D'allà on ve la llum

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca

D’allà on ve la veu

1951-1957

Els llibres de l'Óssa Menor núm. 33. Barcelona. 1958

J. Pedreira, editor.

Redactors:

Albert Manent,

Josep Pedreira,

Joan Teixidor.

D'allà on ve la veu

1951-1957

seguit de la reedició de Fidelitat

Barcelona-Banyoles

1946-1949.

L'edició d'aquest llibre de

Jordi Cots i Moner

D'allà on ve la veu

amb un dibuix a la ploma de

Josep M. Subirachs,

seguit de la reedició de

Fidelitat

consta de 25 exemplar en paper

de fil, numerats, i 360 exemplars

en paper d'edició.

Pròleg

Amb el títol d'aquest segon recull dels seus versos, Jordi Cots indica clarament la posició que ha adoptat com a poeta i per tant com a home. El primer llibre el titulà Fidelitat, i en ell era fidel a les coses i s'hi juramentava; en aquest és fidel a l'origen de les coses, l'Amor, i en reconeix la natura en la seva pròpia, que és per al poeta la veu, com per a l'home la Vida, com per a Déu l'essència.

El poeta, doncs, exalta la seva servitud, i s'hi glorifica. Heus aquí la posició més senzilla i potser la més alta que pot adoptar un artista. Per això en la seva poesia predomina, i ho inunda tot, la pietat.

Poeta de les coses en Fidelitat i de l'amor de Déu en D'allà on ve la veu, Jordi Cots instal·la una simplicíssima poesia nova entre nosaltres. L'ha triada entre els models que s'ha sabut escollir i que l'han fecundat. El do meravellós de la llibertat espiritual s'arriscà amb angèlic despreniment, aparentment endut per la sensibilitat, no a cercar uns precedents sinó a fer-se uns padrins que fossin autoritat, companyia sobretot i testimoni, de la seva elecció. No necessitava res més, perquè ni en això no volia anar sol i sentia que en el fons continuava, transmetia, acomplia amb tota cura, una greu comanda espiritual.

D'on? De qui? Això és el que, més clarament que en el primer recull, és contestat en el present. Primer hi ha la imatgeria, els sants franciscans, ànimes fortes i originals, als quals tracta poèticament per mitjà del que suggereixen els seus atributs: sant Antoni de Pàdua que recordava als peixos com havien d'estar agraït al Senyor perquè en el diluvi no havien patit cap mal, san Fidel de Sigmaringa, ric d'esperit i plenament lliurat tot ell, sant Josep de Cupertino, que s'enlairava materialment en sentir pronunciar el nom de Jesús o el de Maria, el beat Odoric de Porto-Naone que dugué Déu a tantes terres, la Lluminosa santa Clara, l'ànima transparent de sant Josep de Lleonissa, el frare mendicant sant Ignasi de Làconi...

Aquest veritable calendari franciscà, es presenta, però, en dues fases en relació amb el poeta: en la primera el sentiment religiós és posat sota l'advocació del sant o potser hi és descobert, cosa que pot indicar la a que precedeix el nom. Però després la religiositat ja va sola, ni que l'encapçali en el poema un nom (o bé un nom i la seva circumstància, com el de Sant Francesc a la Verna) o simplement un fet, com el de l'acte de combregar. Aquesta segona situació, immotivada, despullada, dreta, arriba a produir-se amb extrema eficàcia per a donar el poema que comença «Com et trobo en mi!", prodigi d'expressivitat dins l'inefable.

Així s'arriba al sinó i des del seu lloc, sense moure's, el poeta veu pujar cap a ell, meravellat, les coses. ¡Quantes vegades i amb quina riquesa d'intencions veiem aquest mot, ja des d'un principi, en la seva poesia, que sempre ha estat la mateixa, i usat de tan diversa manera, però mai amb la banal, amb la vaga, amb la inexpressiva del prosista o del retòric! Cal pensar, però, què són per a ell les coses i de quines coses ens parla en la darrera part del recull, quan abandona els temes pròpiament religiosos i amb el lema... que Déu sigui pel vostre camí... inicia un darrer tombant. Du, per exemple, en  un d'aquests poemes:

Llavors, com un vent

anirem tocant les coses,

donant-hi noms més forts.

Aquí el sentiment religiós, i dins d'ell, poderosament franciscà, s'identifica amb la missió sagrada de la poesia, i ja no es deixaran mai en la síntesi del poeta, que ho és tot menys dividit. Els lectors de Fidelitat s'hauran de familiaritzat ja, si no amb el fenomen, perquè allí la religiositat és en general més difusa, almenys amb la terminologia:

Ara vindrà la mort com un ponent

i els noms que hem donat a les coses...

