D'aquí i d'allà/Als xiprers

ALS XIPRERS

A

lts i severs, envellutats i negrosos, vestits d'espessa molça abrigant les branques i senyalant el cel, els xiprers, a la terra, semblen fites plantades pera fer deturar l'home i pregar-li que resi.

Cada un que s va trobant en el camí de la vida es un dit demanant el silenci; cada un que veiem al costat de la ruta, ens senyala, callat, els caminants que han caigut; les arrels de cada un han abraçat els òssos dels caiguts a llur ombra, tot xuclant-se les ànimes cap amunt de les fibres, pera deixar-les volar al ser a les branques més altes.

Les siluetes dels xiprers són lapides dels pobres; són els records dels humils; són l'essencia que l'esperit ha deixat al despedir-se del món fent reviure la materia; són el sepulcre vivent dels ultims secrets de la vida; l'arbre sagrat, fill dels ultims sospirs de l'home.

Quan l'ultim hagi mort, quan el món sigui un desert, quan el planeta rodoli com un immens cementiri, el xiprer solament recordarà ls que moriren.

D'entre l silenci etern de la terra apagada brotarà tot un bosc d'arbres llarcs i cendrosos, tot un bosc de xiprers, un bosc que l vent gelat farà cruixir a tothora.

I el gronxament aquell serà la darrera guspira deixada per l'esperit entre l caliu de la cendra.

Serà l'oració darrera de la terra anyorosa despedint les ànimes.