D'aquí i d'allà/Jardins de secà
.jpg)
El qui viu a ciutat i no traspassa mai les fites de ses muralles, ni de vista coneix la Naturalesa ni sab del peu que s dol.
Encaixonat tot temps de l'any entre l'esquerda que deixen les cases am pisos apilotats, no per ample, sinó per alt, veu el cel acanat a tires, com llustrina blava si està serè o roba de folros si està nuvol.
L'ombrivola fosquedat dels boscos té d'empescar-se-la per la magra imitació dels parcs, guarnits amb arbres retallats formant a rengles, nèts de bugada, ensenyorits i endreçats, ja am plomerets sobre la soca o bé amples de baix i prims de dalt, a estil de cedre.
Les tempestats les coneix per les goteres, l fang i els escombriaires; sab que es a l'hivern quan rellisca sobre l gel; per la suor coneix l'istiu; pels costipats i pulmonies, els espectacles de l'aire; i de les amples perspectives del paisatge i de la soletat del camp sols n'ha sentit parlar als poetes i als pagesos.
Per això mateix, com es llei natural de l'home voler lo que no té, com més endins viu d'una ciutat, més desitja estar-ne ben enfòra.
Si té per un passament, puja al tren i les emprèn amb ell per terrers on se parlin llengües ben extrangeres. Si no pot anar tant lluny, compra una torra i la disfruta per servei obligatori. Si ni això pot fer, lloga pis, am jardí, que serveix al mateix temps d'esbarjo als veíns de més amunt.
Però a París són molts, però molts mils, que també anyoren el camp i no tenen ni un cel obert on sortir a respirar.
Gent que viuen espessos en cases que s'enfilen als nuvols, am adicions de teulades i golfes i requartets pera enquibir-hi estadants que dormen apilotats en cambres al fons de foscos corredors on l'humitat es verge i tenyeix les parets de verd; que s floreixen sota goteres, rellogats, sense més claror que la que entra per les escletxes acompanyada del vent, ni més atmosfera que la que ells mateixos escampen respirant. Gent que s'allotgen en carrers deserts, més freds que l'hivern, llargs, immensos i ben empedrats, això sí, però d'un endreçat d'home pobre, d'una urbanisació malalta, nova, correctament vergonyosa, trista de linies, i més trista i aigualida de color.
Amants del paisatge, no tenen (pobra gent!) ni una finestra que miri al cel, ni un forat a la paret de cara als nuvols pera penjar aquells quatre testos que ls acompanyin cantant la musica de les flors.
I desamparats a la terra, sentint amor per ella, que ls ha vist néixer i els espera, no tenint medis pera posseir un trocet d'aquest planeta, que es tant gran, busquen pels barris pobres, pels camps abandonats, pels recons més deserts, un grapat de terroços per llogar, un troç de Naturalesa, una ilusió de paisatge, enclòs dintre la tanca d'algun solar que espera que l'edifiquin.
Busquen, i vénen aquí, a Montmartre. Vénen an aquest barri, aon queden encara parets llargues que s'extenen seguint els carrers abandonats, amb arbres que estiren els braços secs per dessobre de les tanques; aon encara hi ha verdor, aon el cel es ample encara i la terra es de fòra, esperant l'inondació de la ciutat.
Vénen i lloguen un hortet, i ja tenen camp i paisatge, am nuvols a sobre i terra abaix.
El carrer de Gaulincourt, els voltants de l'iglesia del Sagrat Cor, el passadiç dels salzers, i altres carrerons que ara ho són tant sols de nom, se veuen voltats d'aquestes hortes de pobre.
A dintre dels tancats, dividits com preses de xecolata, se lloguen els jardins i les ilusions a tant el pam. Cada troç té l seu amo; cada amo té l seu terrer. Una tanca de filferro de galliner, un reixat de fustes podrides o una verdiça són les fites de cada proprietari. El que té un arbre en el seu hort, dóna ombra an els demés; el que no té arbre ni ombra de la terra, pren la boira del cel, que allí no hi falta en tot l'any.
Lo que hi falta (valga-m Déu!) es aigua a l'istiu, sol a l'hivern i compassió de l'atmosfera.
Allí en aquells racers, la neu hi cau esponjosa, i s'hi gela i s'hi queda atapaída esperant que vingui l'estiu. Aquest arriba traspassant la primavera, i d'una sola halenada fereix les pobres plantes brotades, mata de set lo que abans moria d'aigua, i asseca les fulles, que, encara tendres, sen van corrent en braços de la tardor.
