Discurs de D. Mariá Haspons y Labrós (1885)

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Discurs de D. Valentí Almirall Discurs de D. Mariá Haspons y Labrós
Discursos pronunciats en lo dinar donat en lo restaurant Martín a la Comissió Catalana
Portada


Discurs de D. Mariá Haspons y Labrós:

 Senyors: Parlo en nom de la comissió, que no per modèstia sinó per veritat he dit altra volta que presidí inmerescudament, y encara que al parlar en nom d' ella tothom creurá, y creurá bé, que mon deber es lo de donar las gracias á tots los aquí reunits per lo favor y obsequi que á la comissió dispensau, jo dech cumplirne avans un altre, y es donar las gracias al Rey per la benèvola y simpática acullida que nos dispensá al presentarnos davant d' ell en nom de Catalunya, sí bé en interès de totas las Provincias ó regions de Espanya. Fou tan simpática y benèvola la acullida que 'l Rey nos doná, que vosaltres seríau los primers en creure que he faltat, si avans de tot y ab intent d' agrahirli de la manera mes entusiasta y expresiva, no m' ocupés d' ella.
 Jo no puch recordar sense conmourem aquesta recepció. M' impresioná la magestat Real, però mes que ella, m' impresioná lo trobarme davant d' un successor de Felipe V, que acompanyat de una primpcesa austríaca, sa esposa, rebia á una comissió catalana. ¡Quants recorts vingueren á ma memòria! ¡Quantas esperansas nasqueren en mon pit! En lo Rey no hi vegi més que 'l Rey de tots los espanyols, just ab tots ells y ab igualtat amant de tots ells: en la Reyna hi volguí veure més, hi vegi una protectora nostra, enviada en aquell moment per la Providencia, recordantme que ella era una primpcesa d' aquella llustre casa d' Austria, que tant estimá, per qui tant y ab tant esfors combaté, y per qui tant ha sufert Catalunya. Me semblava que 'm trobava davant d' un jutje que ab severa imparcialitat devia examinar nostra causa, però 'm semblava serhi tenint á mon costat un advocat que protegia nostre dret. Y no vaig equivocarme al veure en aquet fet la ma de la Providencia. Las paraulas del Rey, que no he de repetir en aquest acte, foren tan justas y bondadosas, que mereixen ser esculpidas y ho serán segurament no solzament á Catalunya sinó á totas las provïncias ó regions espanyolas que fien sa existència y prosperitat en lo travall y la justícia.


 Ab pena dech dir que després de la benèvola acullida que en lo palau Real rebérem, no hem trobat á Madrid mes que enemichs y fredor per tots costats, salvada alguna que altra molt rara excepció.
 Nos varen voler deixar aislats, y rébrens mal, y en proba d' això y per més que sembli una petitesa, que no ho será pera ningú que pensi sériament, vos diré una de las cosas que'ns passá. Formavan, com tots sabeu, part de la comissió Mossèn Jacinto Verdaguer, que es sens dubte un dels primers poetas de la Europa moderna, y altres tres poetas de primer ordre, y ademés algun altre literat á qui sos mèrits han obert las portas de las Academias. ¡Quina rebuda tingueren? Duas ó tres visitas (tal vegada no tantas) d' altres tants literats de Madrid. Donchs be: jo he vist venir á Barcelona molts literats del centre de la nació, y no tots de merit tan sobressortint com los que formavan part de la comissió catalana; jo desde en Núnez de Arce y en Zorrilla fins á l' Echegaray he vist venir á Barcelona un número inmens de homes de lletras de Madrid, y á tots ells he vist rébrels ab carinyo y entussiasme per los poetas y literats de Catalunya; á tots ells he vist prodigárloshí obsequis que demostravan que aquí sabia estimarse son talent; á tots he vist demostrarlos que 'ls poetas y literats de Catalunya estimavan y consideravan com á germans als literats de Castella. Aquestos fets ningú los negará. Donchs be, la conducta dels literats catalans en vers fos de Madrid no fou corresposta.

 Y es aíxó tant més trist, quan tothom recorda la rebuda calurosa y entussiasta que 'ls literats parisenchs dispensaren á En Mistral, quan aqueix gran poeta provensal fa un any visitá París. ¡Ah, quina diferencia tan vergonyosa pera Madrid y sos literats!
 De la rebuda que 'ns feren los partits polítichs, casi no dech parlarne. Hem anat á combatrels, y no trobo estrany que 'ns rebessin com á enemichs. Ells volen portar á Madrid tota la vida nacional: ells que volen que Madrid sigui 'l centre únich de la activitat d' Espanya, se comprèn que se 'ns mostressin hostils. Donadas sas tendencias y organísació, això 's comprén. Lo que no 's comprèn es, que en caps serios hagia pogut cabre la idea de que arrivará 'l dia de que la vida de totas las provincias espanyolas desapareixi y quedi tot lo moviment d' Espanya reduhit á Madrid.

 Y per cert que trovo grandissima inconsecuencia en los principis y conducta d' aqueixos partits.

 No puch compendre en Espanya un partit lliberal, que vulgui arrencar la llibertad de las teorias y predicacions de la revolució francesa, que tothom sab que fins ara no han donat en lloch verdadera llibertad, y no la busqui en las lleys y costums de nostres antichs Regnes. Mos amichs senyors Coroleu y Pella, aquí presents, han fet sobre això y per lo que á Catalunya 's refereix, travalls que demostran bé quant sòlida y positiva fou la llibertad de que antiguament disfrutaren las antiguas regions espanyolas, Catalunya per lo ménos.

 Y encara m' explico ménos que hi hagi en Espanya un partit conservador, que en lloch d' inspirarse en los principis que donaren naixement y vida á la organisació dels antichs Regnes d' Espanya, vagi á buscar sos principis en las teorias dels reaccionaris y tranzaccionistas francesos, y no estudiant ni poch ni molt nostras antiguas lleys y costums, no begui en altras fonts que en las del comte de Maistre, Benjamin Constant y Royer-Collard, ó en las de Laferrier, Maccárell, etc. Los partits conservadors espanyols venen preferint las teorias d' aqueixos homes, per altra part ilustres, á la tradició y al exámen y estudi dels elements que verdaderament constituheixen la vida dels nostres pobles.
 Y perqué nosaltres hem anat á Madrid á proclamar aqueixos principis, se 'ns ha dit separatistas, cantonalistas y enemichs de la unitat de la pátria. No es lloch aquest de portar discussió científica sobre nostras teorias y las teorias dels que 'ns combaten; basti dir que tots los que hem intervingut en la redacció y portament de la Memòria estém disposats á discutiria y sostenirla.

 ¡La unitat de la pátria! Nosaltres som los partidaris d' aqueixa unitat; los centralistas madrilenyos son sos enemichs. Y sinó aqui va la proba.
 En públich, en un certamen literari de ma estimada vila de Granollers, y en privat moltas vegadas, he dit ja lo que vaig á dir: perdoneumhe la repetició 'ls que d' això m' heu sentit parlar.

 Ahont quedá verament rompuda la unitat de la pátria espanyola fou en la desgraciada batalla del Guadalete. Comensá la reconquista, la pátria quedá fraccionada, però instintivament tots los Estats bregaren pera formar una sola nació que comprengués desde 'ls Pirineus al estret de Gibraltar, y desde l' Atlántich fins al Mediterrá. Aquesta y no altra degué ser la aspiració nacional; la verdadera unitat de la pátria. Per excessos centralistas que ara no vull recordar, aquesta unitat avuy no existeix, tota vegada que Portugal