Croquis pirenencs/La sirena de montanya
.png)
A mesura que vaig pujant la costa, a passos iguals, escalant el camí que giragonceja per entre el bosc, el paisatge quem queda dessota i qu'alguna clapa dels arbres em deixa veure, s'engrandeix an els meus ulls, es va desplegant sadoll de verdor.
Quanta verdor! Les vessants l'aboquen ufanoses a la vall més ermosa entre ls replecs de l'esplendida vesta canigonenca. Vallmanya és al mig amb els seus casals escampats ça i enllà. Que bé li escau el nom! La magna vall s'espandeix en sa reduida extensió, orgullosa com l'arbre que sosté una munió d'aucells cantaires.
La parroquia isolada, d'arquitectura primordial; el castell mig enrunat cimejant un turó quel torrent volta boi fressós; el caseriu de la farga antiga i negrosa; els escassos camps conresats d'ortaliça arrenglerada: tot navega mig perdut entre l'immensitat onejant de les montanyes rublertes de bosc. Tot ho omplena la claror esplendent del mig-die. De tot arreu sembla eixir una bravada sanitosa que convida al repòs, un conjunt de remors i flaires qu'afalaguen dolçament els sentits.
Devant d'aqueix espectacle ermós, que m'impressiona i atrau a-l'ora, m'assec a vuidar les engrunes del sarró, umitejant-les am les ultimes gotes de la botella. No tinc record d'altre esmorzar tant saborós, am tot i curtejar, ni d'altre menjador tant esplendid. Disfruto de tot l'encant de la fageda que tinc al voltant; el blau celatge s transparenta en mig de les bellugadices fulles qu'acompanyen remoroses el suau moviment de les branques; els raigs del sol proven vanament d'esllaviçar-s'hi. Sento a voltes quasi tocant-me l'orella la monotona musica d'un insecte; sobre meu, l'esfereit aleteig d'un roquerol.
Me sembla com que fes dies qu'he sortit de casa; el camí qu'he fet desde Vinçà, tranquilament passant per Rigardà i Vallestavia, m'apar llarg i ple d'incidents.
Al deixar poblat, en la derrera casa de Vallmanya, mentres l'ome m guiava per anar a Prat Cabrera, la dòna m deia am tò misteriós: «Hi arribareu pas anit a Balaig». I no sé per què en aquesta estona plasenta, am tot i tenir de temps sis o set ores de claror per caminar, les paraules de la bona dòna m tornen sovint al pensament. Me tocarà passar la nit al ras? Però passa l'estona i és cas d'aprofitar tots els moments. Desencantant-me dels atractius suaus d'una migdiada a l'ombra, me despedeixo de l'ermosa vall i emprenc de nou l'ascensió.
Bon troç abans d'arribar a la carena ja m vaig adonar de que uns blancs tèls de boira començaven a entrenyinar els abets del cim.
Acabo la pujada i se m'extén devant la molsuda catifa de Prat Cabrera, vorejada de boscos d'abets que s'avancen dins del gleber. Un ramat nombrós hi pastura. Els braus, al veure-m passar aprop, se giren a mirar-me com a foraster tot rondinant; algunes vaques corren pels prats ondulats derrera de llurs vedells. Arribo a la cabana i trobo el pastor vora la porta que treballa una cullera; m'assec al seu costat, i, sense distreure ls ulls de la feina que té entre mans, em fa saber que ja s'ha adonat de mi quan he tombat la carena i qu'és el pastor del cabal de Corçaví. Li demano quem senyali el camí que mena a la jaça de Balaig i quant s'hi posa.
«—Ja hi podes sere anit, si la broma ho vol. S'hi solen posar cinc ores, mê te cal pas reposar!»
M'indica el corriol tallat entre l'abetosa i em poso en marxa.
