El Mosaico I/La Colcada
Ja no sap ningú la historia
del nostro gran Rey en Jaume!
¡Mostia está ja la pauma
que mos doná la Victoria!
¡Tot s'es perdut! La Colcada
bén pochs la recordan ja.
D'aquella hermosa diada
dins bréu temps ningú hi haurá
qu'en puga contar cap mot.
¡Ay! Jo encara era fadrina.....
—Contaumos ho tot, padrina.
Contaumos ho tot.
———
Ab tants d'anys com han passat,
la meua memoria flaca
d'aquella fésta tan maca
no'n treurá cap ni trellat.
Ja rês vetx que me recort
d'aquell temps les alegríes:
tothom, tothom ja s'es mort
y com més trascorren díes
més se torna el cel funest,
més y més mon cos s'inclina.
—Digaumos ho prést, padrina.
Digaumos ho prést.
———
—¡Quin día aquell! Alimares,
tamborinos, xeremíes,
balls per tot y galaníes
y alhaques riques y rares.
Retaulos, domás, festers,
draps-rasos y branques d'om,
murta p'el mitx dels carrers
y la gent d'en gom en gom!
¡Quin día aquell de mes truy!
¡Y era avuy matex; mesquina!
—¿Tal día com vuy, padrina?
¿Tal día com vuy?
———
—El pobre ab lo rich mesclat,
els amos ab sos missatjes,
confusos tots els llinatjes
passetjavan la ciutat.
Y els manestrals més antichs
ab los penons del ofici
duyan, com á bons amichs
sense rencor ni malici,
per conservar més les paus,
els esclaus á la Marina.
—¿Que hey havía esclaus, padrina?
¿Que hey havía esclaus?
———
—Callau, y teniu paciencia
que tot, tot vos ho diré;
y res més vos contaré
si no escoltau ab silenci.
Y sabrêu com en memoria
del día de la Conquista,
fêyan funció de tal gloria
qu'era una cosa may vista,
y admiració dels extranys
qu'en venían de... la Xina.
—¿Que ja fa molts anys, padrina?
¿Que ja fa molts anys?
———
—Ja'n fa molts... Y s'aplegavan
devant Cort els cavallers
y á cavall molts de carrers
en processó transitavan.
A la moda antiga armats,
de cap á peus brufats d'ò,
ab richs mantélls abrigats
de lama ò tissú del bò,
per aquí anavan passant
cap á Santa Catalina.
—¿Per aquí devant, padrina?
¿Per aquí devant?
———
—Per aquí mateix. Y ab élls
anavan vestits de gala
els tamborers de la Sala,
collêts, massers y virells.
Hey anavan els Jurats
ab ses gramalles y rissos,
curials y sobreposats,
el regiment d'els soíssos
y el Duch vestit de Virrey
ab senyors de sa oficina.
—¿Vestit com el Rey; padrina?
¿Vestit com el Rey?
———
—Tots els frares, els mossons,
capellans, inquisidors,
tots els pífols y tambors
del regiment, els dragons;
y després ab crêu alssada
els canonjes de la Seu,
y el Bisbe, mitra posada,
qu'aquest día anava á peu;
y á la fi per més honó
una música divina.
—¡Quina processó, padrina!
¡Quina processó!
———
—Y p'el mitx de la Colcada,
llibrèyes molt ben vestides
dels cavalls duyan les brides
qu'eran de plata daurada.
Les dames ab cintes d'or
y guatlarétos estavan
esperant els cops, ab por,
dels ous moscats que tiravan
tots els seus enamorats
com á cortesía fina.
—¿Ous moscats, heu dit, padrina?
¿Que son ous moscats?
———
—Capsêtes de cêra fina
bén closes perque no'n surta
de dedins l'aygo de murta
ò de rosa alexandrina.
Quant les carrosses passavan
ab les dames, els senyors
tirantlos hi les banyavan
d'aygos de bones olors.
Y els ous moscats de picat
estavan plens de farina.
—¿Que'n véreu may cap, padrina,
d'enfarinolat?
———
—Encara rig d'un senyó.
Tanta en duya que rabiava,
el vespre, quant m'en anava
á devant Can Roselló,
per vêure fermat p'el cos,
penjat com una miloca
un animalot molt gros
que's deya “El Drach de na Còca”
ab un barrám d'aquí á allá,
y una llengo serpentina.
