Croquis pirenencs/Tot fent camí
.png)
Alegre s'aixecava el die, com de festa. Les fondalades frondoses comunicaven llurs secrets a les regions de roques nues i espedades am remors agradables. Així la naixenta joia s'endinsava fins als recons més reclosos de la montanya.
Dominant aquestes delicades remors, per un dels corriols que menen de les jaces del Canigó als primers pobles quel volten, se sentia el brugit sec d'unes veus alterades.
La que més se feia sentir era la del vell pastor Jepic, fill de Pont de Molins, que s'estava a França desde qu'als seus vint anys va desertar per no servir al rei d'Espanya. La seva muller, la Teresa, que duia un bon feix de desques i una pesanta restellera d'esclops, de tant en tant s'exclamava am veritable obstinació de lo que deia en Jepic. Amdós anaven a fira a Prada de Conflent per a tractar de vendre-hi un vedellet d'ermosa planta que marxava devant d'ells seguit de la amorosa vaca.
«—I bé! Jo te dic que cal pas que t'escarracis, quen Farriol de Corçaví l'aurà pas a la nostra Catrineta. És pas per ell, i jo sé bé per què.
—Donc parla, ficut bergant! Diga-me d'un cop què te parei! És ben bé xò quens cal a nosaltros, tristos pastors, de la maridar am quelcús que tinga quelcom, qu'aja pas de se trecassar com los seus pares. I bé! Per què no-t plau?
—Bé u sabes prou!—deia en Jepic, sense girar la testa.—Perquè me recordi qu'era força més vei que tu quan ens varem casar, i jo sé la vida que m'has regalat. Cal pas jugar la repetició. Les dònes, quan trapen marit vei, fan com les goces am los cans sanats, quels malmeten a queixalades.»
Venia una estona de quietut entre el mal aparellat matrimoni.
El die era ja ben alt. Ja totes les remors concertaven, tots els murmuris amagats se deixondien: la joia de la matinada s'esbargia.
Un aire fresc somovia elegantment les fulles com aposta perquè s'espolcessin la rosada. A mesura quel sol guanyava camí, els singles mudaven de tons, mostrant relleus que la foscor amagava. Lo qu'era abans més alterós semblava are de bon trascar.
La Teresa tornava a la brega, sofocades les seves paraules pel gran feix que duia a l'esquena.
«—I bé! La Catrineta diu que se vol casar. I la minyona té ragó, qu'aprés a moltes passa el temps. Jo li parli del Farriol de Corçaví, que li porta llei, i està bé de cabals. I aprés tot, és pas tant vei com això! I tu, ane qui te decantes, Jepic?
—Ho som pas pensat jo encare. Cal pas tanta de pressa! La Catrineta és bona i guapa, i li mancarà pas al seu temps un minyó trebaiador, i menaran mellor vida que sons pares.
Espia! A l'altro ban de la ribera passa en Marquillo de Glorianes ambe quatre vedells, si no m'erri. Aquei és un guapo minyó!»
Per un camí que voreja el torrent de Llec pel costat oposat al que seguien els pastors hi venia feia estona un jove ben plantat, vestit de festa, que menava devant d'ell quatre vedells rossos com l'or, d'ulls negres com la tinta, de morro tendric i nèt, enjogaçats, fent camí a saltirons secs i seguits, entretenint-se a flairar cada erba que penjava dels marges.
Tots anaven a Prada, i no varen trigar a ajuntar-se, com els camins, per una passera sobre el torrent.
«—Bonjurt, Marquillo!
—I donc, que tabé veniu a vila? A venre el vedell?
—L'amo vol venre la brava i tot.
—La brava i tot? I sembla bona peça!
—Si n'és de bona! Fa pas un bon pensament, l'amo, de se la venre! Manyaga com un ca, trebaiadora per la terra, cada any a-prenys i sempre forta, am santat per la regalar a totes les seves companyes del cabal. Si vegessis, Marquillo! Gica anar cada buina que ni les dels carlins d'Espanya!
—Vaca hi hà que dón a son amo mellor rendiment que dèu mojades de bona terra!
