El Mosaico I/Un dilluns sant
Desde la desèrta plassa
ahont ténen els capotxins
el seu convént, y la porta
de son temple hermós y llis;
prenguént cap á la baxada
del carrer dels Oms, seguint
per la Rambla y per la costa
que diuen d’en Arabí,
de la Pols anomenada
un altre temps més antich;
continuant per la carrera
de Sant Miquel, y partint
per la plassa de les monjes
del Olivar, tot drêt, fins
arribar altre vegada
al convént qu’abans hem dit;
hey há festa á n’el pareixe
ahont tothom hi vol lluhir.
Els portals plêns de cadires
y els balcons, estan reblits
d’atlotes y de senyores
mudades ab rich vestit
de seda negre. Allá guaytan,
mirant quant passan fadrins,
persones acomodades,
manestrals, pajesos richs,
capellans, homos y dones,
nines petites y nins;
que tot el carré engalanan
quant vénen bén enllestits.
¿Quina cosa es que arreplega
un concurs tan escullit?
Es que el Dilluns sant fan festa
tots els frares capotxins,
y han de sortir fént el passos
de la mort de Jesucrist.
La processó qu’ara esperan
comensa devés les cinch,
y tothom vêure desitja
la concurrencia; y sentir
els dotse sermóns qu’un frare,
en dotse punts bén distints,
senyalats ab capelletes,
sol fér en bon mallorqui.
Vêure quant la Vèrje troba
á Jesus son amat fill;
quant un Cirinèu li donan
perque al Calvari arrib viu;
quant la Verónica axuga
sa cara ab un vêl de lli;
les dones que al veurê’l ploran,
lo que los diu; quant tres pichs
cau en terra dura; y vêure
les caperutxes á mils
que acompanyan la figura
de Nostro Senyor, vestit
ab sa túnica morada
de vellut de seda fi,
y una llarga cabeyera
que del cap li baxa fins
els jonoys, tapant la cara
del qui fá de Jesucrist.
Més, la processó no arriba
y están per tocar les sis.
¿Qué será aquesta tardansa?
Ningú pot sêbre el motiu,
¿Será que el qui componia
la processó abans, Frá Gil,
es mort ara ha fét sis mesos,
y el qui l’haja sustituit,
de compondre aquesta cosa
encara no’n sap el llis?
Es qu’enguany un succés raro
tots els frares té afligits,
y ês causa de que la fésta
enderrerida camin.
Un fét que ningú n’es culpa
més que la mort de Frá Gil.
Una cosa inesperada
qu’ara jo vos vatx á dir.
———
Els tamborérs de la Sala
fa un hora qu’han acudit
á la cita, ab s’uniforme
de paño de blau turquí,
rivetat ab vius de grana.
Allá estan formats tots sis
ab lo cabo que los manda,
esperant veure sortir
la bandéra, per posarse
á sonar devant, seguint
la carrera assenyalada,
y féntmos sovint sentir
aquella sonata hermosa
de tres tochs y tres repichs
que, estant set anys devall terra,
aprenguéren de fadrins.
La companyia de tropa
que derrera ha de seguir
del Sant Redemptor, formada
está allá desde les cinch,
esperant en la plassêta
vêure si arriba á la fi
la processó, per posarse
derréra ella; segons diu
l’ofici que del seu Géfe
va rebre el tinent ahí.
Dins l’iglesia, les bëates
apinyades y á bolichs,
perque ningú passar puga,
compostes estan á mils;
y quant vêuen que se torba
tant la processó á sortir,
fan xepexêps que no acaban,
y mòuen un gran xerrim.
Caparutxes van y vénen
per la iglesia, y allá dins
la sacristia es coneix
que ténen fil á bollir.
Els frares corren y observan...
Surt la bandera á la fi,
més, de totduna s’atura
sense haverhi cap motiu.
El predicadó en la trona
conta que ja esta sortint
la processó; pero aquesta
encara no es vêu llohir.
La bandera tota sola,
dos fanals y quatre nins
ab ciris, allá l’espéran;
y el frarêt, que perd el fil
del sermó, á contar se posa,
mesclanthi un poch de llatí,
tota la passió y martiris
que vá passar Jesucrist,
quant al Calvari el menavan
els doctors del Sanhedrín,
entre soldats y jodios
y al mitx de dos lladres vils.
