El Mosaico I/La Fira del Ram
I.
Ja els dies s’allargan.
Ja s’acaba el Mars.
Ja no fa jelada,
ni bufa el Gargal.
La triste Corêma
de préssa ha passat.
Ja som al dissapte
del dia del Ram.
Les Monjes ja ténen,
posada en l’altar,
la hermosa relliquia
de la Santa Fás.
Devotes persones
á adorarla van;
que el temps ja convida
á aná á passetjar.
La Rambla ja mostra
barraques y trasts,
per vêndre juguetes
á petits y á grans.
Totes les botigues
moltes n’han posat,
per dins les vidriéres
de los seus portals.
Son aquí fá estona
molts de catalans,
que tantes ne duan
aquest temps cad’any.
Els nins ja somian
trompetes, cavalls,
orguêts, cércols, sabres,
y globos de gas,
Les nines ja riuen
pensant en demá
que demunt la falda
un Bebé tendrán.
Un Bebé que diga
Papay y Mamay,
y sos ulls hermosos,
quant l’adormin, tanch.
Les mares ja pênsan
lo qu’han de firar,
per posar la casa
com estava abans.
Canastres y covos,
sopéres y plats,
olles y escudélles,
tassons de crestay.....
Els fadrins ja cercan
dátils confitats,
per doná á les nines
qu’han d’obsequiar,
Les fadrines miran
qui los donará
bones avellanes
y el rollo del Ram.
Y els pares ja vêtlan
el gros temporal
que la seua bossa
demá correrá.
¡Ay! ¡Que n’es de bona
la fira del Ram,
p’els nins y les nines,
y persones grans!
Tal fira no hi era
ara fá cent anys;
y el com s’es composta
á contarho vatx.
Hey havia un convént, que el nom li davan
de Santa Margalida els ciutadans;
y era el mateix qu’avuy en dia ténen
com hospital hermós els militars.
Alla hey vivian monjes; y solian
trèure el dissapte de Passió, cad’any,
una relliquia de la Faz de Cristo
perque la gént á venerarla anás.
A principis de sigle hey acodian
aquéll véspre els devots á milenars,
y l’ondemá el diumenje tot lo dia,
la concurrencia encara era més gran.
Ja sabêu qu’es costum en les iglesies,
quant es dia de festa principal,
posar taules defora, ahont hey vênen
figuretes de santes y de sants.
Igual cosa se feya dins el páti
de la iglesia, el matéx qu’encara hey há;
y entre els santêts s’hi veyan cases-santes
petites, bones per jugá els infants.
Els ollérs y els jarrérs qu’á fer dissapte
cada setmana baixan al Mercat;
pensaren fér olletes per les nines,
y ab elles acodiren també allá;
Y al costat de les taules de figures
de monuments, de verjes y de sants,
posaren altres taules, totes plênes
de nines y ciurélls, jarretes, plats,
graxoneres, cossiets y campanetes
de terra; tot mal fet y mal forjat.
Els primers, establint la competencia,
quant á la festa anaren un altre any,
capêts de Manacor per vestir nines
hey duguéren. Va esser gran novedat.
Y al punt el pati aquéll va prendre el rumbo
de fira de juguetes p’els infants;
y tenguéren tal préssa les juguetes,
qu’arreconaren monuments y sants.
Els llanternérs n’hi varen dur de llauna;
fogonêts, armolletes y tallants;
els fustérs, cantaranos y altres mobles;
y va aná aquella fira progressant.
Vengué l’any trenta cinch. Aquelles monjes,
La Concepció passaren á habitar,
y la fira es va fér desde l’Iglesia
fins prop del carreró del Ermitá.
Com era estret el lloch y no podia
passar la gent amb tota llibertat;
per evitar tropélls, el senyor Batle
maná que dins la Rambla es fés un any.
¡Acertat pensament! Desde aquell dia
la fira se vá fér tan popular
qu’hey duguéren de tot, maldement fóssen
les juguetes la venta principal.
Prést ensumaren qu’era un bon negoci
els vius, els industriosos catalans,
y llogaren botigues del Teatro,
y hey posaren juguetes novedats.
Ninetes de corriola, capses plenes
de jochs científichs, bons per estodiants;
cavallots de cartó que duyan máquina
per podér férlos corre el qui hi colcás.
Armoniums, teatrêts, pilotes, arques
de Noè, nines grosses de tres palms,
ab los ulls que es movian; sabres, llanses,
capélles y tambors, de tot y en gran.
De Palma els botiguérs prést se teméren
de que ningú á caseua á comprá anás,
y es dexondiren y en posaren moltes
á Cort, á ses Copinyes, als Mercats,
al Pas d’en Quint, per tot. Tantes y tantes
qu’ompliren de juguetes la Ciutat.
¡Com rodan dins el mon totes les coses!
¡Quina grossa mudansa en setanta anys!
De quatrecentes taules de la fira
una tant sols n’hi solen vêure ab sants.
De cada mil persones que la Rambla
atravessan d’un cap á l’altre cap
ben poques son les que pujant la costa
de la Sanch, p’el carrér de la Pietat,
s’en vajan á la Iglesia anomenada
la Concepció, á adorar la Santa Fas.
Axo ês la vera historia de la fira
que el Diumenje del Ram dins Palma’s fá.
Anêmhi, la veurêm, y de passada
mirarêm si hi ha rês que mos agrat.