D'aquí i d'allà/Cançons del poble

CANÇONS DEL POBLE

Q

uè ho fa que sempre, a les hores d'esbogerrada alegria o de dolça tristesa, el pensament porta un raig de cançó an els llavis i que es sempre una cançó de la terra? ¿Què ho fa que, quan s'està alegre, la cançó aquella s torna trista, banya l'ànima am balsem d'olorosa boira, mitiga l riure am vel de tendresa, i quan se sent melangia retorna l cor a la vida, alenta l'esperit com beguda misteriosa? ¿Què ho fa que, quan ens deixem de teories, són aquelles cançons senzilles sentides en el breçol les que més ens commouen i les que aspirem per dintre amb els sentits més oberts?

No sé què ho fa, ni quina aroma porten, ni per què s claven en el cor i la memoria... però s'hi claven.

S'hi claven, i, sense donar-nos-en compte, aquelles quatre notes de casa repetides, sempre iguals, sempre les mateixes, monotones com el cant de les onades, lleugeres com el salt d'aigua d'una font ja coneguda, ens diuen un món de coses, que no podriem entendre si fossin coses extrangeres. Al seu compas de somni veiem passar aquells primers anys de la vida boirosos i plens de llum esfumada; aquelles figures velades, crescudes després i apropades i tornades a perdre a un ultim terme com una extranya caricia; veiem passar el desig del primer amor, el petó donat d'amagat, la mirada seguint l'estimada silueta que s'allunya; sentim el chor de caramelles a la somorta quietut de la morena i tebia nit; sentim cruixir la finestra, el cap de dòna que somriu de simpatia darrera dels finestrons; sentim caure una flor, humida encara dels llavis, i sentim l'eco allunyar-se poble endins, gronxat per una cançó que es nostra.

Ella es ben nostra, ja que l cant popular es com la veu misteriosa brotant del sentiment del poble; es com l'halè d'art del mateix poble; es com l'essencia d'esperit deixat pels que s'han trasmès com herencia de poesia; testament noble d'uns béns recullits vora del mar, a les veus de la plana, en els cants indecisos de la terra, a l'orquestra vibrant de les exteses quietuts, en aquell grandiós pentagrama on volen com sensacions les queixes blaves tremoloses de les coses invisibles.

Perquè les cançons nostres, com totes les populars, com totes les de la terra, l'home les cull de la terra i són cullita pera l'ànima. Allí al Nord, ferits de boira, sobre les amples planures de la neu, les cançons surten tristes com cançó d'emigrant; allí a les altes montanyes, sobre ls nuvols revolcant-se per les valls, són estridents com crits d'aguila; revosten foc i vida les dels camps de Provença, melangia i anyorament a Galicia, i suau indolencia a Andalucia; i per tot arreu aon broten porten l'olor de la terra i el baptisme de poesia.

Les nostres són pobres i senzilles, però hermoses per sa mateixa modestia. Nascudes entre pins i banyades per la bromera del mar, tenen l'aspror de la terra i la salabror de l'aigua, però tenen el balanceig de les ones, i, com elles, s'aixequen i s'aplanen amb eterna i grandiosa cadencia; són de paisatge robust am linies gregues, senten l'olor del bosc i de les algues, ploren rient, i rient ploren; s'extenen tot plegat amb un compas de planura i s'aixequen com turons; prenen aire de llegenda, de retaule, de tradició i de rondalla, i sempre tenen remors de Catalunya, remors que ns estimem perquè són bells i són ais dels sospirs de coses nostres.

¿Qui no ha sentit, al sentir-les, tremolar-se? ¿Qui no ha sentit anyorar-se sota un cel ple de cascates d'estrelles al sentir un chor que passa com veu del mateix vespre, com poble que diu cantant lo que no pot de paraula? ¿Qui no ha comprès que aquelles veus van casades i s confonen am totes les veus de la nit; que són crits d'aquella mateixa nit nascuts en el misteri de l'ombra; que són brotades de plantes, sospirs de roques, xiulets de vent sortint per les esquerdes de la terra, brunzits i ecos de l'aire i sòns de flautes de les canyes harmonisats per l'ambient i apresos per l'instint de l'home? ¿Qui no ha comprès que aquell chor era una santa aspiració, es el calor del terroç encenent l'amor a la patria, omplint el pit pera la gran abraçada, empeltant sava de fe i extrenyent entusiasmes?

Sí : aquelles cançons són nostres, i no voldriem que s perdessin ofegades per cançons d'altres comarques.

No voldríem que un aire foraster les malgastés, les fes morir poc a poquet arraconades, que s vegessin ferides per cants que no vénen del paisatge, de cants malalts nascuts amb artifici i no portats per l'aire de la serra, ni gronxats per les onades del mar, ni trasmesos pel record, sinó per murgues forasteres, per joglars fills del gas am veu de nit enrogallada per flamencs degradats, venint a cantar olor de vi en comptes d'olor de pampol, convertint en taverna la verda i hermosa vinya.

No voldriem que un dia ns quedessim secs de veu i tinguessim de cantar cançons llogades. Amb això, defensem-nos a cops de cançons, i cançons nostres, els que encara estimem la terra. Les cançons forasteres s'infiltren com verí en copa d'or, brunzeixen a l'orella com paraules de lleugera cortesana, però no han de consolar-nos quan el cos sens entristeixi i ens demani companyia, i ¡pobre poble l que les perd pels dies tristos; el que deixa cantar la terra i no l'escolta; el que, en braços d'amors fingits, deixa plorar les fonts sota l'arbreda, remorejar les veus de nit, clapotejar les onades, sense parar-se a sentir-les i trasmetre aquests ais an els fills que vénen!

Cantem en català, els que havem nascut a Catalunya! Cantem i tinguem present que l'integritat de la Grecia i la revolució francesa van fer-se amb una sola cançó, i que, si ns deixem conquistar per cants que no són nostres, pot-ser un dia no n tindrem i ens faran falta.