Croquis pirenencs/Vagant per la montanya
.png)
Quan un s'hi troba tot sol, a la montanya, sens altra companyia que la dels faigs i dels abets, sens altra conversa quel gai murmuri dels xaragalls esmunyint-se sota l'erba o l'infinidament carinyosa complanta del vent a travers del bosc, és quan un se n'enamora de debò.
I és un amor qu'encisa i va captivant el cor enamoradiç fins que se n'apodera, dient-li am veus dolcissimes quels seus encants no tenen mai fi, que les seves voluptats no cancen.
I un om deixa allargar les estones de contemplació, i, mai prou assadollat de ses belleses, el qui l'ha vista de die la vol sorpendre a la nit.
És una matinada d'Agost i fa unes dugues ores qu'he passat per Noedes, l'ivernal vilatge que dóna nom als estanys tenebrosos enclavats entre els pics vorers al Madres, l'alterós cim que separa el país català del gabaig. Vaig pujant, pujant, encisats els ulls, vigorisat per la puresa i la temperança de l'aire, content del primer bocí d'excursió i fins de la soletat quem volta, quan entro en el bosc. Oh quin bosc més temptador! El camí, poc fresat, giragonceja entre faigs gegantins, allà al cap de munt del brancam atapaïts de fulla que tot tremolant transparenta la blavor del cel. Vaig fent camí tot afalagant-me les orelles les mil remors de la Natura, am les quals armonisa el ritmic brugit de les meves trepitjades. A terra hi hà branques seques que les ventades fortes o el llamp han esqueixat. De tant en tant, el verd obscur d'un pi es destaca del verd alegroi de la fageda; però els pins sovintejen més com més va, fins que sento les esquelles del primer remat. Aviat veig les clapes d'erba i vaques que hi pasturen tranquilament, mentres algunes corren esbojerrades tot ventant desesperadament la cua. Ja hi soc; ja trobo un bailet rabadà que m'acompanya ont és el pastor.
El pastor és un jovenot de bona alçada, d'aspecte i de parlar ben pagès. No s'ha afeitat desde la primavera i és prou curt de paraules. El convido a beure vi i a menjar un xic de carn per fer-lo garlar.
És fill de Noedes meteix, de qual comú és el pastor, i fa tot just quatre mesos qu'ha arribat de Madagascar, ont ha complert els tres anys de servei. Jo, que per l'aspecte me l'avia imaginat un xicot que no s'avia mai mogut d'aquelles valls! De la curta estada qu'avia fet a Perpinyà i a Marsella no-n té sinó una idea confosa; en cambi té ben presents els trenta-sis dies de mar i l'orrorosa set que hi va patir, de la qual ell meteix no podia avenir-se:
«Sé pas per què som tingut tanta de set en mig de tanta d'aiga; una set que me deixava la gola tant corsecada com el meu bastó.»
Però res tant pintoresc com sentir-li parlar d'aquella illa llunyadana, d'aquell país de vegetació tant ermosa i on tant avia anyorat els seus boscos i els seus glebers i els seus ramats i la seva llengua.
«Aquells hovàs ens-e donaven pas una nit tranquil-la en el nostro poste. Era a nosaltres els artillurts quens tenien sempre l'amenaça; i són uns jamfutres que no erren el tret d'un centimetre.»
Com gaire bé no coneix sinó el Madagascar i els volts de Noedes, hi estableix a cada pas comparació. Me fa un efecte estrany quan, senyalant les serres inabitades dels voltants, me diu am convenciment:
«Allí al Madagascar hi hà pas la civilisació com ací.»
Però, boi recant-me, l'aig de deixar, perquè poden més en mi els desitjos de veure els estanys que no pas l'atractiva companyia d'aquell bon ome. M'indica el camí acompanyant-me un troç, i em diu al deixar-me:
«Vos poreu pas trompar: heu d'anar a tombar aquella coma ques veu d'ací; aprés, abans d'una ora trapareu en Janot ambe les seves ovelles, que vos guiarà. I bé, adeu! Bon camí.»
Me vaig apartant d'ell; atravesso un pla amb una extesa d'erba tant amarada i tova quels peus se m'hi enfonsen. Per aquella jaça també s'hi ha escampat el bestiar; les vaques, veient-me passar, s'aturen i em miren llarga estona amb els seus ulls negres i fixos com si recelessin de mi, que no duc pas intenció de fer cap mal an els llurs daurats vedells. Passo tot el pla, bastant sinuós i ple en tots indrets de petits xaragalls que semblen sortir escapats al posar el peu demunt de l'erba. En aquestes regions altes i serenes, on tot brolla com per art d'encantament, un hi està a voltes temerós i sembla com si fes nosa a la Natura. Tot se presenta tant tendre an els meus sentits admirats! Els reguerons tantost nascuts cuiten a fugir del devant meu per esclatar al cap de poc en mil rialletes d'infant. Qui pot resistir el desig de sentir bategar tant aprop la vida, sense caldre més qu'obrir els ulls i parar l'orella?