—Ja ho podes ben dire! Men recordi d'una, de quan jo era nin, que vaig sere un any bover cap a la banda d'Olot, qu'avia pagat an el seu proprietari la redempció del servici militari de dos minyons tant sols de la llogar pel corre-bou, qu'allí hi són molt afectats. I quan la vaca estava més enfutismada de la rabior de la brega, aguesses vist que l'amo s'hi acostava, i, tot la manyagant i dient «Pitita! Pitita!», se l'emmenava al cortal com un xai, més ell ambe la potxa plena.
I tu, portes bon bestiar!
—O! És força guapo!»
Conversant sobres de les besties arribaren a Taurinyà. A l'ostal varen menjar un bocí i beure un gotet de nogat, pagant en Marquillo. La Teresa s va poder desembrassar un moment de la feixuga carrega, i varen empendre de nou el camí amb un xic més de dalit.
En Marquillo anava endevant picant els seus vedells amb un branquilló de castanyer. En Jepic va restar un xic enrera per aver ajudat a carregar el feix a la seva muller.
«—Què diues!—li va cridar en Marquillo.—I la Catrineta? Encare té aquell visatge d'angels? Sé pas de n-on la seu treta aquella minyona. C'ê que té pas res de vós ni de la vostra dòna.
—A fe sens arretira pas gota. I el qu'és a caracte, té pas res de sa mare.
—I bé! Merci, mon marit!—va dir la Teresa, bromejant de mala gana.
—I fringaire, ne té pas cap?
—Sa mare li-n vol donar un que fa pas per ella. Mé... ací son jo per la deslliurar, pobriçona! La Teresa no pensa qu'en un marit de sous: jo pensi que hi cal tabé un poc d'inclinació.
—Si me la vulguessiu gordar, balleu qualque die...
—Mira que si te prenc per la paraula!... Bé saps que pla m'agrades, tu, Marquillo!»
Aquêt s'avia avançat seguint els vedells. El sol ja era prou alt i començava a picar. El jove anava fent camí, ben llest, tot cantant.
Ja avien entrat al pla. Petites ondulacions del terrer separen els conreus ben regats, els camins són vorejats d'arbres frondosos, i al mig de la plana hi hà Prada la riallera, la vila major del Conflent.
Al passar vora l'enrunat monestir de Cuixà, convertit en pagesia, am son cloquer macís reposant sobre uns contreforts tant alts com la nau de l'esglesia, en Jepic va dir, cridant, an en Marquillo:
«—Tu! Són aquêts bergants de frares que se feien la vida regalada, ací dedins!
—Hi hà qui diu que tenien frareses perquè res els hi manqués, ¡he, he, he...!»
Varen passar Codalet i varen arribar a la vila de Prada.
Els carrers tenien posat de festa. Un ferrer, entrant a la vila, que solia moure gran soroll tota la semmana, s'estava assegut fòra el portal llegint pausadament L'Indépendant, de Perpinyà. Devant de les quadres i estables hi enganxaven charrettes i panniers per als qu'anaven a passar el die a Vernet o a Molitg.
La Teresa s va dirigir a la plaça de l'iglesia a vendre els esclops i les desques a un botiguer. Els dos omes, amb el bestiar, anaren a la plaça ont aquêt se fira en la carretera de Perpinyà a la Cerdanya.
No avia passat una ora quen Marquillo buscava entre mig de pagesos i bestiar an en Jepic. Li va posar les mans a les espatlles i li va dir:
«—Jepic! Que me la gordeu, encare? Som fet bona venda, tinc calque lluisa a la potxa, un bon teulat, cortals i una poca de terra a Glorianes. Si-m voleu per genre, jo bé us vull per sogre.
—I cert queu vull! Sempre te som tingut per un galan minyó, i suara véns de m'ho demostrar. Jo som trist i pobre: tinc pas més per te donar que la Catrineta pelada. Mé... calla-te: si vols tabé la Teresa, ja ho sabes!»
Aquesta estava, com els omes, ben contenta: ja no pensava gens amb en Farriol de Corçaví.
En Jepic va vendre també el meteix matí la vaca i el vedell. A mig-die varen menjar tots ensemble convidats per en Marquillo, i poc varen trigar a sortir de Prada.
Tot fent camí, en Jepic estava satisfet per lo del casament i un xic cavilós pensant en la venda de la vaca, decretada en mala ora pel seu amo.
En Marquillo pensava en l'abraçada am que sorpendria a la Catrineta, abraçada que de segur no fóra la primera.