teu bastonet!
—Si és lo que vui, dòna! Calla: ja t'aixugaré jo.
—Està, dolent! Les noies són mira i no-n tocs!... Està, les mans!... Tota m'espantes quan te poses així! Després vols quet cregui lo quem dius!
—T'espanto? I dôs, què diries d'aquell ereu de les Planes, qu'empaita a totes les fadrines que passen pel seu bosc?
—Que deu ser un galan company de tu. Fes-te enllà! No-t crec, no-t crec gens de tot lo quem dius! No t'estimo, no t'estimo, no t'estimo!
—Jo sí, jo sí, jo sí!» va fer-li a l'orella el jove, a punt d'anar-sen, després d'aver tirat uns quants rocs al riu, que van enterbolir l'aigua i omplir d'esquitxos a la Madalena.
«—Plaga! Més que plaga!» anava dient ella, boi girant la cara per mirar-lo fugir cap a la montanya, mig-rient-li els ulls i els llavis, tota goig, ubriaga d'enamorament, i mandrosa, ben mandrosa de fer anar el picador. De cop es va posar a la feina i va trobar un xic de gust a tocar l'aigua, a aguantar força estona a dintre el riu les mans i els braços arremangats, i a contemplar-sels així. A poc a poc li van venir més ganes d'escorre i d'espreme la roba, i com no n'hi avia gaire, tot just començava el sol a pondre-s que ja la Madalena se'n tornava a Sant Privat.
El minyó va enfilar costa amunt en direcció a la Mare de Déu de les Olletes.
La tarda queia. Era l'ora suau en que tot s'adona de quel sol va a la posta i les remors s'endolceixen, s'encanten. De l'inclinada catifa de prats se n'aixecava un alè tranquilisador; de l'immensa fageda de Puigçacalm, quels volta en anfiteatre, en devallava el delitós misteri de les ombres de la nit.
En Roc guaitava parpellejar el primer estel. Va veure venir de lluny a l'Andreu pastor, que tornava de peixe algunes vaques de Sant Privat. Anava, com sempre, esquerp, amb el bastó ficat pel coll de l'ermilla, les mans a les butxaques i les barres lligades amb un mocador brut i fastigós per cobrir un mal que continuament li supurava. Quan el pastor, amb el seu aire surrut i sense badar boca, va passar pel costat del Roc, aquêt va pensar amb el mal de l'Andreu i va sentir una sensació desagradable.
En Roc avia eixit de la Pinya, on son pare hi tenia una regular eretat, amb intenció d'anar a cacera, oberta la veda de pocs dies. Li plavia sempre festejar alguna noia dels pobles de la rodalia, sense mai tirar res endevant i amb el sol intent d'entretenir els seus divuit anys de pagès ben acomodat. Are entabanava a la pobra Madalena, guapa moça sense cabals, que vivia a Sant Privat am la bona de sa mare, dòna de mitja edat que no gastava salut.
Caminava el jove montanya amunt am bon delit. Deixada ja la regió dels prats, va passar amb un xic de basarda per l'alterós i amagat paratge ont hi hà el santuari de les Olletes, i ja plena nit va arribar a dalt a Santa Madalena.
Els ermitants, amb alguns omes que tenien a treballar les terres, s'empassaven el farro boi conversant, quan en Roc va treure el cap en la fumada cambra. Tot-om se va girar, fent-li lloc a l'escon. Ell se va treure del sarró alguna provisió, ques va menjar am força gana, i va xerricar, d'un porró que li va acostar l'ermitana, un trago de vi verd del més aspre.
L'abitació no tenia altra llum que la de la llar, que donava una claror groguenca a tots els que s'hi acoblaven a l'entorn, com ombres malaltices. Un dels omes va coneixe an en Roc per aver treballat a la Pinya. Aproposit d'això, la conversa va girar sobre la seva eretat, i, generalisant-se, sobre lo tardà de la séga en aquells alts paratges permor del fred.
Eren nou ores ben tocades quan tots se varen donar la santa nit i es prepararen per anar a jeure. Al sortir del baf i del fum de la cambra, una alenada frescoia de la nit va batre a la cara an en Roc i an els omes, qu'anaven a dormir en un cos d'edifici separat que servia d'estable i en el que hi avia guarnit un terrabastall fet de bons troncs de faig. L'ora era esplendida, la quietut imponent. La lluna, an el seu ple, esclaria totes les fondaries que desde allí s'oviren. L'esquarterat puig d'enfront de l'ermita, als tocs del clar de lluna, semblava ben bé lo que la tradició hi vol veure: un munt esgarrifós i colossal de cranis umans eixint de lo més pregón de la terra. Les veus eren febles, tenien percussió metalica.