Segueixo pujant per una regió pedregosa, i no trigo a girar-me per guaitar la jaça qu'hei travessat i que s'extén com gran catifa d'un verd encès tivada per les roques grises que desigualment la volten; les vaques pel costat de les quals he passat, are les veig petites, petites, i lluny, lluny: sols fixant-m'hi molt sento el dring de l'esquellot quan el tic-tac del meu pols no m'ho destorba; allà d'enllà oviro serres i més serres ostentant llurs carcanades ossudes rublertes de bosc a banda i banda.
Tombo un coll molt pedregós i em trobo altre cop en mig de prats. Tot seguit sento el lladruc d'un goç que s'ha adonat de mi. Al cim d'una roca, i com formant-ne part, s'hi està el pastor amb unes poques ovelles ajegudes i una cabra enfilada, com ell, dalt d'una pedra. M'hi acosto: deu esser en Janot. Sorprès de veure tant poc bestiar, ho dic an aquell ome tot asseient-me al seu costat.
«Ne meno poques, més me les meno meves», me respon.
És vell, petitó i rabessut, però aixut de cara; esclops, calces i samarra, tot ho duu clavetejat o cusit l'una peça a laltra, com si temés separarse de la roba més que de la propria pell. És molt comunicatiu, i am pauses i frases trencades em conta tota la seva vida. Ell, en els seus bons temps, avia dut a la montanya dos i tres i fins quatre centes vaques. Avui això va de baixa: el governament té la mania de replantar bosc i compra per força els prats comunals per posar-hi les seves pepinieres; i ont hi ha agut sempre erba, el planter de bosc no hi pren, i la gent abandona els vilatges, on minva cada die el bestiar bovi per manca de pastures. Això fa quels cabals are són petits en vist abans, i el pastor que mena vuit o nou vints caps ja s creu un gran capità. I ell, fent memoria, diu:
«Jo si qu'eri com un general comandant les seves tropes. Totes les vaques me coneixien bé prou i les mudava de prats sul meu ordre sense que mai una sola se m'esgarriés. Una vegada un musurt ques perdia per la montanya me va trapar a la meu cabana i recordi que me va demanar què volria sere si tingués molt de sous. Mai que fos ric, li vai dire, volria pas cambiar de mestié: sempre pastor, pastor tota la meu vida, més que les vaques fossin meves i non pas dels proprietaris. I bé, ja ha vingut lo temps que cal pas me trecassar per donar pa a la famili nombrosa; me calria pas venir a montanya, més a mi és lo que me fa més pler, i si tinc pas prou de diners per menar tres-centes vaques meves, ne tinc per menar mitja dotzenota d'ovelles, i soc content i haurós.»
I n'era de feliç! Avent ben casat una seva filla a Perpinyà, al principi ni ella ni el gendre no avien volgut que tant vell s'estés en aquelles serres fent vida miserable. El pastor, durant el primer ivern, s'avia estat resignat a la vila; però quan va apuntar la primavera i desde lluny va veure quel sol fonia les neus del Canigó, ell se va començar a migrar i a sentir totes les penes del trasplantat. A la primavera següent els joves van aver de transigir perquè no sels morís al istiu. De llavores ençà el pare s'està tots els istius a la montanya pasturant lo que vol, i en venint la tardor pren comiat de les serres fins a l'istiu següent i compareix tot aixerit i refet a Perpinyà a fer-hi ivernada.
Em vaig determinar de seguir amunt, perquè escoltant aquell pastor riscava de perdre-hi massa temps. Al anar-men no-s va oblidar de donar-me expressions per la meva familia nombrosa. Nombrosa era per ell el millor qualificatiu i el de més cortesia.