Però la penetració és encara més audaç, ara, en la seva agudesa i l'univers en depèn, contemplatiu més que no contemplat, interrogador, perquè el poeta té d'una banda una veritat superior, de l'altra un punt de referència que és apart de totes les coses, l'amada:

De sempre he preguntat a les coses

-que ara sé que em miren-

i a tu...

Aquestes coses que miren sorgeixen d'un panorama tendrament, profundament sentit, que no és mai del tot abstracte ni, per l'altre cantó, poc ni molt descriptiu. És una terra petita, una comarca, una pàtria de la infantesa feta d'acords i de descobriments que valen per a tota la vida. Franciscanament, com podria veure-ho en els millors moments un Ruyra, com ho sabien dir els poetes alemanys locals –Johann Peter Hebel, per exemple-, el poeta ho porta de la mà, i són els camins, els camps que verdegen, l'aire que hi ha més enllà d'uns ulls, les aigües que comencen a córrer i els turons que esperen, l'estany de la contrada cap al tard, i encara les arrels -¿qui hauria pensat mai que calgués ajudar-les?- i la veu de la veu, aquesta violenta expressió d'amant.

Així els poemes d'amor o de l'amor són alhora l'Amor. La religiositat, que ja s'ha independitzat de tota motivació immediata pot ésser-hi reconeguda en la il·luminació que va i ve, de les mateixes interrogacions i del panteix greu del diàleg. Només hi ha una claror fixa, gairebé enlluernadora en el darrer poema, en arribar el fill, perquè la pregunta que hi és feta al mig és contestada immediatament amb tota l'esperança.

Com Isaïes el poeta exclama aquí, precisament a la fi, Un fill ens ha estat donat. En l'agraïment sense límit de fons que comporten aquestes paraules hi ha la seguretat de la fe, però també la meravellada humilitat del que rep un do franciscanament. Diguem doncs, igualment nosaltres, com diguérem el primer dia, amb fidelitat, que ens ha estat donat un poeta, i això també fa estremir.

Joan Triadú.

Barcelona, abril de 1958.

D’allà on ve la veu

Sant Josep

                              "Amb la florida vara..."

                                              VERDAGUER

No sabrem comprendre el teu dolor,

perquè en parlar tu es fa un vent quiet

llavors les paraules dius amb flors

i sols resta això del teu silenci

A Sant Ignasi de Làconi

(11 de maig)

No sabem com demanar, i obrir-nos,

i pensem en tu, que Ell sempre ve

fins a nosaltres, i ens toca,

i ens deixa el plor, que volíem

A Sant Antoni de Pàdua

(13 de juny)

Quan entri el cant que sempre ens volta

i a dins se'ns faci un altre dia,

¿què de nosaltres anirà

a tantes flors, i a tot, i el ser-hi

ens fos senzill com ho era en tu?

A Sant Josep de Cupertino

(18 de setembre)

Si sabéssim el Seu Nom

ja el podríem dir amb els ulls

i les mans, deixar-Lo en tot

i pujar, com tu, fins a Ell.

Nadal

Ara Tu has vingut.

Tot ja Et coneixia tant!

Amb cor trencat, nosaltres,

en tocar-Te,

sabrem on posar la nostra joia.

Eucarística

No veig els arbres, ni a Tu

Però ja et sento

als meus costats: aquest vent

que em pren per cantar fins a Tu

i dur-me a tot.

Eucarística

Tot mirarà com véns a mi.

Jo em sentiré sortir:

on m'hauràs dut per parlar-Te?

No veig per on camino,

i sóc en el teu rostre,

i trobaré els teus ulls

en tots els arbres

i les muntanyes que vénen.

Encara després de combregar

Quan m'has posat aquests rius?

-ara he pujat en mi-:

¿quan em miraves,

i llavors feies aquestes flors

que he trobat?

A Sant Roc

(16 d'agost)

Si trobem què dir-Li,

com pujarà tota l'herba!

perquè de tot vindrà Ell

al pit i al rostre,

i, com en tu, a les mans

per quedar sempre on toquem.

Com et trobo en mi!...

Com et trobo en mi!

El meu respir de dins,

i tot l'aire que em toca...

Què faig pujar amb els braços

o amb la meva veu?

Alçaré els ulls per mirar-Te,

que en callar tot tindré un plor,

perquè t'he sentit

en el créixer d'una terra.

A Santa Clara

Com hem de mirar? De sempre

Ell ha vingut al fons dels ulls:

¿quines arrels t'han fet pujar

aquest jorn, per veure'L?