«—Hi vols venir, Andreuet, a dalt a Puigçacau a punta de die?
—Això pla! Però valdria més ser-hi a l'eixida del sol.
—Dôs, ja està dit! A veure qui primer es desvetlla.»
I en Roc i el menut de l'ermità varen convenir de pujar al cim abans de trencar l'alba. Amb el trepig dels omes al pujar al terrabastall i la fressa que cadaú feia a l'ajeure-s, alguna bestia s despertava. No avia passat mitja ora que tots dormien com un sòc.
An en Roc, am tot i dur bona sòn, el desvetllava el més petit soroll: un dring d'esquella, el mastegar acompassat de l'euga, els roncs seguits d'algun ome. Aquestes estones pensava am les galtes de la Madalena i no trigava a adormir-se; però tenia un sòn prim. A lo millor, després d'un xic de desvetllament, se disposava a aclucar els ulls, quan se va topar am l'Andreuet que li encarava el fanal. Ja era ora. Am tot i aver passat la nit neguitosa, no-s trobava cançat. No-s donava compte de que fes sis ores desde ques va acotxar: li pareixia que tot just s'hi posava. Desemperesit, es va enllestir a baixar.
Ja no hi avia claror de lluna: la nit era negra com gola de llop. L'Andreuet va bufar la llanterna i la va penjar a un clau an el qu'apenes arribava.
Es varen posar en marxa. El goç anava una mica pesat. Quasi se sentia fred, i feia tanta fosca que, si en Roc hi arriba anar sol, no auria pas trobat el camí.
«—I sou de la Pinya i mai heu pujat a Puigçacau?
—Mai.
—Dôs, ja us plaurà. Desde el cim, i si el die és ben clar que no hi aja gota de broma, es descobre tota la terra.
—Que va de bo?
—Així u som sentit a dir.»
El bailet anava llest, i en Roc el seguia boi palpant quan el pas era dolent i el camí estret. Al cap d'una estona de silenci va dir-li l'Andreuet:
«—Are, força compte, que passem els Irisais. Si peguesseu relliscada, pot-ser fariau tocar a morts.»
En Roc va passar ben amatent, venint-li a la memoria les barres i el mocador brut de l'Andreu pastor.
A les quatre i mitja varen assolir el cim. Amdós se sentien freds i umids. S'assegueren en bon lloc, i es varen fregar les mans, esperant que puntejés el die.
Eren ben prop de les cinc quan va començar a llustrejar per la banda de marina. Aviat els prims tèls de boira varen ser esquinsats i esvaits: un raig de claror entelada va arribar fins als peus den Roc i de l'Andreuet, omplint d'esperança les valls i les montanyes.
«—Goiteu! Ja s comença a veure la lluna del sol! Am quina majestat s'aixeca! Fa?»
En Roc contemplava el naixement del die tot encantat. S'aixecava un jorn serè, benigne.
El disc lluminós sortia d'entre les aigües com una aparició desitjada, allí a l'oritzó, lluny, i avassallava planes i comes, valls i turons, escampant la vida am la claror. Tot s'animava al contacte de la llum, la Natura s'hi rebejava am delicia, en tant que la nit fugia depressa envers ponent. En Roc es mirava un insecte reblincar-se en una tija, un moixó saltironar nerviosament, reposant de cada vol am mil postureries.
Llençava la vista al panorama. Qu'extens, qu'hermós! La conca d'Olot, frondosa i conreuada, am l'alegre vila blanquejant de caseriu enclavada en mig dels extingits volcans Montolivet i Montçacopa, ques veien petits; la regió de les Preses, un temps amarada d'aigua, amb el Mallot per illa; la pedregosa extensió del Bo-de-tosca, com una gran ciutat en ruïnes; l'alterós vescomtat de Bas, ple de records d'istoria patria; i el gai Fluvià, atravessant-ho tot, am tous d'arbres que marquen el seu curs capritxós. Allà, al fons, la mar lluenta i el macís de Sant Salvador amb el Cap de Creus, que s'hi endinza; la Mare de Déu del Mont i el Bassegoda, amb els seus pics enasprats; tota la regió volcanica de la Cot, Santa Pau i Vall d'Ostoles, amb els craters del Croscat, Santa Margarida i Font-pobre; més ençà, la serralada del Corb, com una onada revolta; envers ponent, Collçacabra, Rocacorva...
L'espectacle captivava. Tots dos s'estaven prou quiets, sense moure-s del cim.
«—Que hi pujes gaire sovint aquí, Andreuet?
—Un cop qu'altre: quan vull saber que diuen pel món. Què hi va que no avieu mai vist tan de país?
—En bona fe que m'ha agradat.»
