El Mosaico I/La revetla de Sant Sebastiá
Flamades, flamades
per Sant Sebastiá,
advocat de peste,
patró de Ciutat!
———
La llenya aparellan
del bárri els veynats,
y á devant caséua
la van trajinant.
Un castéll componen
de més de dèu palms,
ab fustes diverses
de pí, têya, fatx,
alsina, olivera.....
nogué y tot hey há.
Allá van les taules
del any tirirany,
arquilles antigues,
llits entorcillats;
cent mobles de mérit
ja vélls allá van.
Allá també paran
els cuadros passats,
maldement que tengan
pintat un gros sant;
y cadires veyes
plenes de daurats;
y perque aviat prenga
hi posan devall
paneres sens’ anses
y estores de espart.
Tota cuanta peste
dins la casa hey há
dalt sostres y porxos,
de rates rouegat,
ple d’árnes y aranyes,
que s’está corcant;
vaja á la flamada,
que si rês roman
que ho tocassen ètichs
ronyosos ó orats,
el foch bén depréssa
heu consumirá.
Un lluquét encénen
ley posan su-baix;....
ja prenen les canyes,
els verduchs y els rams;
ja esclafeix la têya;
gran flama es vêu ja,
tan alta qu’arriba
als terrats mes alts.
Els veynats s’assèuan
per lo seu voltant
fént rotlo, y els joves
comensan un ball.
—
¡Flamades, flamades
de Sant Sebastiá;
que el foch purifica
los ayres mal sans
———
Ja vé la comparsa
de Mestre Tomás.
Éll y sos manobres
solen fér cada any
uns bons derrérs díes
ab concordia y pau.
Aquesta vetlada
van bén desfressats;
sabatérs figuran
de botiga gran,
y tirapèu duan
cadira y cabás,
bigalot, cotxilla
y un bon devantal.
En veure flamada
tot drêt s’en hi van,
y allá l’enrevoltan
com si fos el trast
de devant ca’l Mestre.
Ja asseguts están.
Ja atupan la sola
cantant y cridant.
Ja el fil encerolan,
y ab la alêna ja
dins la pell el passan
y estirantlo van.
Y féren les dones
quant obrin el bras,
y elles son tan blayes
que fan un esclat
de riayes grosses,
quant veuen el pas.
Alló es un desvèri.
El mestre entretant
ab un punté monstruo
els peus vol midar
de la concurrencia
que s’hi ha arreplegat.
Un, vestit de dona
de mestressa fá,
y d’un cap al altre
passetja un infant,
fét d’un gros moniato
ab bolquim de draps,
faxes y gorreta,
que pésa un quintá.
Y els fadrins segueixen
cosint y pegant
cops demunt les formes,
aficanthi claus.
—
¡Flamades, flamades
de Sant Sebastiá,
que ab les seues flames
encénen les sanchs!
———
Ja els sabatérs deixan
enterra el cabás,
y les joves guapes
trèuan á ballar.
Un que dú guiterra
rapantla ja está,
y una pessa toca
que no es d’en Mozart.
Ja giran, ja rodan,
saltant, al compás
dels martells que pican
demunt l’empedrat.
Les faldetes ténen
molts de parfalans,
y randes y vetes
y flochs de punt clar,
que s’alsan y volan
mentres van rodant,
prop de la flamada
que caliu ja fá.
Alèrta, fadrines,
no’us hi acostêu tant,
que els tihons encesos
solen sacorrar
entornpeus y baxos.
¡Alèrta! Mirau
que si colca espira
vos toca sa carn,
plorarêu de veres.....
Flamada ja fán
els flochs y les randes
de la més mal-cap.
Per llevar la flama
hey cauen cent mans.
Ja hey pegan grapades...
Colcú en terra cau.
La gent s’alborota,
cridant: ¿Que es estat?
“No rês, no rês; diuen;
quatre flochs cremats.„
Les rialles tornan,
y Mestre Tomás,
que vêu que la cosa
comensa á anar mal,
fa senya ab un siulo;
y aquells manestrals
aplegan y fujan.
A cercar s’en van
noves fogateres
á un altre costat.
—
¡Flamades, flamades
de Sant Sebastiá,
que els ayres netetjan
y encénen les sanchs!
———
Milenars d’espires,
cap-amunt pujant,
parexen estrelles
del cel estirat.
Una espira es queda
demunt un llenyam
de la gran volada
del casat veynat.
Allá cóva, y troba
esca per cremar,
mentres que les joves
segueixen ballant.
Les vélles ja bécan,
els nins fan badays;
y un d’ells, quant al aire
axéca el seu cap,
vêu que la volada
flamada ja fá.
“Les cases se creman„
crida aquell infant,
y el ball y les riayes
ja s’han acabat.
Els homos s’enfilan
á aturá aquell matx,
les dones porugues
cauen en desmay,
Qui fá calaguala.
Qui va á fer tocar
foch á n’en Figuera.
Qui cerca destrals.
Qui aparella jerres.
Qui estira els pouals.
Qui crida “Duys aygo;
duys aygo aquí dalt.„
Qui de la flamada
el foch va escampant,
perque més no prenga.
Ningu qu’es fa sap.
Compareixen bombes,
s’apaga el llenyam
y á les dues hores
tot fosch torna estar.
Dins les cases quedan
vestits esquinsats,
molts de tésts de jerra,
molta d’homitat,
moltes teules trossos,
clivells y forats;
y al carré una taca
de carbó y de fanch,
que per bé que ploga
durará tot l’any.
—
¡Flamades! ¡Flamades
de Sant Sebastiá,
que encénen les cases
y encénen les sanchs!
¡Quin será aquell día
que per dins Ciutat
no serêu d’usanza!
¡Ditxós qui heu veurá!