La boira va descendint, descendint; acaricia els arbres, entreteixint-ne les branques, i sembla voler devallar en desfiles lletoses fins a les cloterades. La Natura va condormint-se a poc a poc als seus besos umids; i ella, la sirena de montanya, am sa blancor opaca i amb els seus braços invisibles, ho atreu tot, arbres i roques, i s'extén, es dilata per graus, abraçant boscos, prats i singleres. Devalla, devalla fins a terra, mandrosament destriant-se i espessint-se; embolcalla ramats i barraques, esborra camins i corriols, confon la natura, que, embotornada i emperesida per la boira, sembla que fins degui suspendre totes ses forces vitals per entregar-se a un ensopiment, a un somni estrany qu'apagui tots els desitjos.
A voltes s'entreté molt temps demunt d'un puig, devegades entra a galop per un coll i corre victoriosa a ensenyorir-se d'una conca, o desapareix enfuretant-se en un tou de bosc amagat.
I derrera una glopada en ve un'altra, i un'altra, fins que cobreix les valls i les serres de sa pesada gruixaria, fins que ja s'ha fet senyora de la montanya.
Jo sols camino d'esma. Desde qu'he deixat Prat Cabrera he vist la boira passejar-se al meu voltant, tapant-me els oritzons que m'orientaven, fins qu'he arribat a no veure un arbre a dugues passes. Fa estona qu'he deixat el camí entre l'abetosa; en arribant a un prat de molta erba se m'ha perdut; i ja fa més de dugues ores que no segueixo sinó viaranys fets per les aigües, atravessant de tard en tard uns tarters formats de roques de granit esmicolades, que quan ne remoc una m fan seguir un troç avall permor de la molt forta pendent de la esllaviçada, fent-me caure sovint; passant entre abets immensos i molt atapaits, avent de caminar quasi bé enlaire, trobant-me a lo millor arrambat a un single qual fondaria no puc amidar.
A tot això, amarat de la mullena de la boira i séns esperança de trobar camí, perquè ja am prou feines puc mirar on poso els peus.
Ja fa estona quem domina una set atormentadora i el terreny qu'atravesso sembla del més sec: pels torrents no hi baixen sinó codols.
Am penes i treballs guanyo una nova carena, i em fa l'efecte qu'entro en una regió més animada: tots els sorolls hi són més perceptibles. Al cap de poc sento la gratissima fressa d'un xaragall, i em considero salvat. Hi arribo, m'assec, menjo un bocí de pa quem quedava i bèc en abundancia una aigua gelada. Me comença a encaparrar l'idea de trobar-me sol i perdut, veient que la nit s'atança i que la broma s'espesseeix més i més. Això fa que m'aixequi prompte per tantejar de nou de cercar camí. El territori que trepitjo no és tant selvatge, i no trigo en sentir els lladrucs llunyans d'un goç d'algun ramat. El cor se m'aixampla. ¡Quina sensació més agradable se m'espargeix per tot jo! El jaupar seguit del goç em dóna l'idea de trobar-me al costat del bon foc d'una barraca secant-me de l'enfadosa umitat que sento per tot el cos, i conversant cordialment amb el pastor. Arribo a una regió de pasturatges i em refrigera dolçament un sò d'esquella. Em sento renascut i m'enllesteixo a caminar; però dec fer-ho en sentit contrari al cabal, perquè ja po sento esquella ni goç. Allavores em poso a fer crits de «Pastor! Pastor!» i res: em torna a voltar la quietut, que sols jo trenco cridant am més força fent servir les mans de corn.
Res me respon. La Natura, adormida, deixa passar les ores vençuda per la boira. La nit s'atança depressa am silenciosa feredat. No obstant, algunes remors amagades protesten de la fosca i impenetrable soletat en què la broma les enfonsa. El xiscle esquerdat d'una graula propera, l'aúc condolit i tetric d'un mussol o duc llunyadà, ajuden a donar un to misteriós al quadro.
No sé materialment on soc, estic del tot perdut, m'entra el dupte de si avançant m'allunyaré de Balaig o m'hi acostaré. He tombat tres valls immenses i em sembla d'una banda que no puc ser-ne lluny. Me resisteixo a abandonar la partida, però m ve l'idea de que pujant, pujant, arribaré vora el cim del Canigó, i qu'allí m'orientaré mercès a coneixe la regió per anteriors excursions, podent aixís dirigir-me més facilment a les jaces de Cadí o de Balaig, a les quals ja avia estat altres cops. Decidint-me, a l'ultim, per ascendir, esperonat per una voluntat superior a mes forces, escalo llestament una costa bastant dreta, agafant-me en mates que no veig i assegurant els peus a les roques.