Després d'una ora bona de contemplació, varen determinar de baixar. Al cap de poca estona de marxa se separaven. El noi de l'ermità, d'uns dèu anys escassos, espigadet i aixerit, a bon pas sen va tornar a câ seva. En Roc es va endinzar en la fageda. El perdiguer anava ensumant, fent i desfent camí, remenant la cua; el seu amo anava distret, les mates de ginebrons li entretenien les cames; alguna branca de faig li pessigollava la cara, li tocava la berretina; la terra era relliscosa per les fulles caigudes, amarades de mullena matinal, i per les clapades de molsa umida i crespadeta que cobria el rocam.
Soptosament es va adonar de que el goç no era prop seu. El va cridar: «—Té! Romeu, téééé!» i no compareixia. La fageda s'anava esclarint. De cop es va trobar devant la roca completament nua, sense una mata, sense un bocí de molsa: era llisa i immensa de per munt, i a la banda de sota seguia grisa, rasa, fins lluenta, en pendent gaire bé vertical fins a una fondaria espantosa. Va regoneixe els Irisais, qu'avia passat encare nit am l'Andreuet. A-les-ores els avia atravessat am mitja por, suposant que tenia la timba als peus; els avia vist de lluny força vegades: are sen feia carrec. Buscant d'ací d'allà, va trobar un camí estret tallat en la roca. Era a mig passar-lo, quan el goç li va compareixe adalerat, festós, amb un pam de llengua enfòra, a enredar-se-li entre les cames. En Roc el va maleir en aquell mal pas.
Al arribar a l'altra banda va veure, am sorpresa, que la bonica Madalena l'esperava, riallera, recolzada a un arbre i a terra un cistell curull de gers.
«—Tu per quí, Madalena?
—So vinguda a culle gers per portâ-ls demà a vila. Te som conegut pel goç i et som sentit quan el cridaves. M'estava ben distreta, quan el som vist al meu voltant fent-me festes i remenant la cua.»
En Roc se la mirava de fit a fit, tenint-li agafades les mans, bullint de desitjos i de felicitat. A poca estona va esclatar un petó com una brasa de foc sobre els llavis de la noia, i l'anava a abraçar am posat de fera. La Madalena, soptada, espaordida, s'esmunyia d'entre les seves mans, escorrent-se d'en mig dels arbres.
Al fugir es va trobar un peu en fals, li va relliscar l'altre, i es va veure en mig de la penya devallant pel seu propi pes. L'abim l'atreia, perdia la testa; però s'arrapava fortament amb el peu: l'espardenya la salvava de lliscar més depressa. La pendent era molt forta, les faldilles se li aixecaven un xic, els muscles de la cama feien un esforç suprem. Després, al trobar la roca gaire bé vertical, va caure de l'alçaria d'uns vint pams, quedant sobre un corriol tallat a la penya bon troç avall, erta, estebornida, desgraciades les mans, amb un trenc al cap, del que rajava a dolls la sang.
En Roc, contratiat, covard sempre, va fugir bosc a través com el Caim del Genesi, en lluita la seva conciencia amb el seu temperament.
La Madalena no va ser recullida fins a la tarde pels ermitans de les Olletes, que la varen portar a Sant Privat, ajudats per algun veí. Semblava morta. Lo que va arribar a fer la bona gent per a retornar-la abans de dur-la a sa mare! La bona dòna s creia tornar-se boja al veure-la. Quan la noia va revenir, continguda l'emorragia, un xic refeta de la gran feblesa, es va sentir uns dolors terribles a l'anca dreta. Tot-om va creure que hi avia fractura d'un òs, i es va fer venir un pastor de Camprodon de molta anomenada, qu'am masegaments i emplastes li va adobar bon xic. Un metge d'Olot, al bon trot d'una euga, venia de tant en tant a curar-la. La pobra mare va escurar les engrunes del sac fins a la miseria.
Passats dos llargs mesos, un bon matí d'un diumenge de Novembre, fred però ermós, la mare i sa filla, tot coixejant, seguides d'algunes dònes de Sant Privat, varen pujar a les Olletes a oferir una presentalla a la Mare de Déu, descoberta, com canten els goigs, en aquells alts paratges d'en Bas.
Desde allí la Madalena va poder veure enfront la clapa nua dels Irisais, entre els boscos mig despullats a punt de rebre les nevades. Es va mirar la cama coixa, va pensar amb en Roc i no li va desitjar cap mal.
Are s trobava refeta, el seu esperit sel sentia serè i tranquil com aquell diumenge en que, al reveure la Natura, plena de devoció, anava a donar mercès a la Verge per aver sortit tant bé d'aquella mala relliscada.