—¡Quina por que'm fa, padrina!
¡Quina por que'm fá!
———
—Y la processó sortía
á rodar per devés l'Horta,
y quant tornava á la Porta
ab tres cops de creu la obría.
Voltava ran ran murada;
y ab una cara xerèca,
devant la Porta Pintada,
el senyor Lluch de la Mèca
entregava al senyor Duch
les claus dins una bassina.
—¿Qui era el senyor Lluch, padrina?
¿Qui era el senyor Lluch?
———
—Era el senyor Lluch un vey
dels mes facetos y vius
cap de guayta dels catius,
com si diguessem son rey.
Mes titeréro qu'un lloro,
ab lo cap ben empolvat,
representava al Rey Moro
quant entrega la ciutat
á n'el gran conquistadó
de la perla mallorquina.
—¿Y el botifarró, padrina?
¿Y el botifarró?
———
—Axí el cetro anomenavan
que duya en les seues mans
tots els atlots ignorants
que sols de riure es cuydavan.
Ab éll feya postissures
betlendines y falets
á les nines; y élles, pures,
reyan com á babeluets
al veure el bastó bronyit
qu'era un tronch redó d'ausina.
—¡Jo hauría esclafit, padrina.
Jo hauría esclafit!
———
—Ja la ciutat entregada
pujava la processó
per la costa del Bastió
fins qu'era á la Reconada.
Llavò entrava per devall
el mateix arch que hi ha allá,
per hont dihuen que á cavall
el Rey en Jaume en passá;
qu'era el portal principal
de la ciutat serrahina.
—¿El mateix portal, padrina?
¿El mateix portal?
———
—El mateix. Y á Sant Miquel
la Colcada s'aturava
y una missa allá's cantava
dant gracies al Deu del Cel.
Mentrestant els majordoms,
els mercaders, els notaris,
els penons ab sos prohoms,
sobreposats y clavaris,
y dèu cavalls cotoners
seguían per can Molina.
—¿Y llavò que més, padrina?
Y llavò que més?
———
—Corría tot el seu curs
la solemne processó;
y acabada, en el balcó
d'Almoyna, feya un discurs
un retjidor dels mes sávis;
ab el qual feya memoria
del valor dels nostros ávis,
benehint cent noms de gloria:
¡Bons llinatjes! ¡Ay! Jo'n sé
qu'ara passan fam canina.
—¡Qu'heu sabêu de bé, padrina!
¡Que heu sabêu de bé!
———
—Y el senyor Lluch, tot encês
bén vestit de cap á peus,
mentres trêyan els arrèus
del Rey y son cap d'arnês,
á Cort feya reverencies,
capades y cortesíes,
y tot eran vossel-lencies,
vosses mercês, senyoríes...
y fêya per cobrar nom
salts y bots de pantomina.
—¿A devant tothom, padrina?
¿A devant tothom?
———
—¡Oh, Senyor! ¡Quantes families
mortes sense succesió!
Can Net el Comenadó,
els Sales, els Santacilies,
Can Torrella de Morneta,
Can Ferrandell, Can Pujades,
Can Moranta, Can Dureta,
Bergas, Serraltes, Zanglades,
Sunyers, D'oms y Desclapérs;
tots senyors de bandolina.
—¡Que de cavallers, padrina!
¡Que de cavallers!
———
—¡Ay! Tot passa. ¡Oh! ¡Quina prova
que en el mon rês es etern!
Tot ho vol á lo modern
d'aquest sigle la gent nova.
Cadufos dels veys passats
son, y festes de mal tò
aquelles solemnidats
que parlavan á n'el cò.
Poch á poch el mon novéll
al mon antich assesina.
—¡Quin temps era aquell, padrina!
¡Quin temps era aquell!
———
—Ara ab quatre rebumboris
que no costan una maya
honran com si fos rondaya
la mes gran de les historis.
Lo que més llamént encara
no es el perdre lo passat
es el vêure el jovent d'ara
que no respecta la edat.
¡Ay! que may tornará já
el temps de quant era nina!
—Sí que tornará, padrina.
¡Sí que tornará!