¡Quin fred altre cop quan ve l'Octubre, en el temps d'aquelles tardes tant curtes que an el sol li falten hores pera visitar aquells recons! ¡Quina tristesa fan allavores aquells jardins, sota aquell gris tant gris; aquells arbres tant aixelats, mustics, esllanguits i tisics de soca; aquelles plantes sense ànima, d'una verdor esmortuída i sense sang; aquelles flors convalecents, que ensopides se troben sota l cell ¡Com s'hi revolca la boira en sa humida quietut! ¡Com hi baixa l fum de les xemeneies, tenyint-ho tot de negre i bevent-se l color per tot arreu!
Es precís que l'home l'estimi molt el camp pera llogar aquells pedaços de pobre, aquell escarni, aquells terrers d'ortigues i esquerdots. Es precís que tingui fam i set de respirar naturalesa pera consolar-se d'aquell desert civilisat. [il·legible] no obstant, tots se lloguen, tots tenen amo, [il·legible]es cada un d'ells una ilusió.
Tot-hom vol allí tenir l'hort mes bonic, més ple de flors, conresat am més carinyo; tots se disputen les llevors i els esqueixos; tots lluiten am la cruesa del vent, amb el foc i el fred de l'atmosfera, i am l'humitat i sequedat de la terra; tots cuiden aquells trocets de jardí com a un malalt, un malalt cronic, un malalt que necessita aires purs i té de viure en el fons d'un quarto humit amb els finestrons oberts.
Els diumenges al matí, quan tindria d'apuntar el sol, si apuntés, acuden an aquelles sales d'hospital a l'aire lliure.
Uns, amb aixades; am pales i martells, altres. Ningú diria que aquella gent va allí pera disfrutar de la festa; que aquells obrers, que han treballat a la nit abans, descansin amb el treball. Ficats cada hu a la seva gavia, atrafegats, suant a l'estiu i tremolant a l'hivern, claven, apuntalen, piquen i guarneixen cada hu dintre l reixat del seu terme.
Al temps de la sembra graten la terra, aquella terra trepitjada, plena de troços de runa, bocins de llauna i petxines brutes; aquella crosta atapaída que apiloten sota seu les ciutats grans, com a capes geologiques; i, un cop gratada, planten les flors forasteres (que han portat dintre d'un mocador), mústigues i desmaiades. Si arrelen i l'any es bo, quan ve la sega cullen molt menos de lo que havien sembrat; si l temps gira malament, tota flor (pensaments i clavellines) i tota verdura (cols i escaroles) van esllanguint-se a l'apropar-se l'hivern. Acotxen-les com poden així que arriba, envolcallen am palla ls troncs, vesteixen els branquillons am roba bruta, i disfrecen els arbrets am prendes ventureres; que un berret vell serveix allí pera abrigar una clavellina; un llençol suat, el camp de pensaments; i una marfega arnada, una proprietat sencera.
Però res hi val : les flors no volen tapa-boques ni bufandes, per més que estimin la vida. Planta hi ha que, pera no perdre-la, s'encaua ella mateixa dintre l test, dintre l caixó de petroli o dintre la capsa de fusta que li serveix de pis. Perquè allí tot s'aprofita : una llata de sardines, pera sembrar-hi les llevors; un bagul trencat, pera camp de geranis i rosers; pera llit de les flors més delicades, les gerres d'oli i les bótes de metzines. Fins la pisa trencada, els globos de quinquers, les soperes sense nances, les galledes sense fondo, tot se guarda, tot fa servei en aquells jardins sense fulles.
Molts d'aquells jardiners, cançats d'agricultures, desenganyats, avorrits de sostenir aquella lluita amb elements tant toçuts, busquen noves distraccions en els llurs termes.
Si són aficionats al desenrotllament de les forces, ne fan, portant-se allí quatre pesos i aixecant-los, penjant un trapeci, si troben on penjar-lo, o clavant una barra que tindria de ser fixa i tambaleja quasi sempre. Si estimen altres exercicis i troben veíns de les mateixes cabories, tiren baranes a terra, ajuntant proprietats pera fer lloc, i en comú posen un jòc de botxes. Si senten amor i inclinació per les besties, compren filferros i fustes, piquen mig any, i, un cop guarnida una gavia i tancada am forrellat, hi fiquen quatre gallines i els tiren blat-de-moro pera que s distreguin, menjant-sel, els dies feiners de la setmana.
