D'aquí i d'allà/Les mosques
.jpg)
Aquests animalets tant docils, tant carinyosos, tant amics de l'home, s'hi trobaven tant bé en aquell lloc de calma i reculliment, que hi venien per la primavera, hi estiuejaven, s'hi quedaven a la tardor i no sen movien a l'hivern. Arribaven les amables bestioles sobre ls vidres de la diligencia, mirant el paisatge; a l'esquena d'una mula, esmorsant-se pel camí la mateixa mula, o bé a dintre d'un cistell de fruita. Mai arribaven a peu, ni s donaven la pena de volar, quan anaven de camí. Viatjaven pel llur recreament, i no era cosa de malmetre-s les aletes, que prou que les haurien de menester així que arribarien a terme.
Al ser-hi, a terme, refetes desseguida, i deixant les engunies i les molesties del viatge, s'espolsaven, donaven un cop d'ull al terrer, emprenien una volada indecisa de globo sense direcció, i es deixaven caure bonament allí on les portava l destí.
Això sí: semblava que estés venut, el destí. El destí sempre les duia a sobre ls terroços, però no sobre aquells terroços que tant feien suar an els pagesos : a sobre ls terroços de sucre, a les cuines, a les drogueries, o allí ont hi hagués dolçor d'aliments o dolça dolçor de vagancia. Elles, pobretes!, com papellones de classe inferior, tot ho prenien per flors : l'home era una flor, els goços també eren flors, però flors que ensenyaven les espines de la boca; les cuines eren un parc, am grans parterres de vianda, i el rebost el jardí de les Hespèrides, ont haurien passat una vida regalada, a no ser la gran vigilancia.
Perquè hi ha tanta gent dolenta en el món, que, valent-se de la bondat natural de les bestioles, els paraven enganys d'astucia allí on menos ho podien sospitar, tot pera fer mal, pera fer victimes i pera matar criatures indefenses. Devegades veien un troç de bolado sota una cosa de vidre que ls semblava molt natural, hi entraven am tota la confiança de la persona ignocenta, i, un cop dintre, no trobaven mal bolado, pobriçones!... Començaven a voltar aquella capsa de vidre, per sobre, per sota i per tot arreu, i a l'ultim veien que allò que havien pres per una finca de recreo era un laberinte, amb una piscina, amb una cisterna d'aigua (justament d'aigua, que no la podien sofrir!), ont anaven a ofegar-se. Devegades veien una caçola, i hi entraven, i els passaven una tanca que n deien la tapadora, i també morien ofegades, però al menos tipes. Devegades (qui mal no fa, mal no pensa) s'instalaven en una cambra ben clara, ben blanca, ben aseada, pera rentar-se les sis potetes, i també venia 'l verdugo, i els feia l'infamia de tancar-los les finestres, i elles havien de fugir a corre-cuita, perquè no ho podien sofrir, això d'estar-se a les fosques.
La llum era l seu goig, la seva passió i la seva vida. S'estimaven més un raig de sol o un traguet de llum, que una cullerada de mèl o un terroç de sucre candi. L'esperaven que sortís, assegudes per les aceres, i així que arribava, al matí, ah, fillets meus, quina alegria en el mosquer, quina manera de deixar-s'hi anar i gronxar-s'hi i nadar enlaire! Quines tertulies s'armaven a les portes de cà l'adroguer! Quin sarau volador a les entrades dels cellers i de les tavernes! I quina manera de fer gimnastica per tots els carrers i places! [il·legible] havia mosques mares que, encara no l veien venir, se carregaven el noi a coll i el portaven a volar, i vola que volaras, amb el pès de la criatura; n'hi havia de grosses, de color d'acer daurat, amb uns bigotassos com de barnilla platejada, que eren més calmoses i prenien la seva toma, assegudes al pedriç; n'hi havia que semblava que l sol les ubriagués i donaven cops de cap en els vidres; i totes plegades, lluint-los les ales com espurnes, revolcant-se per l'atmosfera, semblaven talment una polsina daurada, una vibració lluminosa, un espurneig de claror que a lo llarc dels carrers deserts feien com si l'aire bellugués i si trontollés el poble.
Elles soles l'omplien més el poble que tots els habitants i tota la concurrencia : n'eren el bullici, la gatzara i el moviment; eren l'ornamentació dels carrers, la distracció del bestiar i l'alegria de les cases. Sense haver estat mai domesticades, eren domestiques per instint i per convicció; estimaven la llar, la vida intima i reposada; i tot lo que agradava a l'home ls agradava tant an elles, que molts cops ho tastaven abans que ell, i l'acompanyaven per tot, i no l deixaven ni de dia ni de nit; i n'eren tant, de carinyoses, que molts cops, a força de tant carinyo, s'arribaven a fer pesades.
