D'aquí i d'allà/Records d'estudi
.jpg)
Tant es així que, si un s'entreté a regirar aquest llibre de memories que portem escrit per dintre, sempre són els primers fulls els que llegim més de gust.
La portada d'aquest carnet de la vida la veiem més hermosa, vista de lluny; es més blava, més transparent, més pintada de vapors i tons suaus; i cada vegada que passem balanç de records, són sempre ls primers volums els que removem i espolsem am més carinyo pera que s conservin més temps.
De primer sols veiem, allà en el fons de la memoria, fets esborrats com a ombres; ombres pintades de tons esclariçats; cares sense forma de gent que havem conegut passant un dia entre la boira; siluetes que no podem definir, i una confusió de coses sense cos i de colors sense llum.
Després, més tard, ja s dibuixen els fets am més relleu, i aquests, que són els del fondo de la bóta, són els que guardem amb intima devoció. D'aquests records són els records d'estudi, d'aquell estudi que tants mals ratos ens donava i que després veiem tant de bon grat i an el qual fins voldríem tornar si ja no fossim massa grans.
An el meu estudi s'entrava per un portal molt grandiós, immens, un d'aquests portalaços del carrer de la Barra de Ferro, d'una amplada que no tenia aturador. Tant gran era, que ls carros s'hi passejaven a dintre pera girar quan anaven en contra de la corrent, i pera descarregar bales de cotó i bótes de metzines, que enquibien, rodolant, cap a la fosca de dintre : ni en el carrer de Moncada hi havia un portal com aquell.
Passavem nosaltres per entremig d'aquell terrabastall de bultos, vigilant que no ns caiguessin a sobre, i, sortint d'aquella amplaria, malgasto d'arquitectura, entravem a dintre d'una escaleta negra, fosca, humida i esquifida com l'escala d'un campanar, desde ont el nas s'enterava de totes les intimitats de la cuina i de l'olor de tots els fregits i sofregits que pujaven d'un cel-obert sense cel i am vista a un pou fondo i negre com una gola de llop.
Un cop a estudi, tocaven un bé de Déu de campanes, i, cantant els buenos días, ens en anavem a seure al nostre banc.
Allí era la classe de les mañanas, i a la tarda la fèiem allí mateix, i tot l'any, perquè no n'hi havia d'altra.
Era una classe pintada am dos mostrejats que van quedar sense avenir-se quan van aterrar l'arcova; una classe que no dava a cap carrer i que rebia claror per una gran claraboia ont hi venien a caure les miseries dels veíns de més amunt.
Allí s dibuixaven draps enganxats, o un estel, o un mirinyac, o bé una trena, que també hi havia qui li queia la perruca per allí en aquells pisos que no s veien.
Quan arribavem, el senyor Quim era a dalt de tot de la tarima, badallant, llegint el Brusi i remugant quatre paraules.
El senyor Quim era... un mestre més, es a dir, un altre desgraciat. De tres quarts d'edat, havia perdut pera sempre quasi tots els cabells (els negres sobre tot) i lo millor de la dentadura. Les poques peces que li quedaven senceres se li sortiren de mare o de genives, i, negres i ensenyant les arrels de cap a cap, s'aguantaven gronxant-se, per la mandra de caure o per la força de l'arrelada costum. Recordo l seu vestit d'una manera confosa, i es que era d'un negre ben sospitós. Era d'aquell negre endolat i d'aquell llustre que no n dóna a qui l porta; d'aquell destenyit i tornat a passar pels tints, perdent a cada viatge un gruix; d'aquell endreçat prudent, que tanta pena fa an el que veu com an el que porta aquestes prendes que s'escursen de vergonya, i que an el pobre senyor Quim li posaven les bòtes al descobert, apedaçades am repunt, però, això sí, sempre enllustrades, sempre am les mitges-soles acabades de posar.
