Els Sots Feréstechs/L'agonía

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca


XIX


L'agonía


 —¡Joseph, veníu! ¡Joseph, pujèu! —cridava esgargamellantse la Mariagna desde'l replá d'escala que donava a la cambra del rector.

 —¡Joseph, veníu, per amor de Deu!

 Però com que'l jayo, ni en ombra ni en pols, no compareixía, la bona vella no va tenir més remey que surtir a la finestra de demunt del cementiri y desde allí tornar a encomanar a l'ayre'ls seus gemechs:

 —¡Joseph, per amor de Deu! ¡Cuytèu, veníu!
 L'avia prou guaytava anguniosa pel defora, ara cap a l'hortet, ara cap al caminal, ara cap al rengle de xiprers; mes, com ja no hi llucava de tres passas lluny, en lloch del món assolía a veure al jayo. Per això tot era despacientarse la pobre vella, y crida que cridarás ab la veueta esquerdada :

 —¡Joseph, veníu! ¡Joseph, cuytèu!

 Y lo bo era que'l jayo no's trobava pas gens lluny. Tot justament allavoras eixía de sota la renglera de xiprers y s'encaminava cap a casa; però, com era tan dur d'orella, no sentía a la jaya poch ni molt. Y a més d'això... prou feynas tenía'l vell xaruch a fer anar una mica els peus, ranquejant com ranquejava. Desde que va estimbarse pendiç avall de torrentera, aquella nit que duyan Nostramo al Lladonell, no havía fet rés més de bo. Maliquejava tot el sant día, y a cada passa que donava no feya més que exclamar entre dents, com si resés la lletanía dels sants: «¡Senyor, assistíume! ¡Senyor, amparèume! ¡Senyor, acompadíus de mi!»
  Per això es que no'n sentía ni un mot, dels planys de la pobra avia Mariagna, que desde dalt de la finestra anava cridant y esgargamellantse, fins que a l'ultim, afadigada y somicosa, va baixar escalas avall, ab l'intent de surtir al defora y veure si trobava a n'en Joseph. Anava la velleta ab posats d'angunia, desolada... y, com si la desgracia l'empaytés, semblava disposta a córrer tots els camins y víaranys... quan, al ser al mitj de l'entrada, se va topar, sense vèurel, ab el jayo, que venía coixejant.

 —¡Ay, Joseph, corrèu, cuytèu —Però... ¿què teniu? ¡Reyna santa!

 —¡Missenyor no sé què té!... ¡Missenyor s'está morint —¿Morint, diheu? ¡Valgans Deu!

 —Sí, morint... si ja no es mort. L'he cridat... y no ha dit res; l'he tornat a cridar... y no m'ha respost paraula; li he tocat la má... y l'he trobada com la neu...

 Y, ab las llágrimas al ulls y la por a l'ánima, vell y vella sen varen entrar a dins, tot tremolant. No era pas l'imatge de la mort lo que'ls feya esverament, que prou que la coneixían de vèurela d'aprop y de tocarla sovint... Massa sabían, pel seu ofici de sagristans de bosch, lo qu'era vetllar un difunt y vestirlo y enterrarlo... Lo que'ls estemordía era pensar en la soletat afrosa que'ls esperava entremitj de las montanyas negras aixís que missenyor acluqués els ulls. Agafats per la má com criaturas, varen enfilarse tots dosets escala amunt, afanyosos, per un cantó, d'arribar al llit de mossen Llátzer, y encongits, ademés, pel gran misteri que'ls voltava, pel gran misteri de las animetas que sen van a l'altre món...

 La cambra era freda, trista, núa. Arrambat pel capçal a la paret, el llít s'alçava a quatre pams de terra, sota'ls braços extesos d'un gran crucifix. A l'altre cantó de cambra, s'hi veyan dos setials, una tauleta ab una llantia a sobre, y, al demunt de tot, una repisa carregada de llibres y papers. Fòra d'això, res més que las parets emblanquinadas, clapadas aquí y allí per las tacas antigas de goteras que s'esllargandeixavan mur avall desde'l trespol.