La pujada no té fi. És negra nit i no puc fer sinó palpar. Per ultim abandono l'esperança d'arribar on desitjava i determino devallar fins i a tant que surti de l'enfadosa boira o qu'arribi a poblat siga on siga. Però m'acoquina pensar qu'aig de baixar per ont he pujat. Am prou esforç vaig vorejant la recta pendent en la quem trobo, en busca d'un lloc quem faci més senzilla la baixada. Em topo amb ún que no és gaire millor, però començo a devallar am veritable dalit i ansia d'eixir d'un cop de tanta boira.
Al cap d'una estona m sento en mig d'abets, costant-me molt de sortir d'entre llurs fortes branques irradiant de la soca. Una ora de bregar am les que creixen gaire be ran de terra, dures de reblincar i que tornen a adreçar-se am furia com braços que vulguessin ferir-me per aver gosat interrompre la tranquilitat secular del bosc de gegants, no inquietat de molt temps per cap llenyataire ni carboner.
A l'esse fòra d'aquêt bosc extens, del que he eixit esparracada la roba i esgarrinxades les mans, he baixat tant que ja no-m sento embolcallat per la boira. La nit segueix sent molt negra; més, sortint de tanta tenebra, començo a adonar-me d'algunes ombres. No tardo a veure lluir una massa llisa empapada de l'umitat de la boira...
Un enllosat de llicorella! Ja soc a port!
M'enllesteixo a arribar-hi, i per això fer aig d'atravessar una pendent plena de xaragalls qu'a voltes em fa tenir aigua fins a mitja canella.
Arribo a un molí tot tancat, on truco fortament un cop trobada la porta. Al cap de poc em respon una veu mig en gabaig:
«—Que seu perdut? 'Neu a la fargo. Hi trapareu en Quitllo, qu'us jicarà 'na cambro.»
No aig de fer sinó seguir el meteix corriol que passa ran de la porta del molí, i en menys d'un quart d'ora arribo a un conjunt de casalots qu'aviat veig que són d'una farga abandonada. Els lladrucs d'un goç em senyalen on serà la porta. Al segon truc ja m'obre un bon moço de posat franc i agradable oferint-me ospitalitat.
«—I de n-on veniu an aqueixes ores? Que balleu seu perdut? Entreu ací dedins, si us plau. Heu pas sopat? Are jo m'hi posava. Mus ho compartirem... Bona xança heu tingut de m'hi trapar! Sòluc venir el dissapte totes les setmanes, i el diumenge cap a Prada, qu'ê fira.»
¡Que bé m trobo a redós, dins d'aquella cambra fumada, de vigues ennegrides, assegut a l'ascon, i esperant la flairosa ollada, qu'ha preparat una dòna del Molí!
El menjar em deixa tot refet: sobre tot l'ollada, després de no tastar res calent en tot lo die, em dóna un suau benestar! Després, cop de pernil, i per postres... un got de cafè sense colar, fet a la llar.
Mentrestant la conversa gira sobre la meva aprofitada excursió. A-les-ores sé quem trobo a l'antiga farga de Llec, que la gran abetosa era la d'en Pons; és a dir, qu'am nou ores de caminada no he fet sinó sortir de la vall de Vallmanya i entrar a la de Llec.
L'endemà, després d'una forta dormida, a les quatre de matinada eixim tots dos de la farga, fent un bon troç de camí plegats. Al dar-nos la derrera encaixada, al deixar jo el camí de Prada per dirigir-me envers Fillols i Vernet, ja avia trencat l'alba, enrogint el cel, ribetejant d'or les serres, inundant de llum les valls i fondalades, esclarint els vilatges d'Estoër i Taurinyà, que blanquejen als meus peus, omplint la terra de sa encomanadiça alegria; i el jai Canigó mostrava les seves tres enasprades crestes i extenia ses rumbejants vestidures, destacant-se sobre un celatge nèt de tota tara, com si mai agués conegut la boira.