Així era ell en quant a físic. Tocant a la part moral, el senyor Quim estava per l'antic sistema d'ensenyança : era home de palmeta i de rigor.
Però, ¡mare de Déu, com a dintre aquella caixa vella i forjada, i fins mal forjada, hi portava un esperit bondadós! (Aneu a fer cas dels homes!) Us prometia molta tunda i us en donava molt poca, i encara ben mal pagada. I es que quan la víctima s queixava de la palmeta, el bon home deixava la feina pera l'altre dia; i com nosaltres ja havíem sospitat que en el cor no hi duia taques, com a la roba, gemegavem abans de començar el repartiment, i ell plegava de fer mal i ens enviava de rodillas pera que ls pantalons paguessin la festa de la culpa i del rigor.
Dies hi havia (quan havia de girar el temps) que abans de començar la classe ja estavem tots agenollats; i com que an els pocs moments plantavem les mans a terra, al donar els tres cops reglamentaris allò semblava una classe de moltons.
Pam... pam... pam!... Iluminad, Señor, nuestro entendimiento y voluntad para que las cosas que hemos aprendido (que haviem d'apendre, en tot cas!) nos sirvan para nuestro provecho espiritual y temporal.
—Amén,—deia l senyor Quim fent anar el cap.—Ahora vamos á ver quién sabe la lección.
Gran i unic silenci sagramental : ningú responia. Bastava que ns preguntessin pera que en aquella casa s callés. Allí la xerrameca tenia de ser espontania i no pas molestada am preguntes indiscretes de coses que cap de nosaltres tenia gust de saber.
No recordo que mai el senyor Quim hagués quedat satisfet. De la trentena d'agenollats, penitents, mai, però mai, va sortir una veu que digués : «Aquí soc jo, senyor Quim. Pregunti sense temor, que li diré la veritat.»
Ell havia d'enterar-nos de coses que no sabia del cert, i fer-nos l'explicació en castellà, que era lo que l molestava més.
Aquell Fleury, que n'hi havia donat de mals-de-cap! A voltes, al bo d'una digressió sobre ls Faraons o el pas de l'aigua del Mar Roig, entrava la dòna del senyor Quim a preguntar-li a cau d'orella si volia cigrons a l'olla o fideus fins; i del Mar Roig saltava a l'escudella, i nosaltres aprofitavem aquell paro de discursos pera vessar tinta, tirar-nos boles mastegades i dar-nos uns quarts-i-ajuda que feien tremolar els bancs.
Però l Fleury rai! Sen feia de més i de menos. La piçarra era l verdader trenca-colls! Encara sembla que la veig : alta i ampla que hi podiem feinejar tres deixebles plegats quan hi havia sumes de compromís; negra i enllustrada com les bòtes del senyor Quim; plena de sets com un panyo de billar.
L'atacavem amb el guix, estovant-lo am l'halè pera que pintés més blanc; rascavem fort pera que la pols engrunada pogués servir-nos pera tirar-nos-la per la cara dintre un canó de paper; i, atrafegats, i pinta que pintaras, sempre a les sumes i restes hi trobavem a faltar numeros; numeros perduts que buscavem per dalt del sostre, per les vigues i pels recons de la claraboia, entre ls drapots encastats i els troços de trena arnada.
Una vegada me van confiar una suma llarga i no la vaig equivocar. Déu del cel! El mestre, mig orgullós i enternit, me va dir:
—Niño, tu seràs comerciant.
Vaig baixar del banquillo tot sofocat, i, siga l'estímul, o l'afició, o siga que estava escrit, desde aquell dia, quan els comptes no sortien (i no sortien mai), tenia d'anar a la piçarra a revisar-los i posar les coses en ordre.
Seguint aquest, arribavem a les dotze, pera anar a dinar; seguiem a la tarda ls estudis, i a les sis, baixant aquella escaleta, deixàvem el senyor Quim copiant uns papers sellats que l'ajudaven a viure, perquè tampoc an ell no li sortien els comptes.