I perquè és llum la veu,

a tot la poses per demanar,

i tot ha de dur-te el Seu Vent.

A Beat Odoric de Porto-Naone

(14 de gener)

Què direm d’Ell que no ens comenci

El Un aire per sort de nosaltres?

Baixarà el Seu Nom, que ens travessa,

I d’on som partirem a cercar-Lo

I dur-Lo a tot, com tu feies.

Sant Francesc a la Verna

No saps sinó anar cap a Ell. De tu

Volies florir per trobar-Lo,

I ara tot és obert

Perquè sempre comencis en Ell,

Com una creació l’Amat

ha separar en tu aquestes platges,

i ara ja no et caldrà mirar, que ets en tot.

A Sant Josep de Lleonisa

Si com tu nosaltres veiéssim

l'ànima on ens neix,

ja res no podria aturar-la

i, sempre sorpresa,

passaria un esquinç de poncella,

o potser una tempesta, per trobar-Lo

Què ens detura, de vegades...

Què ens detura, de vegades,

i llavors sentim el Teu corrent?

Trobaré uns altres arbres,

que ja esperava,

i voldré veure d'on véns,

que sempre em crides:

ah, què em creix als ulls

cap aquests espais on se'm tornen cecs?

Et miro d'allà on em trenco

quan vull sortir a tocar-Te per dir el Teu Nom.

Sant Fidel de Sigmaringa

Què ha arribat fins al llit dels meus rius

que ara són plens i comencen a córrer? [...]

Amb altra veu també els vents,

en trobar els boscos,

de la terra del meu pit

fan pujar aquesta joia,

i tot es mira, reconeixent-se,

i és que Tu véns perquè puguem demanar-Te

PRIMERA ESTACIÓ D’UN VIA-CRUCIS

Hem condemnat a mort Jesús

 I va saber (Adam) que Crist era Promès al principi sense nafres,

Quan totes les aloses de Déu el reclamaven

Des del verger silvestre.

                                              THOMAS MERTON

Ja res, després de Tu,

no ens havia d'estranyar,

perquè has vingut a explicar-nos les mans

i el mirar, i aquestes arrels del pit.

Tu, que ets tot mirada

naixent sempre en el centre de les coses

has volgut que elles fessin

com fan amb nosaltres,

que ens vénen mirant-les.

Eres aquí, i t’hem ferit,

I tot s’ha aturat:

la terra que et seguia sota els peus,

i l’herba que tornava a créixer amb Tu,

i serà l’última vegada.

Tot i això t’havia esperat i et tenia,

I ara, trencat el seu cor com d’infant,

Ha de deixar que t’allunyis,

i així es fa un camí,

quan els camins mai ni per res

no havien d’existir.

¡Ah aquestes coses,

Contrades meves amb què respiro,

Que no demanàreu el Seu Nom,

I a qui parlo i pregunto de mi!

Ja no he volgut que em vestíssiu

Per anar davant d’Ell,

i sóc jo qui us ha traït,

no el Seu dolor que comença.

Nadal

D’allà on ve la veu, que no ho sé,

comença aquest vent amb què parlo,

que avui, tot el que puc enviar,

ha sortit a esperar-Te:

tot el que en mi escolta,

i la mirada, en la nit,

fins al centre dels teus camins,

també la veu, que es sorprèn

en trobar-se germana

de la música i l’aigua,

i el misteri de la meva força,

els braços en totes les arrels.

Ah, què ens has dut? Tot et diu dins de mi.

I, entre les muntanyes que t’envolten,

restaré a vetllar-Te.

A de Déu

¡Tanta música em porta

amb els ulls negats i cecs,

sense respir!

I em donarà un gest,

cap amunt, oblidat de mi,

per a venir a cercar-Te.

¡Com em farà prémer el pit,

quan Tu t'acostes,

travessar amb el cor

les arrels i l'aire!

I ja no tindré rostre

fins que, des de l'abís,

hagi pogut trobar-Te.

Per a la consagració i comunió d'una missa

Per uns acords antics que Tu ens deixares,

una onada m'ha dut

al confí dels ulls –que així em retornes-

i de tots els horitzons,

que sento en les entranyes que t'esperen.

I jo, que era un camp de febrer que comença,

Ara trobo els arbres de llum,

I tot es torna vall: allò que miro,

I jo mateix, i el que parlo

Que mai abans no havia dit.

«...que Déu sigui pel vostre camí..."

                           (Tobias, cap V, 21)

Ara quan et parli...

Ara, quan te parli,

el meu pit entrarà en tu.