L'estreta vall que porta el riverol que ve dels gorgs és tota ella un tarter de granit, però en el fons corre l'aigua sobre un suau llit de molça. Després la vall s'aixampla, i a l'esquerra s'aixeca un serrat llarguissim tot cobert de bosc, d'erba i de mates. De sopte començo a veure blavejar el gorg Estelat. La sorpresa produïda per l'aparició de tanta aigua en mig dels cims espadats s'apodera del meu esperit, perquè és una impressió inesperada ques grava fonda, fonda. No-m canço de mirar les llates bellugadices que l'airet forma graciosament a la vora on m'estic i les acompanya a l'altra vora: és un suau gronxolar que no arriba a onada. En alguns punts les aigues besen la roca nua. Un tronc d'abet colossal que les neus o el llamp han mort, que les ventades fortes han fet tornar blanc com el marbre, jeu surant demunt de l'aigua com una calavera abandonada. La soletat atreu i estemordeix tot a-l'ora en aquêt paisagte dantesc. M'ajec a la vora de l'aigua i em delito llarga estona contemplant are l'estany, are el cel, are les roques immenses, grises, enasprades. Oh! Que dolç és divagar aquí i en tal positura! Qu'ermós deu ser en una nit estelada veure com s'hi emmirallen les estrelles! Que bé s comprèn sent aquí, com la soletat és la mare de la por! Com la llegenda s'imposa! Un om la veu formant-se en el magí del pobres pastors isolats del món. L'estany fa neixe sentiments de veneració i de respecte. An el qui s'hi ha trobat am tempestats de torb o amb el vent xiulant en fosca nit, li acut aclaparadora la paorosa idea de l'infern. Aquêt és lloc de bruixes i de diables. Un cop a l'any hi ve el rector de Noedes a beneïr-lo per allunyar-ne l'esperit del mal. Ningú gosaria tirar-hi una pedra per por de terrible castic: pot-ser se n'aixecarien nuvols prenyats de llamps i trons. Però m compareixen insidiosos el desig i la pueril esperança de que alguna cosa succeeixi, i, sense moure-m d'ajegut, maquinalment tiro una pedra i m'entretinc veient les ondereles que fa, i els cercols com s'engrandeixen, fins que desapareix a dins l'aigua...
Qu'és això? Una veu? M'aixeco tot seguit i escolto.
—Aaaaaaa!
Un vol de graules grosses i negres surt de l'esquerda d'una roca i em passa gaire bé sobre el cap am brugit d'ales i xiscladiça desentonada. Torno a sentir la veu:
—Aaaaa! aaaa!
Escolto, miro per tot arreu, i altre cop el silenci m volta. Asserenat, se m'esvaeix l'illusió estranya que s'avia apoderat de mi, i a-les-ores m'adono de quel cor me bat fortament. He tingut por.
La veu m'ha semblat venir d'una serra plena de bosc. Em torno a carregar la motxilla i m'hi encamino. Atravesso mil xaragalls, am tot el compte per no ficar-me de peus al llot o a la mullena, i emprenc l'ascensió. Mai recordo aver atravessat un bosc tant ple de brossa: tot són abets i rododendrons, l'arbre més gros i el més petit de les regions fredes del Pireneu. Enganyat per les distancies com sempre en les grans montanyes, mai acabo de ser a dalt de la serra: ja fa molt temps qu'he perdut de vista el gorg Estelat. Comptava am mitja ora de pujada, i mirant el rellotge m'entero de quen fa més d'una que pujo: ja som en plena tarda.
Els arbres clarejen i els prats clapejen. De prompte sento altre cop la veu, però ben aprop, i com una remor de brega. Que deu ser? Dugues vaques corrent desenfrenades em passen per devant deixant-me esglaiat. Després, quan arribo fòra del bosc, en veig corre a colles, totes en direcció a la carena; altres vaques les esperen a l'altra banda preparades a rebre llur embat: el cap baix, les banyes enlaire, topen els amples fronts volent-se aterrar. No gaire lluny hi hà el pastor, que no para de cridar i de tirar-los rocs i més rocs sense reeixir a descompartir-les.
«Espanta-les!», me diu a mi, que no li puc ser de gaire ajuda.
Desde dalt de la serra tota la jaça s'ovira en una gran pendent inclinada. La brega sembla qu'ha parat. S'enretiren les vaques, més per donar nova embestida, i aquesta vegada són trenta o quaranta: les combatents d'amdós camps se reforcen. Algunes, tot brandant la cua com si la mosca els piqués, recorren tot l'ambit del cabal i porten el panic a les que encare pasturen tranquil-les i a les que babejen ajegudes: gaire bé totes pujen la pendent de prats, deixant quels vedells cridin derrera d'elles.