Me recordo que, trencant per Santa Maria, passavem per sota ses altes parets negroses; que allí juntavem els nostres crits als crits de les orenetes i als repics de les campanes, i que, com un vol de pardals, atravessavem el Born, i corriem, corriem fins als glacis, allavores plens de runa i de molça i de pedretes calçinades.
Per això hi anavem, viva Déu! pera fer pedrades. Jo, si bé no era dels valents (bé n'està l dir-ho!), corria allí com els demés i batallava i tirava pedres, i fins ne rebia, perquè aquells eren els jòcs i costums del meu estudi, i tenia de seguir pera no passar per gallofo.
I, pera seguir-los, que n'havia fet de campanes!
Tantes, però tantes, que, sentint-ne ls repics a casa un dia una tarda, fins van pendre providencies.
Van parlar a soles amb el senyor Quim a la sala de confiança, vaig veure cares series, fronts arrugats i mirades renyadores, i de resultes me van posar a mitja pensió am totes les campanilles.
El senyor Quim mai se n'havia vist de més grosses. Anava tot esverat i no sabia què li passava. Per últim, posant-se sobre sí i posant un plat més a taula,—El tindrem com de familia», me va dir. I, fent-me lloc entre la mestressa i una filla d'uns vint anys endarrerits i malaltiços, vaig entrar de suplent familiar a la pensió tant temuda.
¡I am quina gana hi vaig entrar, am gran espant del senyor Quim, que temia no poder-me-la detenir!
Sempre m recordaré d'aquella sopa de lletres que m daven més com instrucció que com a substancia alimenticia. No, de substancia no n'hi havia : era un caldo de malalt que ns menjavem en plena salut, seguit d'una carn d'olla barreja de coses aventureres, sense forma i sense solta.
Mentres durava l dinar, jo no deia una paraula, i es que m parlaven castellà, i això m tenia encongit de tal manera que m durava l'ensopiment fins als postres.
Fòra d'això, tenia raó l senyor Quim : me tractaven com si fos de la familia. Lo que es per mi, no quedaven de dir-se lo que ls venia a la boca. La dòna del senyor Quim, en català del clar i corrent, el mirava am tal despreci, li parlava am tal sobirana altivesa, que molts dies era l mestre en persona l que s quedava sense postres, fugint dels crits i aixecant-se de dinar més trist que si hagués vingut d'un enterro.
Aquells dies, a la tarda, pagava lo que prometia : plovien les palmetades com a pedra, i jo sol sabia d'on venien, sent com era l'unic entrant de la casa.
Jo rebia ls recados de confiança, tenia entrada a la cuina, podia anar al número cent sense alçar dits ni altres signes cabalistics, i una vegada cada mes ajudava a fer tinta, una tinta feta de boles de xiprer casolà, d'aquests xiprers de transició que hi ha a les portes dels cafés de sisos i a les tavernes de luxe, i que [il·legible] un suc blavenc, poc vist sobre l cartipaç, però negre sobre la cara i toçut sobre la roba a prova de la més coenta bugada.
Jo sabia també que venien els examens, i vaig poder preparar-me.
Quin tragí en aquella casa a l'acostar-se l'acte solemne! Quina manera de feinejar vuit dies abans!
El dia del cop, a més de tots nosaltres, externs i pensionista, sense taques als dits, tallats de fresc els cabells i les sabates am la puntera lluenta, hi havia tots els parents davant per davant, amb el vestit d'anar a missa, tiessos i estirats, esperant les nostres savies respostes.
Hi havia, com a premis, xecolata amb enciamada pera les notes sobressalients, am secalls pera ls notables, i am llonguet pera ls buenos i passadors, a fi de que tot-hom pogués fer beguda segons el talent que demostrés en aquell acte.