 Els avis varen entrar pas a pas, mitj de puntetas, com si temessin torbar el sagrat silenci d'uns derrers instants de vida. No s'ohía ni sospir, ni renera, ni panteix... Plens del respecte que fa'l misteri de la mort, varen atansarse poch a poquet fins al llit, y, a la claror tremolenca de la llantia, miravan d'esbrinar si encara alenava'l moridor.

 —¡Missenyor! —va cridar el jayo, ab la veu ennuegada. —¡Missenyor!

 Però'l sacerdot restava quiet y callat com una imatge de pedra.

 Allavors el vell li va agafar la má de sobre del tapall, y, a l'acostársela als llavis pera besarla, la va trobar freda igual qu'un glaç, y, a més de freda, molt feixuga, tan feixuga que, al deixarla anar altra volta sobre'l llit, hi va caure pesanta com un plom. El pobre jayo va sentirse defallir; però, com si's negués a perdre la derrera gota d'esperança, encara volía fer més provaturas, fins a heure la terrible certenitat del flagell que'ls queya a sobre. Pera eixir del dubte anguniós, pera saber de cert si era mort o viu, ell prou li hauría tocat el pit y el cor, si'l moridor hagués sigut un home com els altres; però a ne'l sacerdot, al ministre de Deu, a l'ungit del Christ, no gosava a posarli la má al demunt, com si's trobés encadenat per un sagrat respecte. Tot lo més que va fer va ser agafar la llantia y passarli dos o tres cops per devant dels ulls pera veure si las ninas s'animavan y seguían la claror; més la vista restava tèrbola y sense cap moviment.

 Alashoras el jayo va acotar el cap, com volguent dir: «No hi ha remey.» Després se va persignar, y, girantse a la vella, li va dir ab un to solemnial:

 —Mariagna, missenyor es mort. Agenollemnos y resem per l'ánima de missenyor.

  Y, mentres els dos vells se postravan al costat del llit, mormolant un parenostre, el rector va fer un gran esforç pera parlar; però ab tot y l'esforç no va poder... Perquè de mort no ho era, encara, mossen Llátzer... Sentía ben clar tot lo que deyan, coneixía tot lo que passava al seu voltant... però no podía girarse ni moures, ni dir un mot, ni donar senyals de vida. Si solament hagués pogut fer un crit, els hauría dit: «¿Què aneu a fer? ¿Què aneu a fer? ¡No repapiejèu més, desventurats!» Però, com que no tenía habilior ni pera obrir la boca, se veya privat d'avisarlos... y, al pensar que podían enterrarlo abans de morir, sentía que se li arrapava a l'ánima el terror més negre. «¡Es el cástich de las mevas culpas!», rumiava horroritzat, mentres els jayos resavan de genolls a terra. «¡Es el cástich dels meus pecats, el ser sepultat en vida! De viu en viu me varen ficar a la tomba negra d'aquets sots... De viu en viu me donarán terra sagrada en el fossar de l'esglesia. Es una sentencia que porto a sobre, la de ser tractat eternament com a difunt. ¡Quína damnació més tremenda pera mi, que sempre he cercat la llum del sol, que sempre he cercat la vida! Breçat per la deria de fer reviure a un sabi dels sigles morts, vaig furgar la sepultura dels seus llibres, vaig dir que la veritat del món era allí dins, vaig voler d'un heretge ferne un sant, y, cada día més ensuperbit, no vaig parar fins a estimbarme dins del pecat, qu'es la mort de l'ánima... Després me varen desterrar per cástich a n'aquets sots amarats d'ombra y de tristesa... y fins a n'aquí, fins a n'aquet país de la sòn y de la mort, vaig provar de fer brollar el moviment y la vida. Volía resucitar als bosquerols difunts que van caminant per las boscurias negras ab posituras de sers animats; però, en comptes d'encomanarlos la vida a n'ells, ells m'han encomenat la mort a mi... Pera obrirlos els ulls a la llum eterna, m'he deixat fer escarnots, m'he deixat enganyar, m'he deixat escupir, m'he deixat martiritzar de cos y d'ánima... y ara, per paga de tot, m'ajudarán a enterrar de viu en viu, y fins vindrán a ballar demunt de la meva sepultura...»

 Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas d'ombra pel pensament de mossen Llátzer, quan els avis, acabada ja l'oració mortuoria, se varen alçar tot senyantse sobre'l front, sobre'ls ulls, sobre la boca. Després el jayo va dir a la jaya a poch a poch, ab la veu baixa ab que's parla en las cambras ahont hi ha un difunt:

 —Mariagna, quedèus a vetllar el cos aquí a la vora... y encenèu al voltant del llit aquells quatre mitjos ciris de la lleixa.. —¿Y vós, ahont aneu, Joseph? —va preguntar la jaya ab tot respecte.

 —Jo a l'esglesia... a tocar a morts per missenyor.

 —¡Que Deu el tinga a la santa gloria!
 —Amen, —va respondre l'avi, tot afegint després, ab certa unció misteriosa:

 —Desprès... quan torni... l'enmortallarèm.

 Y, mentres el vell surtía de la cambra boy ranquejant, el capellá pensava, ple de terror: «¡Ay desventurat de mi! ¡Si jo pogués parlar! ¡Si jo pogués fer un signe, si pogués donarme a entendre! ¡Ay, còm els aturaría de que ventessin las campanas, de que toquessin a morts! Quan els bosquerols ho sentin, potser baixarán, potser entrarán a veurem, potser me ficarán al sot de viu en viu y cuytarán a tirarme terra a sobre pera acabar d'una vegada la seva obra de maldat.»

 Y tot de sobte li varen començar a passar pel pensament, com una professó d'espectres anguniosos, las tribulacions y els vituperis ab que l'havían atormentat els feligresos sorruts d'ensá que dormía enterrat en els sots feréstechs... Veya còm grans y xichs li giravan l'esquena, sornaguers, quan ell els predicava l'obra santa d'apariar l'esglesia feta runas... veya còm tots se mofavan del seu fervor quan ell tornava a edificar la casa de Deu, pedra per pedra... veya còm, ja adobada l'esglesia, prenían aquell miracle del cel per malas arts del dimoni... veya després als rústechs feligresos còm s'estemordían, quan, revestit ab els sagrats ornaments a peu d'altar, els feya caure de genolls a terra, mirantlos a la cara com un Deu ofès.

 Però aquesta corrúa de visions acongoixosas se va esvahir un moment quan l'avia va acostarse al llit arrossegant un canalobre vell, dels entafurats per las golfas de la rectoría. La pobra dona'l va deixar a la dreta del capçal, y desseguit sen va anar a cercarne un altre, que va posar al cantó esquer. Després, els dos que restavan, els va plantar cap als peus, un a cada part de llit.

 La jaya hi posava tota la paciencia y tot el seny, en repartir els canalobres a la mateixa distancia l'un de l'altre, ni més ensá ni més enllá, ni massa aprop ni massa lluny, com si guarnís un altar pera una gran cerimonia. Semblava que volgués revestir l'espectacle de la mort de tota aquella solemnitat qu'ella podía oferirli en sa rústega miseria. Ab els mateixos ayres d'unció litúrgica ab que havía recompartit els canalobres, va anar posant els ciris dins dels brochs y encenentlos un per un, tota recullida, tota fervorosa, fent acataments y persignantse cada cop que passava per devant del llit, igual que si celebrés una funció desconeguda, qu'ella s'anés empescant, consagrada al descans etern de las animetas que sen van del món.

 Després se va posar a arranjar la tauleta, a mocar la llantia, a espolsar els sitials com fan las donas de sa casa quan han de tenir visita de grans senyors. Ella, la pobre avia, tenía aquell día la de la més alta majestat de la terra, la de missenyora Mort, y feya tot lo que sabía pera rèbrela, sinó ab la cerimonia deguda, ab la condicia qu'ella pogués. Per això endreçava las cosas y escombrava el borriçol y aconduhía'ls pobres mobles... perquè lo qu'ella no volía era demostrar poca reverencia, poch acatament devant d'aquella misteriosa sobirana que té a tots els homes per esclaus.

 —¡Oh Mort, oh santa Mort: quan m'arribi aquella hora de las derreras angunias, sigas ab mi benigna, sigas ab mi ben dolça... —anava mormolant la vella com si resés, mentres arrenglerava'ls llibres de la repisa, y espolsava'ls feixos de paperots, y contemplava la patxoca que feyan els cirials del voltant del llit.