El Mosaico I/Els tres reys
Els Reys! ¡Els Reys! ¡Els Reys!..
Ja’n fa de temps que vénen
cada any; y may son veys.
—¿Qui son?—Magos entesos.
—¿D’hont surten?—De la Arabia.
—¿Que cercan?—La Lley sábia,
la Lley del bon Jesus.
La nova lley de gracia
que les cadenes trenca.
D’esclaus que l’homo envenca
ja no n’hi haurá may pús.
¡Els Reys! ¡Els Reys!
que vénen per aprendre
la Lley de noves lleys.
—¿Com vénen?—De fê cégos.
—Qui’ls guía?—L’Esperanza.
El llarch camí no’ls cansa
la Veritat cercant.
Dins llibres vells trobaren
que el día que lluhiría
l’estêl, nascut sería
dels reys el Rey més sant.
¡Els Reys! ¡Els Reys!
Que cercan medicina
que cur sos mals tan vells.
Sens perdre la confiansa,
deserts sens fi recorren,
y esperant sempre, corren
derrera el Bé somiat.
La Fê de dins ca-seua
los fé sortir; la santa
Esperansa’ls aguanta,
los mou la Caritat.
¡Els Reys!... ¡Els Reys!
Qu’aspiran dú á sa patria
llevó de bones lleys.
La Caritat encesa
Son noble pit escalfa
per veure el Deu del Alfa
y Ómega á un temps mateix.
Y quant de sos reyalmes
més allunyats se miran
més per lo Bé suspiran;
son bon desitx més creix.
¡Els Reys! Els Reys!
Que volen la ventura
tornar dels sigles veys.
Ja al terme de son viatje
l’estel los arreplega;
no perque mogan brega
sino per darlos pau.
Tots tres cercan la Ciencia
y la Justicia ab ella
la Bondat, l’Amor bella,
que son del Cel la clau.
¡Els Reys! ¡Els Reys!
Que cercan qui’ls ensenye
la Lley, mare de lleys.
Son Déu dins Betleem troban.
Dalt gran palau el creuen;
dins pobre estable el veuen;
humills baxan el cap.
Y al bon Jesus adoran
per Déu de la Inocencia,
per Mestre d’una ciencia
que ningun d’ells la sap.
¡Els Reys! ¡Els Reys!
Que joventut desitjan
per sos Estats ja veys.
Alla á sos peus hi posan
presènts de gran riquesa,
y aceptan la pobresa
que Déu los ha mostrat.
Pastors y Reys encobla
l’amor que el Nin exhala.
Reys y pastors iguala
la lley de Caritat.
¡Els Reys! ¡Els Reys!
Que escampan per la Terra
la Lley, reyna de lleys.