Aquest començat, van ploure les preguntes del mestre, fetes am més por o prudencia que atreviment les respostes : va parlar-se llarg d'historia i de molts reis goths assassinats i d'altres que assassinavem, segons com venia a tom; vam seguir els rius més grossos i retreure les capitals més poderoses, i vam demostrar que, si no sabiem de llegir, sabiem al menys de lletra impresa, veient a tot això passar el llonguets com pedregada a cada mala resposta i sentir l'enciamada que sens acostava a la boca quan contestavem a temps i am punteria.
Al tocar-me a mi, men vaig anar a la piçarra.
Quin tremolor! Entre aquella bona gent, menestrals del veinat, que havien guanyat les pessetes am la suor de l'honradesa i treient comptes cada nit, que tots sabien comptar amb els dits i duien xifres en el cap, era acte d'atreviment empendre-se-les amb els numeros davant d'ells.
Però com que l valor es el noi gran de l'ignorancia, servint-me de la tornada am que apreniem els comptes, la musica m portava ls numeros a l'orella com uns versos aritmetics, i am molt guix i paciencia van sortir-me unes sumes i divisions tant rodones, que, entre aplaudiments, el mestre m va tornar a dir:
—Este niño será un buen comerciante.
I em concedí enciamada.
I que de gust la vaig menjar!
Encara avui, quan hi penso, me sembla que hi sento com un aroma de llorer, en aquell espès xecolata, que era un simbol. Encara la somnio, aquella enciamada tova, que era la flor natural d'aquells jòcs sense malicia.
Va passar temps. El senyor Quim, instat per la seva dòna, que a taula mai li callava, va fer reformes a estudi. Fins va repartir prospectes : mestre de dibuix, de solfa, de caligrafia i de piano... El seu empenyo va arribar a volguer fer portar una gorra d'uniforme.
Al primer mes van pujar per l'escaleta pares i mares acompanyant nois i prospectes, i la cosa anava endavant. A taula, el senyor Quim menjava postres, callava la mestressa, i fins la noia malaltiça semblava revifar-se com un pardal que veient pa mullat obre la boca.
Al piano hi havia vuit deixebles, i, com també m'hi apuntés, varen fer-me la confiança de dar-me a guardar la clau.
Això m va donar tant d'orgull que, oh malehida vanitat!, me vaig tornar enraonador. Res hi podia. No hi havia qui m fes callar, ni am precs ni am palmetes, ni am dugues hores de torna d'estar-me sol a sota un quinquer am mala cara escrivint el verbo hablar.
El pianista, el bon home!, sense passar per la solfa, va posar-me de mans al piano, enquerquerades com si no més hi hagués òssos, i a cops de regle als dits me feia passejar el teclat, amunt i avall, pujant escales i tornant-les a baixar, comprometent-hi i enredant-hi sostenidos, i sobre tot bemols, i acabant tals caminades per un cançament tant gran de colzes i munyeques, que ls braços semblava que m'havien fet quaranta hores de camí.
Era aixís el nostre mestre. Deia que l musica s'aprenia a copia de cançar an els altre i a un mateix, i ens feia soportar exercicis corporals capaços de malmetre la salut.
Molts la van perdre segurament, ja que al cap de tres mesos no erem més que dos devots a pujar aquelles escales de Pilat.
L'unica distracció que ns donava aquell instrument toçut era quan el mestre l tenia d'afinar. ¡Quina illusió ns feia l veure aquelles cordes metaliques martellant-les am bastonets de baieta, que s movien i pegaven d'una manera tant suau i intelligent! ¡Am quin interès contemplavem aquell fondo d'harmonia, que era com un món per nosaltres desconegut! Per sort nostra, era l pobre piano tant vell, havia seguit tant terrer i ses fibres havien sofert tants desenganys, que cada punt hi erem a tenir-li d'estirar els nervis ensopits, i fa pena de pensar les queixes am veu de llàstima que donava mentres, sense pietat, el pianista li estirava les entranyes de llautó.