El predicadó en la trona
fa tot quant sap per tenir
la concurrencia contenta,
més ja té cansats els pits,
y la vêu té ja escanyada,
y els uys com á dos calius
de foch. Éll no sap que passa,
ni d’allá pot colegir
la causa de la parada.
¿Seré jò tal volta, es diu,
que vaja atrassat, y esperan
que diga lo qu’es precís
perque aquesta gent devota
vêure el bon Jesus desitx?
Bén resolt endevant passa
y ab grans manades y crits
exclama rompént en llágrimes:
—¡Sortiu, bon Jesus, sortiu!,
qu’aquest poble vos espera
plê de dolor y afligit,
al pensar que per lliurarlo
del Infern, volêu morir.
Per pujar dalt el Calvari
sortiu, fill de Deu, sortiu.
¡Espediu! Jo trob que es hora
de qu’acab tant de patir.
Bevêu prést aquesta copa
d’amargura, que ja fris
de vêurevos altre volta.
¡Sortiu prést, fill de David!
¡Sortiu, Salvador dels homos!
¡Sortiu, Deu meu! Sí. Sortiu.—
Més la processó aturada
no fa via. Si Frá Gil
visqués seria altre cosa,
pensa el qui predica y diu,
demostrant que té gran péna:
—¡Gran Deu! ¿No voleu sortir?
Mirau que els que vos esperan,
ajonoyats aquí dins,
ja están cansats y es desmayan;
y en perdre tot l’esperit,
morirán.—Ni per aquestes.
Per molt que diga y que crid,
la processó no fa via
y el concurs no va seguint.
Un moment alêna el frare,
y el seu sermó repetint
á contar torna la vida
de Jesus, fins qu’altre pich
arriba al punt que es trobava
y altre pich en forsa diu:
—¡Sortiu, Senyor, de la casa
de Pilat! Dexau el niu
de torments ahont heu passada
la mes anguniosa nit.
Aquesta casa está plena
de malfactors y botxins.
Sortiu al carré, y la Verje
tornara á vêure el seu Fill.
Jo vos faré companyia,
Bon Jesus, tot lo camí;
perque cansat d’esperarvos
estich. De veres heu dich;
y de baxar de la trona
fa més d’una hora que’n fris.—
Aquí el xepexêp del poble
se va fér més expressiu,
y el desordre comensava,
y anava la gent fogint.
Ab axò, en el presbiteri
compareix un frare nyich,
geperut, tòrt y que parla
de cap de nas y petit.
Es Fra Diego, un pobre frare
de caracter molt sencill,
que no du gens de malicia;
y á n’el qui predica diu:
—Éll no troban la perruca.
Per axò no pot sortir.—
Les beates que l’esperavan
per plorar, fént esclafits
de plors, los fan de riayes.
També el qui predica riu;
y quant vêu aquell saynete,
calla. No sap qu’ha de dir;
y á Santa Elena li resa
un pare nostro bén dit,
perque surta la perruca
prést á llum. Vé qu’á la fi
la troban ben estojada,
gordada en lo mes endins
d’un calaixet d’una arquilla
véya que hey ha dins s’arxiu.
Tant sols Fra Gil ho sabia;
y rês, abans de morir,
va dir del seu paradero
a cap frare lléch amich.
Ben lluny estavan els frares
quant el véren en perill
de mort, de pensá en perruques...
Més; ja torna prendre el fil
el predicador. Ja passa
la processó. Ja, á la fi,
dels tamborérs de la Sala
sonar los tambors sentim.
Ja vénen les caperutxes
y entre eles frarêts y nins.
Ja derrera élls se presenta
ab grossa crêu Jesucrist,
y una perruca qu’el tapa
desde la corona fins
els jonoys. Tothom la mira,
perque saben el motiu
de que aquella processó
s’haja torbada á venir.
El séu curs més que de préssa
los concurrents van seguint,
y al horabaixa es retiran
altre volta. Aquella nit
tothom parla de perruques,
y l’ondema dematí
encare la gent contava
lo que havia succehit.
Ara, també heu sabêu voltros
de mi. Jo heu sé del padrí
y els que hi eran, ja fa estona
que si no son morts, son vius.