Les pobres bestioles els passen esperant el sant diumenge, entretenint-se com poden, enfilant-se pels barrots i cantant pera fer-se passar la rabia si són de mena alegres; fent ous i covant-los, tot fent la mig-diada, si són d'un natural treballador i campetxano; barallant-se a picades, si de genit sobtat, pels ultims grans, que s'acaben el dijous, o tot lo més tard el divendres; badallant i menjant-se ls ous que han covat, el dissabte; i esperant am dalit veure arribar la festa, dia de segó fresc i fulles tendres i altres gustoses lleminedures.
Un cop l'home té aviram, horta i distraccions, li falta casa.
Necessita un reconet pera posar-se a xopluc quan ve la pluja, pera fer-se ombra quan el sol està malhumorat, pera tenir les eines del treball i les provisions de blat-de-moro.
Com no coneix arquitectes, ni les obres que ha d'empendre són d'empenyo, ell mateix se fa un projecte, en el que hi entren les desferres que ha pogut arreplegar a copia d'anys i paciencia, i que ha anat apilotant de mica en mica en el camp que n diriem dels treballs o de les penes.
Abans d'empendre-ls, allò sembla una fira de coses ventureres, un encant de ruínes, una quiebra per caiguda. Llistons de totes mides formen per terra una verdiça casolana; troços de persianes, am més verdet deixat pel temps que senyals de verd del que foren pintades; escapulons de vigues conservant encara l paper encastat de les parets d'on procedeixen; portes faltades d'anys i sobreres d'esquerdes; tot un món ple de ferides; tot destriat, barrejat i fet a troços; tot destenyit, sentint-se a fusta corcada i a malaltia; ple d'arnes tot i de trenyines.
Doncs amb aquells rosegons s'edifiquen la tanca. No podent pujar parets, pugen fustes; pugen fins a uns dèu pams, clavant aquí, apuntalant més amunt, enquibint pedaços i fent remendos; i, en sent a dotze, cobreixen.
Un troç de zinc fa de teulada i la terra de sostre; i, un cop llesta la barraca, més pena fa com més gran es, perquè més coses velles s'hi apiloten, més desgracies s'hi veuen i més llagues i bendatges treuen a la vergonya de l'aire.
Aquest i la pluja, i la boira sobre tot, hi fan estragos. En aquelles llargues vesprades de l'hivern, quan tot neda entre aquell fum d'humitat que mandrós s'arrossega a ran de terra, aquells nius sembla que s fonguin sota l gel, les teulades suen molça, i a poc a poc s'ajeuen, fins a quedar a ran de terra; però mentres això no arriba, mentres s'aguanten dretes, ni pel seu decaiment ni per totes les malures que hi cauen o puguin caure deixen d'esser una esperança, una esperança resolta.
Aquella pobra gent tenen barraca, un reconet de món que es seu, un cau a cobert; i si bé es un cau am goteres, ells procuren disfrutar-ne, i fins a voltes ne disfruten, que la bona voluntat fa miracles quan el cor no té broces ni l cap cabories.
Allí, sobre tres pedres, voltant la caçola que fumeja, preparen un dinar fet més d'ilusió que de vianda. Arregla la dòna ls plats, l'home feineja, corren i salten les criatures: quan tots, asseguts, volten una mala taula, se treu la tapadora, i els crits dels petits fan chor am l'alegria dels grans, i l'aire passa gronxant el bon humor, i hi ha un moment que la felicitat sembla obrir els braços an aquella bona gent; un moment curt, que aquells jardins ho semblen, i somriuen les branques, com si volguessin florir tot d'un plegat.
Però ve la nit, la nit gelada i negra, i tot queda altra vegada com mort de pena i fredor. La gent se n'ha anat, i la neu torna a caure a borrallons, baixant sempre, baixant quieta i muda, com tempestat sense veu.
Una nit, una de les més fredes, una criatura de vuit anys, sense altra casa que una d'aquelles barraques, va quedar-s'hi, en un recó. Tota la nit va xiular el vent, entrant per les juntures, fent trontollar la teulada, tombant els arbres secs, i diu que la noia, al sò d'aquella remor, va quedar-se adormida pera no despertar mai més.
Planta malaltiça que era, va morir, com les plantes, victima d'aquells jardins-cementiris, d' aquells recons de fredor on les flors viuen morint-se, i on la terra no serveix més que de tomba.