Llavors, com un vent

anirem tocant totes les coses,

donant-hi noms més forts.

Així com a Ell quan li parlem...

Així com a Ell quan li parlem

no diem el nom dels nostres morts,

ara que el nostre mirar és el del sol,

que tot ens ho porta,

tampoc no diré ja el teu nom:

s’aixecarà la mirada del meu pit,

i tu vindràs de tots els camins

que a dintre em viuen.

De sempre he preguntat...

De sempre he preguntat a les coses,

-que ara sé que em miren-

i a tu ¡Com sento l’aire

que hi ha més enllà dels teus ulls,

d’on comencen, quan véns,

a verdejar els teus camps,

que tu ni ho saps, que només mires,

però encara em demanes!

Tot s’acosta per jo comprendre...

Tot s’acosta per jo comprendre els Seus somnis

- cap on van els abismes? –

i vull que en toqui la fe.

Com a l’estany, cap al tard,

les meves aigües comencen a córrer

per anar a conèixer,

i els turons que les volten esperen.

Serà un somni de Déu una flor,

que ella sola ja és fruit,

l’arribar de les fulles en caure,

i el so de l’aigua, i els colors,

i nosaltres: que tot sembla que es faci

només del descans d’un dolor,

i ara podré dir-te que et miro

perquè seré en tu i veuré el que travesses

per venir a trobar-me

i et sentiré la veu de la veu.

Avui, sense altres veus...

Per a Joan Triadú i Pilar,

en el dia del seu casament.

Avui, sense altres veus,

tindré una sola ànima per a parlar,

que sóc allà on surten els dies,

on res no dorm i on puc,

des que comencen,

acompanyar els teus pensaments.

I junts aprendre l’aire de després,

quan se’ns demanarà

si hem sabut com es fan totes les coses,

i se hem ajudat les arrels.

Un fill ens ha estat donat

Eres tan sols un poblet llunyà,

i m'acompanyaves.

Jo t'esperava, amb l'aire,

i avui ja em parles venint

amb tanta resurrecció!

I Ell et posarà el Vent

a les llavors de la veu,

i serem germans.

Què puc deixar-te?

El color i els rius

de les meves paraules.

I trobaràs els camins

que m'esquinçaven els arbres.

Però amb tu

seré sempre en els començaments,

que així m'expliques.

____

Fidelitat

Avui tots els homes seran

I

Avui tots els homes seran,

temerosos de coses altes,

indecisos, repatriats

a la pàtria que no recorden,

-qualsevol-, després de l’espera.

I no gosaran interrompre

el silenci que de fa temps

habita la casa dels pares.

Faran camí, deixant enrere

el crit de joia i l’abraçada,

sense recança, com orats,

cercant amb dolor un altre cel.

Viure amb fe cada hora santa...

II

Viure amb fe cada hora santa,

com si l’endemà partíssim

cap a un país estranger,

sense comiats l’hora nostra.

I arrencar del cel la pluja,

i el temps dels teus ulls, amiga,

ocell, flor de neu, per mirar-te.

Oh el ritme greu de la mort,

la mort en els meus cabells,

segura com una rosa!

Res no serà que avui no sigui..

III

Res no serà que avui no sigui.

I sempre aquest plor que somou

l'amant, sense una oració,

el dolor i la joia en un crit!

Avui les banderes plegades

al meu braç, en una ferida,

i en rostres estranys un silenci!

com d'orats o de noia santa.

Però han de trobar-me despert

les cançons i els amics feliços,

les mans esquinçades de flors.

Cap veu, llavors, dins el meu cor,

no confondrà el seu cant,

ni serà un record amable.

Ploraré sobre els teus cabells...

IV

Ploraré sobre els teus cabells.

No m’és donat de mirar sense un plor,

i he de torbar la teva pau

que, com una llei, em sorprèn,

perquè temo el teu dolor

i no trobo flors per donar-te.

Ploraré sobre els teus cabells,

amiga: no sé posar-te un nom.

No posseiré la paraula!

Potser serà un dia en la tempesta,

i en un rar moment sentiràs

el meu cant. Llavors partiré

com de tu, sense juraments.

Ara vindrà la mort...

V

Ara vindrà la mort com un ponent,

i els noms que hem donat a les coses

es faran estranys, inconeguts,

com després d’una lluita suprema.

Sols restaran fidels els amants

que avui no s’han trobat encara.

I és en va que diem el dolor:

ningú no sap la nostra joia.

Primavera

VI

Serà això: que els joves provaran de somriure.

No sabran parlar, no donaran cap resposta,

i com admirats, sense camins, els ocells

un vent de tempesta ara duran sota els boscos.