Això de pendre-s masses familiaritats que ho tenien : s'ha de confessar en honor a veritat, perquè es l'unic defecte positiu d'aquells animalets graciosos. Se feien mestresses de tot, entraven per tot, encara que hi haguessin malalts a la casa; s'enteraven de tot lo que menjaven les families, se ficaven de peus i de mans a dintre de lo més sagrat de la beguda, i la tastaven, i fins molts cops hi prenien banys, nadant i desnadant com si fossin a casa seva; se prenien la franquesa de fer pessigolles a les noies més honestes, de fer servir de passeig a les més venerables calves; de manera que ja es compendrà que no pecaven de prudentes; però, fòra això, ho feien am tanta ignocencia, tant de per riure, am tanta gracia i am tanta dolçura, que tot sels podia perdonar a cambi de l'alegria que duien allí on les necessitaven i el tracte afable i seguit que tenien am tot-hom, ja que no feien com els goços, que bordaven als qui veien mal vestits. Elles, com més pobres eren, més els freqüentaven, sense miraments ni escrúpols, i sense vanitats ridicoles.
A tenir una mica de protecció, aquests aucellets casolans, haurien tingut molta familia (i això que no l'escassejaven), i les cases i els carrers i el poble s'hauria vist més animat, sense comptar lo que hauria guanyat l'industria i el comerç i l'agricultura, que no he tingut temps de comptar-ho. Però no n tenien gens, de protecció. Els Ajuntaments dels poblets petits no sen cuiden de l'agricultura: altra feina i altres mals-de-cap tenen; els pobres tenen prou feina a pagar pera que sen cuidin els que tindrien de cuidar-sen; els senyors... allí no n'hi havia de senyors; però, quan n'hi ha, tot lo dia baden, i per això les coses van tant bé. La mosca, com la persona, viu sense administració, sense estimuls, i té d'acampar-se-la com pugui, per sa propria iniciativa, faltada de forces vives que li donguin vida propria.
Però, deixant, pera no acalorar-nos, la politica, s'ha de confessar que a la mosca no n'hi falten pas de lo que n direm forces vives. Ella viu, socialment, sense governs, sense programes, com encara no saben viure les nostres societats, am tants drets i tants comitès i sufragis electorals, i bases i constitucions. Elles viuen perquè tenen dret a viure, perquè les han fetes pera viure i perquè han de donar vida als milers de criatures que tenen cada primavera; perquè no se n'han d'estar, de viure; perquè, no vivint, moririen... i perquè no més coneixen un sol dret : el dret de la gana, que així les fa pasturar, si l'han de menester, una costellada de mula que un cap de persona savia, esmorsant al matí bestialitat i berenant inteligencia a la tarda.
Lo hermós d'elles es que no n saben res de tot això, i que ni ho saben ni ho prediquen. Elles han anat al poble perquè allí ont hi ha persones humanes sempre hi ha per pasturar, i allí ont hi ha miseria es més facil de pasturar-hi; hi han anat sense donar-se aires de missió, ni de propaganda, ni de religió, ni d'internacionalisme : hi són i s'hi troben perquè hi ha una força superior que les hi porta, que elles, que piquen, no coneixen, i que ls picats desconeixen; hi han anat per fatalisme, en classe de fulles que porta l vent, en classe de brossa viva, en classe de remat amb ales, en classe de pols i de llevor venturera. Però elles, que són mosques, se comprèn que no sapiguen per què hi van i per què hi viuen al poble; però ls del poble, que no ho semblen, si no ls diguessin per què hi viuen, no ho sabrien pas gaire més bé que les mosques. Hi viuen, com elles, pera criar, pera buscar-se un viure trist i miseriós, pera xuclar-se am modos la sang del veí de més amunt o de més avall, pera vegetar, pera dormir i pera morir-se al venir el fred del darrer hivern. Si somnien, es que ls altres els encomanen els somnis; si resen, es que ls criden a resar; si no toquen sucre, es que ls treuen la sucrera quasi sempre, o ls tanquen dintre l pot de vidre; si estimen, es que l calor de primavera ls porta cançons al béc; si avorreixen, es que s'entreguen; i si ni avorreixen ni estimen, es que viuen la seva vida natural. Són lo mateix que les mosques, però sense xuclador pera penetrar tant a la carn i sense ales pera volar per sobre de les miseries.
Fet i fet, la mosca es més franca, pobreta! Li falten moltes facultats, això sí, però tenen més naturalitat que l'home. Elles cumpleixen lo que la Naturalesa ls destina : festegen a la primavera, se casen a l'estiu, se divorcien sense soroll ni sentiments de poetica, a la tardor; i així que senten venir l'hivern se busquen un reconet aon no puguin fer gaire nosa, se tornen a netejar les sis mans, se posen el cap sota l'ala i s'adormen amb el somni dolç de criatura ignorada.
Tant tranquil es el seu dormir, que dormen tot el sant hivern, i fins n'hi ha algunes que s descuiden de despertar-se.
Les més se desperten. I tant si s desperten! Se desperten i se desvetllen, i, com si no haguessin dormit, pobriçones!, tornen a fer de les seves en tots els pobles de mosques.
Perquè n'hi ha de pobles, senyors, en que no són las oscuras golondrinas les que hi tornen : són les mosques.
Cada poble té l seu destí i la seva poesia.