Però no era sol a queixar-se : també s queixava l senyor Quim, i amb altra veu que l piano, i am més raó, valga-m Déu!
Perquè als quatre mesos, an el piano erem tres, tres no més : el piano, el mestre i jo.
Tres a qui més disgustat i aburrit.
Tant aburrits que un dia, després de moltes voltes introduides d'uns exercicis capaços de dislocar el mostruari de dits, el mestre m va dir que ho deixés correr això de tocar el piano; que per de prompte no hi tenia disposició; que... qui sab!... pot-ser més endavant, donant-me ell lliçons a casa, em vindria l dò de cop i volta per medis metafísics i filosofics que ell no m podia explicar.
Aquell dia mateix vaig fer entrega de la clau, i a la tarda ja se l'enduien embolicat com una caixa de morts.
Quins dies més negres van venir després! Que nuvol! Quina quietut!
De les lliçons aquelles no més he pogut guardar-ne que un vals! Un vals sense batejar, un vals d'orgue, un vals que no més m'agrada a mi.
Cada vegada que l toco veig passar aquells anys d'estudi, i cada nota es l'eco d'una altra nota de més lluny, de molt més lluny, dient-me coses alegres que m'humitegen els ulls. I el toco tant sovint com puc, aquest vals carrincló : tinc por de que se m perdi pels dits, i, oh devoció del record!, si l piano es dolent i escardalenc, el toco molt més de gust perquè em recorda molt més el piano del senyor Quim.
Pobre senyor Quim! El mal aire que va entrar per aquell portal!
Recordo vagament que un dia vaig ana corrent a casa l'apotecari; recordo que vaig dinar sol; que entraven els metges i sortien; que m van dir que la noia s'acabava i que enraonés ben baixet.
Recordo que m tractaven am més rigor que de costum; que tot feia olor de malalt; que la casa s'enfosquia darrera ls finestrons mig olosos, i que l'escudella aquella s'aclaria, s'aclaria per moments.
Recordo també que un vespre, mentres am mandra escrivia yo hablo, tú hablas, él hablará, el senyor Quim copiava, com sempre, papers sellats, però am més febra que mai i amb el quinquer més encès.
Acostant-sem, me va dir que, en comptes d'escriure aquell verb que no m servia de res, que copiés papers dels seus com a castic, que em servirien pera l comerç, i jo vaig copiar coses i datos i fetxes que allavores no entenia i que ara veig massa clar lo que ell mai m'hauria dit.
Recordo que un dematí varen dir-me que era morta i que no hi anés aquell dia, que no hi anés fins l'endemà.
Tots hi erem i varem veure endur-sen la caixa com si fos un altre piano, i vam sentir plors sofocats, i, com vam sortir més aviat, recordo, per ultim, que vam tenir més hores pera fer pedrades als glacis, ben lluny el pensament dels sofriments del senyor Quim.
Però no recordo quan ni com vaig anar-men. A l'estudi hi va entrar com una fosca, una nit morta del pol que no s'acabava mai, i sé que m moria a dintre d'aquella gavia, i volia aire, aire i llum, i les parets m'estrenyien, i el sostre m'ofegava, i tot me queia a sobre com un pes que no podia aguantar.
Al cap de molts anys, un dia vaig veure l mestre acompanyant nois d'estudi.
Era l de sempre : am la mateixa levita, am les dents més enfòra aguantant-se com una eura a sobre aquelles ruínes.
Veient que no m coneixia, vaig acostar-m'hi, i l'home va quedar tot sorprès de veure la creixença que havia emprès am tant dalit.
—Que tal?—va dir-me.—Ja deus ser un gran comerciant!
—Ja veurà,—vaig respondre-li tot confós;—per ara pinto teles.
—Pintes teles? I quin comerç es això?
—Mal negoci, senyor Quim. Es una mena d'ofici que dóna poc i que s'hi guanyen més llonguets que enciamades.