Són dos remats, un a cada banda de montanya, i, pasturant, pasturant i esgarriantse, les vaques s'han barrejat: el brau d'un cabal s'ha ajuntat am les vaques de l'altre, i les seves, ofeses, furientes, han emprès la batalla i porten l'avantatge. És a l'ora baixa, és al caient de la tarda: demunt la serra s destaca dels tons daurats del celatge que preludia la posta del sol, la silueta gegantina del brau, alt el negre cap portant la gran cornamenta, esbufegant d'orgull, bellugant indiferent la cua, quan a sota d'ell més cegues de gelosia les vaques se barallen, i són mes inutils els esforços dels pastors, i més tristos els crits dels tendres vedells. Elles xoquen enfurismades, mentres el goç de cada remat se llença atrevit a mocegarlos les cames. A la fi, cançat tal volta de la selvatica lluita que per mor d'ell se feia, devalla el brau de la serra reposadament i es posa aprop de la barraca: tot seguit les seves vaques paren la brega i, sotsmeses al llur rei, tornen a mastegar l'erba pel seu voltant; altre cop la carena separa, com abans, els dos remats.
M'acosto an el pastor, que segueix amenaçant a les vaques ja apaibagades, i a-les-ores m'adono del paisatge: a baix de la xamosa pendent de prats, dels que de tant en tant s'aixeca un pinaç, hi hà un altre estany d'aigues negres. El pastor, qu'és el d'Evol, me l'anomena pel seu nom: és el gorg Negre. De cap altre de la regió se conten més coses dolentes: ningú ha pogut mai indagar-ne la fondaria; les truites que s'hi pesquen, mentres les fregeixen s'escapen llar amunt i s'entornen al estany. Diu qu'una vegada, fa d'això molts anys, un pastor qu'am les ovelles era per aquêts indrets va veure sortir un marrà de dintre l'aigua que les hi va marrir totes i va tornar a desapareixe en el gorg. Acabats els mesos de pastura, el bon pastor sen va endur les fedes an el seu poble, i li varen fer anyellets blancs i bels com mai se n'avien vist. Agraït i cobdiciós, hi va tornar l'any següent, però allavores va sortir del gorg Negre el marrà, i al veure-l ovelles i anyells varen desapareixe dins l'aigua derrera d'ell.
El pastor d'Evol no és gaire agradós. És secalló i vell, molt vell, tant que quasi ja no pot fer-ne l'ofici. An aquêt el viure a la montanya no li ha encomanat la resignació que traspua la Natura. Que faci de pastor qui vulga: an ell altres oficis li aurien plagut més; oficis que no li aguessin exigit un treball tant pesat. Avui meteix, tota la tarda li ha calgut esgargamellar-se per la renyina de les maleïdes vaques. El pastor de l'altre cabal no s'hi cançava tant. Tots els anys de la seva vida n'ha fet de pastor, i sempre per força. L'ajuntament li dóna una miseria qu'am prou feines ne té per menjar pa i formatge. Ell, qu'ha servit set anys a la França, va anar a l'Africa amb el duc d'Aumale, va assistir a la presa d'Orà, i la França no s recorda més d'ell, i el deixa abandonat, trist, carregat d'anys i de miseria!
Mentres el pastor m'està enraonant aixís am tò de queixa no gaire apartats del tenebrós gorg Negre, la nit va omplint d'ombres misterioses les vessants i engrandint els boscos i tenyint el cel.
Quan dic an el pastor quel meu intent és d'anar a dormir a Evol,
«Hi pensis pas,—me respon;—s'hi posen tres ores llargues de camí i anit farà gran fosca. Dormiras am mi a la cabana».
Començo a sentir fret. En tota l'extensió quel cabal ocupa hi regna la quietut; les besties, ajegudes, reposen i dormen. Els estels brillen apenes; el cel, les serres, els prats, els boscos, l'estany, tot és negre, tot és una ombra meteixa. Del cel ha fugit tota la llum i la terra ha amagat tots els seus alegres colors: res no existeix. Impossible de coneixe els camins en una nit com aquesta: la fosca els ha esborrats. Vénen involuntariament a l'imaginació idees de singles i abims esgarrifosos, del caos, del anorreament...
Al cap de poca estona ja soc a dintre la barraca ajaçat demunt la palla; i mentres quel pastor, amb el goç al costat, atia el foc, que dóna relleus de nigromantic a la seva cara arrugada i a la blanca barba i cabellera, jo repasso les grans impressions del die: les cambiants de paisatge a les diverses ores, els grans arbres, els tenebrosos estanys. Experimentant-me a mi meteix, em delito pensant en el cançament, en la por, en el repòs. Després penso en els tres pastors qu'he trobat, tres omes duent la meteixa vida i tres caracters tant diferents qu'un món els-e separa. I, per ultim, penso en les vaques batallant dalt de la serra, com mogudes pels meteixos sentiments que fan batallar an els omes.