La gran prometença del vostre cant es compleix,

temibles tan sols perquè del foc que us envolta

no podreu guanyar-vos el futur, solitaris,

mentre tota cosa ara us espia les mans,

on us neixen flors, i viatgeu sota els arbres,

com si fos això el que s’esperés de vosaltres.

Silenci

VII

Qui sap per quina gran joia el meu plor?

Que és el silenci com si un estranger

ens ensenyés les cançons, quan tu calles.

I és com si avui en aquest dolç país

d’on  ve el silenci, la música, els somnis,

algú es jugués la seva eternitat

per tu i per mi, que hem après a mirar-nos.

Oh aquest corrent de les aigües, silenci!

El nostre temps és una alba

VIII

El nostre temps és una alba, i un mar

que esventa ocells i en les platges esborra

des del principi, les meves petjades,

perquè jo pugui explicar a l'amada

com m'han sorprès totes les coses pures

que el temps em deixa a les mans, i la sang

que més enllà encara haurà de torbar-nos,

però que avui hem de fer-ne cançons,

fidels al plor, la joia i la pau!

Fidelitat

IX

Serà una lluita de fidelitat.

Serà una pluja en totes les finestres,

sobre la terra, i sobre els cors eixuts

Ara les coses que ens hem dit en somnis,

dins de nosaltres han de fer-se carn,

i el clam d'aquest saber del pit, amada,

de com t'has fet més forta que la mort!

Tota la joia que amaguen els arbres

es manifesta avui als cors fidels,

amb aquest vent que es mou a les entranyes.

Quan jo et parlo, una vall...

X

Quan jo et parlo, una vall a dins se m'obre

per endur-se'ns vessant-se com una aigua,

que, en mirar-te, no ve de mi aquest càntic.

Es fa meva la llum que neix de tu

i dels dies que són com rius per sempre:

així em viuen als braços els espais

que travesso amb el pit, mes per romandre

en l'altura on la mort no és cap misteri.

He de deixar que la força...

XI

He de deixar que la força em transporti

quan m'abassega a l'abisme, i partir

cap aquests altres espais; i és el foc

que em dóna el vol, per després fer-se llum.

Serà llavors que en la pau pujaré,

endut als cims de tempesta, a sentir

l'última veu, la més pura, entre els vents.

No és un somni...

XII

No és un somni, tampoc no és el dolor.

On jo cerco és en va, no sé en cap nom

reconèixer el meu plor, però en el pit

les muntanyes se m'alcen vers la pau.

Aquí els braços se'm trenquen a la llum,

que pressento quan som tan sols un cant:

l'esperança, llavors, es fa més alta.

Com per callar...

XIII

Com per callar, ara he pres contra mi

les flors dels arbres, i així els oceans

que he esperat, dintre meu creixeran;

però si vaig a parlar, ja és la mort.

Perquè serà encara aquí que he de veure

com tot, amb mi, vindrà a moure's, les valls

i els camps cremant, mes no trobo camins:

tan sols després, en la mort, podrem dir-ho.

Altres poemes publicats

Revista Criterion

Tres fills  (1973)

Un dia començaven com uns astres,

amb un camí segur.

Però hi haurà la viva

trasbalsada immobilitat vegetal;

i els ulls, lligats a dintre,

que primer només miren,

després escolten; després

pensen o recorden.

Que siguin sempre les paraules

com homes, com fills sobretot,

com arbres que no moriran.

Ara, en aquesta vall  (1972)

Ara, en aquesta vall,

torno a aprendre a mirar.

Té el gest sempre igual,

que ja conec de lluny.

A les primaveres,

tanta potència torna a pujar

i troba els camins

per on delicadament aparèixer.

Aquí m’endevino altres sentits,

perquè tot se’m correspon com una esposa

Sense publicar

He vingut a comprendre (4 de gener de 2004)

He vingut a comprendre.

Però abans de parlar

miraré llargament,

que aquesta paraula meva

ve de lluny,

va començar fa temps.

Per fer-se veu

Travessarà un teixit

de foscor lluminosa.

I la veu serà un plor,

Un plor que voldria

fins a la mort.

He vingut

Has tornat (2009)

Has tornat.

Sempre hi eres.

Les muntanyes ho sabien.

Per un cant invisible,

es drecen els arbres.

Després, tot és llum.

Si he començat (2 de gener de 2012)

Si he començat,

no puc morir.

Res no mor del que comença.

Jo m'he anat fent com un arbre.

Com un arbre,

tot ve de dins,

contra l'infinit.

I és així que miro

i surto de mi.

Però me'n vaig

sense haver entès el mal.